Un canario en tierra de godos

Els canaris anomenen Godos als habitants de la península. Estranyament sense cap esperit separatista. Els hi diuen Godos, els conceben diferents, forasters i invasors i prou. Els Catalans, per tant, som godos. Els madrilenys, també. Això m’ho ha explicat en Maxi, un canari de color taronja establert des de fa dos anys a Catalunya.

Té la gàbia penjada a primera fila del carrer de Sants. En Maxi era feliç allà entre el plataners frondosos de les illes. Cantava, refilava en colors, per carnaval es difressava de gat i feia conya amb els seus amics periquitos. Sempre arribava una hora tard a tot arreu amb en pretext del decalaix horari. El menjar era exageradament més barat que aquí. Les plomes li lluïen sota un sol resplandent!

Ara en Maxi es podria confondre per un corb. De la merda dels camions i d’altres monstres urbans s’ha tornat negre del tot. Ara en Maxi es podria confondre amb un corb si no fos perquè la pol.lució també ha desenvolupat altres mutacions en ell que l’assimilen bastant amb un lloro. I aquesta ha estat la perdició d’en Maxi. Poder parlar com ho fan els lloros. Canviar el melòdics cants despreocupats d’escena frugal de Walt Dysney, per llenguatge pur i dur. Parla amb el seu amo. Tenen llargues converses sobre la condició humana i en extensió, animal, sotmesa al tràfec insaciable de la contemporaneïtat. I del tema de l’aigua.

Quan fem les presentacions li dic que sóc la Mar i que vinc de Girona. Que hi ha moltes gavines carnívores devoradores de coloms bicèfals. Uns coloms que ensems, son devorats per les carpes mutants de l’Onyar misteriós. Que a Barcelona els ocells ho tenen molt més bé. El pobre no pot dir ni mu. L’enganxo en plena crisi nerviosa. Es veu que sovint presenta quadres d’angoixa i s’arronsa a un raconet de la gàbia mentre hiperventila amb el bec ficat dins una bosseta de paper. Potser no era el millor moment per parlar-li d’aquelles coses.

En un primer moment, crec que li he provocat jo. Però de seguida veig que ha estat la paraula “Girona”. Seguidament, veig que té un potet sota l’ala. S’ha comprat un xampú en sec i les cames les té plenes de ronya. Fa mesos que no es renta. No pot suportar banyar-se amb l’aigua del didal que li ha omplert el seu propietari. “És aigua dels regans de Ter!” -Piula compulssivament- “És aigua dels regans de Ter!”

Per tant, no són els aires podrits de Barcelona, sinó la seva excepcional consciència de territori el que ha fet d’en Maxi un canari negre i tinyós, en tierra de Godos.

Defensa de la filosofia

“Quan passegeu per sant Daniel, saludeu a la gent gran”.

Si bé Girona no és el paradigma de gran urbs, Sant Daniel tampoc ho és de vall de muntanya. És més aviat una colònia infestada d’ex-gironins que volen una mica de tranquil.litat i d’indígenes danielites, resistents, amables, incontaminats d’esnobisme. D’aquests n’he vist ben pocs, però van deixant senyals de presència.

Ho sabem tan bon punt enfilem el Galligants. A la banda contrària de les monges, del cementiri o de la insòlita botiga de làmpades hi ha, des de fa anys, un graffiti en un mur abandonat. Diu: “Quan passegeu per sant Daniel, saludeu a la gent gran”.

El missatge va directament adreçat als gironins. I el to és el mateix que fem servir els gironins per dirigir-nos als de can fanga. I és que els danielites saben respecte els gironins que Sant Daniel és la seva prolongació verda de la rambla o el paral·lel feréstec del passeig arqueològic. Canvien l’Onyar pel Galligants. Els til.lers domesticats per una flora pseudo salvatgina i llestos. Però a Sant Daniel hi ha un canvi de codi. Paradoxalment la civilitat es posa en marxa en grau mínim i la gent se saluda.

