La senyoreta

Hi ha alguna cosa al suro de la sala de professors que imanta els caps dels docents. Al costat del de “Maragall dimissió”, entre la diana amb la foto d’un  conseller parent un altre conseller i l’horari dels Serveis Territorials, dos distraccions elaborades amb bastanta mala baba.

 Ara ja hi ha quatre caps mirant-se un cartell din-A3, escrit en lletra d’imprempta, ple de clàusules.  I es fa el silenci durant uns segons. S’enretiren els caps i la munió es dispersa per uns moments, tornant-se a unir, com un ball preciós d’estornells en càmera lenta, davant la màquina de cafè.

• - Kafort -diu la mestra d’infantil-
• - Hay qué vé -exclama la tutora de tercer-
• - I després us queixeu -diu un mestre de cicle superior-

 La figura de la mestra

Es tracta d’una mena d’edicte de l’any 1921. Des d’aquí no puc veure de quins arxius de les fondes Espanyes procedeix, potser no sigui rellevant saber-ho. El títol aproximat sí: “Normas de comportamiento de una buena maestra”. O bé “estatuto de la maestra”. Diu:

1.-Una buena maestra es llamada señorita y una buena maestra que es llamada señorita no debe, bajo ningún concepto, estar casada. No debe estar casada ni andar con hombres. Ni andar con hombres ni pasear por las calles sola después de las seis de la tarde, hora en la que deberá estar ya en casa.

2.- La señorita debe continuar dando ejemplo de moralidad evitando frecuentar  heladerías y locales similares. En cuanto al vestuario, la señorita, ejemplo de decencia y pulcritud ante nuestros niños, sus alumnos, deberá ir siempre vestida con total recato. Esto es, llevando al menos dos enaguas, la falda no mas corta de un palmo por encima de los tobillos, el escote amarrado al cuello y no lucir nunca colores llamativos ni ropas, en general demasiado adheridas a la silueta.

3.-Sin duda, deberá tambien mantener la clase limpia.

                                                                                     La figura dels mestres

 I ara, una miqueta més tard en la progressiva línia històrica, els nens continuen dient-nos “senyoreta” o “senyu”, depenent del grau de repel·lència de la criatura. Mentre que al meu company se li diu Joan, senyor Joan o “profe.  Crec que si els alumnes sabessin la ràbia que ens fa a algunes, tindríem la cantarella cada dos segons: senyu-senyu-senyuuuuuu!!! Com quan els diem que merda i collons no es diu, que es diu excrements i testicles.

Val a dir, però, que n’hi ha moltes també que aquest tema els rellisca, el dels collons no, el de que les anomenin senyoreta. És més, crec que els agrada i que fins i tot, a algunes les fa sentir importants.

Però des que exerceixo de mestra, més exactament de professora de secundària al terreny de les mestres de primària, dic als meus alumnes que em dic Mar. Quan sento “senyoreta” penso en aquelles “señoritas”, solteres, quasi monges, les que exercien a l’ombra del “señor maestro” (ara ja desaperagut també,  per més anuncis de cadires molones que faci el departament), més docte i més senyor, és a dir, amo de sí mateix, de la seva figura, la que  ara s’ha posat ulleres de pasta iamericana de pana i fa monòlegs al Club de la Comèdia. La veritat és que la figura del mestre té força gràcia. Quan tingui temps us penjaré algun monòleg seu.

La figura del mestre ja no és allò que era (només faltaria!) però la de la mestra segueix bastant igual (només faltaria!). El lloc de la dona a la nurseria o a la llar d’infants, l’extensió del reducte domèstic a l’àmbit professional  queda tristament confirmat avui en dia. La millor manera de ser dona en l’àmbit laboral és ser mestra, enfermera o alguna altra professió molt antiga que ara no em ve de gust mencionar. Però les dones ja ens en sortirem de mica en mica, ens escampem arreu i adquirim noves destreses pròpies d’un híbrid en Mazinguer-Z i una mula . Ben segur, l’evolució ens servirà un parell de braços més a l’esquena, per poder portar-ho tot o, si més no, per fer butifarra sense deixar de remenar l’olla.

