“Quan passegeu per sant Daniel, saludeu a la gent gran”.

Si bé Girona no és el paradigma de gran urbs, Sant Daniel tampoc ho és de vall de muntanya. És més aviat una colònia infestada d’ex-gironins que volen una mica de tranquil.litat i d’indígenes danielites, resistents, amables, incontaminats d’esnobisme. D’aquests n’he vist ben pocs, però van deixant senyals de presència.

Ho sabem tan bon punt enfilem el Galligants. A la banda contrària de les monges, del cementiri o de la insòlita botiga de làmpades hi ha, des de fa anys, un graffiti en un mur abandonat. Diu: “Quan passegeu per sant Daniel, saludeu a la gent gran”.

El missatge va directament adreçat als gironins. I el to és el mateix que fem servir els gironins per dirigir-nos als de can fanga. I és que els danielites saben respecte els gironins que Sant Daniel és la seva prolongació verda de la rambla o el paral·lel feréstec del passeig arqueològic. Canvien l’Onyar pel Galligants. Els til.lers domesticats per una flora pseudo salvatgina i llestos. Però a Sant Daniel hi ha un canvi de codi. Paradoxalment la civilitat es posa en marxa en grau mínim i la gent se saluda.