The claims of Catalonia

The Economist té a la portada un especial sobre Espanya. Es veu el toro d’Osborne amb una banya trencada. Es veu que alguns britànics han volgut saber alguna cosa més sobre aquesta zona al cul d’Europa, tan exòtica i solejada. Alguna cosa més, a banda de les paelles, la sangria i la localització exacta de les faroles miccionables. Es veu que Spain, after party, is different!

Coffe just for us

 Michael Reid, l’autor del reportatge The party is over s’ha guanyat la simpatia de la sensibilitat catalana. Parla de Sant Jordi Pujol com un  ”cacique or provincial political boss”. Això sí, sense deixar mai de banda el rigor comparatiu amb la resta de “modern princes with their courts”,  com ara Fraga o Chavez.

 Parla també de certes regions parasitàries, quasi vampíriques. De la descentralització com un problema, com si fos la descentralització l’origen de les diferències culturals dels pobles que són encara dins d’Espanya.

 A més,  citació prou significativa, invoca a mr. Savater com “the philosopher”,  suposo que el gurú espiritual de les seves fonts.  En definitiva, tot un reguitzell de perles que només ens són noves perquè venen de fora d’Espanya.

 Seguidament, la Generalitat de Catalunya s’ha ofès en nom dels catalans. I alguns catalans, com ara també jo, hem tornat a constatar la fragilitat de la nostra pell i la inseguretat permanent del nostre ego patriòtic.

 Per tant, no crec que les paraules d’aquest gentleman britànic, evidentment poc contrastades i tendencioses, s’hagin de recórrer. Apel·lem a la llibertat d’expressió ­- a la manera com s’apel·laria a la llibertat d’expressió del graciós Giménez Losantos-. La mateixa llibertat d’expressió de la que em valc per escriure aquestes ratlles.

Si volem subsistir com a poble en un món global, amb veus tan o més dispars, invasores i agressives que l’espanyola, hem de fornir-nos de saber fer francès, elegància britànica i a  ”godere il benefizio del tempo”, com a bons prínceps with our courts. Un casc sota la barretina i el sarró ple de paciència, perseverança i altres queviures políticament indeclarables.

phylia electrònica

 Ja no cal anar a la carnisseria per posar-nos al dia de la vida dels altres. Tenim el senyor Facebook, degudament arremangat per servir-nos un bon bistec.

 Si Girona ja era petita, petita d’endins cap enfora,  avui s’ha rebel·lat com un indret molt més familiar i desacomplexat del que em pensava. Als habitants de la nostra ciutat, escampats arreu del territori, ja no els importa saludar més que electrònicament algú que pel carrer haguessin obviat.

 El motiu per a l’enrevessament de les relacions socials era molt més simple que la mala llet, la supèrbia o la simple selecció natural. Era vergonya!

Amics e amats

“Es donen en tot això unes diferències d’espècie, i tant els nostres amors, com les nostres amistats, són diferents. Hi ha tres classes d’amistats, igual que hi ha tres classes d’amabilitats [d'estimabilitats]. En cadascuna d’elles trobem reciprocitat i amor no secret. Els que s’estimen mútuament volen el bé els uns dels altres, segons la natura del seu amor. Els que s’estimen per la utilitat no s’estimen per si mateixos, sinó amb l’esperança d’obtenir de l’altre algun bé. I el mateix ocorre amb els que s’estimen amb vista al plaer; no estimen les gents de talent per les seves qualitats, sinó per com els resulten de grates.”

(Aristòtil. Ètica a Nicòmac Vlll, 2 i 3)

Ara mateix, un gegant imparable – penso en  el ninot descomunal  de Michelin dels Caçafantasmes-  ha pogut amb el pudor i la gelosia de sí. S”inicia un intercanvi brutal d’intimitat que arrabassa totes les reticències. Un intercanvi brutal d’intimitat, quasi seminal, que altrament només haguéssim rebut o tornat a  amics o amats. Aquelles amistats tan lligades en qualitat a la virtú, i en nombre  als dits d’una  mà.

