Constructors de catedrals

Magister muri

dimarts, 18 / març / 2008

Pia Crozet, escultora gironina.

Avui a les 20 h. la Pia Crozet exposarà a Girona. Sota el títol Signes i marques de constructors de catedrals, la podrem veure fins el proper 1 de maig a la capella romànica de Sant Nicolau. La col·lecció respon a la culminació de l’encàrreg de fer un cartró per un gran tapís, obra que presideix l’esxposició.Una col·lecció de peces que són bàsicament, si és que mai es pot ser bàsicament alguna cosa, signe i marca d’identitat. Aquestes peces, esculpides de la fredor monocroma de la pedra, tapissades amb la calidesa cromàtica de les llanes, responena

la redimensió estètica que l’escultora gironina ha donat als signes i a les marques dels picapedrers.

Molts picapedrers tenien una signatura que els servia per identificar-se com a autors de l’obra. Document elemental d’autoria que els magister muri ratllaven a la pedra bé per responsabilitzar-se’n, bé per comptabilitzar monetàriament la feina feta. Així concloia Puig i Cadafalch els seus estudis sobre el sentit d’aquestes marques.

Independentment de la seva dimensió pràctica, o altrament, més enllà de la seva dimensió pràctica, hi ha un espai per la mirada contemplativa. És la que té lloc si ens situem just dessota de les tesis modernistes. Les marques com a signe d’identitat. Pura i netament, tatuatges a la pell de la pedra.

Més sobre la pedra

I tot plegat, es carrega d’un misteri sostingut quan passem els dits pel solc de qualsevol carreu marcat de la catedral. Totes les construccions havien de passar per les mans dels picapedrers i, per tant, la piràmide estamental medieval es quadriculava per moments. Havien de negociar directament amb els alts estaments. “Circumstància que els va donar el prestigi suficient per a gaudir d’uns privilegis superiors als que tenien altres gremis dels que estaven totalment dissociats. La mateixa dinàmica del seu desenvolupament com a gremi o classe especialitzada, els va portar a un esquema social tancat, hermètic, en el que es varen adoptar símbols i rituals secrets que els unia més entre ells i els separava encara més dels altres gremis. A més a més van lligar la seva activitat amb la religió en la creença de que amb el seu treball contribuïen amb Déu, a la tasca constructiva de l’Univers.
Per a realitzar la seva tasca s’organitzaren per colles o grups que anomenaven lògies i ells mateixos s’anomenaven maçons.”*

Lectures

Brassaï, via fotogràfica, també feia referència a una família molt propera de signes de presència que els historiadors s’han afanyat a diferenciar de les marques als carreus. Estem parlant d’uns treballs fotogràfics molt determinants del París dels anys trenta. La ciutat com un text, com un cos, com un objecte dislocat i fragmentari.

Així, objectes quotidians, tan quotidià com pot ser la marca d’un operari o d’un caminant vora el mur, presos en imatges que podrien semblar semànticament insignificants. Imatges (aquí amb la Pia, escultures, tapissos) que vénen carregades de vocabulari d’objecte gràcies a la mirada de l’art. I la ciutat i els seus murs –murs de monuments pels picapedrers, murs d’edificis profans per aquests autors outsiders que són els graffiters- es transformen en aparadors màgics de lectura. Les incisions a les parets, en definitiva, medievals, clàssiques o contemporànies, es converteixen en nous conceptes visuals que descobreixen, malgrat l’erosió del temps o la restauració de les façanes, flamants significats a la realitat.*

Agustí Esteve i Orozco de Nájar, president del cercle d’Investigació i Documentació Medieval de Catalunya.y

Al buen callar llaman sabio

dimecres, 19 / març / 2008

Era Don Quixot l’amo de “Al buen callar llaman sabio”. De fet són moltes les cites que volten l’art del bon callar. I pel que es veu, J. Mª Aznar no n’ha interioritzat cap. Sé que cansa escriure d’aquest homenot. Sé que ja no es porta criticar el seu discurs i els seus satèl·lits, que és gastat, fins i tot, allò tan fàcil i recurrent de parlar del petit emperador, de l’ híbrid entre doctor Maligno(per l’estupidesa megalòmana), Hitler(per l’estètica volguda) i Charlot(per l’estètica realitzada). José María Aznar cansa i potser jo mateixa m’hauria d’aplicar la màxima de l’home boig de Cervantes.

