Sota les illes Formigues

Empuriabrava. Juliol del 2009. Acaba de donar els darrers retocs al seu vaixell preciós i es disposa a dur-lo a Blanes a buscar la seva família. Se l’estima molt al seu vaixell, tant, que fins i tot no li ha posat el nom de la seva dona.

La Llúcia i el senyor X, es fan a la mar, de nit, empesos per la suau brisa d’estiu i la il·lusió d’un diumenge d’estrena. Tot fa mar: La seva samarreta de ratlles amb el cavaller de Burberrys, les sirenes que emergeixen del trencaones com dofins, la pipa.

De sobte, la nau lluu contra la llum del petit far de les Formigues. I contra les roques mig submergides. I contra el formiguer sencer. Se sent el soroll del naufragi i els esgarips d’una batalla antiga. Al senyor X li sembla sentir mondieux i despertaferros entre els catracracs del seu vaixell i els seus hòstiaputes.

I mentre la Llúcia s’enfonsa mar endins, ell l’estira, com estirava la Kate Winslet a en Leonardo di Caprio. Se sent tant tràgic mentre va nedant cap a la costa que no s’adona que a pocs metres estan fent una rave a la cala del Crit. Sent tan fort la música de Titànic dins el seu cap que continua nedant, ben bé dues hores, fins a Cap Roig.

És un guàrdia dels Jardins, en David Espada, que el troba fet un Cristo entre un cactus i una buguenvíl·lea. Porta una garota enganxada a la barba de nàufrag que ja li ha crescut del disgust. Fa un glop de til·la i maleeix l’existència de les Formigues mentre en David Espada l’abriga amb una manta.

Mentrestant, el vigilant el consola i li diu que no ha estat culpa seva. Que tot ha estat culpa de l’ambició expansionista de Palafrugell. L’Espada no entén com trobant-se tan a prop de Palamós, part de les Formigues hagin estat regalades a Calella. Segurament, els de Palamós les haguessin il·luminat millor o hi haguessin construït un edifici de dotze plantes per rendabilitzar-les, tant se val. La qüestió és que el guàrdia palamosí de Cap Roig n’està segur que si les Formigues haguessin estat completament de Palamós, allò no li hagués passat.

Després de tot, del betadine i de l’ensurt, el senyor X respira una mica més tranquil. Si més no, sap exactament on reposa el seu vaixell. Al costat d’un barco francès, sota les formigues, les de Palafrugell.

La dona efervescent

Casar-se val la pena. Caseu-vos tots si podeu. A la més mínima ocasió que algú pel carrer us digui “Sí”, caseu-vos-hi. Només cal que hi sigui uns moments abans, digueu-li, per rebre els convidats a la porta de l’església. Ha de fer com si fos casa seva, però sense obligar als assistents a fregar-se les sabates a l’estora. I és que a  la casa de Déu, qualsevol pot entrar-hi amb els peus bruts si després demana perdó.  Digueu-li també, que haurà de venir de venir mudat, suar i posar cara de tenir molts amics i d’estar molt content. De la resta, se n’encarrega la núvia.

La núvia, aquella dona efervescent que pul·lula pel com trepitjant núvols de Peta Zetas. I somriu i s’esgota i diu gràcies i pensa, pensa molt. Pensa des del Big Bang, on es van originar les partícules de teixit del seu vestit, fins a la disposició somiada de les flors de les taules, en forma de Big Bang. A les núvies els agrada que tot encaixi.

Jo he conegut unes quantes núvies durant aquest temps i hem format fraternitat. Ho sabíem tot les unes de les altres. Sabíem moltes coses sobretot dels nostres sentiments… de preocupació per les respectives talles, per les sogres, per les taules, per les sogres-taules, pels convidats i així fins l’últim detall infinitesimal.  El que no vaig saber mai és amb qui es casaven. Però això ens era igual perquè casar-se val la pena. Caseu-vos totes si podeu.