Els visitants

Fa uns mesos els mestres van anunciar la seva possible arribada via telegrama. Ho van fer així perquè segons l’edicte 34.6/90-2008 es constituïa d’ara en endavant poc recomanable pronunciar el seu nom integrat a un discurs fluid. Eren tan contagiosos que es temia, fins i tot, transferir-los a través de l’embranzida del llenguatge. D’aquesta manera, es creia que es frenaria el seu avenç, segmentant el text tant com fos possible amb unitats mínimes de sentit. I Stops. Els stops fan parar a tothom.Per tant, un telegrama era una forma textual prou guspirejant com per referir-s’hi amb concreció i claredat. Quan els pares rebien un telegrama de l’escola, ja sabien de què es tractava. Com un preparatiu formal per la duresa que vindria amb el contingut de les proposicions.

Alerta. Stop. Alerta. Stop. Visitants ja són aquí. Estiguin atents gests fills seus. Stop. En cas detectin invasió, aïllin fill durant període prudencial. Stop

L’endemà, la meitat de l’escola feia pudor de vinagre i flor de te, l’altre es rascava la closca. Era evident que algú havia estat parlant d’ells, els Visitants, llargament. Creiem que un dels 14 germans Rapado, el que pateix d’incontinència verbal, va voler jugar a passar la frase maleïda amb els seus 13 germans. Germans que alhora patien de l’estranya síndrome que afecta al cromosoma 22, la síndrome de la Llibreria 22: ho saben tot i no poden deixar cap frase per concloure.

Els mestres els tenien força tírria. I n’estaven quasi tan segurs com jo que la cosa va anar així:

Rapado 1: Els Polls

Rapado 2: Els Polls són

Rapado 3 Els polls són anoplurs

Rapado 4: Els polls són anoplurs de la família

Rapado 5: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids,

Rapado 6: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit,

Rapado 7: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc,

Rapado 8: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i

Rapado 9: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una

Rapado 10: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula

Rapado 11: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent

Rapado 12: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent i

Rapado 13: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent i que viuen

Rapado 14: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent i que viuen paràsits sobre el cos de l’home! Més concretament al cap! On hi fa milers d’ous! Els Polls salten moltíssim i són més prolífics que en Júlio Iglésias! Els polls que els pares no volen que ni pronunciem són més exactament… POLLS DE CAP!

I així, pronunciant a cau d’orella la frase maleïda, és com es devien contagiar els germans rapado i amb ells, la resta d’alumnat. Un cop més es demostra que el silenci o la seva cosina profana, l’austeritat verbal, poden salvar l’home de moltes plagues.

Tornar

Avui és el dia de la resurrecció dels morts. La terra tan curosament col·locada sobre seu es desgrana lentament i s’enretira. Entre la confusió d’humus s’hi entreveu un dit. Dos dits. Tres dits. Endevinem que és una mà subterrània d’algú oblidat per tothom excepte pels cucs. Saluda. Tot d’una, arronsa lentament l’engranatge de tots els dits, menys el del mig. El del mig queda ben dret. És la manera poc nostrada de fer-nos botifarra.

Com la mà del despertador de les set del matí. Com la mà de les dutxes somnàmbules, del cafè necessari i no plaent. La mà dels “matins-punt-NO “. La mà mòrbida dels matins laborables. Els dies que, per l’engany cruel de les vacances, tothom creia morts i enterrats per sempre. I avui, aquest dimarts que és pitjor que tots els dilluns del món fent un piló, la mà del temps ha tornat a la vida.

I és que a la vida sense mans, sense temps, una l’aprèn tan ràpid! Oh! Llevar-se al ritme del cos, fer el que plau i a l’hora que plau. Fer tot allò propi d’haver perdut les mans i els temps. Rutina preciosa, melosa, desimbolta… Però avui, aquest maleït dimarts que és pitjor que tots els dilluns del món fent pasterada, els morts caminen entre nosaltres.

-Bon dia! -diu la companya amb un somnriue tensat pels timpans-

-Bon dia.

-Ja tenia ganes de tornar!

-De debó ?

-No.

