Dia 19 de Novembre. Al cel la boira de fa uns dies no se n’acaba d’anar, cosa que va fer que ahir, per exemple, no poguéssim veure la pluja d’estels. D’altra banda, tampoc sé si l’haguéssim pogut veure sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira…

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què?

-Això de mirar al cel i pensar coses, dubtar-ne d’altres, mentre se us crema el sopar…

Dia 19 de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segurament algú reflexionarà sobre el futur incerta d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i es lamentarà gremialment. Cosa que intentarem no fer l’any vinent, quan torni a ser 19 de Novembre i hàgim pogut constatar un balanç lleugerament més positiu que el que hàgim pogut fer enguany.

Des d’aquí tot el suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli a certs engranatges administratius que xerriquen. A tots aquells que proporcionen eines als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació filosòfica com cal, la que va íntimament lligada a la vida del pensament crític i a la responsabilitat cívica.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i a Telepizza, l’empresa que arregla els desastres culinaris generats mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

Mestres substituts.

La majoria de persones que ens dediquem al digne ofici de mestre i que estem en aquell moment anterior a l’interinatge, estem bastant descontentes.

És propi de la feina del substitut comportar una situació de desplaçaments i canvis constants de companys, d’alumnes, de centres. Adequar la vida a la incertesa i a la provisionalitat.

Tot plegat, gràcies a la gestió de la conselleria, s’ha complicat encara una mica més.

Nomenaments telemàtics

De tot això que diré se n’ha parlat àmpliament durant els darrers mesos . És ben coneguda l’oposició frontal de mestres i sindicats als ben intencionats però poc reeixits nomenaments telemàtics.

Aquesta “evolució” dels nomenaments que  hauria d’haver servit per agilitzar tràmits, per evitar desplaçaments innecessaris als SSTT en cada acte de nomenament, està essent tristament coneguda per d’altres vessants poc encoratjadores.

Substituir el tracte humà en l’acte del nomenament comporta suprimir la transparència, la claredat i la justícia del  mecanisme. S’ha perdut la seguretat de la tria presencial. Una seguretat que trobem tan a faltar en aquest moment on el desconcert s’agreuja per un el ritme de contractació rovellat i coix.  Com tantes coses rovellades i coixes en el nostre entorn, exceptuant les ganes de treballar i d’entendre’ns. Per tota la resta, gràcies senyors per donar-nos feina.

Posted in Educació ]]> http://malamar.wordpress.com/2009/11/11/substituts-fastiguejats/feed/ 0 marboscholiveras http://malamar.wordpress.com/2009/08/25/sota-les-illes-formigues/ http://malamar.wordpress.com/2009/08/25/sota-les-illes-formigues/#comments Tue, 25 Aug 2009 08:02:38 +0000 Mar http://malamar.wordpress.com/?p=467 ]]>

Empuriabrava. Juliol del 2009. Acaba de donar els darrers retocs al seu vaixell preciós i es disposa a dur-lo a Blanes a buscar la seva família. Se l’estima molt al seu vaixell, tant, que fins i tot no li ha posat el nom de la seva dona.

La Llúcia i el senyor X, es fan a la mar, de nit, empesos per la suau brisa d’estiu i la il·lusió d’un diumenge d’estrena. Tot fa mar: La seva samarreta de ratlles amb el cavaller de Burberrys, les sirenes que emergeixen del trencaones com dofins, la pipa.

De sobte, la nau lluu contra la llum del petit far de les Formigues. I contra les roques mig submergides. I contra el formiguer sencer. Se sent el soroll del naufragi i els esgarips d’una batalla antiga. Al senyor X li sembla sentir mondieux i despertaferros entre els catracracs del seu vaixell i els seus hòstiaputes.

