Al voltant de la Foguera de les vanitats de Tom Wolfe

Febre, fum i insectes

Diuen les lleis naturals que quan un vesper sent amenaçada la seva estabilitat, es posa en marxa un mecanisme anomenat “febre de l’eixam”. Talment com una febre, l’esperit del rusc s’irascita. Alguna cosa remou el trànsit habitual de les abelles. Comença a augmentar-li la temperatura de la sang a cada membre del vesper. Batega amb més intensitat. No sap què té però un beep col.lectiu que tampoc sap d’on ve, fa estar alerta a tots els òrgans. A cada cel·la pentagonal corren rumors sobre la reina. Sobre el nombre de reines. Ja ho va veure fa setmanes una obrera casualment ofegada al llot de mel.Febre. Descrita així, això que els experts apícoles en diuen “fiebre de enjambrazón” s’assemba força a un trama conspirativa. Què duu al rusc sencer a adoptar aquest comportament? “No queden clars els estímuls” diuen uns. “Els estímuls poden ser múltiples”. El cas és que es produeix un “Ep!” com quan tenim febre. Estat d’alerta senyal de que un agent patògen corre pel nostre organisme. Febre! La febre és un estat dexcepció, frenètic. .La temperatura puja efectivament i la cera que separa els compartiments podria començar a fondre’s. Rumors. La veritat efectual és que hi ha hagut un desequilibri entre el nombre d’abelles nodrisses i les obreres. S’ha trencat el contingut equilibri i la justícia del determinisme proposa una bona aspirina.New York. La jungla dels gratacels. Més d’un s’ha imaginat la gran metròpoli com un vesper coordinadíssim i sofisticat. Carrers numerats, avingudes interminables i vida, fins i tot sota l’asfalt. És de nit i som lluny de Wall Street. Ara veiem una tapa de claveguera i a prop un reixat de desaigüe, d’aquells adossats al gruix de la vorera. Surt una fumèrria estranya, untosa de cultiu de vapor de fàrmac potser, de llar de subsòl envolvent. Estem al Bronx. Un turisme luxós blanc d’homes blancs s’ha despistat i s’encalla en un carreró d’aquests. A en Sherman McCoy i la seva amant els hi semblen les portes de l’infern. Estan espantats. Baixa el rei de la jungla de Manhattan. L’amo de l’univers ve de l’èxit, del prestigi, de fer família. Ve de fer-ho tot. Coneixent-se les normes del winner sembla que no hi hagi lleis per ell. Però aquell no és el seu territori. En Sherman McCoy és el fill d’un self-made-man. Però fet d’una altra manera. Les seves sabates Moschino claquetegen nervioses perquè no encaixen amb l’asfalt humit i els graffitis. Un borough perillós el Bronx. Febre. Per tenir por, l’oloren altres depredadors. El rastregen, se li acosten. Hi té quatre paraules com d’un domador brandant cadira a les feres. Metres amunt, peu a l’accelerador, la rossa s’afanya a recollir-lo i fugen. Fugen justament per sobre d’un d’ells, amb el cotxe, les Moschino, i l’adrenalina d’snob que fa pudor de Chanel. I ja tenim un crim sense càstig.

Diuen les lleis de la natura que quan una comunitat veu amenaçada la seva estabilitat, es genera una reacció adaptativa anomenada alerta social. Hi ha qui ha de vetllar per què es reaccioni d’aquesta manera. Perquè hi hagi la dosi justa de pell morta, calen escàndols, rebombori i restitució. L’encarregat és un poder més gran que els dels 5 emisferis cerebrals de New York. Un poder que aquí es mostra transversal i que abasta tota l’arena de l’opinió pública: la premsa.

Al llarg de les quasi 700 pàgines on Wolfe ens detalla la dissortada desventura de Sherman McCoy, sentim pujar la temperatura. Com un vesper en ebullició. L’ambient es caldeja i la premsa és el termòmetre i el mantenidor d’aquesta reacció adaptativa, d’aquesta mena de febre.

Hi ha rapaços, hi ha alts càrrecs. Hi ha lleons i hi ha fiscals. Però el quart poder queda retratat com un autèntic eixam de mosques burineres : “La premsa. –fa dir Wolfe justament a un literat- Em diverteix molt com es preocupen aquests.”Som massa agressius, massa cruels, massa freds?”. Com si la premsa fos un bèstia rapaç, un tigre. Jo penso que ja els agradaria que els consideréssim sanguinaris. Se senten afalagats per la por que inspiren. S’equivoquen d’animal. De fet, són insectes. Tot seguit que n’agafen l’olor, roden en eixams. (…) . Són insectes.”

Potser sí. Zimzumeigen al voltant de la injustícia constant i generalitzada, per exemple la del Bronx, àvids d’agafar-ne l’olor. I la troben posant-li, el qui, el què, el com i el perquè. Es veu que sempre ho necessiten per detectar-ho. Zum-zum, les W’s de l’ofici periodístic. Febre! Febre! Alerta febre! I assenyalen un agent patògen. Perquè n’hi ha d’haver un: Sherman MacCoy i l’accident del 161 est. -S’ha comès un crim i demostrarem que res ni ningú se’ns escapa, ni el super WASP. Exemplar. Preparem la foguera! Que cremi i que tothom ho vegi!-.

