Homenatge a Catalunya, de G. Orwell.

Dir-se camarada

Un overoi és una peça de vestir. Es tracta del mono que duien els proletaris, els que van lluitar per la revolució, els que cridaven des de la víscera: company! camarada!

Es diu que al principi de la revolució, milers de persones van decidir disfressar-se amb aquesta indumentària, per passar desaperebut entre l’embranzida llibertària, per salvar el coll.
George Orwell es va posar un overoi. No l’overoi de camarada, ni el de burgès difressat de camarada, sinó l’overoi de narrador. Bàsicament per saber què era allò de la igualtat, perquè evidentment, no es posaria un tratjo de supergentleman Aquí, a dins, hi havia Jordis, Joans i Joseps, de tots els bàndols, amb l’uniforme de proletari, “el multiforme” vist per un George. Parracs, tirants, monos abaixats, alguns “tenien la mania de portar lligats al coll uns mocadors sense solta i pintats de qualsevol manera” deia Calders. Orwell però no era un Calders. Ell venia de fora. Com també venia de fora la ideologia que havia fet efectiva la revolució a la URSSDesembre de 1936. Orwell abandona la seguretat d’Anglaterra i s’enrola a les Brigades Internacionals per combatre el feixisme a Espanya. Arriba a Barcelona “la ciutat revolucionària”. La reporta, pren nota, pren el tren. Un tren com el que ens va fer prendre Calders a “base de reclutament”. Orwell podia ben bé haver estat un d’aquells estrangers del tren dels dibuixants i carrabiners. Un d’ells també te una llibreta. Escriu: “Hem sortit de Barcelona amb un tren militar, ocupat gairebé per ciutadans estrangers que vénen a incorporar-se a les Brigades Internacionals. (…) No sabem quan podrem reprendre la nostra vida civil, tant estimada, ni sabem si podrem reprendre-la. D’ara endavant, en la feina de bastir il·lusions haurem de comptar amb altres voluntats i ens caldrà prescindir una mica de la nostra”. Orwell, sí, podría haver estat una d’aquestes “altres volunats”. Altres voluntats als fronts de Teruel i Aragó. Xiulets de bales fregant-los-hi el cos solidari, camisa de milicià. Darrera seu roig, roig i negre, falçs i martells, esglésies cremades. Orwell, com tots els camarades, es fa un tip de fam, de son, de polls, de trinxera. I tret a la gola. Ferit de consideració, abandona les files del POUM. Torna a casa. Finalment a casa, a fora, perquè en George venia de fora.

Fins aquí l’experiència. D’aquelles per apuntar al llibre de les experiències. Tot i les seqüeles físiques, tenia la veu prou clara per escriure un Homenatge a Catalunya. Res sobre els problemes del catalanisme, res sobre Catalunya. Tot sinceritat sobre la incorrecció política des de la correcció política: antifeixisme, anticomunisme, antiimperialisme. Des del lloc segur de la correcció, després d’uns mesos de campaments militars, de Big Brother entre els brothers. És l’escriptura del desengany, efectista però obscenament sincera. Un prodigi de testimoniatge i ficció literària. Una literatura que, abans que res, hauria d’haver estat cívica.

Sí, civilisme en temps de guerra. I pel civilisme, no n’hi ha prou amb el servei del reportatge i el favor de la ficció. Dir el més dur de la manera més dolça i planera, l’escriptura del desengany, no és un acte cívic . El desengany és un bacteri que prolifera virulentament en condicions de guerra. Que l’altre, l’altre milicià, el combatent, el conillet d’índies del comunisme mare, l’altre, el ciutadà de la República, passa a ser multitud podrint-se a l’avantguarda. Podrint-se… per res. I el compromís? I el compromís amb l’ànim dels combatents? Quin flac homenatge, ciutadà Orwell… Dir-se camarada és un matís prim entre militàncies polítiques. Les dels overois dels uns i dels altres, dels estandars o les disfresses, dels sentiments de la víscera universal que compartim amb o sense literatura. Dir-se camarada entre finals de desembre de 1936 i el juny del 1937, era saber que després, d’una o d’altra manera, s’havia de tornar a casa, a Barcelona, a Catalunya. Aquest hauria estat un bon homenatge, de ciutadania.

“El testimoni d’un home que sent el seu destí individual de sobte endut per esdeveniments que no li són commesurables i ho accepta , amb la única condició de mantenir la plenitud humana en el seu nivell més alt i més pur. (…) el testimoni de tants soldats nostres, ens assegura que, al costat de totes les menes de servitud que es vulgui, hi ha, en l’entrada i en l’esforç de Catalunya en la guerra, una lluire, una redemptora grandesa”

(Fragment del pròleg de Carles Riba per Les unitats de xoc, de Pere Calders)

Al voltant de “la figura al tapís” de H. James

Eureka!

Diuen que els dimonis en tenen molts de noms, però només un de vertader. El nom. Dins seu, com una gàbia fonamental s’hi tenca secretament, tota la brutalitat i la força. Tanmateix el rastregem a través del mal que fa. A través de mil noms podem conèixer-lo, podem saber allò que és obra seva.

Diuen també que qui aconsegueix descobrir el nom primigeni, el real, el veritable, té la clau per dominar el dimoni. El seu secret, la seva llibertat.

Potser Hugh Vereker, l’autor de Henry James a la Figura a l’alfombra, havia volgut jugar a lladres i serenos, demonològics. En tenia tots els elements. Tenia un secret. Tenia, per damunt de tot, l’habilitat endimoniadament difícil de saber mostrar-lo sense dir-lo. Tenia mil noms a través dels quals poder referir-s’hi. Tenia, tant en el joc com en l’amor, un Faust obsessionat i maldestre que atreia alhora tota una prole fermament decidida a vivificar-lo. A trobar-li el nom, a perpetuar-lo. Hugh Vereker tenia, en fi, la vida de l’èxit assegurada perquè també se’l coneixeria pel rastre dels seus relats, que venien de prop, de la petita terra d’ell mateix. Però sobretot sabríem d’ell per les invocacions, les relectures, les interpretacions, les -altres- obres, els –altres- noms.