L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.

Hi ha àmfores o capses i hi ha arbres de la ciència del bé i del mal. Hi ha Déus que disposen, homes que esperen, que estan, que reben i dones que ho capgiren tot.

Ve de lluny,doncs, això que la culpa dels mals del món sigui d’un dona. Ni dels pits ni del cul. De les mans. Unes mans inquietes, que manipulen, que se serveixen de la destresa dels dits per arribar allà on la voluntat de saber els assenyala.  Els assenyala amb un dit que, altrament, no hauria de tenir gènere. Però la tradició, ens ho dona tot a les dones: culpa, sang i fetge cada un o nou mesos in aeternum i, es veu, també  incontinència alhora de voler saber (menjar pomes, obrir capses, emprenyar la tranquil·litat dels homes).

Avui el coordinador del curs Limits i virtuts dels valors tradicionals de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament contemporani ens suggereix interpretar el mite de Pandora.  I avui, justament, m’ha enganxat amb la tòpica inconscient incontinència de dits. Avisats, fèmina verborreica procedeix:

1.-Déu viril i ben plantat coneix a noia: Constatació de la relació entre l’home i la divinitat. Contrast entre la finitud humana i l’omnipotència divina. Entre aquell que té prou poder com per encabir tots els mals del món dins un objecte i l’altre que només els pot rebre, guardar i inexorablement: patir.

 2- Déu li entrega cosa bonica però miseriosa=  Aquest regal, bastant én la línia nietzsciana, té bastanta mala baba. Perquè el déu  coneix de la natura de la fèmina i és amo, a diferència de l’home, de l’esdevenidor. Per tant, allò que ha de succeïr és que Pandora obri la capsa, que els homes i les dones visquin patint i somiant que no pateixen, per sempre.

 3.- Noia obre cosa bonica i misteriosa i escampa la misèria que a partir d’ara farà tots els papers de l’auca. Que la culpa recaigui sobre una sola persona, allibera a la resta d’humanitat de responsabilitzar-se de la presència de mal en el món.

4.-Dins l’àmfora només hi queda l’esperança: Altre cop, podem agraïr a Pandora que:

 4.1: Hagi estat a temps de tancar la capsa, és a dir,  que l’esperança és l’últim que es perd, que la tenim,  que hi ha el consol i l’esperonament d’aquest bé-mal per comportar els mals del món.

4.2: Que encara que hagi estat  a temps de tancar la capsa, definitivament allò que és valuós ho és perquè s’ha quedat a dins, tancat, fora del nostre abast.   Eus aquí la riquesa de l’ambigüitat, la polivalència de significats que dona corda als exagetes.

 Si l’esperança hagués sortit de l’àmfora hagués estat un mal més, però és perquè és únic i clos, que és un “sort que no els va deixar anar tots, sinó això no es podria aguantar” que l’esperança té valor i que aquest és “el millor dels móns possibles”: el fràgil equilibri que no suportaria la presència ( si l’increment, la història ho ha demostrat) d’una altra mena de mal.

4.3.-Gràcies a que va obrir la capsa, sabem de l’existència del mal i també de l’esperança.  L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.

Un altre gir és el que es podria fer amb el fet de la disposició efectiva de l’esperança. En disposem però no la tenim. Potser és  allà tancadeta, tal i com el déu ho va disposar, que se’n pot fer un bon ús.

 Per això tots els mals anaven empaquetats. Fora de l’abast del coneixement, quan  només disposavem del seu nom. Però es Trenca el pacte i el nom del que disposavem, ens sobrevé.

 En definitiva (i ara ja deu fer estona que he deixat de bansda la interpretació del mite): No podem triar patir o no els mals del món. No els podem dominar com un material de natura, perquè se’ns escapen, com se li van escapar a Pandora. Però sí que podem triar patir-los en projecte ètic, més o menys reeixidament però seguint els ocells (coloms negres o corbs blancs) invisibles de esperança.

Salvem la Filosofia, les balenes i les cries fotogèniques de foca.