I és que de tant en tant, picant l’ullet allò que es feia a Salem amb les bruixes, se celebren fogueres, diem-les-hi, si volem, judicis amb caps de turc. Fogueres depuratives, per cremar allò sobrer i que apunta cap el desequilibri de l’odre. I pel que fa a la relació entre Bronx i Manhattan, el polvorí i l’incendiari magatzem de vanitats, sobraven dues coses: violència i vanitat. Cal posar llenya al foc perquè cremi amb l’adequada virulència. Cal un tallafocs entre barris perquè l’incendi que amenaça no s’extengui.

Finalment, entre el clamor de la multitud encabritada, semblava que un fum espès cobrís la veritat d’en McCoy. Però per això hi ha la gran aspirina de les barres i estrelles, en forma de jutge. Sempre en darrer moment com un gran superman, barreja patriarca i d’oracle, sa senyoria. Si la premsa ja no dona veu a la veritat, la justícia ordinària deixarà dir, als fets, la realitat. Fa allò tant senzill que Campbell li demana al seu pare: Dir la veritat. S’apaguen les flames però les brases continuaran fumejant. Altre cop 37Cº i ordre a la sala.

Klarks Kents a la blogoesfera

“On trobem avui esperits lliures? Mostreu-me avui, per ventura, un esperit lliure!”

(F. NIETZSCHE . La voluntat de poder, text de Textos dels grans filòsofs: edat contemporània, Herder, Barcelona 1990, p.88.)

LKLKLK

visualmente.blogspot.com/ 2006/04/joven-period…

http://www.ciberpunk.info/

lklklklklk

Entrevista a Roser Oliveras Oliver

Roser Oliveras Oliver

després dels punts suspensius

“Només obro joc”

Subiendo a los cielos. Oli sobre tela 293×195.

 

MAR BOSCH. GIRONA. La pintora gironina Roser Oliveras ho ha tornat a fer. Ha tornat a evolucionar. Sembla que en cada exposició, en cada nova manifestació del seu art, els crítics i els amants de la informació s’afanyin a trobar-li una nova etiqueta. Ha deixat enrere “allò que feia abans”.“Això d’ara” és diferent. Quin gran encert! Roser Oliveras i Oliver ha exposat habitualment a Girona des de 1987. També a Olot, Banyoles, Palafrugell, Blanes i Barcelona. Ha participat en nombroses mostres col•lectives i en biennals d’art contemporani.

Precisament a Punts suspensius, la seva darrera exposició, molts hi van trobar les closques de la crisàl•lide, metamorfòsica. Tornava el vermell després d’un llarg silenci expositiu, tornava també sobre ceràmiques. Eren bols i conques, pintades, que abans de res, abans dels seu hipotètic ús domèstic, plenes de rostres. Fragmentats, esquerdats –unes esquerdes tant semblants als accidents mortals que poden patir contra el terra, de la llar-, recompostes fortament –amb grapes metàl•liques-, en definitiva, fragilitat recomposta. Narració des del fragment. I ja li hem col•locat una altra etiqueta.

Diem que “allò que ha anat fent”, allò que és endins, enrere i dessota de l’obra, ho rastregem. En cada peça es mostra i s’oculta. Jo en diria, el flogist. Químicament inexistent. Alguna cosa que dorm en l’estil i el pensament, en tots els elements de la forma i del sentiment. Ho trobarem si prescindim d’etiquetes. Perquè hi trobarem un camí que va i ve de la figuració a l’abstracció, que enfonsa les arrels a l’imaginari mediterrani, de pell de brau, de feminitat poderosament espanyola pel que té de roig i de condensat, de terra, no de pàtria… i punts suspensius.

FIGURANTS PER LA SEDUCCIÓ

-Mar Bosch: Aquests personatges inquietants, aquests collages, aquestes nits, les llums, les penombres, els colors… ¿Si haguessis de posar-los-hi nom, quin seria?

-Roser Oliveras: “M’estàs demanant que em posi una etiqueta?”

-M.B: Sí, fes d’autocrítica.

-R.O: “Crec que “Pintura de la seducció” hi aniria bé. Per ara. Perquè per sobre dels motius pictòrics hi ha una premissa bàsica que crec que no hem de deixar d’observar”.

-M.B: Parles d’atreure el públic? Això ja ho fas amb els cartells: colors de xoc, figures exuberants…

-R.O: “Sí i no. Parlo d’un altre tipus de seducció. Que no la del reclam. “Pintura de la seducció” és el nom que portava una exposició que vaig fer al Palau de Caramany ja farà uns anys. Allà hi havia quadres com “festa sobre l’asfalt”. Aleshores Jaume Fàbregas va escriure que, per sobre del tema (la festa, l’espectacle, l’efusió en blau, groc, vermell) els gestos cromàtics aconseguien recrear un món on la pintura fos, per ella mateixa, seducció”.

-M.B: I de quina manera sedueix la teva pintura?

-R.O: “Jo crec que hi ha moltes maneres de dir “el tema”. Al llarg de la meva carrera he volgut dir l’angoixa i la por. He intentat dir l’alegria que explota i l’amenaça, la intimitat i l’horror. A través del roig de les boques, les mans, la disposició dels cossos. No hi ha un missatge com hi pot haver en un cartell. El que hi ha és “la manera de dir-ho”. Vull dir que costa molt poc fer arribar el dolor pintant sang i fetge. O la tristesa mostrant figures que ploren. Prefereixo suggerir amb punts suspensius, que no dir allò que es diu després dels dos punts”.