Sobre el desordre

Crec que hi ha una mena de càstig diví remasteritzat per als desordenats. Jo en dic : Els calaixos, lleixes i sotallits de les Danaides. El meu company de suplici hi està molt d’acord. Tot és culpa d’alguna falta comesa que no coneixem. Potser ve del dia que no vam separar bé el plàstic del cartró. O del dia que vam ser immensament rics. És que no sabíem que això ara és pecat. Traïció vaticana!Tornem a les Danaides. Les Danaides eren unes princeses amb molt mala fama en els recupilatoris de mitologia. De fet Schopenauer també en parla al seu lleuger llibret express, el Món com a Voluntat i Representació. Aquestes Danaides, eren les 50 filles del rei Dánau, germà del rei Egipte que tenia, ensems, 50 fills més. (Prolífica aquesta monarquia…) Tant de fill i tanta filla, la cosa havia d’acabar en matrimoni múltiple a Las Vegas amb final feliç. Però ja se sap que als antics els anava més la tragèdia. I 49 dels 50 hereus van morir a mans de 49 de les 50 pubilles. (Un dia escriuré sobre la Danaide 50 , Hipermenestra, sempre n’he tingut ganes de dir 4 coses d’Hipermenestra…).

Al cas. Aquestes noies es mereixien un càstig providencial: hauríen d’omplir d’aigua durant tota l’esternitat uns tinells foradats. I això és pitjor o bastant semblant a pagar una hipoteca a 40 anys. És pitjor, els càstigs divins sempre són pitjor…

En definitiva, el càstig que cau sobre mi i el meu company és l’actualització d’aquesta petita putadeta que les Danaides gaudien a l’Avern per assessinat. Nosaltres no tenim cap gerro foradat. Però sí uns calaixos, unes lleixes, i com dèiem, un sota-llit i, en definitiva, una superfície Danàidica. Tot està en permanent desordre, fem el que fem per omplir-ho d’ordre i estètica equilibrada, el caos sempre torna. Creus que ho tens tot net? Ah! per Zeus! un mitjó desaparellat irromp la teva calma victoriosa! Creus que l’ordre es mantindrà durant gaires segons més? Ah! per tots els incestos de l’Olimp! Com si totes les superfícies que tant curosament hem ordenat tinguéssin memòria de desori. Pecadors, supliciands, ens mereixem complir condemna al cau de totes les guitlles!

Aquí ho deixo. Disculpeu-me si continuo ordenant.

CODI DE LA SENSIBILITAT MORAL

Ens han encarregat la lectura del text “ètiques per un món complex” de Ramon Alcoberro. Acota: un mapa de les tendències morals contemporànies. Per tant, no ens les havem amb un manual d’ètica convencional, aquest és un manual d’us per aprendre a llegir els codis ètics que es donen. Una panoràmica desplegable, com el cos d’un mapa i perspícua, com la visió que es projecta sobre un terreny descodificat.

Quan una aprén a llegir mapes i després contempla el territori a escala real, no només experimenta (la bellesa) del paisatge; localitza i se situa en l’experiència (estètica) i és capaç de llegir la relació amb el dibuix convencional. El dibuix convencional? La sensibilitat moral contemporània.

Aquest és el codi: pensar el bé a partir de les coses endreçades, racionals i correctes. Allà on anem ens trobem amb senyals de perill. Perill! Valls fonda amb gos perillós. Perill! Pas a nivell sota pena infernal. La resta, paisatge per la utopia i el restauracionisme pihippie.

L’ètica aplicada, la ciberètica, l’ètica mundial, es presenta com la clau per aprendre a llegir el codi. Una clau que entén el món sempre “més complicat i més de debó que la raó que vol pensar-lo”. Al clauer, l’adhesió a la intuïció moral tolerant i pluralista a un món que “es fa”. I “es fa” com un vaixell que sempre és a alta mar.

L’exercici de descodificació no és senzill i comporta:

1.-Una altra petita genealogia de la moral: “L’adhesió (històrica) i democràtica a un tòpic no el converteix en conducta moral recomanable, tot i que doni el dret a exhibir-ho com a philisophia communis temporis.”

1.-Amb vistes a l’exel.lència: El vaixell ( També ens va agradar molt la metàfora al seu moment) ha de tirar de la millor manera possible i per això ha de ser un senyor vaixell, no en fem prou amb una zodiac. Que ja se sap, que si bé “tot fa món” no tot és el mateix ni val igual. Amb això, l’autor defuig d’una ètica de mínims i del relativisme.

2.-Amb modèstia intel.lectual: No hi ha ports. La reparació de les lesions, sempre és a mar obert Això en què insisteix Alcoberro a la introducció, ens ho repetia (i repetia i repetia…) el mestre de lectura de les Investigacions filosòfiques, De la certesa, del Tractatus. Diu l’autor :“El món no és cap essència donada, sinó la construcció atzarosa i factual dels humans, i en general dels éssers vivents”. El plus ètic: “I, en conseqüència, estarà més ben o mal construït segons la qualitat de la nostra acció”.