Tinc  a les mans un article que em fa picor. “Notas sobre la comprensión psicológica de la tarea filosófica“. Mentre em rasco penso, com qui compta fins a deu per no emprenyar-se massa,  en el professor Terricabras i en els anys de facultat.

Penso en les hores a l’aula de música, parlant sobre Wittgenstein. I la gratera, a poc a poc,  deixa de ser tan incontrolada. Seguidament, intento trobar una explicació a la meva al·lèrgia a la psicologia. M’estiro al divan de mi mateixa, faig ohmmm i em pregunto amb accent argentí:

- Señorita, por qué téness odio epidérmico hásia la psicologia, cuchó? Algun trauma infantil? Su padre quisás… no le compró aquéja linda muñeca, no es verdad?

Faig cas al psicòleg argentí que tot portem a dins i em transporto a la meva infància acadèmica. Recordo com llegíem fragments de les Investigacions a través dels ulls d’un apassionat traductor i quasi deixeble seu. Havíem d’adorar-lo per força, al filòsof, vull dir. I no podia ser només perquè aleshores érem més joves i més impressionables. Érem més joves, més impressionables i teníem la possibilitat, com no l’havíem tingut des de les classes d’Ètica de primer,  d’escoltar i aprendre d’un bon orador.

Tots, o gairebé tots els tretze llicenciats d’aquella promoció (els mohicans, ens anomenem) vam sortir de la facultat amb amor o odi cap a Wittgenstein. Més o menys el que passa a determinades escoles de l’Opus Dei: gais revolucionaris  o supernumeraris, fills insignes del seu ramat, la seva família.

Jo no sé massa si sóc supernumerària, contestatària o si sóc, encara pitjor, pocpensadora de la doctrina de ningú. No he llegit prou bé Wittgenstein com per parlar-ne com ho fan els seus hereus. Tampoc m’han interessat massa mai les tesis de Lacan o aprofundir massa amb allò que Wittgenstein, per exemple admirava de Freud. Només constato que m’ha quedat molta simpatia i una predisposició quasi mecànica a respondre a la witggensteniana a gairebé tot. Per no parlar d’una antipatia i un condicionament burleta cap als psicòlegs. Per això em pica l’article:

“La vertiente psicológica del trabajo filosófico de Wittgenstein, durante mucho tiempo soslayada -a veces menospreciada cuando no ocultada- por estudiosos más o menos profundos de la obra del pensador austriaco, se impone con evidencia cuando se profundiza en su trabajo, no pudiendo ser obviada o aplazada para mejor momento como se hizo durante casi treinta años.”

Era Terricabras un d’aquells “estudiosos más o menos profundos” que “ocultan, soslayan y menosprecian” la vessant psicològica de l’obra de Wittgenstein? Crec només haver-me quedat amb frases dels meus apunts com ara “la psicologia és una pèrdua de temps”. Però només cal fer una ullada a “Lliçons i conversacions sobre estètica, psicologia i creença religiosa” per saber, entre d’altres coses, què deia Wittgenstein de la psicologia. Aquella era la opinió del filòsof o el que els seus alumnes/oients havien escrit del que deia. I pel que hi ha escrit, més que probablement, Wittgenstein  no tenia massa bona opinió sobre la psicologia i el psicoanàlisis.

Però no ens farem pesats. No entrarem en batalles gremials (filòsofs v.s psicòlegs). Hi ha fils de Facebook llarguíssims al respecte. Hi ha egos ofesos. Superegos fins i tot, bastant filosòfics. Estetetes del psicoanàlisis. Adoradors de les cites (d’aquests n’hi ha a tot arreu). Llicenciats de pa sucat amb oli, com jo. Wittgenstenians argentins que han abnegat de la psicologia! És tot plegat, si més no, és curiós.

A tot això només mencionar les bones notícies del Departament d’Educació, que es veu que ens hem de prendre amb bon humor, amb filosofia. 8 places de Filosofia per tot Catalunya. I això és la bona nova d’enguany, tenint en compte que la previsió era de quasi 70 places a zero. 8 no està gens malament.