Tot plegat em porta a convocar un altre autor. El tinc al cap. Bé, tinc el cap allò que uns altres, crítics, lectors professionals, han llegit i escrit del seu llegat filosòfic. Convoco a Nietzsche quan deia que qui busca la veritat mereixeria trobar-la. I ja no he fet servir cometes. Perquè la frase, abans d’arribar a mi, ha passat per mil mans. Perquè ja estic escrivint una altra cosa. ¿Quina altra cosa? “és quelcom que està en l’estil o en el pensament?” I jo dic: No. “És una espècie de missatge esotèric”. No. “És un element de la forma o del sentiment?” Ah! aquí ja no puc respondre a Henry James amb cap monosíl·lab. Però ell ho farà per mi - permeteu-me- quan diu que si bé tots tenim un cor, no podem saber fins a quin punt és un element de la forma (que batega, que pateix els estralls del colesterol) o del sentiment (quan ens deixen, quan estimem, quan desitgem trobar el sentit entre pulsacions, entre línies).

Alguns no haureu quedat satisfets. Massa cargol. Massa llenguatge. No he resolt res. No he donat cap opinió en ferm. I la cosa? com tinc la barra de no dir-vos exactament de què dimonis tracta? Gwendolin, l’escriptora enamorada, fent allò que fa l’element del sentiment, ho va intuir. Llavors, ho va escriure: “Profundament”. Gràcies a Corvick, el crític que rebia tot l’amor de la seva literatura. I és que d’això es tracta: de llegir i d’escriure. I l’obra, és a part. La veritat, el secret, el tresor, la figura a l’alfombra, una dimensió que el lector pot o no buscar mentre fa el que ha de fer, llegir. La recepció ha evolucionat. Ja no es tracta de llegir atentament els detalls que confegeixin un retrat bastant aproximat a allò-que-l’autor-vol-dir-nos. Caldrà llegir críticament, entrar en joc, fins al moll de l’os (fins al cor), tornar a llegir, tornar a escriure: “la literatura era un joc de capacitat, i capacitat vol dir coratge, i coratge vol dir honor, i honor significa passió, i passió significa vida”.

Finalment Vereker, “el petit dimoni de la subtilesa” ha dit el que ha escrit té molt més que una història ben travada. A la manera com es traven els informatius fotogràfics de la novel·la realista. Quis i coms i quès i perquès i quans i les seves profunditats explicades extensament. Poc d’això. Aquí se suggereix aquella altra cosa. Més que l’atenció del lector ( que això ja ho demanen els diaris). És la tensió entre el lector i l’autor. Allò que aconsegueix el fil d’un collaret de perles, o el dibuix primigeni sobre el qual es cosirà un tapís.

Qui busca la veritat es mereixeria trobar-la. La volen vostès? aquí la tenen. La sabran de la única manera que la podran conèixer: a través –del nom- de la perspectiva. I ara? els hi agrada la figura que va apareixent a l’alfombra? Tan se val. Si els detalls de la seva perspectiva no els complauen de tot, rellegeixin, reescriguin, reanomenin. Fent-ho hauran descobert el tresor més gran, poder dir una i mil vegades respecte “la cosa” : “Eureka. Immensa”.

Al voltant de l’Argent d’Emile Zolà

Epur si muove

La veritat passa a davant de tot. De la correcció, de la tendresa, dels miraments. Del mateix carnatge que la natura, la veritat no té res a veure amb les lleis de la convenció i molt menys amb la convenció escrita per dir-la. Si Balzac es valia sovint de la distància de la ironia, una mena d’escrúpol, Zolà la fa parlar amb transparència. Això sí, amb tota la transparència de la banda més fosca. Aiguafort: no hi ha més déu que el diner, estem sols en la lluita acarnissada per la supervivència. Si el diner parlés, diria amb propietat : “Jo sóc el camí, la veritat i la vida”.

L’evolució, en el nostre cas, l’èxit de l’evolució social, depèn d’individus forts que mantinguin i facin créixer la llei de l’argent. Zolà presenta el naixement i la dinàmica de la societat capitalista. “I tanmateix, es mou” deia Galileu. Després de que Galileu va haver de desmentir els descobriments que no feien sistema amb la veritat de l’església, va dir xiuxiuejant… la veritat amb el seu “Epur si muove”: la terra no és el centre de l’univers, es mou de la mateixa manera que la resta de planetes. Zolà també fa una espècie de xiuxiueig de veritat, sonat, en estèreo. Un jag a la mateixa confiança de la ciència. L’altre al llenguatge de la literatura. I “on”. Un so envolvent, quasi eixordador: “I tanmateix, es mou!” La societat evoluciona cap a un determinat bé, que és el progrés.

Es descriu que la monstruositat al món del diner és retenir-lo, fer-lo quedar quiet. Si hi haguéssin manaments, això seria pecat capital: la tendència natural del diner és el moviment, acumular-lo, és anar contra natura. Tota la resta està al servei d’aquesta empresa. Si el diner és la dinamo efectiva del progrés, Saccard n’és el seu màxim activador. L’acciona, peti qui peti. Si tenim en compte les premisses del naturalisme, no peca, no és culpable de res. Simplement està fora del joc de la culpa i la pena. No un escanyapobres. No és l’avar, l’avar juga un paper dins el rol moral de l’idealisme: ser tot allò que no ha de ser l’home generós. L’escarni de la virtut pecuniària. Més enllà del bé i del mal, parafrasejant Nietzsche, d’un bé i d’un mal concrets, hi ha Saccard, procurant un bé determinat bo pel progrés material de l’home: el diner. Saccard el gran misantrop, Saccard el gran vitalista , Saccard el vigorós amant de la vida, de la vida del diner.

Que Zolà digui com són les coses, des de la víscera proteica, el fa ser cruel. Que no digui, a més, com haurien de ser, és a dir, que no faci referència a allò tant progre “d’un altre món és possible”, el fa ser immoral. Enlloc valors positius (sedants) com ara el càstig sobre la maldat, la restitució dels béns pels desheretats, el sermó pels especuladors, en fi, càpsules de dignitat per les víctimes dels predadors naturals. Arreu, en canvi, l’home modern: un bèstia sense escrúpols, una peça d’engranatge que per si sola no val res, un devorador de diners i de qualsevol voluntat més dèbil que la seva.