Però arriba Facebook i es redimensiona el concepte d’amistat amb molta lleugeresa.  O només la paraula, diran alguns. Només és que es fa servir  ”amistat”  de manera molt laxa.  Però és gastant l’us de les paraules que s’arriba a les mutacions dels seus sentits i, posteriorment  a la substitució dels seus referents per una altra cosa:

Atenem que s’agreguen persones que passen de ser figurants de carrer, de pati, de bar, de passadís a “amics”. Alguns hi tenen un pessebre de més de 500 figuretes. Suposo, espero, que ja es noten les diferències i que el que passa,  s’acosta més un petit plaer molt semblant al que es genera jugant amb algun simulador de vida. Suposo que, de la mateixa manera que ho sentim  fora de la xarxa, aquí també se senten les diferències amb l’antiga “philia”, tan útil com un mirall per l’ànima.

Dret d’admissió a les portes del cel

L’homòleg de Sant Pere a les portes del cel terrenal  deu ser borni. Ja deia Plató que tot allò que contenia aquest miserable món de simples aparences, era vague, imprecís, defectuós, una ombra tremolosa de la seva projecció ideal al cosmos eidós. 

Tenim dos porters. A un no li cal moure’s, perquè és a tot arreu. L’altre va amb papamòbil. Un va ser home i primera pedra. L’altre deu tenir pedres als condutctes biliars. I no continuo perquè les comparacions són odioses.

 Continuo. Si a les portes del regne del cel -allà entre els núbols, uns metres ençà dels àngels idiotes addictes al Philadephia – hi ha Sant Pere decidint qui entra i qui no, aquí a baix o, més ben dit, aquí al mig, hi ha el Sant Pare decidint a qui rep i a qui no.

 Ho diu  el titular de la Vanguardia:”El Vaticà es nega a acceptar ambaixadors divorciats o gais”.

Exclusió, inclusió i universals

Acabo de sortir de la meva sessió diària de catequesi constatant que potser he tornat a entendre malament alguna cosa.   Allà, a la rectoria,  el mossen Ramon -un noi dins el cos d’un vell o un vell dins el cos d’un noi,  rosat, amable i amanerat-  ens explica que el regne del cel a la terra és bàsicament inclusió, comunitat, amor. Crec que ell s’hi inclou. Crec que ens hi inclou a nosaltres.

Però si tenim en compte la finor diplomàtica de l’església, s’hauran d’afegir algunes clàusules addicionals a  les cantarelles missaires a l’estil de: “L’esperit del Senyor vindrà a vosaltres. No tingueu por -seglars, que no viviu en pecat, heterosexuals declarats, etc.-  d’obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor…”.

Lògica borrosa

 Seguidament em ve al cap un reportatge del mestre Miquel Calçada parlant amb un professor de lògica borrosa. Aquella secció concreta del coneixement em va fascinar. Tant que no recordat mai  clarament cap punt de l’explicació del catedràtic entrevistat. Suposo que deu ser per això que l’anomenem”lògica borrorsa”.

Però avui, llegint això del Vaticà, he recordat  nítidament què vaig entendre. Premises, claudàtors, supòsits auxiliars, equivalències, inclusions! S’Obren davant meu els fars antiboira de l’obvietat!

Si   “El Vaticà es nega a acceptar ambaixadors divorciats o gais”

i     “Existeixen membres de l’església divorciats o gais”

i, també, 

“Existeixen membres de l’església  pedòfils, pederastes, sàdics, massoquistes, zoofílics,  altruïstes, bipolars, dones, negres, de l’espanyol i que, a part de tot això,  els agrada en Joaquín Sabina”

Aleshores,

“ Tot l’univers de brillantors eclesiàsiques fa sistema amb l’estupidesa humana”.  QUED!!!

Crític i criatura

Hi ha crítics brillants, punyents, agressius i d’humor canviant. També n’hi ha de joves. Fins i tot n’hi ha amb sentit crític i n’hi ha, a més, que consideren la competència cerebral dels seus lectors. Però també n’hi ha que no, que tot ho expliquen. Per si no els hem entès.  Que van a buscar el peu del mig del gat de color de gos com fuig. Dels que es formen una opinió i l’aboquen sense massa miraments al cim de l’objecte i no escolten arguments i s’emmirallen amb el so sentenciós de les seves paraules. La seva crítica sona com el primer tro monòton de la història de l’acústica meteorològica.