PEL CAMÍ DE L’EXPRESSIÓ

M.B- Però això ven. Ven l’hiperrealisme. El detall i l’enumeració. Fins i tot en les emocions. Sembla que tornat a néixer un gust d’escola, de rigor formal. Hi ha qui pinta damunt de fotografies…

R.O: “Sí, això sempre hi ha estat. Hi ha d’haver gustos per tot.

M.B: gustos i disposició a entrar en joc… en certa manera oi?

R.O:” Sí. Si un espectador no està disposat a entrar en joc amb l’art, no entendrà gaire res. Buscarà que aquella casa que veu pintada tingui dues finestres, una porta i l’exacte to terrós el camí que porta al jardí mil•limètric. Virtuós, no dic que no. Pintar així, però, també és un risc. Perquè no fa prendre distància. Perquè qui contempla no té més opció que prendre-ho. I si, en comptes d’una casa, pintem un mort de la mateixa manera, per exemple, tindrem l’estómac de l’espectador ulcerat per sempre. Jo Vull dir el que vull dir sense fer mal i fent… sorpresa, síntesis, contrast. -quantes coses eh?, diu l’artista picant l’ullet- I es pot ser igualment fidedigne d’aquesta manera. Suposo que el que sedueix és l’ambigüitat, el trànsit entre el bell i el grotesc, entre la placidesa i la solitud. El matís, si es vol, el posarà la recepció. Només obro joc”.

-M.B: Ara em fas pensar molt amb el que es diu de Pedro Almodóvar. Tot aquest seu univers cinematogràfic té molt d’aquesta mena de transmissió que dius.

-R.O: “Touché! em declaro entusiasta del director manxec. A mi m’ha seduït. A les seves pel•lícules hi ha tot un manifest estètic. Acabes la pel•lícula amb la sensació que t’han explicat un conte, mentre el que t’ha dit era brutal.

-M.B: Però la brutalitat no és precisament el teu tema principal. Hem parlat molt de dolor i solitud… Però també ens portes escenes joia, pausada o a cent per hora. I escenes que no són escenes. Olors, fotografies, transparències, somnis. Si rastregem la teva obra què hi trobarem finalment?

-R.O: “Una etiqueta diferent a cada peça. Això suposo que és bona senyal”…

Actualment, l’artista prepara una exposició
per la Fundació Àngel Planells.
Els preparatius apunten la casa modernista que té la
Fundació a Blanes. Presa per l’art, aquest
espai s’emplenarà, com es van omplir els patis
de Girona durant el temps de flors.

Al voltant dels Assassinats del carrer de la Morgue,d’E.A Poe

jhjhjh

La infecció metòdica

kkkjkj

En un país molt, molt llunyà una sèrie de proposicions elementals obrien un relat. Les proposicions eren la presala de la narració d’uns assassinats misteriosos: Els assassinats del carrer de la Morgue. Abans del cas, abans fins i tot del detectiu, d’un Vidoq o d’un Holmes, s’estableixen les facultats mentals de l’home analític: mètode i imaginació.

HAJH

S’estableix això, de la mateixa manera que en els escacs, les dames o el whist, cal conèixer les regles del joc, quina posició n’ocupen les peces o quines poden ser les jugades magistrals per derrocar amb economia i eficàcia l’adversari. Així també sobre la taula de l’anàlisi, des de l’asèpsia del laboratori mental, des del rigor fundacional d’una renovada manera d’acostar-se a la realitat.

Presentats els postulats de la raó, entren en joc, en relat. El mètode trepanador ja es pot desplegar perquè a partir d’ara tindrem els agents per desinfectar la mirada, la pipa, la lupa del prejudici, la immediatesa, la diligència. Una batalla entre la voluntat de veritat (que avui no ens aturarem a destripar) i el seu territori, la realitat.

JDHKJDHKJ

Una realitat que l’home de la multitud percep a través de la informació, la transmissió miop i ferotge d’obvietats que, de tant a prop, de tant endins, no diuen res. Tota una injustícia que el tractament informatiu la realitat efectual fa a la veritat. La veritat no com a fita, sinó com a mètode. La veritat que no es desoculta gratant. Que es desplega a partir de la investigació… analítica. A partir d’un procediment que per la disposició dels seus elements ha esdevingut més que exacte, més que profundament adherit als fets, ha esdevingut ver.

KSADLKAS

Un altre tipus de profunditat i exactitud, excepcional i al marge de l’efervescència pública, policial, periodística. Ja fa dir Poe al seu Dupin: “La profunditat no és en els cims on la cerquem si no en les valls on la cerquem”. I finalment, la informació acaba tenint la mateixa vida que el fet divers, notícia evanescent. Però si el fet divers es llegeix a la llum del mètode, s’eleva a categoria de cas, cas noticiable.