Tanmateix… Zolà desembrossa, fa llum sobre la condició humana, la que xerrica. Diu la veritat des de la imatge esqueixada. Diu aquesta mena de veritat tot i la nàusea que comporten les vies poc o molt ortodoxes del progrés. El toc de tendresa sobre la crueltat, la projecció d’il·lusions i esperances perquè un altre món sigui possible, va a càrrec del lector. Aquest és el joc democràtic de l’intel·lectual. De la mateixa manera que Saccard mou el diner, amb l’èxit de Jantroux, Zolà aconsegueix remoure consciències: qui vol quedar-se dins la barraca dels miralls deformadors? Que fareu res per sortir d’aquí? O potser us quedareu planyent-vos de la veritat que us torna la natura de la vostra imatge? Tot es mou… l’argent, la veritat i les butxaques!

Al voltant de les Il·lusions perdudes d’H. Balzac

A la lluna i tornar

Després de 1789. França convulsa, es cou un nou estat entre la contrarevolució i l’adveniment de l’imperi. Kilòmetres a vall de la capital, Lucien és a la finestra de la seva cambra, a Angulema. Tot està relativament tranquil. El temps s’acompassa per les lleis d’una industria tot just en bolquers. L’estil encara camina de la mà enguantada de l’aristocràcia. La llibertat, el ventre del geni, en l’espai de la poesia i l’expressió, sembla tenir sortida en la paraula impresa.

El noi, el mig Adonís, té papers de qualitat holandesa, ratllats de versos. A sota el coixí, al festejedor on s’asseu, per tot l’escriptori. Se senten els sorollets de la província, lluny, lluny de París. És de nit, hi ha lluna plena i en Lucien no pot deixar de mirar-la. Ha d’anar on es fa aquesta mena de llum, aquesta mena de gravitació de la qual en depenen bona part dels cicles importants per la vida.

De la mateixa manera que les marees depenen de la lluna, la seva posició creixeria arribant-se a l’astre mare, a anys llum, a l’hiperespai, a París. Si s’hi estableix, res farà d’aturador al seu desenvolupament. Mai com llavors haurà estat tant a prop del cor de l’intel·lecte i del diner, la capital dels dos poders més grans. Atenció! Ja treu el cap! Un part sense sang, la mar de senzill, net, ni plora. Acaba de néixer la primera il·lusió d’un poeta, de províncies.

Un gran home de províncies es calça les seves millors sabates, es posa per barret la il·lusió recent nascuda, es penja del braç una gran senyora de províncies. Ens hi acostem i els examinem la pell. Blaus, cada vegada més evidents, amagats entre les robes. Mentre es van escolant les il·lusions cames avall, apareixen les lesions per bovarisme. Les il·lusions generades a través de l’educació, de la cultura, de l’esperit… romàntic, deixen marca en perdre’s. I perdudes, la pell perd el to rosat de l’aire d’Angulema, pren, en canvi un gris de multitud.

Això no ho havia previst. L’aura del poeta li havia estat una bombolla, sempre adherida a la figura de l’heroi de l’època, l’individualisme suprem, a l’ambició emperadriu, napoleònica. Aleshores “Una veu va cridar a Lucien que la intel·ligència és la palanca que mou el món;” - Devia ser una musa- “però una altra veu li va dir que el punt de recolzament de la intel·ligència era el diner” -Devia ser a veu d’un periodista o un llibreter-.
Hauria de fer profundes petites modificacions a la línia poètica del seu viatge. Per començar, escriure en prosa. No una prosa qualsevol: la prosa de les coses. Balzac portava descrivint l’arquitectura de l’univers de Lucien, d’Eva, de David des de la primera pàgina. Enciclopèdica. Descripcions interminables d’emplaçaments, de cases, de tratjos… quin favor ha fet a l’art la fotografia! El món de les coses revelat per la literatura com ho faria un procés químic, amb nitrats, amb lletres. La fotografia diria el mateix, in intenso. El que es diu és el que es mostraria amb la contemplació d’una imatge fotogràfica: el xerric de la distorsió que fa el temps per l’art i el temps per la informació.

La descripció exhaustiva de les il·lusions perdudes ens porta un missatge clar: estem al món de les coses. Tot es cosifica, es mercantilitza, es canalitza per fer-ne intercanvi. L’home és pel que posseeix, cal descriure doncs allò que és l’home. El diner, el periodisme i la publicitat són les fàbriques d’aquesta dinàmica moderna : “El mitjà s’ha convertit en comerç, i com tots els comerços, no té ni fe ni llei…Tot diari és una botiga que ven al públic les paraules del color que més li agrada…Si existís el diari dels geperuts, demostraria en tot moment, la bellesa, la bondat i la necessitat de les gepes”.

Calia adaptar l’ambició de províncies a un món on fins i tot la profussió de les gepes amb l’alta literatura fos possible. Lucien faria el gest d’adaptar-se a l’escriptura de les coses del moment. El gest de la immediatesa, reactiu. De la redacció a la borsa hi ha una xarxa a través de la qual el ciutadà del XIX entén el món. I el món és per la multitud, la multitud que escup l’individu, els luciens. Per la multitud, es crea una realitat sobre la qual oscil·la l’èxit i el fracàs dels homes. Per l’home de la multitud, el talent, l’antic geni, s’ha de convertir en una altra mena de destresa.

Balzac va dir una vegada que “el periodisme és un infern , un abisme d’iniquitats del que no en surt res pur, a no ser d’estar protegit, com ho estava Dante, pel diví llorer de Virgili”. Lucien no gaudia d’aquesta protecció. Ell no era Balzac ni Flauvert. Només rebia cops de comèdia divina. De la il·lusió de glòria, de reconeixement, de vida despreocupada al contacte directe amb els seus paral·lels reals: La fama, el poder, el diner.

“Avui la societat, convidant a tots els seus fills al mateix festí, desperta les seves ambicions a la primavera de la vida, priva a la joventut de les seves gràcies, i avicia la major part dels seus sentiments generosos, barrejant-los amb el càlcul”. Ai! com es va fonent els sentiments generosos… Com, a través de l’escriptura de les coses, les coses escrites en rotatius, es troba la fórmula per sobreviure o per tornar. Vendre’s les il·lusions que es perden. Vendre-les i créixer fins a arruïnar-se. Per la resta, per totes les altres coses que se salven d’una ploma mesquina, sempre queda la literatura, la paciència, la constància.

