Les males mares

juliol 1, 2011

Gènesi

Gènesi 3:16 “Després digué a la dona: et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home i ell et voldrà dominar

Hi ha mares que no estimen als seus fills. N’hi ha que prefereixen obviar-los. D’altres, que els estimen amb desmesura, que els estimen  fins a fer mal. La resta, la majoria, fa un capmàs d’una mica de cada cosa i quan pot. Totes aquestes mares però,  han gestat als seus fills i els han  parit amb més pena o més glòria, complint  allò que Déu, el gran paridor, va deixar escrit al seu més plagiat best-Seller.

Consciència cumba

Ara bé, què passa quan la ciència pot pal·liar “les grans fatigues de l’embaràs” i parir “enmig  de dolors” del part? Doncs que arriba la consciència cumba, la que ha saltat tan enllà de la contemporaneïtat que li ha donat la volta. Aquella que ha arribat a allò que s’esdevingué en un principi i que així ha estat fins fa uns anys, amb l’aplicació  de l’anestèsia epidural. Una consciència  que emergeix descaradament, que va més enllà de l’estètica naturaloide  alternativa, tan trepitjada pel cientifisme durant anys.  Una consciència cumba (deixeu-m’ho dir així) que s’endinsa fins el moll per crear dones “més humanes”, “més d’acord amb la naturalesa”, “més conseqüents amb els dictats del cos”.

 Per prendre’n l’aire, llegiu l’entrevista a  la Laia Terol del punt . Aquesta psicòloga, mestre de reiki (meravellós, certament!) i doula (compte amb el renaixement d’aquesta figura) diu coses molt interessants. D’elles, deixeu-me reconstruïr-ne l’esquema mental que crec que  tanta gent comparteix (o compartim en mesura, si no se’ns imposa):

1.- Parir a l’ hospital, on la dona ha rebut la tirania del gran edifici de la ciència, és una inèrcia del sistema que s’ha de canviar. A l’hospital  se l’obliga a parir estirada. Se li fa, en ocasions cesàries innecessàries- mai més  de les programades, això si la senyora no desembossa. Se l’adorm. Se la tracta com un tros de carn. Se la deshumanitza i el que és pitjor: Se la desfeminitza! (que consti que estic exagerant perquè les hormones em fan escriure així, eh?)

2- Parir és un acte màgic que lliga la dona amb la seva superba feminitat, la que la fa amiga de la lluna, del canvi,  del magnetisme poderós dels pits i les carretes. La feminitat que ha estat castigada des que un tros de costellam capritxós i manipulador  - o un ésser com qualsevol altre, maltractat per Déu i els homes des del principi dels temps- anomenada Eva, la va cagar en nom de totes.

3- Un acte màgic, provinent d’un ésser tan especial, gairebé sobrehumà com és la dona. Dona que ha de rescatar els seus orígens, naturalitzar el seu dolor i desvincular-lo del càstig.

Per tot això,

4-Cal retornar al part natural. Cal fer-nos posseïdores de parir com ens plagui -i ens ha de plaure parir naturalment, és clar-.  Cal ser millor persona, millor dona, millor mare. Cal rebel·lar-se contra allò establert. Cal no tenir por del dolor perquè el dolor ens fa humanes, més i tot que els homes.

5- Conseqüència subsidiària: Com que homes abstrets i dones patidores han de ser iguals als ulls de la mare natura, és necessari  que els  homes comparteixin  part del nostre dolor. Cal, per tant, o bligar-los a empatitzar, fisicament. 

Agafar pels ous al teu marit en el moment del part, ajuda a compartir bons moments

Aquestes són les tesis que van de bracet amb aquesta visió que està prenent força. I està molt bé. Però està més bé l’anècdota imperdible que s’explica a l’entrevista: Com fan servir els collons dels seus  esposos certes dones tribals :” Quan feia la meva formació em va sorprendre la informació sobre una tribu en què en el moment del part la dona està dins la cabana agafada a unes cordes que estira quan li vénen els dolors del part. Mentrestant, l’home és al sostre de la cabana amb els testicles lligats a les cordes que estira la seva dona des de baix. És la seva manera de participar i sentir en la seva carn el naixement del fill. Aquests homes després fan el procés de criança i maternitat del fill”

No m’atreviria a comparar  dolors, perquè em posaria Wittgensteniana. I no vull haver de projectar uns testicles estronyinats en mi per sentir la satisfacció de pensar que el meu marit pot patir dolor, tant dolor com el que sofriré jo quan pareixi. Oh! és que el seu mai serà un dolor productiu! -diran alguns-. Un dolor deslligat de la ferida o la patologia.  Mai serà un dolor lligat al plaer de poder donar vida!

Alcem dones l’orgull de poder sentir aquesta classe de mal al cos i de fer veure que no ens importa ben gens ja que el  vivim amb joia! La mare que us va parir a tots plegats! Segur que si hagués pogut, ja s’hagués punxat l’epidural, abans i tot de concebre-us!