Però l’ex-presidente no es cansa mai d’ell mateix. Continua exhibint el seu anglès humorístic i la seva visió del món . Avui mateix, hem sentit unes declaracions seves a la BBC-radio que es podríen resumir en una sola sentència lacònica “A l’Irak hi estan molt millor ara que abans, abans de Sadam”. Aquí callo un moment. Aquí no: Només dos apunts abans que calli per sempre sobre el clenxes. Això mostra:

1) Indigència moral quasi absoluta
2) Una deformitat genètica en el sistema perceptiu

Xerrameca com aquesta el converteix en un ens pervers o en un boig. I als bojos, ja se sap, s’acaba per no fer-los-hi cap mena de cas. Potser per això se’l disculpa. Ells veuen molins, democràcia, pau i floretes. Potser per això, tot i el xerric que se’ns produeix quan sentim coses com aquesta, pensem: “Bé pobret, és en Josemaría”. Aleshores, confiem que se’l continui tenint per boig i al buen callar llaman sabio.

Setmana Fantàstica

La setmana fantàstica

dijous, 20 / març / 2008

Per setmana Santa, sorgeix la santa urgència d’abandonar les ciutats natals i desplaçar-se cap a les ciutats natals d’uns altres que, com nosaltres, es desplacen també santa i urgentment. Així uns i altres ens creuen els camins, volent canviar-nos els aires i els alers per uns dies.

És fantàstic haver creuat una frontera tenint la sensació taumatúrgica de no haver experimentat massa retencions, les de les carreteres vull dir. És fantàstic creure que un és lliure per uns instants, com un nen quan surt al pati, agafant embranzida mentre s’aixuga els mocs amb la màniga. Correm, correm, amb el vidre avall, sentim l’aire sant de la santa festa! Ens agrada conduir, la mà talla el vent de la finestreta. Jesús és mort! com cada any, el calendari l’ha tornat a matar, per res! mort-ressucita-mort-ressucita… però nosaltres tenim festa!Som lliures i sembla que no portem cap creu. Passió lleugera! Ales de proletari! Fins quan s’arriba a un peatge.

És fantàstic pagar un peatge francès, així es trenca la rutina circulatòria nostrada. Allà aturats, en punt mort, desembutxaquem com a casa però et diuen, “merci madame” i “bonjour”, en francès. És que ens convenia un canvi d’aires.

Arribats al destí, som més més trampats que el fill de Déu nostre Senyor i plantem la creu a la motxil·la. És fantàstic haver de canviar a una altra llengua que no sigui l’espanyol, si més no, per variar. És fantàstic que no et coneguin de res enlloc. Ser allò que és impossible ser a Girona, un des-etiquetat, un des-conegut, un anònim! I ens estufem. Alleugerem el pas. Respirem l’aire que sembla més pur. Caminem sense complexes. És fantastic que un es cregui tant “un” i que els paisans, només en veure’t, et reconeixen com “oh là, là: espagnol?“Aleshores, parem. Mirem si fem olor d’espanyol, si hem dit alguna o d’altra paraula que se’ns hagi escapat en aquella llengua. Mirem com anem vestits: no, no som francesos. Deu ser això. Jo no porto sabatetes de topets. El meu company du un tall poc ortodoxe, gàl.licament parlant. La creu, la que haviem descarregat en arribar, torna a aparèixer davant nostre, magnificent, a contrallum, creua els rajos d’un sol encegador. Alhora que es va alçant a poc a poc, a l’ajuntament issen la marsellesa. I allà, a la plaça de la Concorde, ens vam sentir altre cop, etiquetats, classificats, taxonomitzats, vaja, com a casa.

Crucificats, no, guillotinats amb la tallant resignació i la mandra d’explicar qui som i d’on venim a algú que no li interessa, blasfemem amb boca petita: “oui, nous sommes espagnols...”. Però ben mirat, val més haver gaudit d’uns instants de lliberat, encara que després se’ns despedeixi, per més INRI, a la francesa.

Varda

Agnes Varda: De Millet al reciclatge (1)

Sobre Les glaneurs et la glaneuse, un film d’Agnes Varda.