I mentre la Llúcia s’enfonsa mar endins, ell l’estira, com estirava la Kate Winslet a en Leonardo di Caprio. Se sent tant tràgic mentre va nedant cap a la costa que no s’adona que a pocs metres estan fent una rave a la cala del Crit. Sent tan fort la música de Titànic dins el seu cap que continua nedant, ben bé dues hores, fins a Cap Roig.

És un guàrdia dels Jardins, en David Espada, que el troba fet un Cristo entre un cactus i una buguenvíl·lea. Porta una garota enganxada a la barba de nàufrag que ja li ha crescut del disgust. Fa un glop de til·la i maleeix l’existència de les Formigues mentre en David Espada l’abriga amb una manta.

Mentrestant, el vigilant el consola i li diu que no ha estat culpa seva. Que tot ha estat culpa de l’ambició expansionista de Palafrugell. L’Espada no entén com trobant-se tan a prop de Palamós, part de les Formigues hagin estat regalades a Calella. Segurament, els de Palamós les haguessin il·luminat millor o hi haguessin construït un edifici de dotze plantes per rendabilitzar-les, tant se val. La qüestió és que el guàrdia palamosí de Cap Roig n’està segur que si les Formigues haguessin estat completament de Palamós, allò no li hagués passat.

Després de tot, del betadine i de l’ensurt, el senyor X respira una mica més tranquil. Si més no, sap exactament on reposa el seu vaixell. Al costat d’un barco francès, sota les formigues, les de Palafrugell.

És veritat que les xiruques ocupen bastant més que les xancletes, que les ballarines, que les bambes, que algunes botines. Vaja, que ocupen bastant més que qualsevol mena de calçat (si no tenim en compte el peus d’ànec o les botes d’aigua que ens posem per rebre ruixats).

És relatiu al gust de cadascú però, pel gust general, metropolita i estetitzat, les xiruques són lletges del cagar. Fan el peu gros i obeeixen al disseny d’algun ex-jugador de bitlles o d’algun pallasso, o més probablement, d’algun pallasso ex-jugador de bitlles.

Amb les xiruques, altrament, us envaïrà el coratge de pujar muntanyes, que és el mateix que serveix per pujar-ho gairebé tot. Només cal que aneu al Decathlon i feu el merda pel passadís de muntanya, avui dia més concorregut perquè va estant de moda.

Poseu unes xiruques a la vostra vida. Feu camí calçats com Déu mana.  Atreviu-vos a passejar per Girona amb unes xiruques, malgrat els gironins. Aneu a Carpes amb les xiruques. Aneu a fer el cafè a la rambla amb les xiruques. Poseu els peus al cim de la taula i somrigueu, tant com el vostre pudor us permeti.

Però, sobretot, no temeu les emanacions podals a l’hora de treure-us-les després d’una caminada, perquè aleshores sabreu qui són de veritat els vostres amics. Poseu unes xiruques a la vostra vida. Provareu la vostra resistència, i la dels altres.

Veure’ns parlar de viatges està bé perquè ens converteix en petits narradors. Se’ns fan ullets de regressió romàntica i mirem a través de l’interlocutor cap a l’infinit mentre la boca se’ns emplena d’aventures extraordinàniries. Les aventures de l’Ego Viatger.

L’Ego Viatger, cosí germà del Geni Maligne, és un petit home que fa més bé que mal però que a vegades cansa. A través seu veiem el món seccionat en andanes i vies. Quan treballem som a l’andana, esperant  que arribi el tren dels collons. O dels nassos. En tot cas un tren de Renfe dels collons o dels nassos, tant se val.

Un tren que agafarem per anar ALLÀ,  a  la volguda realitat, la viscuda sense haver d’esperar res més que el calc dels teus somnis.

