Tírria animal

La Geraldine té fòbia  als gossos. Cada dia, quan torna del taller, fa el mateix recorregut per arribar a casa. Cada dia però, li està costant més recórrer els 500 metres que hi ha de la parada a casa sense haver de tenir múltiples encontres amb algun cà.

Ahir mateix, un canitx-amb-vella-sense-vell i una cadena amb triple xiuaua. Seguidament, un gos-cavall, d’aquests que ara en diuen gran danès però que tothom hi veu Scooby Doo. Un chow chow amb un estilisme molt semblant al de la seva propietària, segurament clienta de Llongueras. Un senyor molt de la selecció espanyola amb un rotweiler. Un gos sense amo, un amo sense gos. Un sant Bernat ensumant el cul d’ un carlí (el que és més gos que carlí) que alhora la fa petar amb el gos d’aigua de Schopenhauer. Ah! i  un alaska malamute amb trineu.

És comprensible. Per ser un bon ciutadà, s’ha de conduir qualsevol símil de Hummer i anar a comprar llenceria a Blonda. També  cal tenir animal de companyia. Tan se val si el que es tria per animal de companyia és un gos especial o una persona qualsevol,  farà falta exhibir-los.   Però la cadena de gos ofereix un plus que no el bracet de marit. Ho diu l’ampli somriure nuclear que mostra  la pau interior que només s’assoleix passejant el gos.

Ara bé, a la Geraldine  li costa guardar la compostura cívica  davant aquest espectacle. Però és que el  el cor li crema. Perd el món de vista i vol fugir mentre els vianants se la miren amb una mescla de curiositat i indignació.  M’estreny la mà tan fort que em faria suc de mà. Però finalment, el primer gos passa i ella somriu, d’alleugement, de plena felicitat, sense compostura.

Excel·lir, ara.

Avui m’ha arribat un correu a través de dos contactes ben diferents. És bastant improbable que tinguin cap relació entre ells. Si fos així, estaria molt contenta per tots dos. L’una, és una companya de facultat. L’altre, és el meu germà gran, en Jordi. En Jordi és advocat i se les brega amb lleis i altres lletrotes pràctiques. La Montserrat és mestra ara i se les té amb nens, pares i companyes de feina. Suposo que més o menys com jo quan feia de mestra, en aquells bons temps, quan ens contractaven i tot.

Doncs bé, tots dos m’han fet arribar a mi i a la resta dels seus contactes un article de Ramon Llorente Varela, respecte al boicot a l’excel.lència. L’escrit denuncia un fet flagrant al món laboral: excel·lir no interessa.

Interessen els contactes. Els llocs i els familiars oportuns. Interessa relativitzar virtuts i potencials a favor de la mediocritat, la idiotesa o la destresa viperina.

I jo afegeixo: això es multiplica en àmbits reduïts. Un àmbit reduït com pot ser una ciutat petita, com la nostra.

Ara bé, totes les persones poden aspirar a l’excel·lència? Cal triar l’àmbit adequat, el sector empresarial adient, delimitar en quina activitat concreta hi ha el potencial a excel.lir. (Sobretot si s’és un dels afortunats que ha treballat una formació de lletres). Després, si s’aconsegueix aquesta proesa, s’hauran de superar una sèrie d’obstacles. El treballador (i la treballadora potser una mica més) avui dia és un Hèrculess que, cada dia,  ha de superar dotze treballs.

1.- Llevar-se.

2.-Fer-ho amb la consciència i en control de sí suficients a fi de no esmicolar el despertador.

3-Intentar deixar l’àmbit privat en ordre, no fos cas que el record d’una rentadora per posar, d’ uns mitjons desparellats o una factura impagada ofusqués la nostra productivitat.

4- Limitem l’àmbit privat a l’àmbit domèstic, si el féssim anar més enllà ens adonaríem que la vida transcorre entre les hores fugisseres del cap de setmana, de son, de sofà. La proporció entristeix. La tristesa no és productiva. Per tant, limitem la concepció de l’àmbit privat en àmbit domèstic, almenys entre setmana.

