“Facebook és com barraques però sense fang”

Facebook, per tant, no és un herbari d’amistats.  Esdevé la petita ciutat de nosaltres. Facilita el retrobament feliç amb fantasmes de la infància, com aquell nen que et fotia cosses al pati i que ara t’envia records. Amb aquell noi tan popular, tan valent i tan gamberro que ara s’ha convertit en un funcionari panxut i al·lopècic, feliç posseïdor d’un monovolum carregat de criatures.

També hi ha qui és més selectiu i elitista, aquell espècimen realment estrany (tan estrany com un amic) : verd amb pèls i quatre potes, que no té ni  mòbil, ni mp3, ni Facebook.

 

Barraques. Un petit estudi antropològic

 Dissabte a la nit, quan encara no feia aquest fred indecent, ja havien començat les  festes del que diuen és el patró de la nostra ciutat. L’espectre de St. Narcís també devia estar a barraques perquè hi havia tot Déu, viu i mort.  La paraula que sonava més, a part “d’holaquètal” i “crisicollons” era “Facebook”. Hi havia un “Facebook” a cada rotllana de gironins, gots de plàstic i cervesa.

Va ser realment sorprenent comprovar com s’anaven obviant les convencionals presentacions a favor d’un “t’he vist al Facebook”. Ja no calia explicar massa res, que qui volgués saber d’ algú altre ja faria un parell de clics.

 Aleshores, deixant de banda les disfresses que es mostren a la xarxa, només caldrà aprofundir simplement en d’altres trivialitats, com la filosofia, la opinió política o l’existència esotèrica del canvi climàtic. Fumar en directe i veure què es perd entre el que es diu i el que es penja.

Comença una nova etapa per la destresa social, només apta per fariseus d’alta volada. Com diu un antic amic “Facebook és com barraques però sense fang”.

phylia electrònica

 Ja no cal anar a la carnisseria per posar-nos al dia de la vida dels altres. Tenim el senyor Facebook, degudament arremangat per servir-nos un bon bistec.

 Si Girona ja era petita, petita d’endins cap enfora,  avui s’ha rebel·lat com un indret molt més familiar i desacomplexat del que em pensava. Als habitants de la nostra ciutat, escampats arreu del territori, ja no els importa saludar més que electrònicament algú que pel carrer haguessin obviat.

 El motiu per a l’enrevessament de les relacions socials era molt més simple que la mala llet, la supèrbia o la simple selecció natural. Era vergonya!

Amics e amats

“Es donen en tot això unes diferències d’espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d’amistats, igual que hi ha tres classes d’amabilitats [d'estimabilitats]. En cadascuna d’elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s’estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s’estimen per la utilitat no s’estimen per si mateixos, sinó amb l’esperança d’obtenir de l’altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s’estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.”

(Aristòtil. Ètica a Nicòmac Vlll, 2 i 3)

Ara mateix, un gegant imparable – penso en  el ninot descomunal  de Michelin dels Caçafantasmes-  ha pogut amb el pudor i la gelosia de sí. S”inicia un intercanvi brutal d’intimitat que arrabassa totes les reticències. Un intercanvi brutal d’intimitat, quasi seminal, que altrament només haguéssim rebut o tornat a  amics o amats. Aquelles amistats tan lligades en qualitat a la virtú, i en nombre  als dits d’una  mà.

Però arriba Facebook i es redimensiona el concepte d’amistat amb molta lleugeresa.  O només la paraula, diran alguns. Només és que es fa servir  ”amistat”  de manera molt laxa.  Però és gastant l’us de les paraules que s’arriba a les mutacions dels seus sentits i, posteriorment  a la substitució dels seus referents per una altra cosa:

Atenem que s’agreguen persones que passen de ser figurants de carrer, de pati, de bar, de passadís a “amics”. Alguns hi tenen un pessebre de més de 500 figuretes. Suposo, espero, que ja es noten les diferències i que el que passa,  s’acosta més un petit plaer molt semblant al que es genera jugant amb algun simulador de vida. Suposo que, de la mateixa manera que ho sentim  fora de la xarxa, aquí també se senten les diferències amb l’antiga “philia”, tan útil com un mirall per l’ànima.

Entrevista a Roser Oliveras Oliver

Roser Oliveras Oliver

després dels punts suspensius

“Només obro joc”

Subiendo a los cielos. Oli sobre tela 293×195.

 

MAR BOSCH. GIRONA. La pintora gironina Roser Oliveras ho ha tornat a fer. Ha tornat a evolucionar. Sembla que en cada exposició, en cada nova manifestació del seu art, els crítics i els amants de la informació s’afanyin a trobar-li una nova etiqueta. Ha deixat enrere “allò que feia abans”.“Això d’ara” és diferent. Quin gran encert! Roser Oliveras i Oliver ha exposat habitualment a Girona des de 1987. També a Olot, Banyoles, Palafrugell, Blanes i Barcelona. Ha participat en nombroses mostres col•lectives i en biennals d’art contemporani.