Mentrestant, l’Ego Viatger anima als treballadors  des del fons de la conciència: “vinga! Que només queden 3 mesos per fer vacances”. Fa campanya tot l’any contra el suposat tedi ordinari.  Vestit de turista, rodant per la relliscosa zona de les espectatives sobre una Samsonite,  els ordena penjar fotos al suro de l’oficina. Fotos del seu proper destí. Una platja amb cocoters. O Menorca, que ara es porta això del hippie-chic. Seguidament, els ordena explicar-ho als companys amb una periodicitat indesxifrable. D’aquesta manera pot tenir mini converses amb els altres mini egos viatgers.

Però quan torna de viatge, ha crescut proporcionalment als dies que ha estat fora i aprofita qualsevol ocasió per fer comparatives. Tot és més net o més brut, més pur o més contaminat, més barat o més car, allà on ha estat. Allà on ha estat el fa sospirar. Encara que s’ho hagi passat de pena, ha de semblar que el sospir equival a una emoció positiva. Sinó l’Ego Viatger queda com un imbècil. I és que l’Ego viatger sempre s’ho passa bé.

Però el record d’allà on ha estat es va fent més petit a mesura que s’acaben les vacances. Compassadament,  creix com un colós la imatge del  cap (altrament dit “jefe” o “aquell home”)  fent apilonar notes d’amor sobre el seu escriptori.

Casar-se val la pena. Caseu-vos tots si podeu. A la més mínima ocasió que algú pel carrer us digui “Sí”, caseu-vos-hi. Només cal que hi sigui uns moments abans, digueu-li, per rebre els convidats a la porta de l’església. Ha de fer com si fos casa seva, però sense obligar als assistents a fregar-se les sabates a l’estora. I és que a  la casa de Déu, qualsevol pot entrar-hi amb els peus bruts si després demana perdó.  Digueu-li també, que haurà de venir de venir mudat, suar i posar cara de tenir molts amics i d’estar molt content. De la resta, se n’encarrega la núvia.

La núvia, aquella dona efervescent que pul·lula pel com trepitjant núvols de Peta Zetas. I somriu i s’esgota i diu gràcies i pensa, pensa molt. Pensa des del Big Bang, on es van originar les partícules de teixit del seu vestit, fins a la disposició somiada de les flors de les taules, en forma de Big Bang. A les núvies els agrada que tot encaixi.

Jo he conegut unes quantes núvies durant aquest temps i hem format fraternitat. Ho sabíem tot les unes de les altres. Sabíem moltes coses sobretot dels nostres sentiments… de preocupació per les respectives talles, per les sogres, per les taules, per les sogres-taules, pels convidats i així fins l’últim detall infinitesimal.  El que no vaig saber mai és amb qui es casaven. Però això ens era igual perquè casar-se val la pena. Caseu-vos totes si podeu.

Anar com a mínim sis mesos abans a una botiga d’aquestes de marca de núvia. Sis mesos perquè 150 follets xinesos han de treballar moltes nits per enllestir els vestits de totes les núvies del món. Un cop han fet l’ultima envestida amb fils de lluna xinesa, els envien rabent per fax a una botiga d’aquestes. Sí d’aquestes que les dependentes porten el pal de l’escombra, la fregona i l’aspiradora al cul. T’ensenyen un mostrari amb mil sílfides vestides de semi blanc. Tu n’assenyales un. Elles t’aixequen la cella. Unes quantes pàgines després assenyales un altre modelet, elles t’aixequen la comissura dels llavis. Tot plegat és com una partida de poker.

-Perquè quant tenies pensat gastar-t’hi?

Unes hores més tard, se sol estar a casa, arrencant les cortines del menjador que, curiosament són del mateix color del vestit dels teus somnis. Un cop feta la darrera puntada, la resta, els anys en comú amb el de la porta de l’església i aquestes petites coses vull dir, s’encaren amb optimisme i entusiasme. Perquè els detalls són xuminades. El que val realment la pena és casar-se . Caseu-vos tots si podeu.

Hi ha alguna cosa al suro de la sala de professors que imanta els caps dels docents. Al costat del de “Maragall dimissió”, entre la diana amb la foto d’un  conseller parent un altre conseller i l’horari dels Serveis Territorials, dos distraccions elaborades amb bastanta mala baba.

