Tantes maneres de dir t’estimo

Als matins sovint poso la televisió com si fos la ràdio mentre tragino per casa. Avui escoltava al Josep Maria Espinàs que intervenia a TV3. Ho feia amb unes quantes plomes de renom de les lletres catalanes, convidades en motiu de la diada per parlar (i es clar que sí!) de l’ofici d’escriure.Tots en deien d’interioritats tòpiques sobre aquesta feina i sobre un dia com el d’avui. Però l’Espinàs m’ha commogut.

La Melero, li clavava aquells dos grans globus verds (als ulls em refereixo) mentre li preguntava si no n’estava cansat de signar llibres per sant Jordi. Suposo que la noia volia fer anar la conversa cap a la mercantilització de la diada. Suposo. Llavors l’escriptor ha explicat una anècdota per il·lustrar què és Sant Jordi per a algú que es dedica a escriure.

Això és Sant Jordi

Una noia embarassada li demana que li signi un llibre. L’Espinàs explica llavors que a ell li agrada saber qui és i què fa la persona per la qual escriu una dedicatòria.

- I per qui és aquest llibre?

-És pel Joan –diu la noia-

-I què fa en Joan?

-En Joan encara ha de néixer –contesta l’embarassada mentre s’amanyaga la panxa dolçament-

Aleshores tots els contertulians somriuen. I l’Espinàs continua:

-I per qui és aquest llibre? –Pregunta a un altra lectora que feia cua per a les signatures-

-És pel Francesc –diu ella amb  veu ferma-

-I què fa el Francesc?

-El Francesc és mort. Cada vegada que vostè ha publicat un llibre, senyor Espinàs, el Francesc li comprava i feia cua perquè li signés. A casa tenim una lleixa amb llibres seus. Aquest any també hi haurà un llibre dedicat al Francesc a la lleixa dels llibres signats per Sant Jordi.

La millor cosa que et pugui passar és estimar i ser estimat

Amants que correu pel món sense fronteres. Que feu saltironets pels indrets de la cosmopolitanisme. Que us beseu pels bancs dels parcs públics avui més que mai. Que també celebreu Halloween amb la mateixa emoció.  Que envieu targetes amb frases romàntiques, d’aquestes gratuïtes que es troben per la xarxa. Que trepitgeu la floristeria buscant una flor adient (i aquest cop no és per cap mort). Que deixeu anar per la boca les papallonetes de l’estómac avui, dia de Sant Valentí, us desitgem sort si comenceu o per molts anys si continueu. I si no heu trobat l’amor, compreu bombons igualment, la xocolata sempre va bé. Us ho dic jo que n’he menjat molta.

Dels que s’estimen més estimar-se per Sant Jordi, d’aquests que avui aixequen la cella amb aire indiferent, ja els felicitarem aquell altre dia, tan diferent, tan nostrat. El dia que els enamorats es  besen per les rambles i les places, alguns amagats rere un best-seller obert. El dia on s’envien roses vermelles i espigues, a poder ser d’aquestes gratuïtes que es troben per Internet. El dia que s’omplen de sospirs gairebé tots els pits (i aquest cop no és pel Barça). D’aquells d’aquest dia, del dia que s’alliberen les papallones de l’estómac, de  la butxaca i dels calaixos editorials, ja els felicitarem aleshores. Els desitjarem sort si comencen o per molts anys si continuen. I si no han trobat l’amor, els recomanarem que comprin algun llibre, comprar (llibres) sempre va bé. Us ho dic jo que n’he comprat molts.

Les males mares

Gènesi

Gènesi 3:16 “Després digué a la dona: et faré patir les grans fatigues de l’embaràs i donaràs llum enmig de dolors. Desitjaràs el teu home i ell et voldrà dominar”

Hi ha mares que no estimen als seus fills. N’hi ha que prefereixen obviar-los. D’altres, que els estimen amb desmesura, que els estimen  fins a fer mal. La resta, la majoria, fa un capmàs d’una mica de cada cosa i quan pot. Totes aquestes mares però,  han gestat als seus fills i els han  parit amb més pena o més glòria, complint  allò que Déu, el gran paridor, va deixar escrit al seu més plagiat best-Seller.