No és per criticar al senyor que hi ha darrere del personatge, que pel que es veu deu tenir algun tipus d’encant personal.  Però l’actitud al voltant de la seva feina, si més no, és curiosa. Tothom s’asseu a Telemonegal i rep el ruixat estoicament.

S’obre el teló. Se sent el mateix to entre burleta i agre, de posse intel·ligent entre els pèls del bigoti. I el convidat de torn, la criatura, com ell  anomena a quasi tots els susceptibles de ser catoditzats, fa fintes i somriu mentre mostra, a vegades airosament, que accepta sense problemes qualsevol crítica.

Però és un professional de capa i espasa. Fins i tot Pilar Rahola el respecta i el compren. Tothom fa un exercici de comprensió entranyable. Perquè és com de casa. Perquè en el fons pica l’ullet. Perquè és gran… i lloable i virtuós el seu treball -diu ell mateix- i dil·latada la seva experiència.  I m’hi afegeixo. Ave senectud platònica! Jo de gran vull ser un Monegal, un fenòmen almenys portes enfora, curtit i sabut. De tot.

La partícula de Déu

Una màquina gegant amb una quatitat de ferro més gran que la tour Eiffel. Una màquina gegant a 140 metres sota  terra. Milers de quilòmetres de cables. Imans superconductors d’uns 15 metres de llarg, un total de 1200. La planta criogènica més gran del món demà es posa en marxa. Imaginem-nos -270 graus. Tot en repòs. Zero absolut. Imaginem-nos 10 mil milions de francs Suïssos, que això sí que costa d’imaginar.

Feia molt temps s’esperava això. Una espècie de síntesis del que passa al món subatòmic. Diuen. Diuen que quan els protons xoquin allà,  xocaran de manera bastant similar a com van xocar durant el big bang. I diu el meu cosí, que és bastant més científic que jo i que es pregunta més sovint per l’origen de l’univers i la constitució de la matèria, que ens n’anirem tots a tomar vent. Demà potser el món s’acaba. Un forat negre gegant ens engolirà a tots cap el que era Ginebra.  Per si es dona el cas, vaig a emplenar la nevera.

Ha estat un plaer.

Petita història d’un espasme

SOROLLS HUMANOIDES

Charles Osborne (1894-1991), va tenir singlot durant 68 anys seguits. Més concretament, des del 1922 fins el 1990.  Ell va ser l’home amb l’atac de singlot més llarg registrat a la història dels espasmes.  Va començar a principis de segle, amb uns 40 singlots per minut i va anar disminuint la mitjana fins no fer-ne cap. L’any 1990 Charles Osborne, va parar de singlotar i al món es va fer el silenci.

Crec lleugerament que a ell i a la seva dona Wilma, els hagués agradat no haver de sortir al llibre Guiness dels rècords. Haurien preferit dur una vida solitària de sorolls corporals o, si més no, puntualment concorreguda  d’aquells trons malsonants però graciosos, prou habituals a les atmosferes matrimonials, quan hi ha amor, és clar.

Diuen que el singlot ve quan s’irrita el diafragma, un òrgan que, altrament, sempre funciona a la perfecció. El diafragma s’irrita quan mengem massa o massa de pressa (o les dues coses), quan tenim l’estómac o el coll també irritats, quan estem nerviosos o excitats i quan Venus irromp l’òrbita de Saturn.

Crec més en això últim perquè diuen també que és un vertader misteri què provoca el singlot i, encara més, què el fa marxar.

Beure un got d’aigua freda com si ens hi anés la vida, sense respirar, d’un sol trago. Que algú amb bona fe et faci un espant mortal. He vist la teva xicota amb la cara enganxada a l’aparador de pronovias de Plaça Catalunya. Mira! Aquest drap no és la teva samarreta dels Ramones?

Venen a ser uns remeis bastant efectius normalment. I crec que he descobert la seva naturalesa maligna. Aquests consells, no són cap cura perquè en realitat són espasmes que tapen uns altres espasmes. Vegem-ho.

TACA D’OLI I TACA DE CAFÈ

És com deia el mestre Perich. De la mateixa manera que una taca de de cafè es treu si hi posem una taca d’oli, un espant silenciarà un singlot. Però el singlot correrà per sota l’ànima per sempre, com una ombra somorta de l’espasme triomfant que va ser.