 Ara ja hi ha quatre caps mirant-se un cartell din-A3, escrit en lletra d’imprempta, ple de clàusules.  I es fa el silenci durant uns segons. S’enretiren els caps i la munió es dispersa per uns moments, tornant-se a unir, com un ball preciós d’estornells en càmera lenta, davant la màquina de cafè.

• - Kafort -diu la mestra d’infantil-
• - Hay qué vé -exclama la tutora de tercer-
• - I després us queixeu -diu un mestre de cicle superior-

 La figura de la mestra

Es tracta d’una mena d’edicte de l’any 1921. Des d’aquí no puc veure de quins arxius de les fondes Espanyes procedeix, potser no sigui rellevant saber-ho. El títol aproximat sí: “Normas de comportamiento de una buena maestra”. O bé “estatuto de la maestra”. Diu:

1.-Una buena maestra es llamada señorita y una buena maestra que es llamada señorita no debe, bajo ningún concepto, estar casada. No debe estar casada ni andar con hombres. Ni andar con hombres ni pasear por las calles sola después de las seis de la tarde, hora en la que deberá estar ya en casa.

2.- La señorita debe continuar dando ejemplo de moralidad evitando frecuentar  heladerías y locales similares. En cuanto al vestuario, la señorita, ejemplo de decencia y pulcritud ante nuestros niños, sus alumnos, deberá ir siempre vestida con total recato. Esto es, llevando al menos dos enaguas, la falda no mas corta de un palmo por encima de los tobillos, el escote amarrado al cuello y no lucir nunca colores llamativos ni ropas, en general demasiado adheridas a la silueta.

3.-Sin duda, deberá tambien mantener la clase limpia.

                                                                                     La figura dels mestres

 I ara, una miqueta més tard en la progressiva línia històrica, els nens continuen dient-nos “senyoreta” o “senyu”, depenent del grau de repel·lència de la criatura. Mentre que al meu company se li diu Joan, senyor Joan o “profe.  Crec que si els alumnes sabessin la ràbia que ens fa a algunes, tindríem la cantarella cada dos segons: senyu-senyu-senyuuuuuu!!! Com quan els diem que merda i collons no es diu, que es diu excrements i testicles.

Val a dir, però, que n’hi ha moltes també que aquest tema els rellisca, el dels collons no, el de que les anomenin senyoreta. És més, crec que els agrada i que fins i tot, a algunes les fa sentir importants.

Però des que exerceixo de mestra, més exactament de professora de secundària al terreny de les mestres de primària, dic als meus alumnes que em dic Mar. Quan sento “senyoreta” penso en aquelles “señoritas”, solteres, quasi monges, les que exercien a l’ombra del “señor maestro” (ara ja desaperagut també,  per més anuncis de cadires molones que faci el departament), més docte i més senyor, és a dir, amo de sí mateix, de la seva figura, la que  ara s’ha posat ulleres de pasta iamericana de pana i fa monòlegs al Club de la Comèdia. La veritat és que la figura del mestre té força gràcia. Quan tingui temps us penjaré algun monòleg seu.

La figura del mestre ja no és allò que era (només faltaria!) però la de la mestra segueix bastant igual (només faltaria!). El lloc de la dona a la nurseria o a la llar d’infants, l’extensió del reducte domèstic a l’àmbit professional  queda tristament confirmat avui en dia. La millor manera de ser dona en l’àmbit laboral és ser mestra, enfermera o alguna altra professió molt antiga que ara no em ve de gust mencionar. Però les dones ja ens en sortirem de mica en mica, ens escampem arreu i adquirim noves destreses pròpies d’un híbrid en Mazinguer-Z i una mula . Ben segur, l’evolució ens servirà un parell de braços més a l’esquena, per poder portar-ho tot o, si més no, per fer butifarra sense deixar de remenar l’olla.