  L’acte més bonic del món

Personalment, deixaré en pau els picarols del meu marit en aquesta ocasió. No només pel bé de la descendència futura, sinó també perquè crec que estem compartint certa tocada de pebrots que ja el fa bastant partícip de la situació.

Estic embarassada de vuit mesos. Fa unes quantes setmanes que assistim a les classes de prepart, les que  solen fer  il·lusió als  pares primerencs.  Unes classes que, malauradament, estan prenent tarannà que no havíem previst.

Sessió rere sessió, amb més o menys subtilitat, s’aposta  per parir d’una determinada manera. Paradoxalment, la més lliure, la que contempla la tota llibertat  de moviment de la dona per parir (fantàstic!), la matera del part natural.

I  ja fa dies que volia escriure d’això, quan, manifestant obertament que preferiria no patir tant i escollir parir amb l’epidural, la llevadora va mostrar l’agulla quilomètrica que m’endossarien per la medul·la,  em va ensenyar el tubet  fàcilment doblegable que podia obstruir-se  i no deixar passar el líquid adormidor; quan em va recomanar una conferència on s’explicaven el perills prou estimables d’aquest tipus d’anestèsia.

 En acabat, una se sent imbècil, poruga,  mala mare i coneix, per si no n’havia tingut ocasió, tots els  papus de la consciència maternal.  A partir d’aleshores, les males mares han d’assistir a classes amb el cap cot i les boques petites (com també ho deuen les que decideixen no donar pit, etc).  Molt em temo, tal i com també m’han apuntat, que quan arribi l’hora i  comparegui a l’hospital, serà massa tard  per posar-me l’anestèsia i hauré de parir com una bona mare, al natural.

Aleshores, si tot va bé i no hem d’acabar derivats a un hospital tirà i deshumanitzant, la santitat pública s’haurà estalviat uns calerons (no serà això, senyors?) i jo hauré esdevingut més feminitzada, més autoconscient, gràcies al dolor que em lliga a la terra (i a les retallades).


La dona efervescent

juliol 22, 2009

2cb21a1707679535

Casar-se val la pena. Caseu-vos tots si podeu. A la més mínima ocasió que algú pel carrer us digui “Sí”, caseu-vos-hi. Només cal que hi sigui uns moments abans, digueu-li, per rebre els convidats a la porta de l’església. Ha de fer com si fos casa seva, però sense obligar als assistents a fregar-se les sabates a l’estora. I és que a  la casa de Déu, qualsevol pot entrar-hi amb els peus bruts si després demana perdó.  Digueu-li també, que haurà de venir de venir mudat, suar i posar cara de tenir molts amics i d’estar molt content. De la resta, se n’encarrega la núvia.

La núvia, aquella dona efervescent que pul·lula pel com trepitjant núvols de Peta Zetas. I somriu i s’esgota i diu gràcies i pensa, pensa molt. Pensa des del Big Bang, on es van originar les partícules de teixit del seu vestit, fins a la disposició somiada de les flors de les taules, en forma de Big Bang. A les núvies els agrada que tot encaixi.

Jo he conegut unes quantes núvies durant aquest temps i hem format fraternitat. Ho sabíem tot les unes de les altres. Sabíem moltes coses sobretot dels nostres sentiments… de preocupació per les respectives talles, per les sogres, per les taules, per les sogres-taules, pels convidats i així fins l’últim detall infinitesimal.  El que no vaig saber mai és amb qui es casaven. Però això ens era igual perquè casar-se val la pena. Caseu-vos totes si podeu.

Anar com a mínim sis mesos abans a una botiga d’aquestes de marca de núvia. Sis mesos perquè 150 follets xinesos han de treballar moltes nits per enllestir els vestits de totes les núvies del món. Un cop han fet l’ultima envestida amb fils de lluna xinesa, els envien rabent per fax a una botiga d’aquestes. Sí d’aquestes que les dependentes porten el pal de l’escombra, la fregona i l’aspiradora al cul. T’ensenyen un mostrari amb mil sílfides vestides de semi blanc. Tu n’assenyales un. Elles t’aixequen la cella. Unes quantes pàgines després assenyales un altre modelet, elles t’aixequen la comissura dels llavis. Tot plegat és com una partida de poker.

-Perquè quant tenies pensat gastar-t’hi?

Unes hores més tard, se sol estar a casa, arrencant les cortines del menjador que, curiosament són del mateix color del vestit dels teus somnis. Un cop feta la darrera puntada, la resta, els anys en comú amb el de la porta de l’església i aquestes petites coses vull dir, s’encaren amb optimisme i entusiasme. Perquè els detalls són xuminades. El que val realment la pena és casar-se . Caseu-vos tots si podeu.


Follow

Get every new post delivered to your Inbox.