5- Sortejar els municipals i els embussos (començo a pensar que no són els embussos els que atreuen als municipals, sinó a la inversa. Atemoreixen tant als conductors somnolents que acaben fent-ne alguna, circulatòriament parlant.)

6- Arribar a l’hora.

7- Estar a l’hora al lloc de treball de manera ostensible. No n’hi ha prou en ser allà. S’ha d’estar allà i fer notar que un està desenvolupant la seva tasca. Per això anirien bé uns panells indicadors més o menys virtuals, al menys a les empreses amb falta de fitxador, com la meva.

8- Si és el cas que es comença una feina nova: discerniment. La premissa més important per a la tasca més feixuga SABER DESTRIAR QUI ÉS UN BON COMPANY I QUI NO HO ÉS.

9- Un cop elaborada la teva tria, s’ha de desenvolupar una actitud de no enfrontament. És a dir, fes-te amb els companys i aprèn a esquivar les víbores. Sota cap concepte intentis fer raonar les males pècores. Sota cap concepte intentis mostrar-te tal com ets davant aquests escurçons laborals. Com que no se sap mai quina queixalada serà verinosa, esquiva, esquiva, esquiva.

10.-Persevera en un ritme constant i aparentment productiu.

11.-Que els teus minuts d’esmorzar o la teva hora de dinar no coincideixi mai amb la d’un superior.

12.Plegar a l’hora convinguda.

Entenem per excel·lència sobreviure en el món laboral sense deixar-hi la integritat, qualsevol mena d’integritat. Crec que la major part de persones que conec coneixen alhora, aquestes normes laborals que m’autoimposo. Crec que una bona part de les persones en què penso quan escric això excel·leixen en les seves feines precisament per aquest motiu. I l’excel·lència? La que s’escrivia en majúscules a l’antiga Grècia? Algú ha vist algun Sòcrates viu?

Avui han promocionat a director general en Parrús, el fill de l’amic de l’accionista majoritari, el de les llicències d’obres, el que es passava el sant dia a la facultat fent el merda, el que es rascava la calba mentre els altres acumulàvem contractes escombraries per pagar-nos la carrera. I l’excel·lència? Algú ha vist un Sòcrates viu?

Plou i neva

Aquesta neu que WordPress ha fet caure al cim del bloc durant aquestes dates, està bé. Fa hivern i és nadalenca amb moderada fredor. Espero que quan pari de nevar grumolls de píxels, no em quedi tot cobert darrera una muntanya de piquets blancs.

Després d’aquestes festes, però, em temo que aquesta neu sembli caspa. Com l’arbre amb llums del basar xinès que tinc darrere meu. Com les postals amb desitjos de prosperitat que pengen de l’arbre. Com totes aquelles coses relatives als propòsits que es fan quan s’acosta la fi de l’any. Quan el Nadal ens ha estovat el cervell i ens sembla que el món s’acabi un 31 de Desembre.

Després, ens  espolsarem els desigs tan urgentment com ens els havíem proposat, de la mateixa manera que espolsem la caspa de damunt les espatlles o es fondran com es fon la blanca neu quan comença a ploure.

Cultureta

Ara ja farà més anys dels que vull reconèixer que vaig fer empipar a algú que admiro. Una dona que escriu i que brega per la cultura a Girona. Una enamorada del cinema que donava classes amb passió vírica. Cada cop que la llegeixo al diari em sap greu haver-li tocat allò que no sona amb un article immerescut.

Ahir , però, vaig tornar a sentir el mateix que em va fer escriure allò. Aquest cop no era al Truffaut, era a l’Auditori per escoltar en Roger Mas. Val a dir, que portava pressa i vaig entrar esverada a la sala quan em vaig adonar que em m’havia equivocat d’accés. Durant el temps que vaig invertir a entrar pel lloc on em pertocava, es van tancar les portes de la Sala. Eren les 7 en punt i el músics ja havien engegat les màquines.