Hi ha capses i hi ha arbres de la ciència del bé i del mal. Hi ha Déus que disposen, homes que esperen i dones que ho capgiren tot.

Ve de lluny això que la culpa dels mals del món sigui d’un dona. Ni dels pits ni del cul. De les mans. Unes mans inquietes, que manipulen, que se serveixen de la destresa dels dits per arribar allà on la voluntat de saber els  assenyala.  Els assenyala amb un dit que, altrament, no hauria de tenir gènere. Però la tradició, ens ho dona tot a les dones: culpa, sang i fetge cada un o nou mesos in aeternum i, es veu, també  incontinència alhora de voler saber (menjar pomes, obrir capses, emprenyar la tranquil·litat dels homes).

Avui el coordinador del curs Limits i virtuts dels valors tradicionals de la Càtedra Ferrater Mora de Pensament contemporani ens suggereix interpretar el mite de Pandora.  I avui, justament, m’ha enganxat amb la tòpica inconscient incontinència de dits. Avisats, fèmina verborreica procedeix:

1.-Déu viril i ben plantat coneix a noia: Constatació de la relació entre l’home i la divinitat. Contrast entre la finitud humana i l’omnipotència divina. Entre aquell que té prou poder com per encabir tots els mals del món dins un objecte i l’altre que només els pot rebre, guardar i inexorablement: patir.

 2- Déu li entrega cosa bonica però miseriosa=  Aquest regal, bastant én la línia nietzsciana, té bastanta mala baba. Perquè el déu  coneix de la natura de la fèmina i és amo, a diferència de l’home, de l’esdevenidor. Per tant, allò que ha de succeïr és que Pandora obri la capsa, que els homes i les dones visquin patint i somiant que no pateixen, per sempre.

 3.- Noia obre cosa bonica i misteriosa i escampa la misèria que a partir d’ara farà tots els papers de l’auca. Que la culpa recaigui sobre una sola persona, allibera a la resta d’humanitat de responsabilitzar-se de la presència de mal al món.

4.-Dins l’àmfora només hi queda l’esperança = Altre cop, podem agraïr a Pandora que:

 4.1.- Hagi estat a temps de tancar la capsa, és a dir,  que l’esperança és l’últim que es perd, que la tenim,  que hi ha el consol i l’esperonament d’aquest bé-mal per comportar els mals del món.

4.2.-Que encara que hagi estat  a temps de tancar la capsa, definitivament allò que és valuós ho és perquè s’ha quedat a dins, tancat, fora del nostre abast.   Eus aquí la riquesa de l’ambigüitat, la polivalència de significats que dona corda als exagetes.

 Si l’esperança hagués sortit de l’àmfora hagués estat un mal més, però és perquè és únic i clos, que és un “sort que no els va deixar anar tots, sinó això no es podria aguantar” que l’esperança té valor i que aquest és “el millor dels móns possibles”: el fràgil equilibri que no suportaria la presència ( si l’increment, la història ho ha demostrat) d’una altra mena de mal.

4.3.-Gràcies a que va obrir la capsa, sabem de l’existència del mal i també de l’esperança.  L’esperança, aquell bonic valor que els lemmings no comparteixen.

Un altre gir és el que es podria fer amb el fet de la disposició efectiva de l’esperança. En disposem però no la tenim. Potser és  allà tancadeta, tal i com el déu ho va disposar, que se’n pot fer un bon ús.

 Per això tots els mals anaven empaquetats. Fora de l’abast del coneixement, quan  només disposavem del seu nom. Però es Trenca el pacte i el nom del que disposavem, ens sobrevé.

 En definitiva (i ara ja deu fer estona que he deixat de bansda la interpretació del mite): No podem triar patir o no els mals del món. No els podem dominar com un material de natura, perquè se’ns escapen, com se li van escapar a Pandora. Però sí que podem triar patir-los en projecte ètic, seguint els ocells (coloms negres o corbs blancs) invisibles de esperança.