8 és un número bonic. Tombeu-lo i mireu en què es converteix. Ho veieu, ben mirat som els que tenim més oportunitats de tot l’ensenyament secundari! Ànims mohicans! Ànims supervivents d’espècie! Que als d’especialitat PSI no se’ls exigeixi el CAP? Que portin passant-nos la mà per la cara des que tenim ús de  raons i tòpics (;))? Que els filòsofs/llegits en filosofia no estem de moda des de l’antiga Grècia? Que val més caure en gràcia que ser graciós? Ja ho deia Wittgenstein, o això tinc als meus apunts: “si et pica, rasca’t”. (Sic)

Les palindròmies fan ràbia

És palindròmies o palindromies? ho preguntarem a algú que hagi tingut temps de treure’s el nivell D. El meu company va pel camí. Aquí al costat, malalt, fastiguejat des de fa dies pel virus-que-els-alumnes-em-van-passar-i-que-jo-li-he-passat-en-una-mutació-que- curiosament-supera-el-llindar-ultrahumà-de-les-seves-defenses- es dedica a fer mots encreuats.

Els de’n Màrius Serra valen realment la pena: 2 horitzontal és palíndrom de barber. Pa-lín-drom… I què és un palíndrom? -em pregunta el malalt que ja es camufla entre el color del diari-

Doncs bé, la primera cosa que em ve al cap és un elefant. Que un elefant no és un palíndrom, que és un paquiderm, ho sap tothom. Però a mi em ve al cap un elefant.

Eus ací la meva teoria sobre els mots i les coses. De com ens arriben els mots abans que les coses i una imatge proteica s’origina a aquelles interioritats mentals que Wittgenstein avorria. Abans del concepte consensuat en una imatge mental concreta, la correcta, la que ens fa competents en la parla, m’he creat, almenys jo, un significat i un referent provisionals que, curiosament no m’abandonaran mai.

M’explico. Tot va començar amb la paraula “puta”. Quina gran paraula vaig descobrir a l’hora del pati! “Puta!” l’hi deia l’hermosa Raquel a la seva inseparable Marta, la de l’acné precoç. “Puta, puta, puta i més que puta!

-” Mare, unes nenes grans han dit “puta” Què és una “puta”?

-”Er… Ehm… Que t’han posat molts de deures avui carinyo?”

I bé, allò volia dir en l’idioma dels lapses temporals en l’explicació maternofilial… “Puta no vol dir res… encara”. Com tampoc vol dir res “cornamenta”, “disfunció erèctil” o “declaració de la renda”.

Per tant, havent inserit als meus sentits una entrada sense imatge, els sentits van dibuixar una imatge provisional. Aquella paraula era important i s’havia de retenir. D’aquesta manera, es va generar la imatge d’una bota. I ben mirat no era una imatge gens arbitrària: Era una bota de cuir, alta, de la família de les xiruques, vella i gastada, amb cordons desllorigats, sense cordar. Allò era una puta i ho va ser fins que en vaig descobrir l’accepció general i concensuada. Aquella, la més íntima, romandria com una ombra màgica cada vegada que digués a a algú “puta, puta i més que puta”.

I un palidrom? Un palindrom era un elefant sense significat, ni sentit, ni referent. Era fantàstic abans d’adjudicar-li el vertader nom. Era fantàstic… A canvi de la dosis de realitat que va fer que la paraula es pogués encabir als mots encreuats, a canvi d’aquest… “AQUELLA PARAULA O FRASE QUE POT SER LLEGIDA TANT DE D’ESQUERRA A DRETA COM DE DRETA A ESQUERRA”, el meu palindrom va perdre poder ser completament qualsevol altra cosa dita amb aparença d’elefant. Un palindrom, així, fa ràbia.

Petit malson abans de Nadal

 

Estic fent un zàpping d’avorriment. Fa estona que tinc la feina encallada i he pensat que potser a la tele hi hauria alguna cosa que pogués fer-me companyia, de fons, mentre escric. 19:07h. “Está pasando”. Un programa magazine a mig camí dels informatius de telecinco i Histórias de la Cripta.