L’art del mètode. Del concepte rector a l’exemple de vida. D’allò que ha de tenir un fet per a ser notícia a allò altre que fa de la notícia no només un cromo intercanviable, sinó també un fet llegible, interpretable, a capes. I si els esdeveniments s’han de llegir, i avui dia s’ha de llegir ràpid, el millor símil de vida és el conte, un relat-simulacre del crim i de la norma. Llegim verament els fets, no a través del fet noticiós sinó a partir d’ell. I Dupin és el mestre de lectura.

Ens imaginem Poe assegut la taula de redacció, canalitzant el seu talent. Què fa? el retrat robot de l’home analític.

M..,M.M.,

Una nova frenologia, espiritual. El seu home de mètode, el de l’anima doble, creador i analític. Analític per la secció neta que fa dels fets del món com a premisses, assercions a partir de les quals desplega un mètode, esterilitzat. I creador perquè no es dedica a transmetre cegament les seves observacions com el becari d’un treball de camp, com l’afectat reporter d’un programa en directe.

KJLKJL

Creador perquè és, a més, hermeneuta. Interpreta els esdeveniments talment com en un text que cal desxifar, endavant i enrere, cabdell de la ment felina. Amb el pols ferm tant característic de l’home de l’anàlisi, secciona el fet de tota infecció que suposaria la fantasia i el misteri (la falta de rostre per l’assassí, la brutalitat dels assassinats… quins cacauets per la imaginació!).

LJLDJLASJLADS

Que la fantasia i el misteri deixarien massa coses en mans del lector, de l’opinió pública, en la confecció d’un possible relat que expliqués els fets. I és que s’ha demostrat que en llibertat, la facultat creativa del conjunt ciutadà, de la massa, de la moda metòdica pot resultar bastant… simiesca.

Al voltant de La Tempesta de W.Shakespeare

OBRIR TEMPESTA

El cel s’ennegreix i l’atmosfera es magnetitza. Els núvols estan carregats de mala llet, els vents fan violència. Una bellesa que amenaça i sedueix alhora ens fa estar alerta de l’imminent desfeta del cel. Des d’on sentim aquest advertiment? Des d’on es pot experimentar una tempesta? O bé des del recés o bé des de l’intempèrie. Des de l’aixopluc d’una teulada-butaca, es contempla l’espectacle d’allò que Kant feia servir com a exemple del Sublim, la tempesta.

KLKJADLJ

Des d’alta mar, des d’un vaixell, des d’un vaixell com el que es sotragueja a la primera escena, es reben els cops i els revessos d’una magnitud que desberra. A alta mar no s’escull arressegar-se i gaudir de l’espectacle. A mar oberta es pateix, amb més o menys fortuna, el poder de les ones. No es pot escollir de situar-se en un lloc que no sigui aquest, el de l’intempèrie i la necessitat, el de les mans i la voluntat de qualsevol poder més gran.

MM.SMAD

El poder més gran aquí no el trobem en la natura, Pròsper efectualitza d’una manera flagrant la deducció superba de l’ideal il.lustrat, aquell que davant l’arrauliment i l’agressió del subjecte empíric davant la catàstrofe natural, en feia estandard del seu racional superior. Domini de la natura, poder sobre la natura. Quina manera de girar la truita! Quina tombarella! Qui porta la paella pel mànec, qui ha fet un mànec per la paella, és un home. L’home raptor, el mag de l’ursurpació, el que s’ha apoderat fins i tot del copyright de la natura sobre la vida i la mort. Homo faber.

Però, on s’ha situat aquest home Pròsper entre els homes? A la butaca? (algú que s’alliçona) A la tarima? (algú que exemplifica) o en alguna situació que sobrevola la butaca i la tarima…

JJKJKJ

Naufragi perceptual

Penso que les sobrevola, com un tercer home, passa per damunt dels dos noms del poder, per damunt de la cultura i la barbàrie.

KKKJK

La cultura associada al racional superior, a la civilitat transgeneracional que sembla una i que el relativisme cultural s’encarrega de conservar. La que aquí dóna verb als personatges, que és, els llibres de Pròsper. La barbàrie a tot allò que no li fa sistema, que li és nociu per a la vida, a qualsevol ordre natural o sobrenatural que no respongui als paràmetres d’un bé i un mal concrets, de la seva supervivència.

LKLKLKLK

Pensava això mentre baixava per les escales del monument a Benjamin, a Portbou. Una construcció, que és una finalitat, que condueix, tanmateix a un precipici. Al final de les escales que porten al mar, només onades picant contra les roques. El ventre encongit entre la construcció que sosté i l’abisme que els ulls no poden deixar de mirar.

-.-..-.-.HJHJH

El mateix tipus de barbàrie pel sentiment que l’espectador d’una tempesta experimenta, recès i agressió, plaer i dolor, l’ambigüitat sinistre. “No hi ha cap document de la cultura, que no ho sigui també de la barbàrie”, deia metres amunt l’inscripció de l’epitafi. Ningú se salva de rebre els cops de l’una o de l’altra, només en l’espai de llibertat constret que hi ha pujant o baixant les escales. El parèntesi de l’anàlisi, de la consciència i la constel.lació de les facultats de l’esperit, que permeten… la interpretació. Tot allò del lliure joc que, precisament aconseguim amb la contemplació estètica. Tot allò, per exemple, des del túnel metàl.lic a l’estòmac de la Costa Brava, quedava suspès. No podíem fer altra cosa que veure’ns depassats i afanyar-nos a tornar de nou a la superfície. Esparitats escales amunt. Talment com en un naufragi… perceptual.