L’home que un dia se li va troncar el singlot amb un espant, serà doblement desgraciat, fisiològicament parlant. Tindrà una taca de cafè sota una taca d’oli.  I és clar que allò ja no serà mai més una taca de cafè! Serà una taca d’oli cobrint una taca de cafè. Pensem-hi perquè l’abast de la metàfora preciosa és molt greu!

EL MAL QUE FA LA FILOSOFIA ALS ÒRGANS DEL COS

Què devia passar el maig de 1922 a la vida d’Osborne? Quin devia ser el desencadenant del singlot que l’acompanyaria durant 68 anys? Avui he estat realment abstreta pensant en la quotidianitat d’aquest pobre home. Jo amb el meu minúscul i passatger flat misteriós de costella -que ja en sentirem parlar-.

 Donant-li voltes he arribat a la conclusió que a en Charles O. li va passar una mica com a l’àvia del meu amic J-M G-S. L’àvia del meu amic ho tenia tot girat. El cor a la banda on no havia de ser, el fetge seguint el cor a aquell costat de cos… La professió mèdica auscultant  un mort vivent. Un viu que contradeia els manuals d’anatomia bàsica… En fi, des del judici de la majoria, l’estranyesa era la mateixa que produïa el cas Charles O. (amb la diferència que l’àvia del meu amic no molestava a ningú bategant des de la dreta).

Què tenien? Un funcionament normal dels òrgans interns i una mala interpretació de l’estatus categòric dels òrgans en qüestió: Els òrgans amb vida pròpia havien decidit portar la contrària i esdevenir superòrgans, situant-se més enllà del funcionament moral de la resta d’òrgans del cos. Era evident que aquells òrgans, havien llegit Nietzsche.

El cor de l’àvia de J-M G-S bategava amb autenticitat, perquè el seu estat de bategar-des-de-la-banda-que-no-toca, havia estat escollit pel cor en el moment de repartiment de bandes de cors en projecció. En cap formulari hi havia escrit: “triï la casella de la banda contrària. Hi havia només: “colesterol o cardiopatia”, aorta histèrica o ventricle depressiu”. El cor va transvalorar! Així, el diafragma del rècord Guinnes dels espasmes, s’espasmatitzava perquè espasmatitzar-se era la seva manera autèntica i superior de discórrer.

Però  continuo preguntant-me: ¿Què devia passar  el maig de 1922? Com devia ser l’anunci, el migdia, el cop de martell, l’espant benvingut però dolorós que va fer canviar la manera de respirar de Charles O.?

Osborne era un home tranquil, ferm i constant. Amb la seva fermesa, tranquil·litat i constància guiava els passos dels seus amics i coneguts. De fet, abans del gran dia, Osborne era conegut com Charlie el gurú diapassor. Amb aquest apunt vull dir que no va ser per cap estat nerviós ni per cap excitació que el singlot hagués aparegut. Charles O. ni s’excitava ni es posava nerviós, mai.  Devia ser una altra cosa, un contraespant prou important, un got d’aigua prou freda i ràpida com per generar un singlot quasi etern.

De totes maneres, la història del singlot s’acaba tràgicament quan el diafragma se n’adona, 40 anys més tard, que està ben sol. Que aquesta mena de respiració tallada per l’hip agut i perseverant de la revolta, només li ha dut solitud improductiva. Que no hi ha res més bonic que adormir-se sentint com una altra respiració s’acobla lentament a la teva i això, Charles Osborne, ho va sentir ben poques vegades. Hip!

 

L’hòstia (segona part)

Vox Populi

La persuasió és tan vella com el llenguatge. I això, l’autor de la Bíblia ho sap. Continua fent falta alimentar estats de creença, fer moure opinió respecte el fet religiós. Continua fent falta convulsionar no només per destriar adeptes, sinó també per ser present en el teixit social, en tot l’entramat social, no només en l’apoderat per la fe. Ser, d’alguna forma, a tot arreu.