Els professionals del programa rotulen: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho torno a llegir, per si un cas m’hagués equivocat: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho havia llegit bé. Directament pensava haver-me adormit sobre el teclat i estar somiant aquells somnis recorrents i surrealistes que et fan despertar amb un somriure. Aquells somnis que expliques, tota orgullosa d’haver-los tingut, just quan et despertes. Però no ha estat el cas. M’he clavat un parell de bandellots i he posat el 3 /24 per prendre contacte amb la vigília. Sí: continuo estant desperta perquè a George Bush van llançant-li sabates periodistes més autèntics,valents i descerebrats que jo. Torno a posar telecinco: “Mata a su madre con la escobilla del wàter”.

Ens saltem el relat costumista dels fets que no tenia res sobrer. Ni els grumolls de sang. Ni la nàusea. Ni la familiaritat alpina del moment, tan propera a una escena de Marco. Continua el reportatge amb una ronda de declaracions que procedeixo a transcriure, gairebé amb rigor:

-Está Pasando:  Conocia al parricida?

-Cambrera del bar del poble: Pues parecía un chico completamente normal. Venia cada mañana a tomar su café con leche, sus churritos. Parecía un muchacho tranquilo, nunca había mojado el churro con violencia ni nada. Leía El Mundo. Si El Mundo estaba ocupado, pedía educadamente la Razón. Leía las necrológicas alegremente, hacía ciertos garabatos desagradables, eso sí, pero pagaba y luego se marchaba educadamente. Normal. Un chico normal.

-E.P:  Qué le parece la acción del parricida?

-Vianant: De entrada mal. Aunque tengas una mala madre, no tienes porqué hacer eso.

-E.P:  Con una escobilla del wáter eh?!

Válgame Dios qué barbaridad y por estas fechas… Eso es no tener corazón ni espíritu navideño. Es lo que digo yo: si uno esta mal con su madre porqué es una mala persona que te hace la vida imposible y todo el mundo sabe que es una bruja asquerosa, no tienes porqué matarla con una escobilla del wáter. Basta con largarse. Marcharse y ya está! Qué ganas de armar jaleo…

-E.P: Se ha enterado usted de lo sucedido en su barrio?

Vianant2: Yo soy soltera. No tengo hijos. Por esas cosas no tengo hijos, entiende?

Tot seguit s’han posat a parlar de reunions de  tuppersex a la capital espanyola i jo he continuat escrivint un pèl més transtornada que de costum.

Aprofito per  desitjar-vos unes bones festes acompanyats dels vostres familiars estimats, com s’estima a un familiar que no mataries amb una escombreta. Però, per pura precaució, amagueu tots aquells objectes amb els que us faria vergonya que us assassinessin com ara els bastonets de les orelles o els tampons amb aplicador de plàstic. Això, o salteu-vos el cinco quan feu zapping com faré jo, a partir d’ara.

Pongos reloaded

Obrim la porta d’una llar desconeguda. És una mica més gran que el darrer pis que hem vist, aquell que s’havia de saltar el llit per poder anar al wàter, aquell que per poder anar al wàter s’haurien d’haver adquirit  aptituds contorsionistes.

Doncs bé, obrim la porta d’aquell misteriós pis ”ideal parelles” = “pis diminut, fosc i humit susceptible de ser escalfat, omplert i il·luminat per l’amor de les parelles, generalment joves i amb sous de vulgars postuniversitaris”.

La noia de l’agència obre ràpidament els porticons de la cuina-menjador perquè no se’ns apoderi l’ impressió d’estar dins una galleda. La llum entra tímidament perquè a fora plou i els núvols semblen haver retingut la claror que fa boniques les coses.

A poc a poc, es retalla la silueta d’alguna cosa de mida considerable al fons de la sala. Es va intuint un contorn familiar mentre la representant de l’immobiliària s’ajup per endollar alguna cosa.

-Tat-xan! L’antic llogater us la regala!

És un crucifix gegant ple de bombetes que aleshores, encegada de llum i de culs per terra, vaig interpretar com una senyal. Per això i perquè un llamp terrible va esclatar fora la finestra en el moment de màxima asturació surrealista.