De sobte, una hostessa amb cara de tenir morenes però amb un cutis molt ferm em va barrar el pas. A mi i a una desena de persones més que amb educada resignació abaixaven el cap mentre l’hostessa els fumia un moc cultural.

“Aquestes són les conseqüències d’arribar tard. Això no és el cinema”- ens va dir amb accent de Barcelona-.

I ens vam acomiadar de l’audició durant uns bona estona. En canvi, vam sentir el remenament de tasses i la cafetera de l’auditori. Cultureta, cultureta… Ni que fos el Liceu! Cultureta, cultureta! 20 euros per la cultureta!- Em deia el dimoni sorneguer que porto dins-.

Els altres desmanegats i jo miràvem a terra avergonyits mentre feiem girar la punta de la sabata, fins que vam sentir una ovació immensa que obria la porta com algú que vol sortir amb el llisquet posat. Aleshores, la magnànima agent de les normes de l’Auditori ens va  deixar entrar i seure en un raconet.

A partir d’aquell moment només puc dir que els aplaudiments entre els que ens camuflàvem per entrar sense molestar ningú, es van quedar curts. En Roger Mas hauria ben merescut puntualitat britànica. Emociona la veu i la intel·ligència d’algú que sap picar a l’ànima dels joves i l’ullet a aquells que van créixer amb la Nova cançó. Poesia i certa voluntat de no semblar massa seriós. Poesia i certa obsessió per la feina ben feta, malgrat un micròfon i una guitarra desllorigats, segurament només per culpa de la humitat de Girona.

Caga tió!

Es veu que el Nadal ja no és tant despreciable com es deia anys enrere. El Nadal d’abans, el la festa pel consumisme i pels retrobaments obligats. El de la festa dels quilos de més i de les peles de menys. El de la festa de veure qui passa menys fred amb més estil. Aquella festa que tothom s’avenia a dir  que no era per ell que era pels nens. El Nadal ens posava de mal humor i constatava que estàvem sols i que omplíem el buit que sentíem comprant sense parar.

Però ara la gent deu haver parat de comprar d’aquella manera i deuen omplir el buit, justament, deixant de comprar i dient altres coses respecte el Nadal. Allò tan nostrat d’omplir-se la boca amb la paraula “konsumisma” i “sossiatat konsumista” ja no es porta i estic contenta que sigui així. Perquè no tot és culpa dels altres. Ni de la tradició. Ni dels valors (estètics) horteres.

Ahir vaig poder sentir la opinió de moltes persones en un debat a l’Escola i en general sembla que s’està construint un altre reeixit discurs col·lectiu. La gent està moderadament trista per l’ambient econòmic general i omplir buits existencials ja no els preocupa. Es constata el retorn primari a la comunió familiar. La gent necessita més que mai dels seus. Sentir-se estimat i sentir-se bé estimant als altres. I compra alguns regals, sí. I fan manualitats. I abracen als amics pel carrer. I ho Admeten. Admeten que el Nadal els agrada. Que els agraden els llums i reunir-se per ventar cops de pal a un tros de fusta. Els agrada veure que el seu cor és com un tió. Que  malgrat els cops de pal, regala coses maques, almenys, un cop  l’any.

Mala mar

Avui el mar fa realment molta por. Ja gairebé no queda platja i l’espigó sembla un reguitzell de pedretes, d’aquelles que construeix un menor de 3 anys a la sorra, durant el plàcid més d’agost.

L’hivern als pobles com aquest, és una altra cosa. Una altra cosa semblant a un fantasma al purgatori, a una novel·la d’Stephen King. Palamós, des d’aquí sembla que estigui edificada sobre la closca d’una tortuga de mar. Perquè es mou, lentament. O potser és el l’edifici on estic que es mou, perquè els fonaments estan perillosament prop de la línia de la costa.

Preguem que les onades no travessin del tot la platja o si més no, que no arribin al sisè pis. Em temo que els aïllaments del meu balcó no ho resistirien. Si ho fessin, però, seria fantàstic. Viure dins el mar, com en una peixera preciosa. Llogaríem el pis a l’estiu per l’ingent turisme subaquàtic. I ens faríem d’or. I podríem sortir a pescar amb més facilitat.