Consciència cumba

Ara bé, què passa quan la ciència pot pal·liar “les grans fatigues de l’embaràs” i parir “enmig  de dolors” del part? Doncs que arriba la consciència cumba, la que ha saltat tan enllà de la contemporaneïtat que li ha donat la volta. Aquella que ha arribat a allò que s’esdevingué en un principi i que així ha estat fins fa uns anys, amb l’aplicació  de l’anestèsia epidural. Una consciència  que emergeix descaradament, que va més enllà de l’estètica naturaloide  alternativa, tan trepitjada pel cientifisme durant anys.  Una consciència cumba (deixeu-m’ho dir així) que s’endinsa fins el moll per crear dones “més humanes”, “més d’acord amb la naturalesa”, “més conseqüents amb els dictats del cos”.

 Per prendre’n l’aire, llegiu l’entrevista a  la Laia Terol del punt . Aquesta psicòloga, mestre de reiki (meravellós, certament!) i doula (compte amb el renaixement d’aquesta figura) diu coses molt interessants. D’elles, deixeu-me reconstruïr-ne l’esquema mental que crec que  tanta gent comparteix (o compartim en mesura, si no se’ns imposa):

1.- Parir a l’ hospital, on la dona ha rebut la tirania del gran edifici de la ciència, és una inèrcia del sistema que s’ha de canviar. A l’hospital  se l’obliga a parir estirada. Se li fa, en ocasions cesàries innecessàries- mai més  de les programades, això si la senyora no desembossa. Se l’adorm. Se la tracta com un tros de carn. Se la deshumanitza i el que és pitjor: Se la desfeminitza! (que consti que estic exagerant perquè les hormones em fan escriure així, eh?)

2- Parir és un acte màgic que lliga la dona amb la seva superba feminitat, la que la fa amiga de la lluna, del canvi,  del magnetisme poderós dels pits i les carretes. La feminitat que ha estat castigada des que un tros de costellam capritxós i manipulador  - o un ésser com qualsevol altre, maltractat per Déu i els homes des del principi dels temps- anomenada Eva, la va cagar en nom de totes.

3- Un acte màgic, provinent d’un ésser tan especial, gairebé sobrehumà com és la dona. Dona que ha de rescatar els seus orígens, naturalitzar el seu dolor i desvincular-lo del càstig.

Per tot això,

4-Cal retornar al part natural. Cal fer-nos posseïdores de parir com ens plagui -i ens ha de plaure parir naturalment, és clar-.  Cal ser millor persona, millor dona, millor mare. Cal rebel·lar-se contra allò establert. Cal no tenir por del dolor perquè el dolor ens fa humanes, més i tot que els homes.

5- Conseqüència subsidiària: Com que homes abstrets i dones patidores han de ser iguals als ulls de la mare natura, és necessari  que els  homes comparteixin  part del nostre dolor. Cal, per tant, o bligar-los a empatitzar, fisicament. 

Agafar pels ous al teu marit en el moment del part, ajuda a compartir bons moments

Aquestes són les tesis que van de bracet amb aquesta visió que està prenent força. I està molt bé. Però està més bé l’anècdota imperdible que s’explica a l’entrevista: Com fan servir els collons dels seus  esposos certes dones tribals :” Quan feia la meva formació em va sorprendre la informació sobre una tribu en què en el moment del part la dona està dins la cabana agafada a unes cordes que estira quan li vénen els dolors del part. Mentrestant, l’home és al sostre de la cabana amb els testicles lligats a les cordes que estira la seva dona des de baix. És la seva manera de participar i sentir en la seva carn el naixement del fill. Aquests homes després fan el procés de criança i maternitat del fill”

No m’atreviria a comparar  dolors, perquè em posaria Wittgensteniana. I no vull haver de projectar uns testicles estronyinats en mi per sentir la satisfacció de pensar que el meu marit pot patir dolor, tant dolor com el que sofriré jo quan pareixi. Oh! és que el seu mai serà un dolor productiu! -diran alguns-. Un dolor deslligat de la ferida o la patologia.  Mai serà un dolor lligat al plaer de poder donar vida!

Alcem dones l’orgull de poder sentir aquesta classe de mal al cos i de fer veure que no ens importa ben gens ja que el  vivim amb joia! La mare que us va parir a tots plegats! Segur que si hagués pogut, ja s’hagués punxat l’epidural, abans i tot de concebre-us!