La tempesta es va aclarir i de seguida vaig pensar que el primer que faria quan fes el trasllat, seria enretirar una a una les bombetes, per aprofitar-les. Després la faria estelles amb una destral perquè sovint havia desitjat blasfemar d’aquesta manera.

 Així que, procedint a la desfragmentació i potser pel ball descontrolat de violència, un braç cantellut de la creu davallà taxativament sobre el meu cap, innocent, només fet de carn i pensaments immanents.

Crec que la contusió ha coagulat, vull dir, que a partir del fort impacte i les migranyes successives, s’ha consolidat en mi la convicció profunda sobre l’existència del Déu de l’antic testament i la conseqüent però no necessària universalització de la doctrina eclesiàstica.

Per això demano que no s’enretirin els crucifixos de les escoles concertades. Ben mirat, no molesten pas més que qualsevol pongo, d’aquells que ens regalen i que no sabem on posar-los. A més, amb el temps acaben per fer bonic. Ací, al cim del moble de l’entrada, un “elefante de la suerte”. Quan ve la sogra està contenta de veure’l i s’estufa del bon gust que va tenir fent-nos aquell obsequi.  El mateix passa  allà, al cim de les pissarres dels infants, un crist torturat i moribund, símbol inequívoc de l’amor de Déu als homes. Hi ha gent que se sent satisfeta i tranquil·la de tenir-los-hi. Si una cosa he après, és la de ser complaent amb la gent gran de totes les edats,  tan propers al minimalisme espiritual com a l’opulència decorativa.

Nosaltres, els mongòlics

Deixeu-me que deixi per un moment l’embut que imaginàriament em poseu al cap des d’abans de proferir cap paraula. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català correcte, tan fornit de relatius, subordinades i bones maneres. Deixeu-me que em posi, durant unes ratlles, la disfressa de normalitat.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, com ara una pluja de meteorits provinent de Criptó, la continuaré tenint durant els pròxims anys. No em vull posar massa sentimental, a l’estil de Forest Gump, Jo sóc en Sam o la Vida de Bryan (la més sentimental de totes les pel·lícules de discapacitats amb alguna creu) però aprofito l’embranzida per expedir amb rigor una rabieta.

Després d’anys d’integració escolar i laboral. D’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint a dir: subnormal, mongòlic o retrassat.

Els noms i les coses

I és clar que tots tenim la pell fina! A ningú li agrada que el bategin sense tenir-hi veu ni vot. De fet això sol ser una decisió dels pares que acotem perquè no tenim consciencia de res quan ens emprenyen un solejat diumenge, vestint-nos de blanc ridícul de punta anglesa, mullant-nos el cap amb una aigua horripilantment freda, tan a prop d’una pica baptismal que aleshores concebem com una mena de wàter ancestral.

Tot sempre voltats de familiars només il·lusionats pel tiberi que ve després. I ens preguntem… què he fet jo per merèixer això? Tants pecats he comès tot just portant unes setmanes de vida terrenal? Què he fet jo per merèixer rebre la benvinguda en una comunitat que a mi ningú m’ha demanat d’entrar-hi, almenys així, posant el cap pelat,icterici i innocent, dins un lavabo estrany?

Però llavors som massa petits per tenir sentit de justícia o per decidir res. Menys encara per escollir el nostre nom i amb els anys, si és que no ens han posat Josep-Fulcreci-Salvador o Nemesi, ens hi acostumem.

Però és que jo em dic Geraldine. M’agrada el meu nom i vull que tothom ho sàpiga que m’agrada. Que discapacitada, disminuïda psíquica o depenent emparada a la Llei de Dependència són noms més políticament correctes per acostar-se al que mínimament sóc, sempre inexactes i enclitxetadors, com tots els noms per les coses, però que sempre sonaran millor que subnormal, mongòlic o retrassat.

Des de Mongòlia, amb amor.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles “Aquell del clatell i el perfil pla, dels ulls axinats però que no és ni xinès ni japonès”. La diferència és que jo podria ser-ne de mongòlic xinès o japonès, però aleshores tindríem certa dificultat a reconèixer-me. Potser llavors, allà estant, dirien per assenyalar-me: “Mireu el compatriota subnormal”.