Ai! però els llibres d’ètica continuen anunciant que tot fa món en un “present miseriós”. Està de moda parlar de crisi de valors i prometre terres fermes! Tot s’explica amb la missió de gestionar el territori, “mestís, canviant, imperfecte” a escala prudencial i sentenciosa.

“En un temps progressivament tecnificat i l’endemà de la fallida de les formes tradicionals de la sociabilitat –incloent-hi les religioses-“ convé saber llegir els mapes que ens han deixat. Convé “pensar una ètica de la relació que, a través del consens racional, pugui oferir als humans la mínima guia de viure al mateix món.” Convindrà, en altres posts, parlar més d’ètica aplicada, el gran marsupial, la dels mil noms.

UNA APROXIMACIÓ A L’ÈTICA APLICADA

Creix el desert

El tòpic nietzschià posat a finals del segle XX, el moment del naixement de les ètiques aplicades. Les ètiques aplicades han vingut a ser senyals d’un canvi que s’ha anat sentint arreu, en una societat que, com més va més es diu pluralista. Creixel poder de destrucció que porta com una paparra el progrés i creix també la sensació de “falta de motors d’idees”, de col·lapse cultural, de “capacitat per oferir propostes globals a la humanitat”.

De la mà de les societats democràtiques cada vegada més individualistes, augmenta el nivell de benestar material i amb ell la desconfiança en mites comunitaris (religiosos, en definitiva). L’ethos social es transforma amb la velocitat, la pressa i el risc característics dels seus dies, entre la diversitat i la globalització que el tensen com la corda d’un arc. Creix el desert i s’evidencia l’urgència de pensar “unes regles per la gestió i la deliveració dels canvis”.

Perquè la tècnica moderna és objecte de l’ètica

L’any 1982 Hans Jonas va escriure l’article “perquè la tècnica moderna és objecte de l’ètica”. Alcoberro desglossa de l’article els arguments per comprendre perquè es necessiten les ètiques aplicades:

1.- Ens ajuda a fugir de maniqueismes: Ha quedat obsolet allò que serà “dolent” si era fet amb malevolència, i “bo” allò fet amb bona fe. Ha quedat ANTIGA la “bona fe” arribats al principi geneaològic del bé i del mal. “Bo” ha anat essent allò beneficiós pel progrés de l’espècie: és bo de la mateixa manera el foc i la bomba atòmica, és dolent l’abús d’aquests béns considerats “bons”. com diu Jonas “el germen innat del mal (…) és alimentat pel progrés del bé”.

2.-La tecnociÈncia representa el poder humà incrementat, així seguirà de manera amplificada un dels seus patrons: l’automatisme de l’aplicació, no en dubteu: tot allò que es pugui fer, es farà.

3.-Si l’home mira endavant (progrés) i enrere (història) , la tècnica només mira endavant. Cal trobar un lloc per l’home en aquesta fretura.

4.-L’home ja no és el centre, ni al cap damunt de cap piràmide natural, que la tècnica posa l’home en situació de pensar-se en xarxa, formant part d’un sistema superior a ell mateix com a individu.

5.-La tecnociència, el Caín i l’Abel proteic per “allò de més gran” :”La benedicció de la ciencia pot esdevenir maledicció: el germà Caín ( la bomba) és dolent, però el germà Abel (el pacífic reactor) també ho pot ser”.

Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot

Ja ho deia Maimònides a la seva oració: “Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot”. I tant que hem de creure que hom pot fer-ho tot! ens hem de voler més grans, més forts! perquè no, Maimònides? Però CAL que tot es faci? Poder fer-ho tot implica un HAVER DE fer-ho tot? S’evidencia clarament el sentit de reponsabilitat en l’època de la tècnica: davant, per exemple, de l’automatisme de l’aplicació, l’imperatiu tecnològic. Mireu com fan problema:

a.-allò que es pot fer, es farà (automatisme de l’aplicació)
b.-allò que es pot fer, cal fer-ho (no aprofitar allò que ens brinda la tècnia, seria immoral, per imperatiu tecnològic que es passa pel folre l’ambivalència dels efectes de la tècnica)
———————————————————————————
c.- què voleu més per veure com en són de necessàries les ètiques aplicades?! *QED*

característiques de les ètiques aplicades

“Non solum… sed etiam”