Al voltant de Els emigrats de W.G Sebald

Els emigrats i el peregrí

Sabem per aquells que han patit que després d’una desfeta, si se’n sobreviu, hom es veu obligat a recuperar una mena d’equilibri. Una espècie d’harmonia, sovint fràgil i precària, entre la memòria i la selecció del record. Heu jugat mai a estirar la corda? Dos equips, un a cada cap de cordell, l’estiren en la seva direcció. Quan el llaç que prèviament s’ha col·locat al mig del tram traspassa el territori dels uns o dels altres, l’equip que el recupera haurà guanyat. Recordar massa, equip número 1. Recordar massa poc, equip número 2.
Disposats al terreny de joc, es freguen les mans, fan estiraments, es miren de fit a fit. Mans a la corda, corda tensada. Estrebada! Sembla que la primera embranzida fa acostar el llaç al territori del primer equip. La memòria poderosa debilita la selecció del record selectiu:

“(…) El temps és una manera poc fiable de mesurar aquestes coses,
de fet no és res més que la remor de l’ànima. No hi ha passat ni futur.
Al menys per mi. Les imatges fragmentàries que em ronden tenen un
caràcter obsessiu (…)”

Aquestes són paraules de Max Aurach, un pintor que-resideix-en-un-petit-taller a-les-dàrsenes-de-Manchester. De l’equip 1. El dels emigrats jueus de l’Alemanya nazi, obligats a trasplantar-se, a perdre les seves arrels. Estiren fort. Mireu-los. Vegeu com els components van canviant de costat de corda. Malgrat l’embranzida es tracta de que no guanyi ningú, de mantenir tensada la corda, l’equilibri. Mireu com perden, com se suïciden, com es tanquen. Mireu com guanyen, com se’ls recorda, com se’ls fa justícia. Amb el número 8: el doctor Henry Selwyn, un metge de procedència-lituana-emigrat-a-Anglaterra. Amb el número 10 l’antic mestre d’escola de Sebald, Paul Bereyter, resident-a-Alemanya-emigrat-cap-a-França. Amb el numero 12 Ambrós Adelwarth, besoncle de l’autor, ajudant-de-cambra-emigrat-als-EUA. Ben retratats per experiència de la pèrdua, la persecució, la indiferència, pel desarrelament i la melangia, catatònica.

245 pàgines d’àlbum vital. Quatre emigrats més un, Sebald el cinquè emigrat. Com un reporter de guerra segueix les vicissituds del camp de batalla, Sebald conviu l’experiència de la migració. Félix Rodriguez de la Fuente, segueix el record. Passa per tot arreu on han passat: aquí han estat joves, aquí i aquí s’han enamorat, aquí han fet vida, aquí l’han deixada. Paraula, fotografia, objectes, direccions, retalls de diaris, reflexions, en definitiva: toponímies de vida. Topònims d’uns recorreguts vitals que a no ser per la memòria que recompon no sortirien a cap mapa. I precisament els mapes són a escala, un mapa té sentit per la seva proporció relativa i simbòlica a l’objecte que es refereix. Un mapa té sentit perquè el podem interpretar, que se seleccionen les coordenades, que s’empetiteix l’emplaçament i la mesura real. Cartografiar per poder-se orientar, i quan toqui, tornar-lo a cargolar i cap a la motxilla, que cal fer viatge.

Veu en off: és l’autor qui parla, aquest personatge que en primera persona es val dels detalls que investiga. Al costat dels emigrats, peregrina: recorda i lamenta, remou el passat d’altres vides. Un reporter que segueix la vida dels rastres. Viu el peregrinatge com una mena de fe. Els emigrats, emigrant obren camí. El peregrins el ressegueixen, l’enfilen, in memoriam, en justa tensió per una causa, per la restitució de la memòria col·lectiva .

1912+1, de Leonardo Sciascia

De les nines russes, la petita.

En data de 8 de novembre de 1912+1, se certifica que a l’avinguda Umberto nº 2 de San Remo, concretament, al domicili del capità del primer regiment dels bersagliere, Ferruccio Oggioni i família, és assassinat l’assistent Quintilio Polimanti d’un tret la cara. Maria Tiepolo confessa l’autoria del crim immediatament.

Un fet divers se’ns ha aclarit d’entrada: un mort, una bala i els noms del mort i de la bala. El que falten són raons perquè allò, a més d’un crim, sigui notícia. Notícia informa i construeix: ha de redactar una escriptura. I en aquest cas, es descriu la creació de tota una glossa per una paraula, una paraula obscura, que requereix explicació: Maria Tiepolo. La glossa des de la opinió, des de la defensa, des del rumor, des de l’acusació. No és el mort, va essent ella, la bella, i la seva circumstància, bestial.

Pensem en les glosses que els escrivans feien als manuscrits. Amplificació i variació d’un text. La proba inconfusible que eren treballats, llegits, mastegats. Què es glossa al voltant del cas Tiepolo? Una ampliació del cas, el cas en brut, que el faci més llegible, més mastegable que un net “Va ser ella”.

Sabem que la dona és l’esposa del capità, Maria Tiepolo Oggioni, nascuda a Tiepolo. Que és Mare de dos fills, un nen i una nena. Que viu en la seva mansió de San Remo amb els seus fills i el servei. Que el revòlver era del marit. Que el seu marit passa llargues temporades fora de casa. Sabem que la defensa argumenta que acusada havia actuat en defensa pròpia per salvaguardar el seu honor i el de la seva família. Sabem que la comtessa és una persona distingida i molt bella. Això és el text, el que queda és la glossa: culte i celebració de les aparences.

Es comença per anomenar-la comtessa. D’ara en endavant comtessa Tiepolo. Se segueix per trobar-li ascendència famosa: vindrà del pintor Tiepolo, de la distingida família Dux de Venècia. En la recepció s’instauren més dogmes: Tiepolo és família, família és honor, l’honor es deu al manteniment de l’aparença. I almenys aquí, l’aparença ens ajuda a sobreviure la veritat.

Es passa d’un “Ha estat ella” a un “Com pot ser?” A les notícies solem veure-ho traduït de la boca d’algun veí quan s’ha comès una agressió. Plànol curt, braços creuats, afectació i kleenex: “qui ho hagués dit, si semblava tant educada, tant formal!. Mai havia donat problemes. Anava a comprar el pa, baixava les deixalles, deia “bon dia tingui”a l’ascensor… d’allò més normal”.

