Constructors de catedrals

Magister muri

dimarts, 18 / març / 2008

Pia Crozet, escultora gironina.

Avui a les 20 h. la Pia Crozet exposarà a Girona. Sota el títol Signes i marques de constructors de catedrals, la podrem veure fins el proper 1 de maig a la capella romànica de Sant Nicolau. La col·lecció respon a la culminació de l’encàrreg de fer un cartró per un gran tapís, obra que presideix l’esxposició.Una col·lecció de peces que són bàsicament, si és que mai es pot ser bàsicament alguna cosa, signe i marca d’identitat. Aquestes peces, esculpides de la fredor monocroma de la pedra, tapissades amb la calidesa cromàtica de les llanes, responena

la redimensió estètica que l’escultora gironina ha donat als signes i a les marques dels picapedrers.

Molts picapedrers tenien una signatura que els servia per identificar-se com a autors de l’obra. Document elemental d’autoria que els magister muri ratllaven a la pedra bé per responsabilitzar-se’n, bé per comptabilitzar monetàriament la feina feta. Així concloia Puig i Cadafalch els seus estudis sobre el sentit d’aquestes marques.

Independentment de la seva dimensió pràctica, o altrament, més enllà de la seva dimensió pràctica, hi ha un espai per la mirada contemplativa. És la que té lloc si ens situem just dessota de les tesis modernistes. Les marques com a signe d’identitat. Pura i netament, tatuatges a la pell de la pedra.

Més sobre la pedra

I tot plegat, es carrega d’un misteri sostingut quan passem els dits pel solc de qualsevol carreu marcat de la catedral. Totes les construccions havien de passar per les mans dels picapedrers i, per tant, la piràmide estamental medieval es quadriculava per moments. Havien de negociar directament amb els alts estaments. “Circumstància que els va donar el prestigi suficient per a gaudir d’uns privilegis superiors als que tenien altres gremis dels que estaven totalment dissociats. La mateixa dinàmica del seu desenvolupament com a gremi o classe especialitzada, els va portar a un esquema social tancat, hermètic, en el que es varen adoptar símbols i rituals secrets que els unia més entre ells i els separava encara més dels altres gremis. A més a més van lligar la seva activitat amb la religió en la creença de que amb el seu treball contribuïen amb Déu, a la tasca constructiva de l’Univers.
Per a realitzar la seva tasca s’organitzaren per colles o grups que anomenaven lògies i ells mateixos s’anomenaven maçons.”*

Lectures

Brassaï, via fotogràfica, també feia referència a una família molt propera de signes de presència que els historiadors s’han afanyat a diferenciar de les marques als carreus. Estem parlant d’uns treballs fotogràfics molt determinants del París dels anys trenta. La ciutat com un text, com un cos, com un objecte dislocat i fragmentari.

Així, objectes quotidians, tan quotidià com pot ser la marca d’un operari o d’un caminant vora el mur, presos en imatges que podrien semblar semànticament insignificants. Imatges (aquí amb la Pia, escultures, tapissos) que vénen carregades de vocabulari d’objecte gràcies a la mirada de l’art. I la ciutat i els seus murs –murs de monuments pels picapedrers, murs d’edificis profans per aquests autors outsiders que són els graffiters- es transformen en aparadors màgics de lectura. Les incisions a les parets, en definitiva, medievals, clàssiques o contemporànies, es converteixen en nous conceptes visuals que descobreixen, malgrat l’erosió del temps o la restauració de les façanes, flamants significats a la realitat.*

Agustí Esteve i Orozco de Nájar, president del cercle d’Investigació i Documentació Medieval de Catalunya.y