  L’acte més bonic del món

Personalment, deixaré en pau els picarols del meu marit en aquesta ocasió. No només pel bé de la descendència futura, sinó també perquè crec que estem compartint certa tocada de pebrots que ja el fa bastant partícip de la situació.

Estic embarassada de vuit mesos. Fa unes quantes setmanes que assistim a les classes de prepart, les que  solen fer  il·lusió als  pares primerencs.  Unes classes que, malauradament, estan prenent tarannà que no havíem previst.

Sessió rere sessió, amb més o menys subtilitat, s’aposta  per parir d’una determinada manera. Paradoxalment, la més lliure, la que contempla la tota llibertat  de moviment de la dona per parir (fantàstic!), la matera del part natural.

I  ja fa dies que volia escriure d’això, quan, manifestant obertament que preferiria no patir tant i escollir parir amb l’epidural, la llevadora va mostrar l’agulla quilomètrica que m’endossarien per la medul·la,  em va ensenyar el tubet  fàcilment doblegable que podia obstruir-se  i no deixar passar el líquid adormidor; quan em va recomanar una conferència on s’explicaven el perills prou estimables d’aquest tipus d’anestèsia.

 En acabat, una se sent imbècil, poruga,  mala mare i coneix, per si no n’havia tingut ocasió, tots els  papus de la consciència maternal.  A partir d’aleshores, les males mares han d’assistir a classes amb el cap cot i les boques petites (com també ho deuen les que decideixen no donar pit, etc).  Molt em temo, tal i com també m’han apuntat, que quan arribi l’hora i  comparegui a l’hospital, serà massa tard  per posar-me l’anestèsia i hauré de parir com una bona mare, al natural.

Aleshores, si tot va bé i no hem d’acabar derivats a un hospital tirà i deshumanitzant, la santitat pública s’haurà estalviat uns calerons (no serà això, senyors?) i jo hauré esdevingut més feminitzada, més autoconscient, gràcies al dolor que em lliga a la terra (i a les retallades).

Les aventures d’un home mort

-II-

Les cabelleres dels seus trolls, però, havien estat les úniques notes de color i textura de la seva vida. Trobava a faltar poder acaricia-los el fins, llanosos cabells. Els de color blau, sobretot. Trobava a faltar profundament tenir aquell recurs per a relaxar-se perquè, des que havia mort, no havia pogut descansar ni un moment.

Morir-se havia estat realment esgotador. Mesos de desànim insaciable. sofrint ésser deborat lentament per la frustració romàntica, la pesta que havia actuat sobre els òrgans del seu cos com un exèrcit de termites. El desamor ja les feia aquelles coses, o, almenys això li explicava el troll de color rosa, l’especialita en assumptes del cor.

-Compte amb el desamor, Joan, que deteriora.

Però en Joan no va escoltar aquella veu, tal i com li aconsellava el seu psiquiatra. I va morir, completament deteriorat per aquella mescla mortal de nostàlgia i esperança.

Les aventures d’un home mort

-I-

No esperava trobar-se res més enllà de la vida. La mort, només era aquella secció neta que posava fi al més ençà. Un ençà sense enllà experimentable, tanmateix. Això ho havia sentit a una conferència del mestre Terricabras i en Joan, allò que deia en Terricabras ho trobava molt raonable.

La vida, abans de dinyar-la definitivament -un dia parlarem més estesament de les quasi infinites maneres de no morir-se definitivament- se li havia presentat sense massa estridències. Havia viscut com un home bo, amb reduïdes possibilitats de ser corromput. Vivia en un poble tranquil i era solter. No havia tingut, així, cap persona al costat que l’allunyés del cantó lluminós de la vida.  Ningú que l’esperés a casa a una hora determinada; ningú pel qual deixar el tabac o l’embotit; Ningú que l’impedís tenir la seva col·lecció de trolls, col·locada amb rigor militar, damunt la tele. Damunt el capçal del llit. Al cim de la nevera. A cada lleixa de la seva bonica, poblada casa.

Tírria animal

La Geraldine té fòbia  als gossos. Cada dia, quan torna del taller, fa el mateix recorregut per arribar a casa. Cada dia però, li està costant més recórrer els 500 metres que hi ha de la parada a casa sense haver de tenir múltiples encontres amb algun cà.