Anar com a mínim sis mesos abans a una botiga d’aquestes de marca de núvia. Sis mesos perquè 150 follets xinesos han de treballar moltes nits per enllestir els vestits de totes les núvies del món. Un cop han fet l’ultima envestida amb fils de lluna xinesa, els envien rabent per fax a una botiga d’aquestes. Sí d’aquestes que les dependentes porten el pal de l’escombra, la fregona i l’aspiradora al cul. T’ensenyen un mostrari amb mil sílfides vestides de semi blanc. Tu n’assenyales un. Elles t’aixequen la cella. Unes quantes pàgines després assenyales un altre modelet, elles t’aixequen la comissura dels llavis. Tot plegat és com una partida de poker.

-Perquè quant tenies pensat gastar-t’hi?

Unes hores més tard, se sol estar a casa, arrencant les cortines del menjador que, curiosament són del mateix color del vestit dels teus somnis. Un cop feta la darrera puntada, la resta, els anys en comú amb el de la porta de l’església i aquestes petites coses vull dir, s’encaren amb optimisme i entusiasme. Perquè els detalls són xuminades. El que val realment la pena és casar-se . Caseu-vos tots si podeu.

Les palindròmies fan ràbia

És palindròmies o palindromies? ho preguntarem a algú que hagi tingut temps de treure’s el nivell D. El meu company va pel camí. Aquí al costat, malalt, fastiguejat des de fa dies pel virus-que-els-alumnes-em-van-passar-i-que-jo-li-he-passat-en-una-mutació-que- curiosament-supera-el-llindar-ultrahumà-de-les-seves-defenses- es dedica a fer mots encreuats.

Els de’n Màrius Serra valen realment la pena: 2 horitzontal és palíndrom de barber. Pa-lín-drom… I què és un palíndrom? -em pregunta el malalt que ja es camufla entre el color del diari-

Doncs bé, la primera cosa que em ve al cap és un elefant. Que un elefant no és un palíndrom, que és un paquiderm, ho sap tothom. Però a mi em ve al cap un elefant.

Eus ací la meva teoria sobre els mots i les coses. De com ens arriben els mots abans que les coses i una imatge proteica s’origina a aquelles interioritats mentals que Wittgenstein avorria. Abans del concepte consensuat en una imatge mental concreta, la correcta, la que ens fa competents en la parla, m’he creat, almenys jo, un significat i un referent provisionals que, curiosament no m’abandonaran mai.

M’explico. Tot va començar amb la paraula “puta”. Quina gran paraula vaig descobrir a l’hora del pati! “Puta!” l’hi deia l’hermosa Raquel a la seva inseparable Marta, la de l’acné precoç. “Puta, puta, puta i més que puta!

-” Mare, unes nenes grans han dit “puta” Què és una “puta”?

-”Er… Ehm… Que t’han posat molts de deures avui carinyo?”

I bé, allò volia dir en l’idioma dels lapses temporals en l’explicació maternofilial… “Puta no vol dir res… encara”. Com tampoc vol dir res “cornamenta”, “disfunció erèctil” o “declaració de la renda”.

Per tant, havent inserit als meus sentits una entrada sense imatge, els sentits van dibuixar una imatge provisional. Aquella paraula era important i s’havia de retenir. D’aquesta manera, es va generar la imatge d’una bota. I ben mirat no era una imatge gens arbitrària: Era una bota de cuir, alta, de la família de les xiruques, vella i gastada, amb cordons desllorigats, sense cordar. Allò era una puta i ho va ser fins que en vaig descobrir l’accepció general i concensuada. Aquella, la més íntima, romandria com una ombra màgica cada vegada que digués a a algú “puta, puta i més que puta”.