El plans urbanístics dels anys 60 no ho preveien això. Que els privilegiats que adquirien un apartament davant del mar o, pràcticament sobre el mar, 40 anys després adquiririen un valor, si més no, inaudit.

Pongos reloaded

Obrim la porta d’una llar desconeguda. És una mica més gran que el darrer pis que hem vist, aquell que s’havia de saltar el llit per poder anar al wàter, aquell que per poder anar al wàter s’haurien d’haver adquirit  aptituds contorsionistes.

Doncs bé, obrim la porta d’aquell misteriós pis ”ideal parelles” = “pis diminut, fosc i humit susceptible de ser escalfat, omplert i il·luminat per l’amor de les parelles, generalment joves i amb sous de vulgars postuniversitaris”.

La noia de l’agència obre ràpidament els porticons de la cuina-menjador perquè no se’ns apoderi l’ impressió d’estar dins una galleda. La llum entra tímidament perquè a fora plou i els núvols semblen haver retingut la claror que fa boniques les coses.

A poc a poc, es retalla la silueta d’alguna cosa de mida considerable al fons de la sala. Es va intuint un contorn familiar mentre la representant de l’immobiliària s’ajup per endollar alguna cosa.

-Tat-xan! L’antic llogater us la regala!

És un crucifix gegant ple de bombetes que aleshores, encegada de llum i de culs per terra, vaig interpretar com una senyal. Per això i perquè un llamp terrible va esclatar fora la finestra en el moment de màxima asturació surrealista.

La tempesta es va aclarir i de seguida vaig pensar que el primer que faria quan fes el trasllat, seria enretirar una a una les bombetes, per aprofitar-les. Després la faria estelles amb una destral perquè sovint havia desitjat blasfemar d’aquesta manera.

Així que, procedint a la desfragmentació i potser pel ball descontrolat de violència, un braç cantellut de la creu davallà taxativament sobre el meu cap, innocent, només fet de carn i pensaments immanents.

Crec que la contusió ha coagulat, vull dir, que a partir del fort impacte i les migranyes successives, s’ha consolidat en mi la convicció profunda sobre l’existència del Déu de l’antic testament i la conseqüent però no necessària universalització de la doctrina eclesiàstica.

Per això demano que no s’enretirin els crucifixos de les escoles concertades. Ben mirat, no molesten pas més que qualsevol pongo, d’aquells que ens regalen i que no sabem on posar-los.

A més, amb el temps acaben per fer bonic. Ací, al cim del moble de l’entrada, un “elefante de la suerte”. Quan ve la sogra està contenta de veure’l i s’estufa del bon gust que va tenir fent-nos aquell obsequi.

El mateix passa  allà, al cim de les pissarres dels infants, un crist torturat i moribund, símbol inequívoc de l’amor de Déu als homes. Hi ha gent que se sent satisfeta i tranquil·la de tenir-lo. Com la foto dels reis, com les taules de multiplicar o l’entrepà de pernil dolç a la motxilla.

Jornada Mundial de la Filosofia

Dia 19 de Novembre. Al cel la boira de fa uns dies no se n’acaba d’anar, cosa que va fer que ahir, per exemple, no poguéssim veure la pluja d’estels. D’altra banda, tampoc sé si l’haguéssim pogut veure sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira…

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què?

-Això de mirar al cel i pensar coses, dubtar-ne d’altres, mentre se us crema el sopar…

Dia 19 de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segurament algú reflexionarà sobre el futur incerta d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i es lamentarà gremialment. Cosa que intentarem no fer l’any vinent, quan torni a ser 19 de Novembre i hàgim pogut constatar un balanç lleugerament més positiu que el que hàgim pogut fer enguany.