Els altres arquitectes, opinió

Exposicions Arquitectes entre nosaltres La Fontana d’Or s’omple d’arquitectura d’espècie colònia de bernats pescaires a un nucli urbà MAR BOSCH Deia Schopenhauer que de la mateixa manera que els animals tenen urpes i banyes com a instruments al servei de l’espècie i per a la supervivència, l’home se serveix de l’intel.lecte, o més ben dit, l’espècie se serveix de l’intel.lecte de l’home, per a concorre’s. I és que passejant entre les arquitectures animals de l’exposició, un fotografia em crida l’atenció, una fotografia que la meva mirada humana-arquitectònica va concebre com a schopenhaueriana. A la fotografia hi podíem veure un boscam urbà amb les branques farcides de nius, una colònia de bernats pescaires. Al fons d’aquest primer pla, difosos, es deixaven veure entre el brancam, dos gratacels. En una imatge tres elements: natura, constructe i arquitectura. Testimoniatge de l’habilitat de l’instint adaptatiu davant les noves condicions del medi. I les noves condicions del medi són determinantment humanes: el medi ambient, amb grans reserves naturals com ho feren els colons anglesos amb els pobles indígenes, és un medi eminentment humà. En el cas de les arquitectures humanes i altres epidèmies, l’element de domini s’expressava a l’exposició amb la reserva eufemística “nous hàbitats”. D’aquesta manera, s’explica l’alteració de les característiques d’una zona per efecte d’una construcció i la conseqüent creació d’un nou hàbitat. Un nou hàbitat, curt i ras: de la mateixa manera que els animals tenen urpes i banyes per conservar-se, l’home, un dels éssers més desemparats de la creació, adapta la natura a les exigències del seu organisme. Quin llarg camí cap a la demiúrgia constructora! Un lent i tortuós camí intentant desfer-nos del llast animal, de l’instint i del sense sentit en qualsevol constructe. Aquesta és l’arquitectura de civilització i que en la civilització crescudeta dels nostres dies, que s’ha construït el seu propi medi físic i que crea, també, espais propis per viure (i no sobreviure) la seva existència. I la fotografia, aquella que hem deixat abandonada abans de tota aquesta declamació, podria servir també d’imatge per al nivell més alt d’abstracció de l’habilitat constructora humana: l’urbanisme. I és que amb les imatges dels nous habitats, l’activitat humana senyoreja en front de la proesa animal que tenim davant dels nassos. Es mostra que hi ha un pla d’organització de la natura com part d’un programa planificació territorial. Però es mostra també que la natura, l’instint, o la voluntat que no obeeix a cap pla, s’alça entre la mascarada humana: Constructors i arquitectes en el mateix pla visual, el del servei a l’espècie. Aleshores, tots aquells “ai mira quina gràcia!” referents a les bresques que semblen finestres de gratacels japonesos, o als habitatges troglodítics que semblen bresques, podrien fer pensar, i de fet l’ordre expositor així ho disposa, que s’assemblen ja que obeeixen als mateixos perquès. Perquès a la recerca de la climatització i l’habitabilitat, de la protecció, de l’alimentació i de la comunicació. Clavats. Queden servides les respostes per les semblances en les formes i els estils, en els materials, en les estructures. Però presentant-ho així, confonem el perquè i el com. Que construïm com l’animal o que l’animal construeixi, a vegades, com l’home, és a dir, semblant talment posseïdor de plànols i anivelladors, no disposa l’home a ventar-se del copiright de l’autenticitat de la seva arquitectura. Arquitectura perquè és senyal d’un estat superior de consciència. Arquitectura perquè els seu llegat sobreviu a través de mecanismes de transmissió més auris, a saber, culturals. Arquitectura per la visualització d’un resultat final, perquè es realitza la construcció a través d’un COM ben exclusiu de l’espècie. Un antropocentrisme galopant put darrera la divulgació de les ciències naturals. Entre els edificis, sota els teulats, enmig de fils elèctrics, sobre els campanars. En definitiva, de tots aquests nous habitats que graciosament proporcionem a la resta d’éssers vius, podríem extreure’n quelcom de profit. Aprendre una mirada que serveixi de segon acte de consciència, potser un altre pas en l’evolució que no sigui de secció o de distància. S’ha partit massa alegrement la línia entre constructors i arquitectes. Perquè aquesta nostra arquitectura va assajar a construir-se d’entre els arbres. D’aquests arbres que ara conservem com una curiositat a les ciutats. I havent –ne baixat milions d’anys més tard, resideixen entre nosaltres encara, els parents llestos dels altres arquitectes.