I un palidrom? Un palindrom era un elefant sense significat, ni sentit, ni referent. Era fantàstic abans d’adjudicar-li el vertader nom. Era fantàstic… A canvi de la dosis de realitat que va fer que la paraula es pogués encabir als mots encreuats, a canvi d’aquest… “AQUELLA PARAULA O FRASE QUE POT SER LLEGIDA TANT DE D’ESQUERRA A DRETA COM DE DRETA A ESQUERRA”, el meu palindrom va perdre poder ser completament qualsevol altra cosa dita amb aparença d’elefant. Un palindrom, així, fa ràbia.

Nosaltres, els mongòlics

Deixeu-me que deixi per un moment l’embut que imaginàriament em poseu al cap des d’abans de proferir cap paraula. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català correcte, tan fornit de relatius, subordinades i bones maneres. Deixeu-me que em posi, durant unes ratlles, la disfressa de normalitat.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, com ara una pluja de meteorits provinent de Criptó, la continuaré tenint durant els pròxims anys. No em vull posar massa sentimental, a l’estil de Forest Gump, Jo sóc en Sam o la Vida de Bryan (la més sentimental de totes les pel·lícules de discapacitats amb alguna creu) però aprofito l’embranzida per expedir amb rigor una rabieta.

Després d’anys d’integració escolar i laboral. D’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint a dir: subnormal, mongòlic o retrassat.

Els noms i les coses

I és clar que tots tenim la pell fina! A ningú li agrada que el bategin sense tenir-hi veu ni vot. De fet això sol ser una decisió dels pares que acotem perquè no tenim consciencia de res quan ens emprenyen un solejat diumenge, vestint-nos de blanc ridícul de punta anglesa, mullant-nos el cap amb una aigua horripilantment freda, tan a prop d’una pica baptismal que aleshores concebem com una mena de wàter ancestral.

Tot sempre voltats de familiars només il·lusionats pel tiberi que ve després. I ens preguntem… què he fet jo per merèixer això? Tants pecats he comès tot just portant unes setmanes de vida terrenal? Què he fet jo per merèixer rebre la benvinguda en una comunitat que a mi ningú m’ha demanat d’entrar-hi, almenys així, posant el cap pelat,icterici i innocent, dins un lavabo estrany?

Però llavors som massa petits per tenir sentit de justícia o per decidir res. Menys encara per escollir el nostre nom i amb els anys, si és que no ens han posat Josep-Fulcreci-Salvador o Nemesi, ens hi acostumem.

Però és que jo em dic Geraldine. M’agrada el meu nom i vull que tothom ho sàpiga que m’agrada. Que discapacitada, disminuïda psíquica o depenent emparada a la Llei de Dependència són noms més políticament correctes per acostar-se al que mínimament sóc, sempre inexactes i enclitxetadors, com tots els noms per les coses, però que sempre sonaran millor que subnormal, mongòlic o retrassat.

Des de Mongòlia, amb amor.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles “Aquell del clatell i el perfil pla, dels ulls axinats però que no és ni xinès ni japonès”. La diferència és que jo podria ser-ne de mongòlic xinès o japonès, però aleshores tindríem certa dificultat a reconèixer-me. Potser llavors, allà estant, dirien per assenyalar-me: “Mireu el compatriota subnormal”.

Això sona a títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me dins la seva normalitat o per insultar-me amb propietat.

Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut i a viure bonament la meva valuosa rutina. I sisplau, depureu el llenguatge que penseuparleu de paraules obsoletes. Si no ho feu per mi, que, en definitiva ja sabeu que tan se me’n fum, feu-ho pels meus familiars, que són gent curtida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

 

phylia electrònica

 Ja no cal anar a la carnisseria per posar-nos al dia de la vida dels altres. Tenim el senyor Facebook, degudament arremangat per servir-nos un bon bistec.

 Si Girona ja era petita, petita d’endins cap enfora,  avui s’ha rebel·lat com un indret molt més familiar i desacomplexat del que em pensava. Als habitants de la nostra ciutat, escampats arreu del territori, ja no els importa saludar més que electrònicament algú que pel carrer haguessin obviat.