Seguidament ve la part més gràfica d’aquell culte i celebració de les aparences. La reconstrucció del crim en l’imaginari col·lectiu. Quan un ciutadà pensa en el cas Tiepolo se’n fa una imatge. A partir del que li arriba de les notícies, en dibuix, en escena. Aquest és el seu material referència bàsic i és en blanc i negre. Ell, la nit del crim se li acosta, se li abraça. Fort. Ella es resisteix, l’ esgarrapa a la cara, li demana que no s’acosti. Que ella no el vol. El jove es passa pel folre les súpliques. Ràpid. La comtessa aconsegueix desfer-se de l’enamorat i agafa l’arma amagada al calaix. La branda, l’apunta. Ell continua acostant-se, amb els braços oberts. El tret s’escapa, casi sense voler. I vermell a la imatge.

Un fet divers qualsevol ens ha entrat per la retina i se n’ha fet una cosa… bella, en aquest cas, però sobretot una escena, una ficció, un discurs. L’estètica de la veritat periodística. L’any 1912+1 es mostra que la veritat no garanteix res, que tant important és “l’assumpte” com la vida de l’assumpte en la recepció. Si no es vol dir 1913, es diu 1912+1. Queda bé i és veritat. Continua quedant a dins la fórmula, extés, salvat del seu mal signe, 1913.

La suma, com una seqüència de nines russes, muntades una dins de l’altra. L’assassinat + el discurs sobre la família + el discurs sobre la fêmme fatale + el prejudici són la nina grossa de les nines russes. La més menuda, la que no es parteix, és l’assassina.

Algú podria dir “Una dona està en el seu dret de rebutjar una relació i defensar-se.” I clock! Es tenca una nina mitjaneta. I després afegir alguna cosa així com “ El bersagliere era tot un Casanova, perseguia noies i presumia de petonejar-les a totes, i és que encara que algunes el rebutjaven, les mans de Polimanti no s’aturaven.” I clock! Una nina més que mitjana es menja el seu lloc. “Però és mort. Hi ha d’haver alguna cosa més…” La nina primera ha anat fent-se gran de nines que la inclouen. Aleshores es diu “a no ser per això, pel fill, per l’avort, ben pocs haurien cregut que era l’amant de la comtessa i el pare de la criatura que esperava”. Ja res li pot fer mal perquè està més que encapsada. La primera nineta ara és una mater russa, obesa i prenyada de construcció, de culpa, alliberada de justícia.

Paral·lel 42, de John Dos Passos

Meridians i paral·lels

Paral·lel és perspectiva. La perspectiva que porta J. Dos Passos a través dels seus collages d’imatges narratives és vastíssima. Tot des de tres parts autoconclusives (Paral·lel 42, retrat dels primers anys del segle XX; 1919, la primer gran catàstrofe, mostra dels anys de guerra des del vell continent; i el Gran Diner, la novel·la de l’avenç industrial, de la gran crisi dels 30 i dels ambients borsàtils). Dos Pasos recull la parla de la gents dels EUA, recull l’essència del poble americà, com un bon alquimista. Dins del flascó concentrat d’ il·lusions i somnis, amb les seves problemàtiques i contextos. Des d’aquestes vides, conformarà una veu polifònica dels EUA, una veu que parlarà amb un to desil·lusionat i pessimista, amb un to que desmitificarà el somni americà i esdevindrà un atac a la hipocresia i el materialisme dels EUA del primer terç del XX, extens, intens.

Paral·lel 42. Els paral·lels són les interseccions produïdes sobre l’esfera terrestre per uns plans imaginaris, paral·lels entre ells, i alhora perpendiculars a l’eix de gir de la Terra. Tracem ara línies imaginàries, per saber què corre de costat i sobre quins altres plans hem d’alçar-hi més línies per obserbar de tant en tant un angle recte: record intersecciona amb suggestió, report de realitat intersecciona amb narració, fragment amb cadena d’esdeveniments. Evolució! Avantguarda! La realitat que ve de dins, és a fora i es pot captar. Deixem l’obturador obert durant 500 pàgines. Veureu el dibuix que fa la la llum de la realitat, els seus cossos. Heu provat de deixar una càmera oberta una nit sencera apuntant les estrelles?

Quan Walter Benjamin es proposà estudiar a Baudelaire, va començar a recopilar, a mode de col·leccionista, qualsevol indici o referència entorn al seu objectiu. Aquestes immediatament es revelaven com a significatives i importants en la seva recerca assagística : des de les llums de la metròpoli parisenca als caminants anònims. Des de la creixent importància de la premsa a l’aparició de la fotografia. Des de la moda del suïcidi a la vida bohèmia. Tot eren signes, imatges o “fantasmagories”, com les anomenava el propi Benjamin, a través de les quals podríem entendre i descriure, re-composar, l’escriptura de Baudelaire.

Quan John Dos Passos es va proposar fotografiar amb paraules Amèrica, a través de la seva trilogia USA debia tenia el pit ben carregat d’aire. Amb una embranzida de brau de rodeo desmuntava del llom d’Amèrica les seves fantasmagories. Signes i imatges reapareixen per a explicar i entendre millor quina cara feia la terra de les oportunitats.

Ara mira, ara no

Descavalga el brau, articula els dits del pensament, els col·loca sobre el teclat. Comença a buscar en els calaixos del classificador. “R”, “E”. Selecció subjectiva. Del record i de l’experiència. N’aparta uns retalls i se’ls mira. Els escampa al cim de l’escriptori. Treu la cola del plumier perquè acaba de trobar utilitat a la imaginació. La imaginació, tradicionalment desterrada del mètode reconstructor dels fets és ara el toc Dos Passos. La conjunció de mirades mitjançant la imaginació. Conjunció mediadora entre la mediocritat i el geni, entre allò ordinari i allò extraordinari -, de dins, de fora, del noticiari o sense mirar, tal i com feia Colom amb la seva Leica, l’ull de la càmera. Posa la càmera, només la càmera, davant la realitat. Selecció objectiva.

El permanent obert

Es posa d’empeus després de fer tot això. Deu tenir un suro a la paret. Omple el seu panell de fotografies parlades, de parles ben diferents, de paraules que es poden anar apropant a la realitat. Cada vegada més a prop, reportatjada: alguns retalls de titulars de premsa. Fixeu-vos-hi: La mort de Wilde, l’arribada del nou segle, l’enfonsament del Titànic, crims, successos, rumors de guerra, la revolució russa, progressos científics, problemes socials, la condemna dels anarquistes Sacco i Vanzetti. Tot un reguitzell de successos que per l’ull del públic van ser els més importants del primer terç de segle. Aneu veient com es perfila el paral·lel? Els paral·lels van bé per saber coordenades.