Precisament a Punts suspensius, la seva darrera exposició, molts hi van trobar les closques de la crisàl•lide, metamorfòsica. Tornava el vermell després d’un llarg silenci expositiu, tornava també sobre ceràmiques. Eren bols i conques, pintades, que abans de res, abans dels seu hipotètic ús domèstic, plenes de rostres. Fragmentats, esquerdats –unes esquerdes tant semblants als accidents mortals que poden patir contra el terra, de la llar-, recompostes fortament –amb grapes metàl•liques-, en definitiva, fragilitat recomposta. Narració des del fragment. I ja li hem col•locat una altra etiqueta.

Diem que “allò que ha anat fent”, allò que és endins, enrere i dessota de l’obra, ho rastregem. En cada peça es mostra i s’oculta. Jo en diria, el flogist. Químicament inexistent. Alguna cosa que dorm en l’estil i el pensament, en tots els elements de la forma i del sentiment. Ho trobarem si prescindim d’etiquetes. Perquè hi trobarem un camí que va i ve de la figuració a l’abstracció, que enfonsa les arrels a l’imaginari mediterrani, de pell de brau, de feminitat poderosament espanyola pel que té de roig i de condensat, de terra, no de pàtria… i punts suspensius.

FIGURANTS PER LA SEDUCCIÓ

-Mar Bosch: Aquests personatges inquietants, aquests collages, aquestes nits, les llums, les penombres, els colors… ¿Si haguessis de posar-los-hi nom, quin seria?

-Roser Oliveras: “M’estàs demanant que em posi una etiqueta?”

-M.B: Sí, fes d’autocrítica.

-R.O: “Crec que “Pintura de la seducció” hi aniria bé. Per ara. Perquè per sobre dels motius pictòrics hi ha una premissa bàsica que crec que no hem de deixar d’observar”.

-M.B: Parles d’atreure el públic? Això ja ho fas amb els cartells: colors de xoc, figures exuberants…

-R.O: “Sí i no. Parlo d’un altre tipus de seducció. Que no la del reclam. “Pintura de la seducció” és el nom que portava una exposició que vaig fer al Palau de Caramany ja farà uns anys. Allà hi havia quadres com “festa sobre l’asfalt”. Aleshores Jaume Fàbregas va escriure que, per sobre del tema (la festa, l’espectacle, l’efusió en blau, groc, vermell) els gestos cromàtics aconseguien recrear un món on la pintura fos, per ella mateixa, seducció”.

-M.B: I de quina manera sedueix la teva pintura?

-R.O: “Jo crec que hi ha moltes maneres de dir “el tema”. Al llarg de la meva carrera he volgut dir l’angoixa i la por. He intentat dir l’alegria que explota i l’amenaça, la intimitat i l’horror. A través del roig de les boques, les mans, la disposició dels cossos. No hi ha un missatge com hi pot haver en un cartell. El que hi ha és “la manera de dir-ho”. Vull dir que costa molt poc fer arribar el dolor pintant sang i fetge. O la tristesa mostrant figures que ploren. Prefereixo suggerir amb punts suspensius, que no dir allò que es diu després dels dos punts”.

PEL CAMÍ DE L’EXPRESSIÓ

M.B- Però això ven. Ven l’hiperrealisme. El detall i l’enumeració. Fins i tot en les emocions. Sembla que tornat a néixer un gust d’escola, de rigor formal. Hi ha qui pinta damunt de fotografies…

R.O: “Sí, això sempre hi ha estat. Hi ha d’haver gustos per tot.

M.B: gustos i disposició a entrar en joc… en certa manera oi?

R.O:” Sí. Si un espectador no està disposat a entrar en joc amb l’art, no entendrà gaire res. Buscarà que aquella casa que veu pintada tingui dues finestres, una porta i l’exacte to terrós el camí que porta al jardí mil•limètric. Virtuós, no dic que no. Pintar així, però, també és un risc. Perquè no fa prendre distància. Perquè qui contempla no té més opció que prendre-ho. I si, en comptes d’una casa, pintem un mort de la mateixa manera, per exemple, tindrem l’estómac de l’espectador ulcerat per sempre. Jo Vull dir el que vull dir sense fer mal i fent… sorpresa, síntesis, contrast. -quantes coses eh?, diu l’artista picant l’ullet- I es pot ser igualment fidedigne d’aquesta manera. Suposo que el que sedueix és l’ambigüitat, el trànsit entre el bell i el grotesc, entre la placidesa i la solitud. El matís, si es vol, el posarà la recepció. Només obro joc”.

-M.B: Ara em fas pensar molt amb el que es diu de Pedro Almodóvar. Tot aquest seu univers cinematogràfic té molt d’aquesta mena de transmissió que dius.

-R.O: “Touché! em declaro entusiasta del director manxec. A mi m’ha seduït. A les seves pel•lícules hi ha tot un manifest estètic. Acabes la pel•lícula amb la sensació que t’han explicat un conte, mentre el que t’ha dit era brutal.