 El motiu per a l’enrevessament de les relacions socials era molt més simple que la mala llet, la supèrbia o la simple selecció natural. Era vergonya!

Amics e amats

“Es donen en tot això unes diferències d’espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d’amistats, igual que hi ha tres classes d’amabilitats [d'estimabilitats]. En cadascuna d’elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s’estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s’estimen per la utilitat no s’estimen per si mateixos, sinó amb l’esperança d’obtenir de l’altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s’estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.”

(Aristòtil. Ètica a Nicòmac Vlll, 2 i 3)

Ara mateix, un gegant imparable – penso en  el ninot descomunal  de Michelin dels Caçafantasmes-  ha pogut amb el pudor i la gelosia de sí. S”inicia un intercanvi brutal d’intimitat que arrabassa totes les reticències. Un intercanvi brutal d’intimitat, quasi seminal, que altrament només haguéssim rebut o tornat a  amics o amats. Aquelles amistats tan lligades en qualitat a la virtú, i en nombre  als dits d’una  mà.

Però arriba Facebook i es redimensiona el concepte d’amistat amb molta lleugeresa.  O només la paraula, diran alguns. Només és que es fa servir  ”amistat”  de manera molt laxa.  Però és gastant l’us de les paraules que s’arriba a les mutacions dels seus sentits i, posteriorment  a la substitució dels seus referents per una altra cosa:

Atenem que s’agreguen persones que passen de ser figurants de carrer, de pati, de bar, de passadís a “amics”. Alguns hi tenen un pessebre de més de 500 figuretes. Suposo, espero, que ja es noten les diferències i que el que passa,  s’acosta més un petit plaer molt semblant al que es genera jugant amb algun simulador de vida. Suposo que, de la mateixa manera que ho sentim  fora de la xarxa, aquí també se senten les diferències amb l’antiga “philia”, tan útil com un mirall per l’ànima.

Fantasmades

Quan un la dinya sobtadament. Quan mor sense haver fet massa res de bo a la vida. Quan té la sensació que la seva mort ha estat menys estúpida que la seva vida. Quan, en definitiva, un creu que li queda algun o molts assumptes pendents, aleshores esdevé un fantasma.

Jo en conec uns quants de fantasmes. Jo mateixa, alguna vegada he hagut de morir una mica per ser-ne durant una estoneta, per conjuntura. I ja us dic que hom no pot sentir-se gens bé essent una ànima grisa.

En Manel, el fantasma de la meva oficina,  deu haver mort fa poc perquè sembla que té molta pressa en deixar-ho tot enllestit. Enllestit per la gran ascenció a la dreta del pare. El noi ja ho vol de deixar de ser un fantasma, tan sols li caldria una pàtina d’humiltat i una mica de pregària. Però en Manel no pot deixar de dir fantasmades. Perquè ser un fantasma no es tria. Ve d’un poc afortunat creuament seminal dels progenitors i es perllonga després de la mort.  

 A poc a poc es va fent més transparent als ulls de tothom. Perquè el vegin s’ha de cobrir amb un llençol. Perquè el sentin ha d’arrossegar uns griells. De tant en tant i per casualitat, algú li escolta alguna fantasmada i es veu més a prop de la glòria.

Però  el que ell no sap i jo sé, perquè una té contactes celestials de primer ordre,  és que als que han estat fantasmes no els volen enlloc.

Al paradís ja van quedar amb les aureoles plenes d’haver d’aguantar els primers fantasmes prehistòrics. Que si he mort un dinosaure amb la punta del dit petit. Que si he fecundat a tres femelles alhora. Que si he inventat el foc… i un cop mort,  vaig haver de tornar per ensenyar-los a utilitzar-lo!

A l’infern, d’altra banda, no hi podien estar. Els fantasmes trencaven els nivells òptims de justícia equitativa assolits després de mil·lenis. Un fantasma no era cap criminal, cap mentider, cap fan de Julio Iglesias. Ni tan sols havía vist mai Dirty Dancing.   