L’any 1857 Millet va pintar un oli sobre tela anomenat les espigoladores. Veiem un camp segat, rapat al zero. Hi ha tres pageses que graten entre les restes de la collita. Haurà quedat algun gra de blat entre la terra. S’observa una camperola, la de més cap a la dreta, tan fatigada que quasi no pot ajupir-se a collir el següent gra de blat.

A les espigoladores, diuen els entesos, la figura del camperol pren un protagonisme quasi místic. El tema de la pagesia ja havia estat una constant en la pintura de Millet, però mai tant com en les espigoladores, s’havia deixat al descobert d’aquesta manera el paper que li tocava jugar, el d’heroi. El pagès, envoltat de l’aire daurat del blat absent, es presenta com el nou heroi que, malgrat el poc favor que li fa la terra, no deixa de ser una figura idíl·lica i pastoral.

Fixeu-vos en l’atmosfera del quadre, parentesia les figures, les salva, les recupera. Una llum màgica que sembla aturar per sempre l’instant feixuc de les pageses. Aquesta llum eclipsa els millors moments del Hollywood glamourós tot i que, de glamourosa l’escena, no en té res. Les espigoladores és, en definitiva, l’excusa per constel.lar una activitat concreta entre dues èpoques allunyades en el temps, on el temps n’és una peça clau.

A l’època del quadre es començava a cultivar cert gust per allò popular. Des d’aleshores s’ha sembrat, s’ha collit i s’ha fet guaret mil vegades. S’han renovat totes les cèl.lules dels gusts i avui, l’avui d’Agnes Varda, n’espigola les restes: ja no és la voluntat paternalista de mostrar una determinada faceta d’un sector poblacional, el que passa gana, el que espigola de totes les maneres hagudes i per haver. És més el click cerebral que obre aquest sector, reconvertit en un carronyaire legítim i entranyable: recuperar alguna cosa per necessitat, recuperar alguna cosa per jugar, recuperar alguna cosa d’una o altra manera, per salvar-la del pas del temps, aquella composició dramàtica i imparable d’atzar i necessitat.

Varda

Agnes Varda: De Millet al reciclatge (2)

L’autoretrat

Agnès Varda és gran. Sabem que el gust per l’art li ha desenv

olupat un sentit pel joc extraordinari. Amb l’espontaneïtat i les ganes de fer preguntes d’una criatura, deixa anar el seu esperit de fotògraf. Té la justa mesura entre paciència i obstinació per no fer violència a res de davant de la càmera. S’acosta i c

aptura. S’acosta a allò que li interessa, tant respectuosament que l’objectiu sembla desaparèixer i els protagonistes, els espigoladors urbans i extraurbans, l’integren en les seves activitats.

Però abans de saltar al tema, hi ha el fil conductor, el que aguanta la càmera: no hi ha cap retrat, ni el del freak urbà de la caducitat, ni el de l’aristòcrata desclassat de la filosofia, ni el d

els neohippies-amb-gos-i-papes-que-els-esperen, cap, que no porti el retrat d’Agnès Varda. Mirem a través dels seus ulls, 360 graus completíssims. És a dir: ni un punt mort, ni tan sols el de la presència d’ella mateixa. Això és el que vol dir mirar a través dels seus ulls. Agnes demana ser vista. Vol que la mirem. Doncs mirem-la:

Nombrosos plànols de mans, de la seva pròpia imatge, la veu en off que no ens deixa… que entra i surt de l’espectacle de la França a la intimitat d’una francesa. La personalíssima, vol presentar la seva senectut amb placidesa i sense filtres edulcorants. Es fa gran, perquè les mans ho diuen, sense compassió. “Mireu-me: em pentino així i així davant la càmera. Tinc una cabellera escassa, d’arrel blanca, la pell solcada i tanmateix, jugo.”

La Varda juga amb el temps, recuperant rellotges sense broques, i amb l’espai, atrapant camions entre el cercle dels dits. Rescata els minuts i els camions del seu viatge. Això ho diu quasi tot d’ella, com un bon autoretrat.

Varda

Agnes Varda: De Millet al reciclatge (3)

dimarts, 20 / febrer / 2007

La composició

 

Cita a Van der Weyden. No sé fins a quin punt la composició de Varda és una composició geomètrica com la de Van der Weyden. Al judici final del pintor flamenc, a part del monstruós de l’amenaça bíblica, hi ha una aportació bàsica que va de la mà del vigor plàstic: la introducció d’emocions, el concepte dolorós, el patetisme i el drama, vomitats en un gore magistral.