Avui dia hi ha, com a mínim, dues entitats omnipresents. Una, alguns ho saben, és Déu. L’altra, alguns ho creuen, és la publicitat. L’esperit sant del Capitalisme. Qui diu que l’Església no batega amb els temps? Així com es comunica la publicitat també ho fa l’església. La publicitat com a sistema de comunicació que es val bàsicament dels mass media per arribar al consumidor de missatge.

Es pot anunciar cotxes o detergents, begudes o pomades per les hemorroides, estampetes o hòsties consagrades. Amb aquest cotxe seràs més feliç i més lliure. Amb aquest bàlsam alleujeriràs els mals anals o espirituals. Es ven, bàsicament imatge a través d’uns mecanismes tentaculars ben cargolats a l’imaginari social. El producte ja és una altra cosa.

Saben aquel que diu…

Un exercici publicitari és reeixit si té la capacitat de sorprendre’ns. I això, l’autor de la Bíblia i els hereus del seu copyright ho saben. Saben que l’infern ja no sorprèn. Saben que la promesa d’un món transcendent va encoratjant cada vegada a menys personal. Saben, a més, que el seu personal ha perdut si no tota, bona part de la confiança i el respecte de la clientela cristiana. I llança cops d’efecte boníssims. L’any passat va abolir el llimb. Enguany remasteritza els pecats capitals. I ara, ja oficialment, excomunica les dones sacerdots i els agosarats que hagin gosat ordenar-les “dones sagrades”.

Quin pecat tan sols imaginar mínimament que una dona pugui arribar a ser sagrada! (a part de ser-ne per parir el Salvador, és clar). Només podem ser bones per multiplicar i alimentar l’espècie, l’abnegació i la saviesa casolana. I és que la dona sempre ha estat culpable dels mals del món. Ve d’antic la truja d’Eva temptant al porc d’Adam. La resta de truges parint des d’aquell moment amb dolor. I porcada darrera porcada, els sequaços de Déu, definitivament, no ens deixen ni repartir una hòstia.

latae sententiae (de manera automàtica)

Es tracta del Decret General “sobre el delicte d’ordenació sagrada d’una dona”, signat pel prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (ex-Sant Ofici), el cardenal William Lleuda. I s’aplica de manera automàtica des del moment de ser publicat. Tot plegat, diuen, per tutelar la naturalesa i la validesa de l’Ordre Sagrat. Tot plegat, diem, per ser a tot arreu. Per ser discutit. Per ser en boca de tots, tots els que es posen les mans al cap.

El document publicat al diari vespertí de la Santa Seu, L’Osservatore Romano, va en contra de tots els valors políticament correctes i altra vegada es torna a obrir el diàleg entre dos jocs de llenguatge diferents. El de la fe i el de la raó. És la unica explicació, des de l’ús de la raó, que hom té per explicar-s’ho. Dos jocs de llenguatge diferents. Regles diferents. Comunitats diferents.

Aleshores es genera un estat d’estranyesa, de sorpresa quasi onírica. Una mica com el que tenia Alícia amb bona part de les criatures de Wonderland. Una mica com tots aquells que vivim darrera els murs immensos i daurats que el Vaticà s’ha anat construïnt al llarg de la història. Per nosaltres i per bona part d’aquells que viuen la fe com un gest d’amor, això ens xerica.

Dones estranyes

Finalment i malgrat tot, encara hi ha dones que desitgen ser ordenades sacerdots. Que volen jugar un altre paper, el paper que els legisladors de l’estat tot just han escrit fa poques dècades.

Dos ancestres s’estimen per sempre a la medul·la de la fe: El masoquisme feminoide i la misogínia poruga, tan atàvics i contemporanis com ho són l’amor o la guerra. Que Déu ens agafi confessats.

CODI DE LA SENSIBILITAT MORAL

Ens han encarregat la lectura del text “ètiques per un món complex” de Ramon Alcoberro. Acota: un mapa de les tendències morals contemporànies. Per tant, no ens les havem amb un manual d’ètica convencional, aquest és un manual d’us per aprendre a llegir els codis ètics que es donen. Una panoràmica desplegable, com el cos d’un mapa i perspícua, com la visió que es projecta sobre un terreny descodificat.

Quan una aprén a llegir mapes i després contempla el territori a escala real, no només experimenta (la bellesa) del paisatge; localitza i se situa en l’experiència (estètica) i és capaç de llegir la relació amb el dibuix convencional. El dibuix convencional? La sensibilitat moral contemporània.