KJSKJSKJ

L’espectacle del poder

I és que hi ha moltes formes d’interpretar el poder, fent exagesi a partir d’un poder, aquí les mil formes de cultura i els xocs respectius amb els seus contraconceptes en la barbàrie. Sobre la legitimitat de l’imposició colonitzadora, sobre qüestions iusnaturals, o sobre l’inacabable llista de paral.lelismes que, des d’una lectura concreta podríem relligar amb desenes de paràmetres taxonòmics d’època en època. Qualsevol obra de Shakespeare s’ho mereixeria. Que per això un clàssic és un clàssic, pel manyoc de claus hermenèutiques que li pengen de la butxaca. N’havíem de triar una. Parlem de l’interpretar del poder. Ens remetrem a allò que ens sembla que fa Pròsper, el seu com si… Perquè ell obre i tanca, obre joc i tanca partida. Homo ludens.

Com si jugués. Diu Huizinga respecte el joc que “és una acció lliure executada “com si” i sentida com situada fora de la vida corrent, que tot i que pot absorbir per complet a un espectador, (…), s’executa dins d’un determinat temps i espai, entre un ordre sotmès a regles i que dóna origen a associacions que tendeixen a envoltar-se de misteri o a difressar-se per destacar-se del món habitual”. D’aquesta manera, allò que fa Pròsper es fer de la cultura, el seu joc, una determinada barbàrie. Barbàrie pel que té de més gran i de més fort. Barbàrie per ésser dit, en forma de joc, de representació, d’encantament.

Una forma concreta d’interpretar el poder, el poder com a actuació, com a representació, tota una estètica del joc, del fet brut quasi gramatical del simulacre. Però no un simulacre a mode de justícia medieval, a mode de visibilitat exemplar de la pena. Que no hi ha, creiem, una finalitat moralitzant que dinamitzi la història, no un digestiu per a la culpa i la pena a través de la pietat o de la compassió. No un acte lúdic com un gest pedagògic.

LKLKLK

Cap suposada veritat moral mou peça… La pietat, la compassió, o qualsevol de les formes messiàniques de l’amor, començarien per situar el compassionand a la mateixa alçada moral de “l’altre”. Joc net. I això no succeix fins la darrera pàgina “ Ara són destruïts els meus encisos. Sóc reduït a la meva propia força; ja no servo sinó a la meva, i no és pas gaire gran cosa…” L’altre abans d’això, és enllà i ensota, desfet i inconnexe, un trencadís, com les restes d’un naufragi. No pot decidir exercir perdó o compassió respecte un ésser que no entra al joc moral, que la seva condició de taumaturg ha deixat al marge.

JKJKJKJ

Només li queda fer el que s’espera que es faci, segons les regles, com si prevalessin a l’illa les lleis de la civilització, les de la pervivència a través de la llei moral. Perquè quan els llibres de Pròsper (la saviesa com a potencialitat) es tanquen, tornen a tenir vigència les antigues cartes de navegació (el coneixement com a domini). El vaixell reemprèn la ruta, l’ordre queda reestablert, en mans de la calma (aquell impàs de pau, de tempi quieti, que deia Maquiavel, que hi ha entre tempestes) que la llei moral ofereix.

JKJKJK

Touché! La tempesta s’obre amb un naufragi! paradoxalment, un tempesta representa la millor qualitat del temps ( aquell tempo atto que llegíem al Príncep) per als bons propòsits de càcul, de joc. Una molt bona mala jugada. I és que Pròsper no juga, fa jugar. Cobreix de representació el que ell ha volgut que siguin els seus fenòmens. A més, no hi ha ningú que s’hi assembli. Ell és l’Un, una mica a la manera de La Boétie, i tots els intents d’anar “contra Ú” no reeixeixen, essent peces d’un ordre inferior en la piràmide del poder. Els simulacres de tiranicidi, apareixen com els ridículs i improductius cops d’insecte contra un fanal que crema. I per tant, hem entès que no ens podem trobar davant d’una evolució moral del personatge de Pròsper: en efecte, algú que no té parell en poder, no pot claudicar a cap altre poder.

LKLKLKLK

No un gir de la venjança instintiva a la pietat reglada i alliberadora. Pròsper gaudeix d’un altre tipus de llibertat, la que està més enllà del bé i del mal, de l’home, de l’home que va deixar a Milà. I en aquest sentit, per l’home reglat de terra ferma, Pròsper seria tant monstre com Cal.líban.Es descriu una excepcionalitat en el comportament natural del poder. Un poder que no vol res de més gran, que no li cal, que ell ja és “allò més gran”. Un poder que no escala, que juga a davallar, a voluntat. El moviment aquí, és descendent: un poder que no té necessitat de voler-se més gran, que sobrevola l’antiga voluntat de poder, que ja viu la vida del superhome, que no li cal saber-se home en les regles. Però que tanmateix, juga.