Sense la crueltat religiosa ni la pietat maternal, Varda presenta una mena de judici final capgirat, un final del judici. Les criatures del seu film, no són jutjades, tot i que apareixen advocats i codis civils, fent referència constant a la llei dels homes. Les criatures es presenten no per un judici, sinó per alguna cosa menys brava i més elaborada: el camí que va de l’observació a la contemplació. D’aquesta manera remou la veritat de l’art, bastant més efectiva que el moment per la Veritat que vol significar el Judici Final.

Material social

Una abstenció formal de judici. Això ho aconsegueix amb la seva posició en el film. De fet, es converteix en una espigoladora més, en l’espigoladora. La que ho fa en solitari i que recupera, en la seva composició, les deixalles del sistema capitalista, el seu material documental. Un material humà amb el que aporta denúncia: ¿Com podem permetre que una societat que li surten els aliments per les orelles, no administri adequadament els seus excedents? Que els llencem, que els desaprofitem, enterrem tones d’aliments pel sol fet de no fer el pes a la forma del mercat.

I hi ha mendicitat i hi ha pobresa. O simplement, hi ha l’oportunitat, per part d’un nombre representatiu de la classe mitja, de gestionar èticament uns aliments que, d’altra banda, es farien malbé. Raïms de la més alta denominació d’origen podrint-se a terra pel mateix fet de pertànyer a una denominació d’origen. Figues estant-se als arbres i punt. Pomes a la pomera. Cols florides i patates, patates deformades, en forma de cor. Un cor que no es pot vendre. Un cor que per si les lleis del mercat és una deformitat, un pes i una mida no adequats pel transport i la comercialització, per famílies senceres d’espigolaires es converteix en la font principal d’aliment.

Fins aquí el primer material humà. S’atura. Se senten cançons de ritme soul, molt semblants a les que cantaven els esclaus als camps de cotó. Espigola al seu costat, en un camp de patates. Però la càmera no és la boca i espigola material pels ulls, un material artístic. L’altra cara de la composició.

Material artístic

Cull uns quants quilos de papes en forma de cor i se’ls endu a casa. Com s’endu a casa parabrises i altres restes mecàniques l’artista de la recomposició, ell les veu com línies verticals pels seus collages. Un altre, l’entranyable miserable del 2000, recupera frigorífics i altres electrodomèstics abandonats als carrers. Ell els veu com objectes mercadejables. I l’ex-camioner, l’ex-marit, l’ex-pare i l’ex-ciutadà, recull aliments caducats dels containers de les grans superfícies. Però, ai las! No els veu com a res més del que són: aliments amb data de caducitat, aliments.

Hi ha múltiples referències artístiques al film, a banda del quadre de Maret i d’altres representacions similars respecte la pagesia, trobem mostres d’art contemporani i… girasols-Van Gogh. Quan pensem en Van Gogh, no podem deixar d’associar-lo amb la figura del geni incomprès.Varda, presenta com a mínim tres perspectives sobre l’art que es pot arribar a composar a partir de les restes. En primer lloc, la seva, l’art que es fa espigolant fonts documentals. Després, la del paleta jubilat i els cossos de les nines reciclades, el de l’arquitectura de tendra morbidesa. I, finalment, el de l’artista oficial, el de taller i d’estudi. Ell ho feia semblar tot molt cool, perquè no ho feia ni per necessitat ni per divertiment: ho feia per una cosa molt més excelssa, a saber, en nom de l’art. I bé? Són genis incompresos? S’acosten més al freakisme o a la genialitat? Tota composició, sembla que vulgui dir-nos, es fa de restes, de parts usades d’experiències que l’artista reconverteix, composant, en obra. Tant se val si l’esperit obeeix al pur joc.

