Entrevista a Roser Oliveras Oliver

Roser Oliveras Oliver

després dels punts suspensius

“Només obro joc”

Subiendo a los cielos. Oli sobre tela 293×195.

 

MAR BOSCH. GIRONA. La pintora gironina Roser Oliveras ho ha tornat a fer. Ha tornat a evolucionar. Sembla que en cada exposició, en cada nova manifestació del seu art, els crítics i els amants de la informació s’afanyin a trobar-li una nova etiqueta. Ha deixat enrere “allò que feia abans”.“Això d’ara” és diferent. Quin gran encert! Roser Oliveras i Oliver ha exposat habitualment a Girona des de 1987. També a Olot, Banyoles, Palafrugell, Blanes i Barcelona. Ha participat en nombroses mostres col•lectives i en biennals d’art contemporani.

Precisament a Punts suspensius, la seva darrera exposició, molts hi van trobar les closques de la crisàl•lide, metamorfòsica. Tornava el vermell després d’un llarg silenci expositiu, tornava també sobre ceràmiques. Eren bols i conques, pintades, que abans de res, abans dels seu hipotètic ús domèstic, plenes de rostres. Fragmentats, esquerdats –unes esquerdes tant semblants als accidents mortals que poden patir contra el terra, de la llar-, recompostes fortament –amb grapes metàl•liques-, en definitiva, fragilitat recomposta. Narració des del fragment. I ja li hem col•locat una altra etiqueta.

Diem que “allò que ha anat fent”, allò que és endins, enrere i dessota de l’obra, ho rastregem. En cada peça es mostra i s’oculta. Jo en diria, el flogist. Químicament inexistent. Alguna cosa que dorm en l’estil i el pensament, en tots els elements de la forma i del sentiment. Ho trobarem si prescindim d’etiquetes. Perquè hi trobarem un camí que va i ve de la figuració a l’abstracció, que enfonsa les arrels a l’imaginari mediterrani, de pell de brau, de feminitat poderosament espanyola pel que té de roig i de condensat, de terra, no de pàtria… i punts suspensius.

FIGURANTS PER LA SEDUCCIÓ

-Mar Bosch: Aquests personatges inquietants, aquests collages, aquestes nits, les llums, les penombres, els colors… ¿Si haguessis de posar-los-hi nom, quin seria?

-Roser Oliveras: “M’estàs demanant que em posi una etiqueta?”

-M.B: Sí, fes d’autocrítica.

-R.O: “Crec que “Pintura de la seducció” hi aniria bé. Per ara. Perquè per sobre dels motius pictòrics hi ha una premissa bàsica que crec que no hem de deixar d’observar”.

-M.B: Parles d’atreure el públic? Això ja ho fas amb els cartells: colors de xoc, figures exuberants…

-R.O: “Sí i no. Parlo d’un altre tipus de seducció. Que no la del reclam. “Pintura de la seducció” és el nom que portava una exposició que vaig fer al Palau de Caramany ja farà uns anys. Allà hi havia quadres com “festa sobre l’asfalt”. Aleshores Jaume Fàbregas va escriure que, per sobre del tema (la festa, l’espectacle, l’efusió en blau, groc, vermell) els gestos cromàtics aconseguien recrear un món on la pintura fos, per ella mateixa, seducció”.

-M.B: I de quina manera sedueix la teva pintura?

-R.O: “Jo crec que hi ha moltes maneres de dir “el tema”. Al llarg de la meva carrera he volgut dir l’angoixa i la por. He intentat dir l’alegria que explota i l’amenaça, la intimitat i l’horror. A través del roig de les boques, les mans, la disposició dels cossos. No hi ha un missatge com hi pot haver en un cartell. El que hi ha és “la manera de dir-ho”. Vull dir que costa molt poc fer arribar el dolor pintant sang i fetge. O la tristesa mostrant figures que ploren. Prefereixo suggerir amb punts suspensius, que no dir allò que es diu després dels dos punts”.

PEL CAMÍ DE L’EXPRESSIÓ

M.B- Però això ven. Ven l’hiperrealisme. El detall i l’enumeració. Fins i tot en les emocions. Sembla que tornat a néixer un gust d’escola, de rigor formal. Hi ha qui pinta damunt de fotografies…

R.O: “Sí, això sempre hi ha estat. Hi ha d’haver gustos per tot.

M.B: gustos i disposició a entrar en joc… en certa manera oi?

R.O:” Sí. Si un espectador no està disposat a entrar en joc amb l’art, no entendrà gaire res. Buscarà que aquella casa que veu pintada tingui dues finestres, una porta i l’exacte to terrós el camí que porta al jardí mil•limètric. Virtuós, no dic que no. Pintar així, però, també és un risc. Perquè no fa prendre distància. Perquè qui contempla no té més opció que prendre-ho. I si, en comptes d’una casa, pintem un mort de la mateixa manera, per exemple, tindrem l’estómac de l’espectador ulcerat per sempre. Jo Vull dir el que vull dir sense fer mal i fent… sorpresa, síntesis, contrast. -quantes coses eh?, diu l’artista picant l’ullet- I es pot ser igualment fidedigne d’aquesta manera. Suposo que el que sedueix és l’ambigüitat, el trànsit entre el bell i el grotesc, entre la placidesa i la solitud. El matís, si es vol, el posarà la recepció. Només obro joc”.

-M.B: Ara em fas pensar molt amb el que es diu de Pedro Almodóvar. Tot aquest seu univers cinematogràfic té molt d’aquesta mena de transmissió que dius.