Què més? A dins de l’ull públic no hi ha només la imatge dels fets sinó també dels seus protagonistes. Pren més xinxetes i clava breus apunts biogràfics de personatges rellevants de l’època. Mireu el panell de Dos Passos. Mireu com passa Edison, Gene Debs, Burbank, el president Wilson. Està contextualitzant l’època i aprofita l’avinentesa per amanir-la d’ironia. I la música? “bah!” –es diu- posem’hi també fragments de cançons, directe a la suggestió. Proust ho va fer sucant al té una magdalena.

El toc Dos Pasos segueix treballant en les imatges del record. Però no pot ser el seu, que per això la literatura té el periodisme. S’estan reportant recorreguts de vida de personatges dels estrats més diversos, en documental. Uns al cim dels altres. La literatura els presenta, a prop de la veritat: personatges ficticis, desencantats i dominats per la solitud, l’angoixa existencial i l’absurd. El periodisme els dona estatut de proximitat, real: configurats d’altes dosis de realitat. Mac’s, Eleanor’s, J. Ward Moorehouse’s, Janey’s i els seus satèl·lits. Tots ells habitants del món on es donen les notícies i on hi viuen els Edisons, Gene Debs, Burbanks , els presidents Wilsons.
.
Finalment, les fotografies més personals, aquelles imatges a boca d’ull i d’objectiu, en què la fotografia lingüística es deforma, les paraules s’allargassen entre paisatges vitals de l’autor. Periodisme sense literatura. La càmera lúcida. Evocacions, records d’infància, d’estudis, de viatges, de persones que ha conegut … La llum directe de tots els instants decisius. Tots alliberats en un lliure fluir de la seva consciència, un fluir que escapa a la xarxa lingüística, que la forada; un fluir tan ràpid que tan sols queda en forma d’apunt inconnexe, d’imatges, de somnis. Això també és realitat, ens sembla dir la composició de Dos Pasos. Només paral·lels, només amplitud, perspectiva, intensa. No cal emocionar-se, i si ho fem, ho farem de la mateixa manera que ens commou un telenotícies. L’oportunitat per l’anàlisi o l’emoció cau en mans nostres. Benvinguts, això és Amèrica.

Al voltant de la Foguera de les vanitats de Tom Wolfe

Febre, fum i insectes

Diuen les lleis naturals que quan un vesper sent amenaçada la seva estabilitat, es posa en marxa un mecanisme anomenat “febre de l’eixam”. Talment com una febre, l’esperit del rusc s’irascita. Alguna cosa remou el trànsit habitual de les abelles. Comença a augmentar-li la temperatura de la sang a cada membre del vesper. Batega amb més intensitat. No sap què té però un beep col.lectiu que tampoc sap d’on ve, fa estar alerta a tots els òrgans. A cada cel·la pentagonal corren rumors sobre la reina. Sobre el nombre de reines. Ja ho va veure fa setmanes una obrera casualment ofegada al llot de mel.

Febre. Descrita així, això que els experts apícoles en diuen “fiebre de enjambrazón” s’assemba força a un trama conspirativa. Què duu al rusc sencer a adoptar aquest comportament? “No queden clars els estímuls” diuen uns. “Els estímuls poden ser múltiples”. El cas és que es produeix un “Ep!” com quan tenim febre. Estat d’alerta senyal de que un agent patògen corre pel nostre organisme. Febre! La febre és un estat dexcepció, frenètic. .La temperatura puja efectivament i la cera que separa els compartiments podria començar a fondre’s. Rumors. La veritat efectual és que hi ha hagut un desequilibri entre el nombre d’abelles nodrisses i les obreres. S’ha trencat el contingut equilibri i la justícia del determinisme proposa una bona aspirina.

New York. La jungla dels gratacels. Més d’un s’ha imaginat la gran metròpoli com un vesper coordinadíssim i sofisticat. Carrers numerats, avingudes interminables i vida, fins i tot sota l’asfalt. És de nit i som lluny de Wall Street. Ara veiem una tapa de claveguera i a prop un reixat de desaigüe, d’aquells adossats al gruix de la vorera. Surt una fumèrria estranya, untosa de cultiu de vapor de fàrmac potser, de llar de subsòl envolvent. Estem al Bronx. Un turisme luxós blanc d’homes blancs s’ha despistat i s’encalla en un carreró d’aquests. A en Sherman McCoy i la seva amant els hi semblen les portes de l’infern. Estan espantats. Baixa el rei de la jungla de Manhattan. L’amo de l’univers ve de l’èxit, del prestigi, de fer família. Ve de fer-ho tot. Coneixent-se les normes del winner sembla que no hi hagi lleis per ell. Però aquell no és el seu territori. En Sherman McCoy és el fill d’un self-made-man. Però fet d’una altra manera. Les seves sabates Moschino claquetegen nervioses perquè no encaixen amb l’asfalt humit i els graffitis. Un borough perillós el Bronx. Febre. Per tenir por, l’oloren altres depredadors. El rastregen, se li acosten. Hi té quatre paraules com d’un domador brandant cadira a les feres. Metres amunt, peu a l’accelerador, la rossa s’afanya a recollir-lo i fugen. Fugen justament per sobre d’un d’ells, amb el cotxe, les Moschino, i l’adrenalina d’snob que fa pudor de Chanel. I ja tenim un crim sense càstig.

Diuen les lleis de la natura que quan una comunitat veu amenaçada la seva estabilitat, es genera una reacció adaptativa anomenada alerta social. Hi ha qui ha de vetllar per què es reaccioni d’aquesta manera. Perquè hi hagi la dosi justa de pell morta, calen escàndols, rebombori i restitució. L’encarregat és un poder més gran que els dels 5 emisferis cerebrals de New York. Un poder que aquí es mostra transversal i que abasta tota l’arena de l’opinió pública: la premsa.

Al llarg de les quasi 700 pàgines on Wolfe ens detalla la dissortada desventura de Sherman McCoy, sentim pujar la temperatura. Com un vesper en ebullició. L’ambient es caldeja i la premsa és el termòmetre i el mantenidor d’aquesta reacció adaptativa, d’aquesta mena de febre.