Parla de la dinàmica que hi ha darrere qualsevol joc. Del tap de l’objectiu ballant una estoneta davant la càmera. Parla de la projecció enllà del temps que s’aconsegueix amb… l’art. Això és la composició, la cita i la recontextualització del material experencial en alguna cosa que va més enllà del seu paper, del seu ús, del seu rol habitual (joc) i de la constel.lació amb altres deixalles de vida (art). L’art recupera del temps moments que el temps mateix llença a les escombraries: moments de joventut, quan les mans eren terses i la cabellera frondosa, reconvertits en els macros de les mans senils. Moments en què les nines lluïen en un aparador o al cim del llit d’un nena llaminera, reconvertits en castells molt Mad Max, nines calbes, nues i sense ulls: “sóc paleta i m’agraden les nines” -deia l’individu que aixecava aquelles construccions apocalíptiques-. Seguidament, la documentalista pregunta a la dona del paleta estrafolari: ¿Què en pensa de l’art del seu marit? I ella respon en un plànol on el marit espera la resposta benèvola de l’estimada esposa: “Art? Bé, n’hi ha de millors…”

Job

L’hòstia

La setmana passada estava preparant unes classes d’ètica per batxillerat quan el Totpoderós em va enviar una senyal. Amb la senyal vaig concloure que:

1. Déu existeix
2.Déu té bastanta mala baba
3. Que a Déu se li’n refum la integritat del meu crani

El fet és que buscava la Copleston a la lleixa de filosofia quan, com un test de gerani mal collat, un altre llibre es va precipitar, de canto i amb una velocitat ultragravitacional sobre el meu estimat occipital.
Quatre renecs més tard, m’adono que el llibre és la bíblia. Aleshores vaig tornar a concloure que:

1.Déu prefereix un best-seller que un manual de filosofia
2.Déu vetlla pels autors de la seva editorial
i 3, Déu és pietós.

Déu és pietós perquè l’exemplar podria haver estat el de 1000 planes, el de tapa dura i daurada o pitjor encara la versió, il.lustrada i extesa dels meus difunds avis. Allò podia haver estat un projectil mortal. Però no: es tractava d’una bíblia infantil, de poc més de 200 planes, tapa acolxada, dibuixos tous, text resumit. El llibre, obert i esventrellat en dos mostrava el dibuix d’un home depauperat, brut, ple de nyafres i patecades. No, no era Crist encara. Era Job.

Tons de verd

Tons de verd

Diuen que els homes no són capaços de distingir massa tons dels colors bàsics. Les dones, en canvi, poden mantenir llargues converses sobre els mil matisos que pren el color taronja, per exemple, en salmó, en préssec i en coral. El blauverd, en verd aigua, en blau cel, en blau elèctric, en blaugris, en verd poma. Quin univers cromàtic que es perden els mascles de la nostra espècie! Però no. Ahir, a Liverpool, aquesta teoria estúpida va quedar obsoleta, com espero que també la segueixin la de que les dones no saben llegir mapes, que els homes no poden posar rentadores o que no tenen sensibilitat. I tant si en tenen de sensibilitat! I tant si en saben distingir de gammes cromàtiques! Un munt! Mireu ahir només del verd: verd esperança, verd pistatxo que no és el verd fluorescent de la samarreta blaugrana, verd gespa!

Però ahir el verd va prendre una significació diferent: El vigent campió de la Champions League, ha perdut la seva corona al Regne dels fills de la Gran Brtanya. Al bressol d’aquest coi de joc amb piloteta. A la casa dels Beatles. A quilòmetres de Lourdes, la culerada , amb la cua entre les cames, torna camí a Catalunya, sense que la Creu de Sant Jordi hagi fet prou sang als diables vermells del Liverpool.

La gent blaugrana, esperava el miracle, però no va esdevenir-se. Abans del partit tot eren senyals. Els teleinformatius n’anaven plens: el Barça no ha de perdre l’esperança perquè s’estarà al carrer “hope”. Algú allà dalt diu als blaugranes que no perdin la fe. El Barça no pot perdre perquè duu la samarreta amb el color festuc invencible. Algú allà dalt diu als blaugranes que, de la mateixa manera el verd és el color per l’esperança, el verd pistatxo, és el color de la victòria. Però el miracle ha fet llufa i tots aquells senyals divinament fetitxistes, no devien anar per nosaltres. Ara, després de tot, s’ha reformulat l’exercici hermenèutic: a Anfield Road , Déu va dir “ No passareu”.