Ja ho deixava clar Foucault,  un dels habitants més enraonats de l’ultratomba:  o s’és malalt o s’és sà; O s’és criminal o no se n’és. Però crec que a un fantasma, no se’l pot ni vigilar ni castigar, que ja té prou pena.

Segurament els buscaran una parcel·la al llimb, si és que l’església no l’ha suprimit seriosament. Alguna cambra hermètica i degudament segellada on es puguin explicar grandeses espectrals, in aeternum, mentre es pensa on se’ls col·loca, amb misericòrdia.

Tírria animal

La Geraldine té fòbia  als gossos. Cada dia, quan torna del taller, fa el mateix recorregut per arribar a casa. Cada dia però, li està costant més recórrer els 500 metres que hi ha de la parada a casa sense haver de tenir múltiples encontres amb algun cà.

Ahir mateix, un canitx-amb-vella-sense-vell i una cadena amb triple xiuaua. Seguidament, un gos-cavall, d’aquests que ara en diuen gran danès però que tothom hi veu Scooby Doo. Un chow chow amb un estilisme molt semblant al de la seva propietària, segurament clienta de Llongueras. Un senyor molt de la selecció espanyola amb un rotweiler. Un gos sense amo, un amo sense gos. Un sant Bernat  ensumant el cul d’ un carlí (el que és més gos que carlí) que alhora la fa petar amb el gos d’aigua de Schopenhauer. Ah! i  un alaska malamute amb trineu.

És comprensible. Per ser un bon ciutadà, s’ha de conduir qualsevol símil de Hummer i anar a comprar llenceria a Blonda. També  cal tenir animal de companyia. Tan se val si el que es tria per animal de companyia és un gos especial o una persona qualsevol,  farà falta exhibir-los.   Però la cadena de gos ofereix un plus que no el bracet de marit. Ho diu l’ampli somriure nuclear que mostra  la pau interior que només s’assoleix passejant el gos.

Ara bé, a la Geraldine  li costa guardar la compostura cívica  davant aquest espectacle. Però és que el  el cor li crema. Perd el món de vista i vol fugir mentre els vianants se la miren amb una mescla de curiositat i indignació.  M’estreny la mà tan fort que em faria suc de mà. Però finalment, el primer gos passa i ella somriu, d’alleugement, de plena felicitat, sense compostura.

Demolició

No se si és
per aquest indret
a la memòria,
esquerdat,
que tremola
tota l’estructura.
O és l’ambient,
aviciat,
que corromp i subjuga
la meva casa.
No se si és per tu
que vaig deixant
bocins de mi
a cada passa.
I sento que caic.
I enyoro la terra.

Llepar una granota

Estimat J-E-G-S.P. És perquè et tinc en molt alta consideració que et previnc d’aquesta lectura. No llepis mai una granota determinada al·lucinògena, perquè fliparàs en colors. No llegeixis mai un post escrit amb voluntat aclaratòria, perquè en mi això sol ser una dissertació d’imaginari mediocre, un garbuix retòric, al·lucinògen.

No veuràs massa dracs verds i vermells quan acabis.  No cantis victòria perquè no se’t revel·larà que et perds (o que guanyes) amb el teu estrany daltonisme. Però si que et quedarà aquell deix d’absurditat que sol quedar amb les al·lucionacions.  La sensació que et sol quedar quan les imatges s’engrunen per l’aparició decepcionant de la realitat. Quina pocasoltada perceptiva! I l’absurd d’això, ja ho veuràs, ha anat sorgint en relació a les meves ganes de deixar-ho tot massa clar a la vida i massa poc clar en l’escriptura.

Hauràs vist algunes fotografies als àlbums que penjo a la comunitat Facebook. Allà n’hi ha una – sí, la que és just després de la de la tomba de Benjamin-. És la fotografia del dia que vam anar a fer la primera volta al bosc. Una mà prou desenfocada, perquè sembli la meva -en realitat era la teva- sostenint una granota al palmell estès com una patena d’església.