Alcoberro defineix l’ètica aplicada, per fi, a la pàgina 34: “La teoria del desenvolupament dels principis ètics generals en connexió a l’esfera dels fets concrets.” Principis ètics generals (valors, virtuds) i fets concrets (condicions econòmiques, socials, culturals on prenen cos). De quina manera prenen cos aquests principis ètics generals? Es descriu, a continuació, el detall del continent:

1.-civil, no religiós ni polític. En el sentit que no busquen cap justificació trascendent o “forta”. El fet és que cal regular la convivència, i punt. Civil i republicana, com deia Kant, és a dir universalista: els drets i els deures són iguals per a tothom.
2.- I per tant, ens les havem amb unes ètiques de mínims (criteris de justícia que puguin ser compartits per un gran nombre de ciutadans). Ètica de mínims per evitar al màxim els enfrontaments: estem davant un conscens pràctic sobre valors.
3.- Per matitzar això de “minims” cal recalcar que les ètiques aplicades són també provisionals: “ha d’estar vigent la idea d’un diàleg racional en què ningíú acaba tenint tota la raó, però tothom té dret a la raó. Això són les “provisions”, eines conceptuals per resoldre conflictes en un acord de mínims
4.-Són ètiques interdisciplinàries també, en el sentit que no són unes ètiques fetes a mida per justicar cada pràctica professional: es construeixen en debat amb professionals, experts i usuaris de peu…

A més, són ètiques corporatives, la seva aplicació no depèn només de decisions personals i singulars, sinó també d’empreses i col.lectius que actuen a través de codis ètics. Són també processuals, depenen d’un conjunt de decisions preses en comú, tot un procés relatiu a instàncies molt diverses. I finalment, tensionals, situades en una societat pluralista, les ètiques aplicades no tenen un únic model o orígen. Aquí el conflicte i la rellevància estan a l’ordre del dia, però són part essencial de la salut del debat que sosté i manté vives les ètiques aplicades

En definitiva, les ètiques aplicades, són ètiques de la responsabilitat “formes de reglamentar el poder i imperdir que creixi desmesuradament posant en perill els drets dels més febles”.

les regles de joc

“Aquests són els meus principis, però si no us agraden, en tinc d’altres”. Groucho Marx

Bàsic. Els principis generals de les ètiques aplicades els tornem a trobar enumerats (gràcies!) i englobats sota el principi de responsabilitat de Jonas. Però no es tracta d’enumerar, diu Alcoberro, “les taules (postmodernes) de la llei” sino tan sols de proposar guies per una acció moral coherent. S’hi posa nombre i es dona constància de la multiplicació abusiva de principis amb els que es troben aquestes ètiques.Que no siguin els deu manaments, no vol dir que “si no us agraden, en tinc uns altres…”. És un escull a superar, el tester per als jugadors. Les regles de joc són acotables, explicables, i multiplicables…amb la contenció del debat racional. Si es multipliquen les regles del joc abusivament …anirem sentint, de tant en tant un “Doncs jo no jugo!”

En definitiva, els principis per entendre el joc de viure:

1.-Principi de beneficència: qui aplica l’ètica vol fer el bé
2.-Principi de no maleficència: quan no és possible fer el bé , cal, com a mínim implicar-se a no fer el mal.
3.-Principi d’autonomia: Cada subjecte és responsable d’ell mateix i no reductible a cap altre (no es pot fer el be sense comptar amb l’usuari del bé)
4.-Principi de Rigor l’entenem, com a principi de respecte a l’integritat de les persones?
5.-Principi de justícia: tornem a l’amic Rawls quan descriu la situació natural de recurssos escassos i proposa repartir-los amb la bella equitat, punt mitjà entre autonomia i beneficiència per a l’eficàcia i el benestar socials. El dimoni pelut té nom de privilegi.
6.-Transparència: La justícia ha de ser comprensible, a la vista de tothom, per dir-ho en termes òptics. I bidereccional, la justía també ha de l’igual dret de tots a la paraula. Transparent en l’accés, en fi.