Més de 42.000 ànimes roges anglicanes, van espantar la fe dels catòlics catalano-romans. El càntic dels anglesos el “ Mai Caminaràs sol “ , va fer tremolar tots els ciris encesos en nom de la Moreneta. Teníem un Barça amb armadura fluorescent, estendard d’herois desesperats 3-4-3 , trident ofensiu de somni (Messi, Eto’o , Ronaldinho). Teníem un Barça així, que es va passar els primers quaranta-cinc minuts perdut per la gespa verda opiàcia.

Potser buscant un alè d’inspiració, els amics càmeres d’antena-3 enfocaven tot sovint un parell de noies maques que, més tard vam saber que es tractaven, almenys una de les dues, de la filla de Rijkaard. Uns ulls verds immensos, seguien guspirejants el joc dels nois del seu pare. Uns ulls verds de damisel·la en torneig de cavallers. Ningú, però, ni el capità, va passar a recollir el mocador de donzella que segurament, els hagués prendat de poder encertador.

Un poder encertador com el que va brillar a Amsterdam. La màgia no va arribar mai a les cames dels astres blaugranes. I mentre el marcador no pujava ni a tiros, anavem recordant que el F.C. Barcelona, està totalment estructurat, ideat i amamantat per fer córrer la bimba , per jugar ràpid, quasi al primer toc. Combinacions, triangulacions, obrir el màxim el camp. I espetec contra el físic brítànic, les torres, les fogarades, la potència, les cosses, les patacades, o dit en culé “l’antifutbol”. Amb l’antifutbol castrant el joc a la primera part, el Liverpool va crear més de quatre ocasions clares de gol, amb dos xuts al pal, essent Riis (8’ ,11’ , 26 ‘) , Bellamy (25 ‘) i Kutuy (25 ‘) les màximes expressions del vendaval ofensiu britànic.

La segona part, els diables vermells estan més cansats pel gran desgast realitzat fins aleshores. Abaixen la pistonada, afluixen la pressió. Les càmeres ja no enfoquen la damisel·la i ben segur que estava fent senyals a son pare. Li diu: “pare jo de tu faria canvis”, “pare que el cavaller negre no està fi”, “pare arrisca’t i posa el ros que és més ben plantat”. I el bon Rijkaard, sense perdre mai el somriure i la compostura, claudica davant els consells de la seva filla.

Però tot allò que les càmeres no recullen és hipotètic i el fet tangible és que el Barça va saber aprofitar l’afluixada de corda del Liverpool. Les seves estrelles, van comença fer-la anar com saben i a crear perill. Però el Liverpool tot i no jugar tant bé com a la primera part, van continuar creant ocasions de gol, a botes de Kuyt i Gerrard principalment. Al minut 52’ va arribar el primer estigma del miracle possible, quan el “ Gaucho “ , amb magnífica recepció i mitja volta, va estimbar una pilota al travesser superior anglès. Amb els canvis al minut 60’ de Giuly per l’ennegrit Eto’o i de Gudjohnsen pel targetat Thuram, van espavilar més els barcelonistes, que van veure la llum celestial del miracle, quan l’islandès Gudjohnsen , va fer una excel·lent penetració a l’àrea tot marcant el 0-1. Bogeria de 2000 a la grada. Quedaven 25 minuts per jugar i ja es tastava l’èpica de la remuntada. Però ai las! Que el verd no era el verd! Que l’única cosa certa i empírica va continuar essent l’implacable estadística: El Barça no ha perdut mai al camp del Liverpool. I de fet no va perdre, però no n’hi havia prou.

El Campió ha estat vençut pel Drac vermell, Sant Jordi no va despertar el Ferro i el nostre Déu, catòlic, apostòlic i romà, no li va agradar gaire que ens acollíssim a senyals profanes, com la protecció fàunica del verd-festuc-samarreta. Ahir, a la terra anglicana d’Anfield Road , no era un temps per miracles. Si el Barça perd contra el Real Madrid, potser es començarà a perdre la Fe, en Déu o en el verd, que és pitjor.

Picasso en film

El misteri Picasso

dijous, 22 / març / 2007

Vaig amb retard si dic que fa unes setmanes ens va passar una pel.lícula curiosa. Parlo del misteri Picasso de Henry-Georges Clouzot. Erik Rohmer, l’any 56, ja n’havia escrit unes paraules on començava preguntant-se “¿És una bona o una mala pel·lícula El misteri Picasso de Clouzot? ” Doncs bé, com moltes coses en la vida, atén a una diabòlica variable: Tot depèn del què n’esperis.

