La mosca

Quan veig els gossos particularment agraciats que vigilen casa nostra, penso en La mosca. En aquell gos, pobret, que es posa dins d’una càpsula teletransportadora en fase de probes i que, segons més tard, apareix convertit en el gos-kebab. Pobre gos! Semblava que hagués sofert totes les lepres i es desfés de lleig, d’aquella lletjor que només pot ser donada per la ciència. Una visió repugnant que tinc gravada  la retina des que, de ben petita, vaig veure la pel·lícula.

A la mosca,  amb això que li passa al pobre gos,  podem entendre l’estoïcisme d’alguns animals en obligar-los a formar part de les nostres vides. I és clar, en algun moment o altre,  el món animal s’havia de venjar de nosaltres! Ja ho va fer esclavitzant-nos, al Planeta dels simis. Ara ho fa enviant-nos el Baldrick del seu regne: La mosca.

Per tant, la pitjor sort del film, no la va patir aquell pobre gos, deixalla de la supèrvia humana, sino Jeff Goldblum, el protagonista, en col·locar-se dins la càpsula. A ell, malaventurat, la màquina li va funcionar correctament però, ai las!,  no comptava amb tenir una mosca dins la càpsula.  I va prèmer el botó del desastre. El botó que el convertiria, a poc a poc, en un pecat pels ulls i per tots els sentits, en un incordi per la resta de cadena tròfica, en un assassí de placidesa, en un mosca.

Misantropia

 I és que  a les mosques, ningú les ha obligat a ser-hi. Hom no va a una botiga de mascotes a comprar-se mosques de companyia. Ningú ha anat mai  a la protectora de mosques a salvar-ne unes quantes d’una mort segura. Qui es molestaria a mantenir una protectora de mosques? Quin misantrop tan malvat dedicaria temps i diners en aquests assumptes?  

Perquè odio les mosques i si pogués les exterminaria de la capa de la terra. Les odio, no només per la predisposició a tenir-les-hi repugnància  que el cinema m’ha suggerit . Perquè aquí al camp, la seva presència és constant i pertorbadora.  Hi ha mosques a les parets, cagant-se al silestone, copulant al cim de la torrada de l’esmorzar, passejant-se’m pels dits mentre escric.

De nit, si no hem estat prou previnguts de tancar bé les finestres durant el dia o d’exterminar-les per complert, s’amaguen. Quietes. Fregant les potetes i fent “hehe” en silenci.  Esperen que  dormim una bona estona, que pensem que podem estar tranquils. Van fent tot això en algún lloc fosc de l’habitació i esperen. Esperen a que surtin els pirmers raigs de sol per venir-nos a mosquejar a cau d’orella, a posar-se al cim del nas i de la boca o a fer-te pessigolles repugnants a l’únic dit del peu que et surt per sota el llençol.

Van fent això fins que ens desperten, dues hores abans que soni el despertador. El despertador però, no té la mateixa habititat que tenen les mosques per escapar-se de l’ira de la meva mà estesa. Sempre reben justos per pecadors.

La vida al camp

Ara que visc al camp, ara que estic experimentant l’aventura de la vida salvatge, m’agradaria escriure de quatre coses que no poden deixar de sorprendre a algú que pràcticament, ha crescut a l’eixample.

Jo que em creia una mica salvatgina, perquè tenia un avi pagès i sabia diferenciar una col d’un enciam (a vegades). Jo que havia vist escorxar mascotes i les havia retrobat a l’arròs. Jo que m’enfilava als arbres del mas dels avis, on passàvem alguns estius. Jo que pensava tenir un peu a cada món, des que visc aquí em reconec més urbana que un pas de zebra. Que un pipican. Que una girocleta.

 Per això, avui faré una proposta al meu marit.

 Cada setmana s’arriba a la ràdio del poble per parlar d’algun ocell. Els ocells, certament són els animals més bonics que corren pels aires del camp. Els xiscles de les orenetes fan companyia. La puput fa bonic. Les garses et recorden a algun parent que enyores i et fan sentir com a casa. El mussol ajuda a descansar tranquil quan és de nit perquè saps que algú té els ulls ben oberts, que algú vigila en la foscor absoluta de foramuralles.