-M.B: Però la brutalitat no és precisament el teu tema principal. Hem parlat molt de dolor i solitud… Però també ens portes escenes joia, pausada o a cent per hora. I escenes que no són escenes. Olors, fotografies, transparències, somnis. Si rastregem la teva obra què hi trobarem finalment?

-R.O: “Una etiqueta diferent a cada peça. Això suposo que és bona senyal”…

Actualment, l’artista prepara una exposició
per la Fundació Àngel Planells.
Els preparatius apunten la casa modernista que té la
Fundació a Blanes. Presa per l’art, aquest
espai s’emplenarà, com es van omplir els patis
de Girona durant el temps de flors.

Els altres arquitectes, opinió

La Fontana d’Or s’omple de d’arquitectura d’espècie

Deia Schopenhauer que de la mateixa manera que els animals tenen urpes i banyes com a instruments al servei de l’espècie i per a la supervivència, l’home se serveix de l’intel.lecte, o més ben dit, l’espècie se serveix de l’intel.lecte de l’home, per a concorre’s. I és que passejant entre les arquitectures animals de l’exposició, un fotografia em va cridar l’atenció, una fotografia que la meva mirada humana-arquitectònica va concebre com a schopenhaueriana. 

A la fotografia hi podíem veure un boscam urbà amb les branques farcides de nius, una colònia de bernats pescaires. Al fons d’aquest primer pla, difosos, es deixaven veure entre el brancam, dos gratacels. En una imatge tres elements: natura, constructe i arquitectura. Testimoniatge de l’habilitat de l’instint adaptatiu davant les noves condicions del medi.  I les noves condicions del medi són determinantment humanes: el medi ambient, amb grans reserves naturals com ho feren els colons anglesos amb els pobles indígenes, és un medi eminentment humà. En el cas de les arquitectures humanes i altres epidèmies, l’element de domini s’expressava a l’exposició amb la reserva eufemística “nous hàbitats”.  D’aquesta manera, s’explica l’alteració de les característiques d’una zona per efecte d’una construcció i la conseqüent creació d’un nou hàbitat. Un nou hàbitat, curt i ras: de la mateixa manera que els animals tenen urpes i banyes per conservar-se, l’home, un dels éssers  més desemparats de la creació, adapta la natura a les exigències del seu organisme. Quin llarg camí cap a la demiúrgia constructora! Un lent i tortuós camí intentant desfer-nos del llast animal, de l’instint i del sense sentit en qualsevol constructe.   

Aquesta és l’arquitectura de  civilització i que en la civilització crescudeta dels nostres dies, que s’ha construït els seu propi medi físic i que crea, també, espais propis per viure ( i no sobreviure ) la seva existència. I la fotografia, aquella que hem deixat abandonada abans de tota aquesta declamació,  podria servir també d’imatge per al nivell més alt d’abstracció  de  l’habilitat constructora humana: l’urbanisme. I és que amb les imatges dels nous habitats, l’activitat humana senyoreja en front de la proesa animal que tenim davant dels nassos. Es mostra que hi ha un pla d’organització de la natura com part d’un programa planificació territorial. Però es mostra també que la natura, l’instint, o la voluntat que no obeeix a cap pla, s’alça entre la mascarada humana: Constructors i arquitectes en el mateix pla visual, el del servei a l’espècie.

Aleshores, tots aquells “ai mira quina gràcia!” referents a les bresques que semblen finestres de gratacels japonesos, o als habitatges troglodítics que semblen bresques, podrien fer pensar, i de fet l’ordre expositor així ho disposa,  que s’assemblen  ja que obeeixen als mateixos perquès. Perquès a la recerca de la climatització i l’habitabilitat, de la protecció, de l’alimentació i de la comunicació. Clavats. Queden servides les respostes per les semblances en les formes  i els estils, en els materials, en les estructures. Però presentant-ho així, confonem el perquè i el com. Que construïm com l’animal o que l’animal construeixi, a vegades, com l’home, és a dir, semblant talment posseïdor de plànols i anivelladors, no disposa  l’home a  ventar-se del copiright de l’autenticitat de la seva arquitectura. Arquitectura perquè és senyal d’un estat superior de consciència. Arquitectura perquè els seu llegat sobreviu a través de mecanismes de transmissió més auris, a saber, culturals. Arquitectura per la visualització d’un resultat final, perquè es realitza la construcció a través d’un COM ben  exclusiu de l’espècie. Un antropocentrisme galopant put darrera la divulgació de les ciències naturals.

 

Entre els edificis, sota els teulats, enmig de fils elèctrics, sobre els campanars. En definitiva, de tots aquests nous habitats que graciosament proporcionem a  la resta d’éssers vius, podríem extreure’n quelcom de profit. Aprendre una mirada que serveixi de segon acte de consciència, potser un altre pas en l’evolució que no sigui de secció o de distància. S’ha  partit massa alegrement la línia entre constructors i arquitectes. Perquè aquesta nostra arquitectura va assajar  a construir-se d’entre els arbres. D’aquests arbres que ara conservem com una curiositat a les ciutats. I havent -ne baixat milions d’anys més tard, resideixen entre nosaltres encara, els parents llestos dels altres arquitectes.