Tinc  a les mans un article que em fa picor. “Notas sobre la comprensión psicológica de la tarea filosófica“. Mentre em rasco penso, com qui compta fins a deu per no emprenyar-se massa,  en el professor Terricabras i en els anys de facultat.

Penso en les hores a l’aula de música, parlant sobre Wittgenstein. I la gratera, a poc a poc,  deixa de ser tan incontrolada. Seguidament, intento trobar una explicació a la meva al·lèrgia a la psicologia. M’estiro al divan de mi mateixa, faig ohmmm i em pregunto amb accent argentí:

- Señorita, por qué téness odio epidérmico hásia la psicologia, cuchó? Algun trauma infantil? Su padre quisás… no le compró aquéja linda muñeca, no es verdad?

Faig cas al psicòleg argentí que tot portem a dins i em transporto a la meva infància acadèmica. Recordo com llegíem fragments de les Investigacions a través dels ulls d’un apassionat traductor i quasi deixeble seu. Havíem d’adorar-lo per força, al filòsof, vull dir. I no podia ser només perquè aleshores érem més joves i més impressionables. Érem més joves, més impressionables i teníem la possibilitat, com no l’havíem tingut des de les classes d’Ètica de primer,  d’escoltar i aprendre d’un bon orador.

Tots, o gairebé tots els tretze llicenciats d’aquella promoció (els mohicans, ens anomenem) vam sortir de la facultat amb amor o odi cap a Wittgenstein. Més o menys el que passa a determinades escoles de l’Opus Dei: gais revolucionaris  o supernumeraris, fills insignes del seu ramat, la seva família.

Jo no sé massa si sóc supernumerària, contestatària o si sóc, encara pitjor, pocpensadora de la doctrina de ningú. No he llegit prou bé Wittgenstein com per parlar-ne com ho fan els seus hereus. Tampoc m’han interessat massa mai les tesis de Lacan o aprofundir massa amb allò que Wittgenstein, per exemple admirava de Freud. Només constato que m’ha quedat molta simpatia i una predisposició quasi mecànica a respondre a la witggensteniana a gairebé tot. Per no parlar d’una antipatia i un condicionament burleta cap als psicòlegs. Per això em pica l’article:

“La vertiente psicológica del trabajo filosófico de Wittgenstein, durante mucho tiempo soslayada -a veces menospreciada cuando no ocultada- por estudiosos más o menos profundos de la obra del pensador austriaco, se impone con evidencia cuando se profundiza en su trabajo, no pudiendo ser obviada o aplazada para mejor momento como se hizo durante casi treinta años.”

Era Terricabras un d’aquells “estudiosos más o menos profundos” que “ocultan, soslayan y menosprecian” la vessant psicològica de l’obra de Wittgenstein? Crec només haver-me quedat amb frases dels meus apunts com ara “la psicologia és una pèrdua de temps”. Però només cal fer una ullada a “Lliçons i conversacions sobre estètica, psicologia i creença religiosa” per saber, entre d’altres coses, què deia Wittgenstein de la psicologia. Aquella era la opinió del filòsof o el que els seus alumnes/oients havien escrit del que deia. I pel que hi ha escrit, més que probablement, Wittgenstein  no tenia massa bona opinió sobre la psicologia i el psicoanàlisis.

Però no ens farem pesats. No entrarem en batalles gremials (filòsofs v.s psicòlegs). Hi ha fils de Facebook llarguíssims al respecte. Hi ha egos ofesos. Superegos fins i tot, bastant filosòfics. Estetetes del psicoanàlisis. Adoradors de les cites (d’aquests n’hi ha a tot arreu). Llicenciats de pa sucat amb oli, com jo. Wittgenstenians argentins que han abnegat de la psicologia! És tot plegat, si més no, és curiós.

