Un canario en tierra de godos

Els canaris anomenen Godos als habitants de la península. Estranyament sense cap esperit separatista. Els hi diuen Godos, els conceben diferents, forasters i invasors i prou. Els Catalans, per tant, som godos. Els madrilenys, també. Això m’ho ha explicat en Maxi, un canari de color taronja establert des de fa dos anys a Catalunya.

Té la gàbia penjada a primera fila del carrer de Sants. En Maxi era feliç allà entre el plataners frondosos de les illes. Cantava, refilava en colors, per carnaval es difressava de gat i feia conya amb els seus amics periquitos. Sempre arribava una hora tard a tot arreu amb en pretext del decalaix horari. El menjar era exageradament més barat que aquí. Les plomes li lluïen sota un sol resplandent!

Ara en Maxi es podria confondre per un corb. De la merda dels camions i d’altres monstres urbans s’ha tornat negre del tot. Ara en Maxi es podria confondre amb un corb si no fos perquè la pol.lució també ha desenvolupat altres mutacions en ell que l’assimilen bastant amb un lloro. I aquesta ha estat la perdició d’en Maxi. Poder parlar com ho fan els lloros. Canviar el melòdics cants despreocupats d’escena frugal de Walt Dysney, per llenguatge pur i dur. Parla amb el seu amo. Tenen llargues converses sobre la condició humana i en extensió, animal, sotmesa al tràfec insaciable de la contemporaneïtat. I del tema de l’aigua.

Quan fem les presentacions li dic que sóc la Mar i que vinc de Girona. Que hi ha moltes gavines carnívores devoradores de coloms bicèfals. Uns coloms que ensems, son devorats per les carpes mutants de l’Onyar misteriós. Que a Barcelona els ocells ho tenen molt més bé. El pobre no pot dir ni mu. L’enganxo en plena crisi nerviosa. Es veu que sovint presenta quadres d’angoixa i s’arronsa a un raconet de la gàbia mentre hiperventila amb el bec ficat dins una bosseta de paper. Potser no era el millor moment per parlar-li d’aquelles coses.

En un primer moment, crec que li he provocat jo. Però de seguida veig que ha estat la paraula “Girona”. Seguidament, veig que té un potet sota l’ala. S’ha comprat un xampú en sec i les cames les té plenes de ronya. Fa mesos que no es renta. No pot suportar banyar-se amb l’aigua del didal que li ha omplert el seu propietari. “És aigua dels regans de Ter!” -Piula compulssivament- “És aigua dels regans de Ter!”

Per tant, no són els aires podrits de Barcelona, sinó la seva excepcional consciència de territori el que ha fet d’en Maxi un canari negre i tinyós, en tierra de Godos.

Defensa de la filosofia

“Quan passegeu per sant Daniel, saludeu a la gent gran”.

Si bé Girona no és el paradigma de gran urbs, Sant Daniel tampoc ho és de vall de muntanya. És més aviat una colònia infestada d’ex-gironins que volen una mica de tranquil.litat i d’indígenes danielites, resistents, amables, incontaminats d’esnobisme. D’aquests n’he vist ben pocs, però van deixant senyals de presència.

Ho sabem tan bon punt enfilem el Galligants. A la banda contrària de les monges, del cementiri o de la insòlita botiga de làmpades hi ha, des de fa anys, un graffiti en un mur abandonat. Diu: “Quan passegeu per sant Daniel, saludeu a la gent gran”.

El missatge va directament adreçat als gironins. I el to és el mateix que fem servir els gironins per dirigir-nos als de can fanga. I és que els danielites saben respecte els gironins que Sant Daniel és la seva prolongació verda de la rambla o el paral·lel feréstec del passeig arqueològic. Canvien l’Onyar pel Galligants. Els til.lers domesticats per una flora pseudo salvatgina i llestos. Però a Sant Daniel hi ha un canvi de codi. Paradoxalment la civilitat es posa en marxa en grau mínim i la gent se saluda.