La granota, resignada i llefiscosa, amb la mirada sempre avorrida de nostàlgia o d’alguna cosa que no acabem d’imaginar-nos mai prou bé, és punctum i studium alhora. Fereix l’atenció com un animal tan refotudament fastigós pot continuar tenint certa dignitat monàrquica -la més sorprenent de les dignitats-.

 I estesa al palmell d’un gegant encuriosit sap, segurament per aquella saviesa arquitectònica de l’instint, que la seva mare, la seva sogra i el seu tiet Josep-Maria -altrament un nom poc apropiat per una granota- en algun moment de la seva vida van ser llepats per algun cumba, desmembrats pel mindundi del restaurant “La granota” o simplement oberts en canal pel bisturí del coneixement.

D’altra banda, a mi només m’interessava aquella fotografia pel peu d’imatge hi volia col·locar. M’havia passat pel cap que aquell era un bon moment per una gran declaració romàntica. El peu de fotografia feia així:

“aquest és en J-E-G-S.P abans de ser en J-E-G-S.P”.

 I el meu jo Monegal diu: Aaaah! Amb això vull dir que concebo el meu xerit com un príncep Blau.  Ahhh! Em creia haver fet la gran picada d’ullet a la tradició cultural de la meva generació. Em creia haver fet una declaració pública d’amor sense precedents en les declaracions públiques d’amor sense precedents.

No vaig poder esperar a l’endemà quan et vaig fer notar que havia penjat aquella imatge amb aquell peu de foto. Perquè flipessis en colors. Perquè s’et posessin els ulls de Heidi i m’estimessis com un príncep Blau sota la llum d’una farola.

La sorpresa va venir quan em vas dir que l’amfibi que apareixia a la imatge no era una granota, sinó un tòtil.  Després de tot, benvolgut estimat,  t’havia dit ex-tòtil  i amb això t’advertia com t’adverteixo al principi d’aquest post, que si mai reps de mi un antipetó et convertiràs de nou a la teva naturalesa originària, amfíbia,  tòtila.

Crític i criatura

Hi ha crítics brillants, punyents, agressius i d’humor canviant. També n’hi ha de joves. Fins i tot n’hi ha amb sentit crític i n’hi ha, a més, que consideren la competència cerebral dels seus lectors. Però també n’hi ha que no, que tot ho expliquen. Per si no els hem entès.  Que van a buscar el peu del mig del gat de color de gos com fuig. Dels que es formen una opinió i l’aboquen sense massa miraments al cim de l’objecte i no escolten arguments i s’emmirallen amb el so sentenciós de les seves paraules. La seva crítica sona com el primer tro monòton de la història de l’acústica meteorològica.

No és per criticar al senyor que hi ha darrere del personatge, que pel que es veu deu tenir algun tipus d’encant personal.  Però l’actitud al voltant de la seva feina, si més no, és curiosa. Tothom s’asseu a Telemonegal i rep el ruixat estoicament.

S’obre el teló. Se sent el mateix to entre burleta i agre, de posse intel·ligent entre els pèls del bigoti. I el convidat de torn, la criatura, com ell  anomena a quasi tots els susceptibles de ser catoditzats, fa fintes i somriu mentre mostra, a vegades airosament, que accepta sense problemes qualsevol crítica.

Però és un professional de capa i espasa. Fins i tot Pilar Rahola el respecta i el compren. Tothom fa un exercici de comprensió entranyable. Perquè és com de casa. Perquè en el fons pica l’ullet. Perquè és gran… i lloable i virtuós el seu treball -diu ell mateix- i dil·latada la seva experiència.  I m’hi afegeixo. Ave senectud platònica! Jo de gran vull ser un Monegal, un fenòmen almenys portes enfora, curtit i sabut. De tot.