Des d’aquí tot el suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli a certs engranatges administratius que xerriquen. A tots aquells que proporcionen eines als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació filosòfica com cal, la que va íntimament lligada a la vida del pensament crític i a la responsabilitat cívica.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i a Telepizza, l’empresa que arregla els desastres culinaris generats mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

Els últims micos de la cadena educativa

Mestres substituts.

La majoria de persones que ens dediquem al digne ofici de mestre i que estem en aquell moment anterior a l’interinatge, estem bastant descontentes.

És propi de la feina del substitut comportar una situació de desplaçaments i canvis constants de companys, d’alumnes, de centres. Adequar la vida a la incertesa i a la provisionalitat.

Tot plegat, gràcies a la gestió de la conselleria, s’ha complicat encara una mica més.

Nomenaments telemàtics

De tot això que diré se n’ha parlat àmpliament durant els darrers mesos . És ben coneguda l’oposició frontal de mestres i sindicats als ben intencionats però poc reeixits nomenaments telemàtics.

Aquesta “evolució” dels nomenaments que  hauria d’haver servit per agilitzar tràmits, per evitar desplaçaments innecessaris als SSTT en cada acte de nomenament, està essent tristament coneguda per d’altres vessants poc encoratjadores.

Substituir el tracte humà en l’acte del nomenament comporta suprimir la transparència, la claredat i la justícia del  mecanisme. S’ha perdut la seguretat de la tria presencial. Una seguretat que trobem tan a faltar en aquest moment on el desconcert s’agreuja per un el ritme de contractació rovellat i coix.  Com tantes coses rovellades i coixes en el nostre entorn, exceptuant les ganes de treballar i d’entendre’ns. Per tota la resta, gràcies senyors per donar-nos feina.

Sota les illes Formigues

Empuriabrava. Juliol del 2009. Acaba de donar els darrers retocs al seu vaixell preciós i es disposa a dur-lo a Blanes a buscar la seva família. Se l’estima molt al seu vaixell, tant, que fins i tot no li ha posat el nom de la seva dona.

La Llúcia i el senyor X, es fan a la mar, de nit, empesos per la suau brisa d’estiu i la il·lusió d’un diumenge d’estrena. Tot fa mar: La seva samarreta de ratlles amb el cavaller de Burberrys, les sirenes que emergeixen del trencaones com dofins, la pipa.

De sobte, la nau lluu contra la llum del petit far de les Formigues. I contra les roques mig submergides. I contra el formiguer sencer. Se sent el soroll del naufragi i els esgarips d’una batalla antiga. Al senyor X li sembla sentir mondieux i despertaferros entre els catracracs del seu vaixell i els seus hòstiaputes.

I mentre la Llúcia s’enfonsa mar endins, ell l’estira, com estirava la Kate Winslet a en Leonardo di Caprio. Se sent tant tràgic mentre va nedant cap a la costa que no s’adona que a pocs metres estan fent una rave a la cala del Crit. Sent tan fort la música de Titànic dins el seu cap que continua nedant, ben bé dues hores, fins a Cap Roig.

És un guàrdia dels Jardins, en David Espada, que el troba fet un Cristo entre un cactus i una buguenvíl·lea. Porta una garota enganxada a la barba de nàufrag que ja li ha crescut del disgust. Fa un glop de til·la i maleeix l’existència de les Formigues mentre en David Espada l’abriga amb una manta.

Mentrestant, el vigilant el consola i li diu que no ha estat culpa seva. Que tot ha estat culpa de l’ambició expansionista de Palafrugell. L’Espada no entén com trobant-se tan a prop de Palamós, part de les Formigues hagin estat regalades a Calella. Segurament, els de Palamós les haguessin il·luminat millor o hi haguessin construït un edifici de dotze plantes per rendabilitzar-les, tant se val. La qüestió és que el guàrdia palamosí de Cap Roig n’està segur que si les Formigues haguessin estat completament de Palamós, allò no li hagués passat.

Després de tot, del betadine i de l’ensurt, el senyor X respira una mica més tranquil. Si més no, sap exactament on reposa el seu vaixell. Al costat d’un barco francès, sota les formigues, les de Palafrugell.