LLKKLKLK

El destell d’humanitat ha sobreviscut a la tempesta de Pròsper. Allò precisament, que és el ciment i l’argamassa de l’ésser home, la voluntat de representació, la matèria dels somnis, de realitzar-se, no en quelcom de més gran sinó en quelcom de diferent, assaig de possibilitats. Això ho permet la dinàmica de joc. El joc com a simulacre lliure de vida, el sentiment d’una realització possible. El joc esdevé l’àmbit d’interacció perfecte per al simulacre. Juga com si fos un home. Juga aleshores, com si estés sotmés a les mateixes lleis que la resta de les seves peces: i ja que els homes li van prendre la llibertat d’home, disposa les condicions per que li sigui restituida des d’aquest impossible conceptual:

LKLKLK

“Que jo, amb la vostra indulgència, pugui obtenir la llibertat”

LKLKLKL

Quan pugi al vaixell, li espera l’indulgència de la calma. Game over. Ha jugat per vèncer, en darrer terme, a l’únic que se li assimila en força: juga per vèncer-se a ell mateix. Ja feia dir Calderón a Segismundo: “Pues el vencer aguarda / mi valor grandes victorias/ hoy ha de ser mas alta,/ vencer-me a mi.” Excusem al superhome que, cansat d’esperar companyonia en la grandesa, retorna a l’antic estat, el que ha d’esperar d’adormir-se per realitzar els seus somnis…de llibertat, de poder, de tempestat.

MAR

Miranda i la tempesta. Pintura de Waterhouse

El "dolor de llengua" com a una estratègia per a la supervivència lingüística de la llengua catalana

Que vénen els gals!

L’eficàcia i la força mobilitzadora del “dolor de llengua” per a la preservació lingüística del català

►MAR BOSCH

La llengua del nosaltres

lklklkllk

Quan hom pensa-parla d’allò que suscita la llengua, la llengua fora dels seus usos a nivell de l’entesa, què queda?Ben res. Només un flagrant silenci.

lklklk

Però hi ha alguna cosa que sobreviu a aquest experiment pensarós, el de separar la llengua dels seus usos, i és aquell “hom” que pensa-parla. “L’hom” com a representació d’una comunitat lingüística.

.,.,..

L’hom, també, com a continent d’una comunitat política, més concretament, un “nosaltres”. I és que, cada vegada que s’expressa un “nosaltres” en un discurs, un discurs com ara aquest, s’eixampla el sac de la primera persona del plural tot homogeneïtzant per defecte les tipologies d’individus que l’emplenen.

lklklk

És aleshores quan es pregunta per la legitimitat del “nosaltres” per a nombrar aquesta comunitat, quan s’incorre a salvar a tota costa la diversitat que sempre el conforma, quan s’especifiquen casos, quan es vol, tal i com és important en la natura, salvar la biodiversitat.

ñlñlññ

Però és que no estem en terreny natural. La natura fa temps que ha retrocedit a favor del constructe convencional. Parlem de llengua, de la llengua enllà de l’estadi expressiu, de la llengua com a símbol identitari, com a consciència de pertinença a una comunitat, a saber, política.

jkkjkj

Parlar és ser

kjkjkjk
Ser catalanoparlants, en el cas que ens ateny, no és un atribut del fet de ser català, no almenys com una habilitat supletòria de la nostra ciutadania. Ser catalanoparlant permet, i precisament perquè remet a l’arena de les emocions, tenir ben acotat tot allò que representa sentir-se català. No un “sentir-se català” a la carta, a la manera que s’aixopluga el “ser català” sota l’empar del zoològic sociopolític. (Aquí sembla que, la nació forta és menys generosa en les concessions de les maneres de “ser espanyol”) I és que parlar, és ser. I si ho diem, no ho fem amb la intenció d’imposar cap principi d’identitat. No a la manera francesa.

lklk

En català, es pot ser català de moltes maneres. Direm: “l’ésser català” es diu de moltes maneres. Café per a tots. Tanmateix de parla-ne, només n’hi ha una. Es mostra la identitat posant en marxa, vivificant allò que la cohesiona, que no és només el territori.. I, tornem’hi: Parlar és ser. Substància i atributs, arribats a aquest punt, són indestriables.

jkjkjkjkj

La llengua com a raó de ser dels símbols

lklklk

Per tant, tot el reguitzell de propietats que enumeraríem relatives a “allò-que-s’ha-de-tenir-per-ser-català”: Menjar pa amb tomàtec, per exemple, o haver nascut més preferiblement entre Blanes i Cadaqués, exhibir senyeres, calçar espardenyes, emocionar-se amb Els Segadors… Tots aquests signes visibles, més a prop o més lluny de l’Espanya, tots, tots, serien ben fora de lloc en un discurs de base emocional, tant lligat a l’àmbit del símbol.

Aquí, la corrua viure-i-treballar-a-Catalunya, no hi faria sentit, no almenys, tot sol. és que no n’hi hauria prou. Amb carta d’identitat o sense, caldria parlar català, caldria vivificar amb la llengua el sentiment que dona raó de ser als símbols, que, aquests sí que tenen sentit enllà del territori.

kkjkjjkj

Dolor de llengua: una descripció de la patologia dolorosa

ñlñl
A la pàtria petita del sentiment on hem constret la llengua, el “sentir-se català com” implica sentir-se afligit, acomplexat, sofrent, vergonyat, per quelcom, que d’una manera o d’altra, sentim que s’apaga. Descrivim la patologia dolorosa. Potser són els efectes de l’alt grau d’identificació dels catalanoparlants amb la seva llengua. I d’aquí la vulnerabilitat i la força, la qüestió nacional. La qüestió de l’afirmació de la identitat en termes relacionals, vaja, en termes de conflictivitat amb l’altre.