Ell partia d’una profunda admiració per l’artista i només pretenia veure “el com” de Picasso i ja ho diu “jo no pretenia captar cap secret, sinó veure com treballava un pintor que admiro”. I sí, Clouzot ens fa veure Picasso en una rotativa visual espectacular: Picasso pren els seus materials i juga a contrarellotge amb la càmera mentre va pintant. “Quan em queda?” -Diu Picasso- uns 30 segons - contesta Clouzot- “Suficient”. I apareix una gallina. No. Una au noscturna. No . Una abstracció aviar. Mentre va pintant veiem a través del llenç com si l’autor hagués desaparegut i només en quedés la seva traça en construcció. Eric Rohmer, hores d’ara li devia badar un pam la boca. Però als alumnes d’Art i cinema,ja no sabien com asseure’s als seient torturadors de l’UdG. Ningú s’ha plantejat mai en localitzar l’empresa que va dissenyar aquests seients? Segurament la trobaríem pactant algun conveni obscur amb els detractors de la continuitat presencial de l’ensenyament universitari… Aquells seients, la distància diminuta que queden les cames de l’entramat ferroginós de sota les taules. Tot allò d’allà sota es veu que serveix per guardar-hi carpetes…

Fixeu-vos en què se n’anava l’atenció de l’estudiant mig als 20 minuts de metratge. No precisament en reflexionar sobre qui prendria l’autoria del film, si Picasso o Clouzot. Tampoc en desvetllar quin era el sentit pel misteri que, segurament s’adeia bastant al sentit de Rohmer : “no exigim a aquesta pel.lícula allò que no pot donar. Picasso només fa que atravessar-la”.

Arriba el cabró

dilluns, 26 / març / 2007

Falten dos dies perquè apareixein a les llibreries milers d’exemplars de la nova edició del Diccionari de la llengua. Casualment, també, falten 25 dies per Sant Jordi. S’acosta una gran amenaça pels habitants del planeta de les fonies i lletres catalanes. El públic està irascitat i no sap perquè. Hi ha un revolt general. El vesper català, l’únic sense reina ni res que se li assembli, va augmentant de temperatura. Les autoritats decreten un toc de queda per evitar aldarulls i els més alarmistes ja estant construïnt refugis nuclears amb tota mena de provisions. Fetes aquestes coses, només falten 67 eurus a la butxaca per anar previngut de les darreres novetats que s’incorporen, per via oficial, a la nostra llengua: les tendències marquen paraules ajustades i transparències verbals. Tot plegat anunciat com la invasió dels ultracossos quan només s’afegeixen paraules que ja fa temps que són gastades.

Segurament, el dia assenyalat, no hi haurà cua a les llibreries, com n’hi havia a l’FNAC per fer-se amb una Play 3. Però insistim: un diccionari hauria una eina útil pels usuaris d’una llengua. Mireu, per exemple, quan fa almenys 25 anys, que són els que puc assegurar, que corren pel món cabrons i cabronades, arriba el cabró. El nou diccionari s’ha actualitzat definitivament i els informatius ho volen fer evident: al costat de pièrid, piercing, de cabussar, cabró. Amb el cabró ja tenim una mica més plena la bossa del lèxic. Atenció a l’accepció doble:

cabró:
1: Marit que consenteix l’adulteri a la muller
2: El que fa cabronades

Per regla de tres, si el cabró és aquell que consenteix l’adulteri a la muller, i, a més, és aquell que fa cabronades, quina nova paraula haurem d’incorporar a la cabronada que li fa la cabrona de la muller al marit convertit en cabró per causa aliena? Jo això no ho sé però si que sé que potser el diccionari novetat vol dir incorporació tardana, poc ajustament amb el llenguatge comú i poca transparència,en definitiva, amb la llengua en marxa. Però també vol dir: perfídia! Un matís més malvat s’ha adderit al marit cornut! és cornut i ho consenteix. Quin brancam du per corona el nou personatge del nostre diccionari! Gràcies, Santa Acadèmia, per fer baixar el cabró del lèxic especialitzat (insultar) al lèxic comú (insultar amb propietat les ancestrals proeses matrimonials).