Aquest és el codi: pensar el bé a partir de les coses endreçades, racionals i correctes. Allà on anem ens trobem amb senyals de perill. Perill! Valls fonda amb gos perillós. Perill! Pas a nivell sota pena infernal. La resta, paisatge per la utopia i el restauracionisme pihippie.

L’ètica aplicada, la ciberètica, l’ètica mundial, es presenta com la clau per aprendre a llegir el codi. Una clau que entén el món sempre “més complicat i més de debó que la raó que vol pensar-lo”. Al clauer, l’adhesió a la intuïció moral tolerant i pluralista a un món que “es fa”. I “es fa” com un vaixell que sempre és a alta mar.

L’exercici de descodificació no és senzill i comporta:

1.-Una altra petita genealogia de la moral: “L’adhesió (històrica) i democràtica a un tòpic no el converteix en conducta moral recomanable, tot i que doni el dret a exhibir-ho com a philisophia communis temporis.”

1.-Amb vistes a l’exel.lència: El vaixell ( També ens va agradar molt la metàfora al seu moment) ha de tirar de la millor manera possible i per això ha de ser un senyor vaixell, no en fem prou amb una zodiac. Que ja se sap, que si bé “tot fa món” no tot és el mateix ni val igual. Amb això, l’autor defuig d’una ètica de mínims i del relativisme.

2.-Amb modèstia intel.lectual: No hi ha ports. La reparació de les lesions, sempre és a mar obert Això en què insisteix Alcoberro a la introducció, ens ho repetia (i repetia i repetia…) el mestre de lectura de les Investigacions filosòfiques, De la certesa, del Tractatus. Diu l’autor :“El món no és cap essència donada, sinó la construcció atzarosa i factual dels humans, i en general dels éssers vivents”. El plus ètic: “I, en conseqüència, estarà més ben o mal construït segons la qualitat de la nostra acció”.

Ai! però els llibres d’ètica continuen anunciant que tot fa món en un “present miseriós”. Està de moda parlar de crisi de valors i prometre terres fermes! Tot s’explica amb la missió de gestionar el territori, “mestís, canviant, imperfecte” a escala prudencial i sentenciosa.

“En un temps progressivament tecnificat i l’endemà de la fallida de les formes tradicionals de la sociabilitat –incloent-hi les religioses-“ convé saber llegir els mapes que ens han deixat. Convé “pensar una ètica de la relació que, a través del consens racional, pugui oferir als humans la mínima guia de viure al mateix món.” Convindrà, en altres posts, parlar més d’ètica aplicada, el gran marsupial, la dels mil noms.

UNA APROXIMACIÓ A L’ÈTICA APLICADA

Creix el desert

El tòpic nietzschià posat a finals del segle XX, el moment del naixement de les ètiques aplicades. Les ètiques aplicades han vingut a ser senyals d’un canvi que s’ha anat sentint arreu, en una societat que, com més va més es diu pluralista. Creixel poder de destrucció que porta com una paparra el progrés i creix també la sensació de “falta de motors d’idees”, de col·lapse cultural, de “capacitat per oferir propostes globals a la humanitat”.

De la mà de les societats democràtiques cada vegada més individualistes, augmenta el nivell de benestar material i amb ell la desconfiança en mites comunitaris (religiosos, en definitiva). L’ethos social es transforma amb la velocitat, la pressa i el risc característics dels seus dies, entre la diversitat i la globalització que el tensen com la corda d’un arc. Creix el desert i s’evidencia l’urgència de pensar “unes regles per la gestió i la deliveració dels canvis”.

Perquè la tècnica moderna és objecte de l’ètica

L’any 1982 Hans Jonas va escriure l’article “perquè la tècnica moderna és objecte de l’ètica”. Alcoberro desglossa de l’article els arguments per comprendre perquè es necessiten les ètiques aplicades:

1.- Ens ajuda a fugir de maniqueismes: Ha quedat obsolet allò que serà “dolent” si era fet amb malevolència, i “bo” allò fet amb bona fe. Ha quedat ANTIGA la “bona fe” arribats al principi geneaològic del bé i del mal. “Bo” ha anat essent allò beneficiós pel progrés de l’espècie: és bo de la mateixa manera el foc i la bomba atòmica, és dolent l’abús d’aquests béns considerats “bons”. com diu Jonas “el germen innat del mal (…) és alimentat pel progrés del bé”.