ñlñl

L’altre que no necessita inventar-se una casa per la pàtria en el sentiment. L’altre que no es reclou, que s’escampa arreu com un constipat, que devora, que té estat. Que no necessita l’exclusivitat en la llengua i la cultura per sobreviure, quan només li cal i li ha calgut un gest ferotge per imposar-se. És… natural.

lklkl

Però precisament perquè no estem terreny selvàtic, precisament perquè la preservació generosa de la biodiversitat lingüística no ens empara aquí, ha calgut la retirada a la ciutadella del sentiment. Totes les espècies, tenen les seves eines per a la supervivència, i aquesta nostra, sofisticant l’animalitat de la lluita per a la supervivència, fa del seu sentiment sofrent la seva concolla, banya, urpa, mà.

Pensem, a més, que tota aquesta compustura dolorosa, és un reflex evident de les seqüeles que sobre la consciència lingüística ha causat la plaga de la persecussió política de la llengua. I com deia Francesc Ferrer i Gironès al respecte de la llengua, de la llengua –afegim- com a sentiment, com a pacte tàcit de “l’estar d’acord”: “representa un plebiscit mitjançant el manteniment del qual expressem la nostra voluntat nacional”. Una voluntat nacional, que de ben petita, devia caure a la marmita del “sentimiento doliente”. Un sentiment que, si per una banda ha permès l’alentiment del procés natural de substitució lingüística, per l’altra, ha anat forjant una actitud, al meu entendre, malaltissa.

lklkllkl

ñlñl

Parlar sense vergonya

ñlñl

Dites aquestes coses, “l’hom”, aquell hom del “nosaltres” , ha pres la decisió de recórrer a l’especialista. Parlants catalans, tenim un problema. I el problema no és el conflicte amb la llengua forta, el problema no és tampoc allò de la inclusió indiscriminada de la població del nostre territori a un determinat tarannà, nacionalista, si es vol. El problema és voler fer partíceps, voler encomanar a tots els catalans d’aquest dolor de llengua. Hi haurà catalans que no els calgui de jaure al divan de la consciència nacional. Hi haurà catalans, esperem, que s’expressin “sense vergonya, parlant amb llibertat” com fa la cantarella de la campanya per a la defensa de la llengua que ens martelleja des dels mitjans. Però el sentiment general és, i aquesta és la situació actual i milenària que s’amaga darrera el cofoïsme: dolor, dolor i més dolor. Sentim angoixa, sentim incomoditat, sentim frustració, sentim dolor. Dolor de llengua catalana.

lklklk

I és que l’adhesió a la llengua que ens és propia ja no és imprescindible per a comunicar-nos. Que la llengua esdevé símbol, no un canal com un altre per als intercanvis verbals, sí, en canvi una matèria bàsica, d’aquella matèria de què estem fets… una matèria per a la cohesió de l’engranatge social, el ciment i l’argamassa, deia Flaquer.

jkjkj

Cap cop de falç

lkllk

Tanmateix, assaguts davant els fets amb un posat queixòs, anem patint, culés de l’idioma, veus que s’apaguen. Mentre sentim la comunitat es va convertint lentament en diàspora. I és l’amenaça d’aquest acompliment, el de la dissolució, el del silenci de les veus dels nostres pares, el que paradoxalment ha substituït el que la llengua comunament representa. El plany per a la llengua que se se sent empetitir-se, uneix tant fortament als catalans, que supera amb escreix el símbol que és la llengua en sí. Allò que es vol universalment compartit, com un judici de gust, allò que és legítimament universalitzable que no la llengua: el dolor davant el retrocés de la llengua. Certament, sentim més fortament la presència del dolor que els estats de prolongada felicitat.

jkjkjk
Perquè està vist que el fet identitari català a través de la llengua i la cultura no sobreviu per si sol, cal extendre aquest dolor, cal fer partíceps de la patologia dolorosa a tots els parlants del territori. Com més gran sigui el nombre de supliciands, més fortament s’atén a l’èxit d’una supervivència lingüística que es deu, bàsicament a aquest capteniment. I d’aquesta manera, exhibim la patologia per sobre la neta identitat, fem llengots de llengua emmetzinada. Quina trista resistència! Quina enveja em fan els gals! I és que aquella (altra) tribu, salvant tots els abismes que ens separen, tenia en la pòssima de Panoràmix la voluntat de viure, i no només de sobreviure, en l’afirmació poc poruga, no en el patiment, no en el dolor.

hkhkhj

Però els fets… parlen. I la llengua dels fets ens diu que val la pena fer un exercici de salut i reconèixer que el tarannà que ens defineix en part, sempre en part, s’escau més a aquestes darreres estratègies.