 A Girona, en canvi, els ocells més comuns solen molestar. I molesten perquè estan sonats. Els estornells psicòpates del bar Núria, que esperen a cagar-se quan hi tens el cotxe a sota. Per no parlar dels maníacs de l’ajuntament, que intenten espantar-los amb aquelles sirenes eixordadores prenuclears. I els coloms, els lobotomitzats cotonets grisos, la majoria pollosos i mutilats, víctimes innocents dels gavians que sobrevolen l’Onyar i la deixalleria amb la mateixa voracitat.

 Li faré una proposta al meu marit, sí. Li diré que, quan se li acabi la llista d’ocells encantadors de poble, pot continuar amb uns altres animals que sovintegen igualment el seu paratge. Que costen més de veure que un ocell. Però que són per tot, com Déu nostre Senyor.  Que t’hi has de fixar. Això, si no es fixen abans ells en tu. Parlo d’alguns insectes. Avui, de les mosques.

Les males mares

Gènesi

Gènesi 3:16 “Després digué a la dona: et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home i ell et voldrà dominar”

Hi ha mares que no estimen als seus fills. N’hi ha que prefereixen obviar-los. D’altres, que els estimen amb desmesura, que els estimen  fins a fer mal. La resta, la majoria, fa un capmàs d’una mica de cada cosa i quan pot. Totes aquestes mares però,  han gestat als seus fills i els han  parit amb més pena o més glòria, complint  allò que Déu, el gran paridor, va deixar escrit al seu més plagiat best-Seller.

Consciència cumba

Ara bé, què passa quan la ciència pot pal·liar “les grans fatigues de l’embaràs” i parir “enmig  de dolors” del part? Doncs que arriba la consciència cumba, la que ha saltat tan enllà de la contemporaneïtat que li ha donat la volta. Aquella que ha arribat a allò que s’esdevingué en un principi i que així ha estat fins fa uns anys, amb l’aplicació  de l’anestèsia epidural. Una consciència  que emergeix descaradament, que va més enllà de l’estètica naturaloide  alternativa, tan trepitjada pel cientifisme durant anys.  Una consciència cumba (deixeu-m’ho dir així) que s’endinsa fins el moll per crear dones “més humanes”, “més d’acord amb la naturalesa”, “més conseqüents amb els dictats del cos”.

 Per prendre’n l’aire, llegiu l’entrevista a  la Laia Terol del punt . Aquesta psicòloga, mestre de reiki (meravellós, certament!) i doula (compte amb el renaixement d’aquesta figura) diu coses molt interessants. D’elles, deixeu-me reconstruïr-ne l’esquema mental que crec que  tanta gent comparteix (o compartim en mesura, si no se’ns imposa):

1.- Parir a l’ hospital, on la dona ha rebut la tirania del gran edifici de la ciència, és una inèrcia del sistema que s’ha de canviar. A l’hospital  se l’obliga a parir estirada. Se li fa, en ocasions cesàries innecessàries- mai més  de les programades, això si la senyora no desembossa. Se l’adorm. Se la tracta com un tros de carn. Se la deshumanitza i el que és pitjor: Se la desfeminitza! (que consti que estic exagerant perquè les hormones em fan escriure així, eh?)

2- Parir és un acte màgic que lliga la dona amb la seva superba feminitat, la que la fa amiga de la lluna, del canvi,  del magnetisme poderós dels pits i les carretes. La feminitat que ha estat castigada des que un tros de costellam capritxós i manipulador  - o un ésser com qualsevol altre, maltractat per Déu i els homes des del principi dels temps- anomenada Eva, la va cagar en nom de totes.

3- Un acte màgic, provinent d’un ésser tan especial, gairebé sobrehumà com és la dona. Dona que ha de rescatar els seus orígens, naturalitzar el seu dolor i desvincular-lo del càstig.