Això sona a títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me dins la seva normalitat o per insultar-me amb propietat.

Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut i a viure bonament la meva valuosa rutina. I sisplau, depureu el llenguatge que penseuparleu de paraules obsoletes. Si no ho feu per mi, que, en definitiva ja sabeu que tan se me’n fum, feu-ho pels meus familiars, que són gent curtida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

 

The claims of Catalonia

The Economist té a la portada un especial sobre Espanya. Es veu el toro d’Osborne amb una banya trencada. Es veu que alguns britànics han volgut saber alguna cosa més sobre aquesta zona al cul d’Europa, tan exòtica i solejada. Alguna cosa més, a banda de les paelles, la sangria i la localització exacta de les faroles miccionables. Es veu que Spain, after party, is different!

Coffe just for us

 Michael Reid, l’autor del reportatge The party is over s’ha guanyat la simpatia de la sensibilitat catalana. Parla de Sant Jordi Pujol com un  ”cacique or provincial political boss”. Això sí, sense deixar mai de banda el rigor comparatiu amb la resta de “modern princes with their courts”,  com ara Fraga o Chavez.

 Parla també de certes regions parasitàries, quasi vampíriques. De la descentralització com un problema, com si fos la descentralització l’origen de les diferències culturals dels pobles que són encara dins d’Espanya.

 A més,  citació prou significativa, invoca a mr. Savater com “the philosopher”,  suposo que el gurú espiritual de les seves fonts.  En definitiva, tot un reguitzell de perles que només ens són noves perquè venen de fora d’Espanya.

 Seguidament, la Generalitat de Catalunya s’ha ofès en nom dels catalans. I alguns catalans, com ara també jo, hem tornat a constatar la fragilitat de la nostra pell i la inseguretat permanent del nostre ego patriòtic.

 Per tant, no crec que les paraules d’aquest gentleman britànic, evidentment poc contrastades i tendencioses, s’hagin de recórrer. Apel·lem a la llibertat d’expressió ­- a la manera com s’apel·laria a la llibertat d’expressió del graciós Giménez Losantos-. La mateixa llibertat d’expressió de la que em valc per escriure aquestes ratlles.

Si volem subsistir com a poble en un món global, amb veus tan o més dispars, invasores i agressives que l’espanyola, hem de fornir-nos de saber fer francès, elegància britànica i a  ”godere il benefizio del tempo”, com a bons prínceps with our courts. Un casc sota la barretina i el sarró ple de paciència, perseverança i altres queviures políticament indeclarables.

Inquietuds rizomàtiques

 

Els senyors, encara que pel que es veu, també algunes senyores, han trobat una altra manera de mesurar i comparar la seva virilitat.

 Si l’any passat vam descobrir que  aquest amidament es feia amb el tamany  inversament proporcional del seus telèfons mòbils, aquest any hem confirmat que també es pot mesurar amb la destresa a l’hora de trobar bolets.

 El bolet, aquest gran fong silvestre! Tan diferent dels bolets urbanites de piscina. Aquells que creixen a les misterioses boscúries dels dits dels peus, ocults entre l’espai demiúrgic que hi ha entre la carn i l’ ungla. O aquells d’altres, tan recurrents als frigorífics dels solters, que apareixen formant colònies a la superfície del pot de Solís, oblidat a la lleixa de baix de la nevera. Allà, darrera de quatre llimones que ningú sap ben bé què hi fan, tan clapades de verd, miserables  i arronsades.

 Si deixéssim desenvolupar lliurement aquests fongs, o el que siguin, permeteu-m’ho  (segurament deuen ser microbis o bactèries),  els seus parents dels boscos no anirien tan buscats.

 Només recorrent a les ungles dels nostres fills podríem fer una truita de bolets comparable a la de cama-secs, però amb el valor afegit que aquella seria completament casolana i formatjada.

