La professió, diu Alcoberro, és l’ambit tradicional de les ètiques aplicades. Des dels seus orígens, el professional havia de comprometre’s amb alguna cosa. El professional del XIV a l’ordre religiosa amb castedat, pobresa i obediència. A partir de Luter, la concretització del deure de treballar en el medi urbà.
Un deure que s’acompleix obeint els requisits deontològics: coneixement, la competència, l’autonomia, la legitimació. En definitiva, un professional administra un poder que li ha estat donat amb l’adquisició d’un determinat camp del saber. Té poder i això “un provilegi social que ha de ser regulat” Perquè ” En una societat liberal no hi pot haver cap poder sense control democràtic.” Però com s’enten la figura del professional avui dia?
Simbiosi. El medi ha canviat i el professional ha d’evolucionar. Pluralisme, interdisciplina, noves servituds que els seus codis no contemplen. Cada vegada més el professional arronsa l’autonomia per posar-la al servei , per exemple, de grans empreses, d’hospitals, de l’administració. I les grans empreses, els hospitals, les escoles i l’administració, alhora, es professionalitzen. En una escola, no només hi ha professionals de l’ensenyament, hi ha psiqcopedagogs, psicòlegs, enfermeres… fins i tot filòsofs.
D’aquesta manera, va perdent sentit allò de “prfessional liberal” davant aquesta mena de proletarització del professional. L’amo, l’empresa o institució, la mà d’obra, entre d’altres, el professional, l’ex-autònom.
L’autonomia minva però no desapareix. Entra en contacte, tenint en compte l’actual conjuntura que imposa el treball col.lectiu, amb altres autonomies: als codis deontològics els caldrà filar més prim pel que fa a la regulació dels límits de l’autonomia professional.
