“Tantdebó la flama del nostre entusiasme no s’apagui mai. Només aquesta flama dona llum i escalfor a l’art creador de la moderna propaganda política. Eixint de les profunditats del poble, aquest art sempre hi ha de tornar per trobar la seva força.El poder basat en les armes pot ser una cosa bona; tanmateix, és millor i més satisfactori guanyar el cor del poble i conservar-lo”. Un entusiasme així només es conserva si es transforma en fanatisme… I per això calia esterilitzar la consciència, movilitzant els poders i les emocions de la ment. S’havia de lligar curt tot aquell “nombre d’afectes que deixem expressar-se sobre una cosa concreta” que permetia fer “ més gran el nombre d’ulls, d’ulls diversos que sapiguem posar en la mateixa cosa, (…) la nostra objectivitat” perquè no quedés ni espai ni ganes per a la diferència intel.lectual.
Un món conformat per l’art de la propaganda és el fang més preciós. La propaganda conserva l’entusiasme com una sardina a costa de les energies d’un poble cada vegada més esgotat d’aquests treballs forçats. L’art creador sabria dir la vida, l’art creador conservaria i emanciparia la vida. La vida no ha de conservar ni deixar-se motllejar per l’art de crear i renovar continuament “l’entusiasme” com qui dona un cop al genoll per esperar-ne un acte reflex. Quina vida li espera a l’home reduït a articulació. Aquí veiem l’entranya de la fascinació: fer de tot acte reflexiu un acte reflex, de la dialèctica de la mirada un pestanyeig coordinat, harmònic, multitudinari. L’horitzó salvífic no s’imposa, però aquest és l’interés del feixisme: organitzar, salvar i dirigir les masses. En comptes de l’emancipació que havia de sortir d’aquesta bella durment (la massa), s’ha “endormiscat més fortament el somniador”: l’art de fascinar les masses, un estupefaent per a l’autèntica emancipació. Fiat ars, pereat mundus.
És el moment per la mentida redoblada, un nou horitzó concebut per l’esperit anastesista. S’espera de la guerra la satisfacció artística de la percepció sensorial modificada per la tècnica. El poder estetitzant de l’art segueix el vent dels temps, temps de bellesa ferotge:
“la guerra és bella, perquè gràcies a les màscares antigas, als esglaiadors megàfons, als llançaflames i a les tanquetes, estableix el domini de l’home sobre la màquina subjugada. La guerra és bella perquè ignaugura la somiada metal.lització del cos humà. La guerra és bella perquè enriqueix un prat en plena florida amb les flamejants orquídies de les metralladores. La guerra és bella perquè reuneix en una simfonia, el foc dels fusells, les canonades, les pauses entre descàrregues, els perfums i les olors de la descomposició. La guerra és vella perquè crea noves arquitectures, com ara els grans tancs, els geomètrics esquadrons aeris, les espirals de fum elevant-se dels pobles cremats i moltes altres coses més…”
No. La guerra no és “moltes altres coses més”: és tan sols quelcom aquí sublimat en l’aspecte negatiu i hostilíssim a la llibertat i a la creació humanes. Quina frustració pel despertar de les masses… Aquell públic del teatre, aquells metropolites… Aquella seva viva realitat col.lectiva és ara una realitat d’exèrcit. La guerra, és bella. Així, tot esdevé tant senzill i unívoc: Un nou cel preciós, vermell, damunt dels estadis corulls “ la guerra i solament la guerra, permet de donar una finalitat als moviments de masses de grans proporcions, conservant alhora les tradicionals relacions de propietat”. Aquella humanitat que era espectacle pels déus, n’és ara de sí mateixa: L’autoalienació “ha assolit un grau tal que li permet de viure la pròpia anihilació com un plaer estètic de primer ordre. Aquest és l’esteticisme de la política que el feixisme propugna”Espectacle de sí, catàstrofe contínua, permanent…endèmica? És que no podrem tornar a pensar formes alternatives per a la nostra redempció? Un període que pren la política com a espectacle, fins i tot, espectacle estetitzat de la guerra: el feixisme no ha creat la mare dels ous per aquest espectacle, l’alienació sensorial, la va manipular al temps i al lloc oportú.