Ahir mateix, un canitx-amb-vella-sense-vell i una cadena amb triple xiuaua. Seguidament, un gos-cavall, d’aquests que ara en diuen gran danès però que tothom hi veu Scooby Doo. Un chow chow amb un estilisme molt semblant al de la seva propietària, segurament clienta de Llongueras. Un senyor molt de la selecció espanyola amb un rotweiler. Un gos sense amo, un amo sense gos. Un sant Bernat ensumant el cul d’ un carlí (el que és més gos que carlí) que alhora la fa petar amb el gos d’aigua de Schopenhauer. Ah! i  un alaska malamute amb trineu.

És comprensible. Per ser un bon ciutadà, s’ha de conduir qualsevol símil de Hummer i anar a comprar llenceria a Blonda. També  cal tenir animal de companyia. Tan se val si el que es tria per animal de companyia és un gos especial o una persona qualsevol,  farà falta exhibir-los.   Però la cadena de gos ofereix un plus que no el bracet de marit. Ho diu l’ampli somriure nuclear que mostra  la pau interior que només s’assoleix passejant el gos.

Ara bé, a la Geraldine  li costa guardar la compostura cívica  davant aquest espectacle. Però és que el  el cor li crema. Perd el món de vista i vol fugir mentre els vianants se la miren amb una mescla de curiositat i indignació.  M’estreny la mà tan fort que em faria suc de mà. Però finalment, el primer gos passa i ella somriu, d’alleugement, de plena felicitat, sense compostura.

Excel·lir, ara.

 

Avui m’ha arribat un correu a través de dos contactes ben diferents. És bastant improbable que tinguin cap relació entre ells. Si fos així, estaria molt contenta per tots dos. L’una, és una companya de facultat. L’altre, és el meu germà gran, en Jordi. En Jordi és advocat i se les brega amb lleis i altres lletrotes pràctiques. La Montserrat és mestra ara i se les té amb nens, pares i companyes (sí, he dit companyes) de feina. Suposo que més o menys com jo quan feia de mestra, en aquells bons temps, quan ens contractaven i tot.

Doncs bé, tots dos m’han fet arribar a mi i a la resta dels seus contactes un article de Ramon Llorente Varela, respecte al boicot a l’excel.lència. L’escrit denuncia un fet flagrant al món laboral: Excel·lir no interessa.

Ara bé, totes les persones poden aspirar a l’excel·lència? Cal triar l’àmbit adequat, el sector empresarial adient, delimitar en quina activitat concreta hi ha el potencial a excel.lir (Sobretot si s’és un dels afortunats que ha treballat una formació de lletres).

Entenem per excel·lència sobreviure en el món laboral sense deixar-hi la integritat, qualsevol mena d’integritat. Crec que la major part de persones que conec, coneixen alhora, les normes laborals que m’autoimposo (i que he decidit no fer-les públiques pel benefici dels que volen exel·lir).  Que han tingut un moment de desencís com el que he viscut intermitentment durant els darrers temps.  Que elles mateixes no excel·leixen ni excel·liran mai. Tampoc els hi cal perquè excel·lir, avui, es tradueix simplement en fer amb la seva feina, la vida una mica més fàcil als altres.

Crec també que una bona part de les persones en què penso quan escric això excel·leixen en les seves professions precisament per aquest motiu. Els valors antics de la virtud laboral han estat necessàriament passats pel sedàs de la paradoxal austeritat moral contemporania.  I l’Excel·lència? La que s’escrivia en majúscules a l’antiga Grècia. La que feia dels homes alguna cosa més gran que ells ells mateixos.   Algú ha vist algun Sòcrates viu?

Caga tió!

Es veu que el Nadal ja no és tant despreciable com es deia anys enrere. El Nadal d’abans, el la festa pel consumisme i pels retrobaments obligats. El de la festa dels quilos de més i de les peles de menys. El de la festa de veure qui passa menys fred amb més estil. Aquella festa que tothom s’avenia a dir  que no era per ell que era pels nens. El Nadal ens posava de mal humor i constatava que estàvem sols i que omplíem el buit que sentíem comprant sense parar.