2.-La tecnociÈncia representa el poder humà incrementat, així seguirà de manera amplificada un dels seus patrons: l’automatisme de l’aplicació, no en dubteu: tot allò que es pugui fer, es farà.

3.-Si l’home mira endavant (progrés) i enrere (història) , la tècnica només mira endavant. Cal trobar un lloc per l’home en aquesta fretura.

4.-L’home ja no és el centre, ni al cap damunt de cap piràmide natural, que la tècnica posa l’home en situació de pensar-se en xarxa, formant part d’un sistema superior a ell mateix com a individu.

5.-La tecnociència, el Caín i l’Abel proteic per “allò de més gran” :”La benedicció de la ciencia pot esdevenir maledicció: el germà Caín ( la bomba) és dolent, però el germà Abel (el pacífic reactor) també ho pot ser”.

Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot

Ja ho deia Maimònides a la seva oració: “Allunya de mi la idea que puc fer-ho tot”. I tant que hem de creure que hom pot fer-ho tot! ens hem de voler més grans, més forts! perquè no, Maimònides? Però CAL que tot es faci? Poder fer-ho tot implica un HAVER DE fer-ho tot? S’evidencia clarament el sentit de reponsabilitat en l’època de la tècnica: davant, per exemple, de l’automatisme de l’aplicació, l’imperatiu tecnològic. Mireu com fan problema:

a.-allò que es pot fer, es farà (automatisme de l’aplicació)
b.-allò que es pot fer, cal fer-ho (no aprofitar allò que ens brinda la tècnia, seria immoral, per imperatiu tecnològic que es passa pel folre l’ambivalència dels efectes de la tècnica)
———————————————————————————
c.- què voleu més per veure com en són de necessàries les ètiques aplicades?! *QED*

característiques de les ètiques aplicades

“Non solum… sed etiam”

Alcoberro defineix l’ètica aplicada, per fi, a la pàgina 34: “La teoria del desenvolupament dels principis ètics generals en connexió a l’esfera dels fets concrets.” Principis ètics generals (valors, virtuds) i fets concrets (condicions econòmiques, socials, culturals on prenen cos). De quina manera prenen cos aquests principis ètics generals? Es descriu, a continuació, el detall del continent:

1.-civil, no religiós ni polític. En el sentit que no busquen cap justificació trascendent o “forta”. El fet és que cal regular la convivència, i punt. Civil i republicana, com deia Kant, és a dir universalista: els drets i els deures són iguals per a tothom.
2.- I per tant, ens les havem amb unes ètiques de mínims (criteris de justícia que puguin ser compartits per un gran nombre de ciutadans). Ètica de mínims per evitar al màxim els enfrontaments: estem davant un conscens pràctic sobre valors.
3.- Per matitzar això de “minims” cal recalcar que les ètiques aplicades són també provisionals: “ha d’estar vigent la idea d’un diàleg racional en què ningíú acaba tenint tota la raó, però tothom té dret a la raó. Això són les “provisions”, eines conceptuals per resoldre conflictes en un acord de mínims
4.-Són ètiques interdisciplinàries també, en el sentit que no són unes ètiques fetes a mida per justicar cada pràctica professional: es construeixen en debat amb professionals, experts i usuaris de peu…

A més, són ètiques corporatives, la seva aplicació no depèn només de decisions personals i singulars, sinó també d’empreses i col.lectius que actuen a través de codis ètics. Són també processuals, depenen d’un conjunt de decisions preses en comú, tot un procés relatiu a instàncies molt diverses. I finalment, tensionals, situades en una societat pluralista, les ètiques aplicades no tenen un únic model o orígen. Aquí el conflicte i la rellevància estan a l’ordre del dia, però són part essencial de la salut del debat que sosté i manté vives les ètiques aplicades

En definitiva, les ètiques aplicades, són ètiques de la responsabilitat “formes de reglamentar el poder i imperdir que creixi desmesuradament posant en perill els drets dels més febles”.