 Només deixant oberts uns quants pots del que fos a la nevera convencional, tan freda, humida, bruta i transitada com un bosc d’aquests que visiten els boletaires de Barcelona, obtindríem uns exemplars extraordinaris en textura i sabor que ben segur farien les delícies de qualsevol guisat.

El bon salvatge

 Però no és el cas. Els bolets han de ser al bosc. Que és al bosc on els homes recorden la seva natura originària. Un cop al bosc, havent-se lliurat de les seves variades i força periòdiques contribucions domèstiques  -és a dir: baixar la bossa de les escombraries- tornen a ser allò que eren en estat de natura. Allò que eren abans que el poder feminoide, corruptor i malèvol, els convertís en criatures dòcils i domesticades. És al bosc on es vesteixen com els agrada, amb la samarreta dels Ramones de quan tenien 20 anys sota el marcelino de quan en tenien 15, tot ple de petits i sospitosos foradets a les circumval·lacions de les mànigues.

I s’enfilen als arbres i s’amaguen entre els matolls com bèsties salvatgines i rodolen rostres avall, inclinacions intransitables amb un silenci de camuflatge. Treuen la navalla suïssa i es meravellen com el personatge del Sr. dels anells amb el seu bolet, el seu tresor. Aleshores, quan surten de l’espessor del bosc, amaguen la seva troballa, a fi que ningú vegi què porten ni d’on vénen.

Arriben a casa. Deixen tot l’escampall d’humus, fulles i pinassa a la cuina. Al cap d’unes hores, sorprenentment, aquells bolets apareixen nets i cuinats a l’estofat. D’això n’extraiem que a casa dels boletaires hi ha algú  amb poders. Un fet màgic bastant similar amb com es trasllada telequinèsicament la roba del piló de terra a la rentadora, de la rentadora  a la planxa i de la planxa als calaixos.

 Mentre dura aquest cicle meravellós de fenòmens domèstics invisibles, ells truquen als seus amics de l’Espanyol o del Madrid per recordar la recent victòria del Barça. Com qui no va la cosa, deixen anar quants pinetells i rovellons han trobat tan fàcilment i amb tanta poca estona. A l’amic de l’altra banda del fil se li remou l’orgull viril perquè només ha trobat flotes i candeles. Penja amb ràbia continguda, una mica més petit que abans,  arronsat  i clapat de verd, com una llimona de nevera.

 

“Facebook és com barraques però sense fang”

Facebook, per tant, no és un herbari d’amistats.  Esdevé la petita ciutat de nosaltres. Facilita el retrobament feliç amb fantasmes de la infància, com aquell nen que et fotia cosses al pati i que ara t’envia records. Amb aquell noi tan popular, tan valent i tan gamberro que ara s’ha convertit en un funcionari panxut i al·lopècic, feliç posseïdor d’un monovolum carregat de criatures.

També hi ha qui és més selectiu i elitista, aquell espècimen realment estrany (tan estrany com un amic) : verd amb pèls i quatre potes, que no té ni  mòbil, ni mp3, ni Facebook.

 

Barraques. Un petit estudi antropològic

 Dissabte a la nit, quan encara no feia aquest fred indecent, ja havien començat les  festes del que diuen és el patró de la nostra ciutat. L’espectre de St. Narcís també devia estar a barraques perquè hi havia tot Déu, viu i mort.  La paraula que sonava més, a part “d’holaquètal” i “crisicollons” era “Facebook”. Hi havia un “Facebook” a cada rotllana de gironins, gots de plàstic i cervesa.

Va ser realment sorprenent comprovar com s’anaven obviant les convencionals presentacions a favor d’un “t’he vist al Facebook”. Ja no calia explicar massa res, que qui volgués saber d’ algú altre ja faria un parell de clics.

 Aleshores, deixant de banda les disfresses que es mostren a la xarxa, només caldrà aprofundir simplement en d’altres trivialitats, com la filosofia, la opinió política o l’existència esotèrica del canvi climàtic. Fumar en directe i veure què es perd entre el que es diu i el que es penja.

Comença una nova etapa per la destresa social, només apta per fariseus d’alta volada. Com diu un antic amic “Facebook és com barraques però sense fang”.