Hi ha rapaços, hi ha alts càrrecs. Hi ha lleons i hi ha fiscals. Però el quart poder queda retratat com un autèntic eixam de mosques burineres : “La premsa. –fa dir Wolfe justament a un literat- Em diverteix molt com es preocupen aquests.”Som massa agressius, massa cruels, massa freds?”. Com si la premsa fos un bèstia rapaç, un tigre. Jo penso que ja els agradaria que els consideréssim sanguinaris. Se senten afalagats per la por que inspiren. S’equivoquen d’animal. De fet, són insectes. Tot seguit que n’agafen l’olor, roden en eixams. (…) . Són insectes.”

Potser sí. Zimzumeigen al voltant de la injustícia constant i generalitzada, per exemple la del Bronx, àvids d’agafar-ne l’olor. I la troben posant-li, el qui, el què, el com i el perquè. Es veu que sempre ho necessiten per detectar-ho. Zum-zum, les W’s de l’ofici periodístic. Febre! Febre! Alerta febre! I assenyalen un agent patògen. Perquè n’hi ha d’haver un: Sherman MacCoy i l’accident del 161 est. -S’ha comès un crim i demostrarem que res ni ningú se’ns escapa, ni el super WASP. Exemplar. Preparem la foguera! Que cremi i que tothom ho vegi!-.

I és que de tant en tant, picant l’ullet allò que es feia a Salem amb les bruixes, se celebren fogueres, diem-les-hi, si volem, judicis amb caps de turc. Fogueres depuratives, per cremar allò sobrer i que apunta cap el desequilibri de l’odre. I pel que fa a la relació entre Bronx i Manhattan, el polvorí i l’incendiari magatzem de vanitats, sobraven dues coses: violència i vanitat. Cal posar llenya al foc perquè cremi amb l’adequada virulència. Cal un tallafocs entre barris perquè l’incendi que amenaça no s’extengui.

Finalment, entre el clamor de la multitud encabritada, semblava que un fum espès cobrís la veritat d’en McCoy. Però per això hi ha la gran aspirina de les barres i estrelles, en forma de jutge. Sempre en darrer moment com un gran superman, barreja patriarca i d’oracle, sa senyoria. Si la premsa ja no dona veu a la veritat, la justícia ordinària deixarà dir, als fets, la realitat. Fa allò tant senzill que Campbell li demana al seu pare: Dir la veritat. S’apaguen les flames però les brases continuaran fumejant. Altre cop 37Cº i ordre a la sala.

Al voltant dels Assassinats del carrer de la Morgue d’E.A Poe.

La infecció metòdica

En un país molt, molt llunyà una sèrie de proposicions elementals obrien un relat. Les proposicions eren la presala de la narració d’uns assassinats misteriosos: Els assassinats del carrer de la Morgue. Abans del cas, abans fins i tot del detectiu, d’un Vidoq o d’un Holmes, s’estableixen les facultats mentals de l’home analític: mètode i imaginació.

HAJH

S’estableix això, de la mateixa manera que en els escacs, les dames o el whist, cal conèixer les regles del joc, quina posició n’ocupen les peces o quines poden ser les jugades magistrals per derrocar amb economia i eficàcia l’adversari. Així també sobre la taula de l’anàlisi, des de l’asèpsia del laboratori mental, des del rigor fundacional d’una renovada manera d’acostar-se a la realitat.
LKSALKJDLAJKS

Presentats els postulats de la raó, entren en joc, en relat. El mètode trepanador ja es pot desplegar perquè a partir d’ara tindrem els agents per desinfectar la mirada, la pipa, la lupa del prejudici, la immediatesa, la diligència. Una batalla entre la voluntat de veritat (que avui no ens aturarem a destripar) i el seu territori, la realitat.

JDHKJDHKJ

Una realitat que l’home de la multitud percep a través de la informació, la transmissió miop i ferotge d’obvietats que, de tant a prop, de tant endins, no diuen res. Tota una injustícia que el tractament informatiu la realitat efectual fa a la veritat. La veritat no com a fita, sinó com a mètode. La veritat que no es desoculta gratant. Que es desplega a partir de la investigació… analítica. A partir d’un procediment que per la disposició dels seus elements ha esdevingut més que exacte, més que profundament adherit als fets, ha esdevingut ver.

KSADLKAS

Un altre tipus de profunditat i exactitud, excepcional i al marge de l’efervescència pública, policial, periodística. Ja fa dir Poe al seu Dupin: “La profunditat no és en els cims on la cerquem si no en les valls on la cerquem”. I finalment, la informació acaba tenint la mateixa vida que el fet divers, notícia evanescent. Però si el fet divers es llegeix a la llum del mètode, s’eleva a categoria de cas, cas noticiable.
KLLAJDSLK
L’art del mètode. Del concepte rector a l’exemple de vida. D’allò que ha de tenir un fet per a ser notícia a allò altre que fa de la notícia no només un cromo intercanviable, sinó també un fet llegible, interpretable, a capes. I si els esdeveniments s’han de llegir, i avui dia s’ha de llegir ràpid, el millor símil de vida és el conte, un relat-simulacre del crim i de la norma. Llegim verament els fets, no a través del fet noticiós sinó a partir d’ell. I Dupin és el mestre de lectura.

Ens imaginem Poe assegut la taula de redacció, canalitzant el seu talent. Què fa? el retrat robot de l’home analític.

M..,M.M.,

Una nova frenologia, espiritual. El seu home de mètode, el de l’anima doble, creador i analític. Analític per la secció neta que fa dels fets del món com a premisses, assercions a partir de les quals desplega un mètode, esterilitzat. I creador perquè no es dedica a transmetre cegament les seves observacions com el becari d’un treball de camp, com l’afectat reporter d’un programa en directe.

KJLKJL

Creador perquè és, a més, hermeneuta. Interpreta els esdeveniments talment com en un text que cal desxifar, endavant i enrere, cabdell de la ment felina. Amb el pols ferm tant característic de l’home de l’anàlisi, secciona el fet de tota infecció que suposaria la fantasia i el misteri (la falta de rostre per l’assassí, la brutalitat dels assassinats… quins cacauets per la imaginació!).

LJLDJLASJLADS

Que la fantasia i el misteri deixarien massa coses en mans del lector, de l’opinió pública, en la confecció d’un possible relat que expliqués els fets. I és que s’ha demostrat que en llibertat, la facultat creativa del conjunt ciutadà, de la massa, de la moda metòdica pot resultar bastant… simiesca.