Però ara la gent deu haver parat de comprar d’aquella manera i deuen omplir el buit, justament, deixant de comprar i dient altres coses respecte el Nadal. Allò tan nostrat d’omplir-se la boca amb la paraula “konsumisma” i “sossiatat konsumista” ja no es porta i estic contenta que sigui així. Perquè no tot és culpa dels altres. Ni de la tradició. Ni dels valors (estètics) horteres.

Ahir vaig poder sentir la opinió de moltes persones en un debat a l’Escola i en general sembla que s’està construint un altre reeixit discurs col·lectiu. La gent està moderadament trista per l’ambient econòmic general i omplir buits existencials ja no els preocupa. Es constata el retorn primari a la comunió familiar. La gent necessita més que mai dels seus. Sentir-se estimat i sentir-se bé estimant als altres. I compra alguns regals, sí. I fan manualitats. I abracen als amics pel carrer. I ho Admeten. Admeten que el Nadal els agrada. Que els agraden els llums i reunir-se per ventar cops de pal a un tros de fusta. Els agrada veure que el seu cor és com un tió. Que  malgrat els cops de pal, regala coses maques, almenys, un cop  l’any.

Petit malson abans de Nadal

 

Estic fent un zàpping d’avorriment. Fa estona que tinc la feina encallada i he pensat que potser a la tele hi hauria alguna cosa que pogués fer-me companyia, de fons, mentre escric. 19:07h. “Está pasando”. Un programa magazine a mig camí dels informatius de telecinco i Histórias de la Cripta.

Els professionals del programa rotulen: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho torno a llegir, per si un cas m’hagués equivocat: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho havia llegit bé. Directament pensava haver-me adormit sobre el teclat i estar somiant aquells somnis recorrents i surrealistes que et fan despertar amb un somriure. Aquells somnis que expliques, tota orgullosa d’haver-los tingut, just quan et despertes. Però no ha estat el cas. M’he clavat un parell de bandellots i he posat el 3 /24 per prendre contacte amb la vigília. Sí: continuo estant desperta perquè a George Bush van llançant-li sabates periodistes més autèntics,valents i descerebrats que jo. Torno a posar telecinco: “Mata a su madre con la escobilla del wàter”.

Ens saltem el relat costumista dels fets que no tenia res sobrer. Ni els grumolls de sang. Ni la nàusea. Ni la familiaritat alpina del moment, tan propera a una escena de Marco. Continua el reportatge amb una ronda de declaracions que procedeixo a transcriure, gairebé amb rigor:

-Está Pasando:  Conocia al parricida?

-Cambrera del bar del poble: Pues parecía un chico completamente normal. Venia cada mañana a tomar su café con leche, sus churritos. Parecía un muchacho tranquilo, nunca había mojado el churro con violencia ni nada. Leía El Mundo. Si El Mundo estaba ocupado, pedía educadamente la Razón. Leía las necrológicas alegremente, hacía ciertos garabatos desagradables, eso sí, pero pagaba y luego se marchaba educadamente. Normal. Un chico normal.

-E.P:  Qué le parece la acción del parricida?

-Vianant: De entrada mal. Aunque tengas una mala madre, no tienes porqué hacer eso.

-E.P:  Con una escobilla del wáter eh?!

Válgame Dios qué barbaridad y por estas fechas… Eso es no tener corazón ni espíritu navideño. Es lo que digo yo: si uno esta mal con su madre porqué es una mala persona que te hace la vida imposible y todo el mundo sabe que es una bruja asquerosa, no tienes porqué matarla con una escobilla del wáter. Basta con largarse. Marcharse y ya está! Qué ganas de armar jaleo…

-E.P: Se ha enterado usted de lo sucedido en su barrio?

Vianant2: Yo soy soltera. No tengo hijos. Por esas cosas no tengo hijos, entiende?

Tot seguit s’han posat a parlar de reunions de  tuppersex a la capital espanyola i jo he continuat escrivint un pèl més transtornada que de costum.

Aprofito per  desitjar-vos unes bones festes acompanyats dels vostres familiars estimats, com s’estima a un familiar que no mataries amb una escombreta. Però, per pura precaució, amagueu tots aquells objectes amb els que us faria vergonya que us assassinessin com ara els bastonets de les orelles o els tampons amb aplicador de plàstic. Això, o salteu-vos el cinco quan feu zapping com faré jo, a partir d’ara.

ser catalanopagans

http://www.tv3.cat/videos/715859