Dir-se Jana

Es diu Jana, no Joana. I no té sant, no. Però potser n’hi haurem de buscar un perquè es veu que hem portat al món una nena desprovista de pàtria concreta, sense referent espiritual -conegut-, com una pregària al buit, com un gos sense amo. I això no pot ser. Així que a partir d’ara haurem de dir:”Es diu Jana. Jana sí, de Joana.”

Però he descobert que així és com es queda tranquil·la alguna gent, sabent d’on ve el nom d’aquesta nova persona. Suposo que si li haguéssim posat un nom que sonés a zulú o suahili, també ens ho preguntarien, però no amb el rerefons obvi a la pregunta: Jana? i quin nom és aquest? voleu dir Joana en realitat, oi? (Com si en haguéssim equivocat o li haguéssim posat un nom fals, un diminutiu per encobrir l’autèntic nom).

He comprovat també que fins que no diem “sí, és Joana”, no deixem de ser observats amb inquietut. De fet, m’estic  acostumant a dir “sí és Joana” amb tanta lleugeresa com quan parlo del temps a un ascensor. O com quan dic salut/Jesús quan algú esternuda. Més precisament, solc dir “Jesús” per als catòlics practicants i “Salut” per la resta de mortals que mereixen contraure un bon catarro per haver esternudat malament, és a dir, sense que algú els tingui en prou estima com per encomanar-los a Déu.

D’altra banda, podria deixar anar tot l’arsenal d’imaginari al voltant del nom “Jana” i marcar-me un gran farol durant aquella estona, anant del pal alternatiu.

I és que vaig  trobar moltes referències a aquest nom en les mitologies de diferents cultures. La Jana islàmica era la protectora dels nens. La Jana grega i romana representava  els canvis i dels nous començaments. Amb aquesta explicació hi lligava la Jana nòrdica, princesa de la lluna. Però no em vull estendre. Totes aquestes Janes, sense excepció, eren variants que m’agradaven molt més que el referent de la meva pròpia cultura.

Podria, d’aquesta manera, donar alguna d’aquetes explicacions quan algú m’ho demanés. Però no vull fer-ho. Perquè falsejaria el record d’uns molt bons moments amb el seu pare, quan feixem una llista de noms per ella.

Finalment va ser Jana i no Jepa, Petronela o Joana. Va ser Jana perquè dir-li així ens agradava i punt. I és que posar el nom a un fill també pot ser un acte no referencial, simple i net, amb tot el potencial d’una pàgina en blanc, si ho voleu. Així, un nom també pot ser només un nom, sense universal, sense pàtria, sense padrí, obeint humanament a criteris estètics.