Al voltant de la Foguera de les vanitats de Tom Wolfe

Febre, fum i insectes

Diuen les lleis naturals que quan un vesper sent amenaçada la seva estabilitat, es posa en marxa un mecanisme anomenat “febre de l’eixam”. Talment com una febre, l’esperit del rusc s’irascita. Alguna cosa remou el trànsit habitual de les abelles. Comença a augmentar-li la temperatura de la sang a cada membre del vesper. Batega amb més intensitat. No sap què té però un beep col.lectiu que tampoc sap d’on ve, fa estar alerta a tots els òrgans. A cada cel·la pentagonal corren rumors sobre la reina. Sobre el nombre de reines. Ja ho va veure fa setmanes una obrera casualment ofegada al llot de mel.Febre. Descrita així, això que els experts apícoles en diuen “fiebre de enjambrazón” s’assemba força a un trama conspirativa. Què duu al rusc sencer a adoptar aquest comportament? “No queden clars els estímuls” diuen uns. “Els estímuls poden ser múltiples”. El cas és que es produeix un “Ep!” com quan tenim febre. Estat d’alerta senyal de que un agent patògen corre pel nostre organisme. Febre! La febre és un estat dexcepció, frenètic. .La temperatura puja efectivament i la cera que separa els compartiments podria començar a fondre’s. Rumors. La veritat efectual és que hi ha hagut un desequilibri entre el nombre d’abelles nodrisses i les obreres. S’ha trencat el contingut equilibri i la justícia del determinisme proposa una bona aspirina.New York. La jungla dels gratacels. Més d’un s’ha imaginat la gran metròpoli com un vesper coordinadíssim i sofisticat. Carrers numerats, avingudes interminables i vida, fins i tot sota l’asfalt. És de nit i som lluny de Wall Street. Ara veiem una tapa de claveguera i a prop un reixat de desaigüe, d’aquells adossats al gruix de la vorera. Surt una fumèrria estranya, untosa de cultiu de vapor de fàrmac potser, de llar de subsòl envolvent. Estem al Bronx. Un turisme luxós blanc d’homes blancs s’ha despistat i s’encalla en un carreró d’aquests. A en Sherman McCoy i la seva amant els hi semblen les portes de l’infern. Estan espantats. Baixa el rei de la jungla de Manhattan. L’amo de l’univers ve de l’èxit, del prestigi, de fer família. Ve de fer-ho tot. Coneixent-se les normes del winner sembla que no hi hagi lleis per ell. Però aquell no és el seu territori. En Sherman McCoy és el fill d’un self-made-man. Però fet d’una altra manera. Les seves sabates Moschino claquetegen nervioses perquè no encaixen amb l’asfalt humit i els graffitis. Un borough perillós el Bronx. Febre. Per tenir por, l’oloren altres depredadors. El rastregen, se li acosten. Hi té quatre paraules com d’un domador brandant cadira a les feres. Metres amunt, peu a l’accelerador, la rossa s’afanya a recollir-lo i fugen. Fugen justament per sobre d’un d’ells, amb el cotxe, les Moschino, i l’adrenalina d’snob que fa pudor de Chanel. I ja tenim un crim sense càstig.

Diuen les lleis de la natura que quan una comunitat veu amenaçada la seva estabilitat, es genera una reacció adaptativa anomenada alerta social. Hi ha qui ha de vetllar per què es reaccioni d’aquesta manera. Perquè hi hagi la dosi justa de pell morta, calen escàndols, rebombori i restitució. L’encarregat és un poder més gran que els dels 5 emisferis cerebrals de New York. Un poder que aquí es mostra transversal i que abasta tota l’arena de l’opinió pública: la premsa.

Al llarg de les quasi 700 pàgines on Wolfe ens detalla la dissortada desventura de Sherman McCoy, sentim pujar la temperatura. Com un vesper en ebullició. L’ambient es caldeja i la premsa és el termòmetre i el mantenidor d’aquesta reacció adaptativa, d’aquesta mena de febre.

Hi ha rapaços, hi ha alts càrrecs. Hi ha lleons i hi ha fiscals. Però el quart poder queda retratat com un autèntic eixam de mosques burineres : “La premsa. –fa dir Wolfe justament a un literat- Em diverteix molt com es preocupen aquests.”Som massa agressius, massa cruels, massa freds?”. Com si la premsa fos un bèstia rapaç, un tigre. Jo penso que ja els agradaria que els consideréssim sanguinaris. Se senten afalagats per la por que inspiren. S’equivoquen d’animal. De fet, són insectes. Tot seguit que n’agafen l’olor, roden en eixams. (…) . Són insectes.”

Potser sí. Zimzumeigen al voltant de la injustícia constant i generalitzada, per exemple la del Bronx, àvids d’agafar-ne l’olor. I la troben posant-li, el qui, el què, el com i el perquè. Es veu que sempre ho necessiten per detectar-ho. Zum-zum, les W’s de l’ofici periodístic. Febre! Febre! Alerta febre! I assenyalen un agent patògen. Perquè n’hi ha d’haver un: Sherman MacCoy i l’accident del 161 est. -S’ha comès un crim i demostrarem que res ni ningú se’ns escapa, ni el super WASP. Exemplar. Preparem la foguera! Que cremi i que tothom ho vegi!-.

I és que de tant en tant, picant l’ullet allò que es feia a Salem amb les bruixes, se celebren fogueres, diem-les-hi, si volem, judicis amb caps de turc. Fogueres depuratives, per cremar allò sobrer i que apunta cap el desequilibri de l’odre. I pel que fa a la relació entre Bronx i Manhattan, el polvorí i l’incendiari magatzem de vanitats, sobraven dues coses: violència i vanitat. Cal posar llenya al foc perquè cremi amb l’adequada virulència. Cal un tallafocs entre barris perquè l’incendi que amenaça no s’extengui.

Finalment, entre el clamor de la multitud encabritada, semblava que un fum espès cobrís la veritat d’en McCoy. Però per això hi ha la gran aspirina de les barres i estrelles, en forma de jutge. Sempre en darrer moment com un gran superman, barreja patriarca i d’oracle, sa senyoria. Si la premsa ja no dona veu a la veritat, la justícia ordinària deixarà dir, als fets, la realitat. Fa allò tant senzill que Campbell li demana al seu pare: Dir la veritat. S’apaguen les flames però les brases continuaran fumejant. Altre cop 37Cº i ordre a la sala.