Tots tenim un pare i una mare. I no són gals. A ells els hi voldríem el tipus de força. Aquella que “sentimentalment parlant” fa “que tremoli l’enemic –romà- en veient la seva ensenya”. Però no els estimem als gals. D’aquí la importància del “nosaltres”, que ve d’enrere, que ve lluny, que ve dels pares.

kñlñlkl

I d’aquesta manera, que l’eficàcia de la força mobilitzadora que té el “dolor de llengua” per a la preservació lingüística passi per presentar signes malalts, no l’exclou de l’èxit que, de fet, té. Perquè el català viu en aquesta supervivència construïda, lluitant com si es negociés. Perquè el català es parla i se seguirà parlant mentre el dolor persisteixi i, sobretot mentre el sentim com a propi.

klklklkklkl

Una altra cosa diferent és com voldríem que el català visqués, es parlés (obrint el concepte d’identitat als temps del vius) o se sentís (bàsicament, desacomplexat). Aquí sí, cadascú que parli-pensi el seu ideari.

Els altres arquitectes, opinió

Exposicions Arquitectes entre nosaltres La Fontana d’Or s’omple d’arquitectura d’espècie colònia de bernats pescaires a un nucli urbà MAR BOSCH Deia Schopenhauer que de la mateixa manera que els animals tenen urpes i banyes com a instruments al servei de l’espècie i per a la supervivència, l’home se serveix de l’intel.lecte, o més ben dit, l’espècie se serveix de l’intel.lecte de l’home, per a concorre’s. I és que passejant entre les arquitectures animals de l’exposició, un fotografia em crida l’atenció, una fotografia que la meva mirada humana-arquitectònica va concebre com a schopenhaueriana. A la fotografia hi podíem veure un boscam urbà amb les branques farcides de nius, una colònia de bernats pescaires. Al fons d’aquest primer pla, difosos, es deixaven veure entre el brancam, dos gratacels. En una imatge tres elements: natura, constructe i arquitectura. Testimoniatge de l’habilitat de l’instint adaptatiu davant les noves condicions del medi. I les noves condicions del medi són determinantment humanes: el medi ambient, amb grans reserves naturals com ho feren els colons anglesos amb els pobles indígenes, és un medi eminentment humà. En el cas de les arquitectures humanes i altres epidèmies, l’element de domini s’expressava a l’exposició amb la reserva eufemística “nous hàbitats”. D’aquesta manera, s’explica l’alteració de les característiques d’una zona per efecte d’una construcció i la conseqüent creació d’un nou hàbitat. Un nou hàbitat, curt i ras: de la mateixa manera que els animals tenen urpes i banyes per conservar-se, l’home, un dels éssers més desemparats de la creació, adapta la natura a les exigències del seu organisme. Quin llarg camí cap a la demiúrgia constructora! Un lent i tortuós camí intentant desfer-nos del llast animal, de l’instint i del sense sentit en qualsevol constructe. Aquesta és l’arquitectura de civilització i que en la civilització crescudeta dels nostres dies, que s’ha construït el seu propi medi físic i que crea, també, espais propis per viure (i no sobreviure) la seva existència. I la fotografia, aquella que hem deixat abandonada abans de tota aquesta declamació, podria servir també d’imatge per al nivell més alt d’abstracció de l’habilitat constructora humana: l’urbanisme. I és que amb les imatges dels nous habitats, l’activitat humana senyoreja en front de la proesa animal que tenim davant dels nassos. Es mostra que hi ha un pla d’organització de la natura com part d’un programa planificació territorial. Però es mostra també que la natura, l’instint, o la voluntat que no obeeix a cap pla, s’alça entre la mascarada humana: Constructors i arquitectes en el mateix pla visual, el del servei a l’espècie. Aleshores, tots aquells “ai mira quina gràcia!” referents a les bresques que semblen finestres de gratacels japonesos, o als habitatges troglodítics que semblen bresques, podrien fer pensar, i de fet l’ordre expositor així ho disposa, que s’assemblen ja que obeeixen als mateixos perquès. Perquès a la recerca de la climatització i l’habitabilitat, de la protecció, de l’alimentació i de la comunicació. Clavats. Queden servides les respostes per les semblances en les formes i els estils, en els materials, en les estructures. Però presentant-ho així, confonem el perquè i el com. Que construïm com l’animal o que l’animal construeixi, a vegades, com l’home, és a dir, semblant talment posseïdor de plànols i anivelladors, no disposa l’home a ventar-se del copiright de l’autenticitat de la seva arquitectura. Arquitectura perquè és senyal d’un estat superior de consciència. Arquitectura perquè els seu llegat sobreviu a través de mecanismes de transmissió més auris, a saber, culturals. Arquitectura per la visualització d’un resultat final, perquè es realitza la construcció a través d’un COM ben exclusiu de l’espècie. Un antropocentrisme galopant put darrera la divulgació de les ciències naturals. Entre els edificis, sota els teulats, enmig de fils elèctrics, sobre els campanars. En definitiva, de tots aquests nous habitats que graciosament proporcionem a la resta d’éssers vius, podríem extreure’n quelcom de profit. Aprendre una mirada que serveixi de segon acte de consciència, potser un altre pas en l’evolució que no sigui de secció o de distància. S’ha partit massa alegrement la línia entre constructors i arquitectes. Perquè aquesta nostra arquitectura va assajar a construir-se d’entre els arbres. D’aquests arbres que ara conservem com una curiositat a les ciutats. I havent –ne baixat milions d’anys més tard, resideixen entre nosaltres encara, els parents llestos dels altres arquitectes.