-R.O: “Touché! em declaro entusiasta del director manxec. A mi m’ha seduït. A les seves pel•lícules hi ha tot un manifest estètic. Acabes la pel•lícula amb la sensació que t’han explicat un conte, mentre el que t’ha dit era brutal.

-M.B: Però la brutalitat no és precisament el teu tema principal. Hem parlat molt de dolor i solitud… Però també ens portes escenes joia, pausada o a cent per hora. I escenes que no són escenes. Olors, fotografies, transparències, somnis. Si rastregem la teva obra què hi trobarem finalment?

-R.O: “Una etiqueta diferent a cada peça. Això suposo que és bona senyal”…

Actualment, l’artista prepara una exposició
per la Fundació Àngel Planells.
Els preparatius apunten la casa modernista que té la
Fundació a Blanes. Presa per l’art, aquest
espai s’emplenarà, com es van omplir els patis
de Girona durant el temps de flors.

Els altres arquitectes, opinió

Exposicions Arquitectes entre nosaltres La Fontana d’Or s’omple d’arquitectura d’espècie colònia de bernats pescaires a un nucli urbà MAR BOSCH Deia Schopenhauer que de la mateixa manera que els animals tenen urpes i banyes com a instruments al servei de l’espècie i per a la supervivència, l’home se serveix de l’intel.lecte, o més ben dit, l’espècie se serveix de l’intel.lecte de l’home, per a concorre’s. I és que passejant entre les arquitectures animals de l’exposició, un fotografia em crida l’atenció, una fotografia que la meva mirada humana-arquitectònica va concebre com a schopenhaueriana. A la fotografia hi podíem veure un boscam urbà amb les branques farcides de nius, una colònia de bernats pescaires. Al fons d’aquest primer pla, difosos, es deixaven veure entre el brancam, dos gratacels. En una imatge tres elements: natura, constructe i arquitectura. Testimoniatge de l’habilitat de l’instint adaptatiu davant les noves condicions del medi. I les noves condicions del medi són determinantment humanes: el medi ambient, amb grans reserves naturals com ho feren els colons anglesos amb els pobles indígenes, és un medi eminentment humà. En el cas de les arquitectures humanes i altres epidèmies, l’element de domini s’expressava a l’exposició amb la reserva eufemística “nous hàbitats”. D’aquesta manera, s’explica l’alteració de les característiques d’una zona per efecte d’una construcció i la conseqüent creació d’un nou hàbitat. Un nou hàbitat, curt i ras: de la mateixa manera que els animals tenen urpes i banyes per conservar-se, l’home, un dels éssers més desemparats de la creació, adapta la natura a les exigències del seu organisme. Quin llarg camí cap a la demiúrgia constructora! Un lent i tortuós camí intentant desfer-nos del llast animal, de l’instint i del sense sentit en qualsevol constructe. Aquesta és l’arquitectura de civilització i que en la civilització crescudeta dels nostres dies, que s’ha construït el seu propi medi físic i que crea, també, espais propis per viure (i no sobreviure) la seva existència. I la fotografia, aquella que hem deixat abandonada abans de tota aquesta declamació, podria servir també d’imatge per al nivell més alt d’abstracció de l’habilitat constructora humana: l’urbanisme. I és que amb les imatges dels nous habitats, l’activitat humana senyoreja en front de la proesa animal que tenim davant dels nassos. Es mostra que hi ha un pla d’organització de la natura com part d’un programa planificació territorial. Però es mostra també que la natura, l’instint, o la voluntat que no obeeix a cap pla, s’alça entre la mascarada humana: Constructors i arquitectes en el mateix pla visual, el del servei a l’espècie. Aleshores, tots aquells “ai mira quina gràcia!” referents a les bresques que semblen finestres de gratacels japonesos, o als habitatges troglodítics que semblen bresques, podrien fer pensar, i de fet l’ordre expositor així ho disposa, que s’assemblen ja que obeeixen als mateixos perquès. Perquès a la recerca de la climatització i l’habitabilitat, de la protecció, de l’alimentació i de la comunicació. Clavats. Queden servides les respostes per les semblances en les formes i els estils, en els materials, en les estructures. Però presentant-ho així, confonem el perquè i el com. Que construïm com l’animal o que l’animal construeixi, a vegades, com l’home, és a dir, semblant talment posseïdor de plànols i anivelladors, no disposa l’home a ventar-se del copiright de l’autenticitat de la seva arquitectura. Arquitectura perquè és senyal d’un estat superior de consciència. Arquitectura perquè els seu llegat sobreviu a través de mecanismes de transmissió més auris, a saber, culturals. Arquitectura per la visualització d’un resultat final, perquè es realitza la construcció a través d’un COM ben exclusiu de l’espècie. Un antropocentrisme galopant put darrera la divulgació de les ciències naturals. Entre els edificis, sota els teulats, enmig de fils elèctrics, sobre els campanars. En definitiva, de tots aquests nous habitats que graciosament proporcionem a la resta d’éssers vius, podríem extreure’n quelcom de profit. Aprendre una mirada que serveixi de segon acte de consciència, potser un altre pas en l’evolució que no sigui de secció o de distància. S’ha partit massa alegrement la línia entre constructors i arquitectes. Perquè aquesta nostra arquitectura va assajar a construir-se d’entre els arbres. D’aquests arbres que ara conservem com una curiositat a les ciutats. I havent –ne baixat milions d’anys més tard, resideixen entre nosaltres encara, els parents llestos dels altres arquitectes.