Queden dessota del text possibles respostes a tota forma d’alienació, de subjecció de la voluntat. A l’epíleg s’ofereix el comunisme com a resposta a la politització de l’estètica: la politització de l’art. L’ utilització de l’art amb fins socials, un art que arribi arreu, un art en relació a la seva politització: La avantguarda artística compartint interessos (no subjugant-los, no burocratit-zant-los) amb l’avantguarda política , donant forma a través del seu art als impulssos contestataris d’aquests.
A través de la politització de l’art es configura el traç “d’una altre món possible”: la politització de l’art hauria de comportar l’estetzació d’una política revolucionaria. Funció de dinamo social, prenent aquesta virtut prometeica de ser a les mans i als ulls de tots gràcies a la tècnica: No a la mal·leabilitat de la massa, la bella dorment, tant susceptible al poder estetitzant de la política. Sí a una col.lectivitat responent com a cos d’oratge viu a convulsions del temps.
Aquest és un possible punt de trobada, una confluència eventual entre art i política que prenia sentit en un moment on la massa responia a una situació estructural en la societat i en funció d’uns interessos històrics, per això el partit podia allargar-hi la mà pel combat per les transformacions revolucionaries.
Avui dia però, aquesta espontaneïtat en l’adhesió a la lluita passa per una estratègia de conquesta de consciències, un nou perill fascinador. No podem deixar de posar els ulls en una nova societat que conforma el cos de les masses a través del consum i l’esperit d’aquest col.lectiu mitjançant la industria cultural.
L’home s’ha transformat en un satèl·lit novament dorment, afectat per la gravetat de quelcom més gran que ell mateix. Això sí que és una invasió, una autèntica guerra dels móns. Que ja no es lluita per un altre món possible, que un hol.lografic món possible s’experiencia (pensem en la màquina de les experiències de Nozick) en cada acte de consum cultural, arreu, fent-se com més va més dens, més simbòlic, més complex.
Reemprenent el fil, no creiem, amb tot, que l’esperit de l’epíleg de l’obra d’Art… fos la d’oferir el remei, el balme definitiu per als problemes de la humanitat, sinó un horitzó salvífic que saltés de l’espai privilegiat del subjecte pur de coneixement a un espai actualment públic.
En la fusió d’horitzons no hi deixem d’observar mai un horitzó: l’actitud crítica, l’assaig de possibilitats. Més que la salvació en la contemplació d’allò bell, també la redempció en cada experiència d’efecte bell: la “promesse de bonheure”. Que l’art perdi l’aura que feia sentit en una altra època no vol dir no que no ens quedi un cel on anar, que aquest cel el conquerim en la tendència de protegir (de la pobresa: fent-nos interpretadors i evaluadors d’aquesta pobresa) i actualitzar (aquí la politització: fent-nos membres actius d’una renovada contemplació) críticament l’experiència.
Ai del dia que la flama d’un altre entusiasme que no sigui aquest, ens faci efectiva la promesa messianica! Sempre ens ha de faltar alguna cosa, sempre se’ns ha d’escapar alguna cosa: Sempre hem de voler quelcom de més gran, de més bell, quelcom més nostre. Més que l’orígen i el sentit de l’obra d’art: què l’ha fet arribar fins a mi i quina és l’experiència que jo li impregno alhora. Aquest serà el nostre messies, saber-hi posar prous ulls.
Cap Comentari » | 
intel·lectuals i mitjans, periodisme | Etiquetat: Alcoberro, ètiques per a un món complex | 
Enllaç permanent
Publicat per Mar
Mar