Per tot això,

4-Cal retornar al part natural. Cal fer-nos posseïdores de parir com ens plagui -i ens ha de plaure parir naturalment, és clar-.  Cal ser millor persona, millor dona, millor mare. Cal rebel·lar-se contra allò establert. Cal no tenir por del dolor perquè el dolor ens fa humanes, més i tot que els homes.

5- Conseqüència subsidiària: Com que homes abstrets i dones patidores han de ser iguals als ulls de la mare natura, és necessari  que els  homes comparteixin  part del nostre dolor. Cal, per tant, o bligar-los a empatitzar, fisicament. 

Agafar pels ous al teu marit en el moment del part, ajuda a compartir bons moments

Aquestes són les tesis que van de bracet amb aquesta visió que està prenent força. I està molt bé. Però està més bé l’anècdota imperdible que s’explica a l’entrevista: Com fan servir els collons dels seus  esposos certes dones tribals :” Quan feia la meva formació em va sorprendre la informació sobre una tribu en què en el moment del part la dona està dins la cabana agafada a unes cordes que estira quan li vénen els dolors del part. Mentrestant, l’home és al sostre de la cabana amb els testicles lligats a les cordes que estira la seva dona des de baix. És la seva manera de participar i sentir en la seva carn el naixement del fill. Aquests homes després fan el procés de criança i maternitat del fill”

No m’atreviria a comparar  dolors, perquè em posaria Wittgensteniana. I no vull haver de projectar uns testicles estronyinats en mi per sentir la satisfacció de pensar que el meu marit pot patir dolor, tant dolor com el que sofriré jo quan pareixi. Oh! és que el seu mai serà un dolor productiu! -diran alguns-. Un dolor deslligat de la ferida o la patologia.  Mai serà un dolor lligat al plaer de poder donar vida!

Alcem dones l’orgull de poder sentir aquesta classe de mal al cos i de fer veure que no ens importa ben gens ja que el  vivim amb joia! La mare que us va parir a tots plegats! Segur que si hagués pogut, ja s’hagués punxat l’epidural, abans i tot de concebre-us!

  L’acte més bonic del món

Personalment, deixaré en pau els picarols del meu marit en aquesta ocasió. No només pel bé de la descendència futura, sinó també perquè crec que estem compartint certa tocada de pebrots que ja el fa bastant partícip de la situació.

Estic embarassada de vuit mesos. Fa unes quantes setmanes que assistim a les classes de prepart, les que  solen fer  il·lusió als  pares primerencs.  Unes classes que, malauradament, estan prenent tarannà que no havíem previst.

Sessió rere sessió, amb més o menys subtilitat, s’aposta  per parir d’una determinada manera. Paradoxalment, la més lliure, la que contempla la tota llibertat  de moviment de la dona per parir (fantàstic!), la matera del part natural.

I  ja fa dies que volia escriure d’això, quan, manifestant obertament que preferiria no patir tant i escollir parir amb l’epidural, la llevadora va mostrar l’agulla quilomètrica que m’endossarien per la medul·la,  em va ensenyar el tubet  fàcilment doblegable que podia obstruir-se  i no deixar passar el líquid adormidor; quan em va recomanar una conferència on s’explicaven el perills prou estimables d’aquest tipus d’anestèsia.

 En acabat, una se sent imbècil, poruga,  mala mare i coneix, per si no n’havia tingut ocasió, tots els  papus de la consciència maternal.  A partir d’aleshores, les males mares han d’assistir a classes amb el cap cot i les boques petites (com també ho deuen les que decideixen no donar pit, etc).  Molt em temo, tal i com també m’han apuntat, que quan arribi l’hora i  comparegui a l’hospital, serà massa tard  per posar-me l’anestèsia i hauré de parir com una bona mare, al natural.

Aleshores, si tot va bé i no hem d’acabar derivats a un hospital tirà i deshumanitzant, la santitat pública s’haurà estalviat uns calerons (no serà això, senyors?) i jo hauré esdevingut més feminitzada, més autoconscient, gràcies al dolor que em lliga a la terra (i a les retallades).