A tot això només mencionar les bones notícies del Departament d’Educació, que es veu que ens hem de prendre amb bon humor, amb filosofia. 8 places de Filosofia per tot Catalunya. I això és la bona nova d’enguany, tenint en compte que la previsió era de quasi 70 places a zero. 8 no està gens malament.

8 és un número bonic. Tombeu-lo i mireu en què es converteix. Ho veieu, ben mirat som els que tenim més oportunitats de tot l’ensenyament secundari! Ànims mohicans! Ànims supervivents d’espècie! Que als d’especialitat PSI no se’ls exigeixi el CAP? Que portin passant-nos la mà per la cara des que tenim ús de  raons i tòpics (;))? Que els filòsofs/llegits en filosofia no estem de moda des de l’antiga Grècia? Que val més caure en gràcia que ser graciós? Ja ho deia Wittgenstein, o això tinc als meus apunts: “si et pica, rasca’t”. (Sic)

És palindròmies o palindromies? ho preguntarem a algú que hagi tingut temps de treure’s el nivell D. El meu company va pel camí. Aquí al costat, malalt, fastiguejat des de fa dies pel virus-que-els-alumnes-em-van-passar-i-que-jo-li-he-passat-en-una-mutació-que- curiosament-supera-el-llindar-ultrahumà-de-les-seves-defenses- es dedica a fer mots encreuats.

Els de’n Màrius Serra valen realment la pena: 2 horitzontal és palíndrom de barber. Pa-lín-drom… I què és un palíndrom? -em pregunta el malalt que ja es camufla entre el color del diari-

Doncs bé, la primera cosa que em ve al cap és un elefant. Que un elefant no és un palíndrom, que és un paquiderm, ho sap tothom. Però a mi em ve al cap un elefant.

Eus ací la meva teoria sobre els mots i les coses. De com ens arriben els mots abans que les coses i una imatge proteica s’origina a aquelles interioritats mentals que Wittgenstein avorria. Abans del concepte consensuat en una imatge mental concreta, la correcta, la que ens fa competents en la parla, m’he creat, almenys jo, un significat i un referent provisionals que, curiosament no m’abandonaran mai.

M’explico. Tot va començar amb la paraula “puta”. Quina gran paraula vaig descobrir a l’hora del pati! “Puta!” l’hi deia l’hermosa Raquel a la seva inseparable Marta, la de l’acné precoç. “Puta, puta, puta i més que puta!

-” Mare, unes nenes grans han dit “puta” Què és una “puta”?

-”Er… Ehm… Que t’han posat molts de deures avui carinyo?”

I bé, allò volia dir en l’idioma dels lapses temporals en l’explicació maternofilial… “Puta no vol dir res… encara”. Com tampoc vol dir res “cornamenta”, “disfunció erèctil” o “declaració de la renda”.

Per tant, havent inserit als meus sentits una entrada sense imatge, els sentits van dibuixar una imatge provisional. Aquella paraula era important i s’havia de retenir. D’aquesta manera, es va generar la imatge d’una bota. I ben mirat no era una imatge gens arbitrària: Era una bota de cuir, alta, de la família de les xiruques, vella i gastada, amb cordons desllorigats, sense cordar. Allò era una puta i ho va ser fins que en vaig descobrir l’accepció general i concensuada. Aquella, la més íntima, romandria com una ombra màgica cada vegada que digués a a algú “puta, puta i més que puta”.

I un palidrom? Un palindrom era un elefant sense significat, ni sentit, ni referent. Era fantàstic abans d’adjudicar-li el vertader nom. Era fantàstic… A canvi de la dosis de realitat que va fer que la paraula es pogués encabir als mots encreuats, a canvi d’aquest… “AQUELLA PARAULA O FRASE QUE POT SER LLEGIDA TANT DE D’ESQUERRA A DRETA COM DE DRETA A ESQUERRA”, el meu palindrom va perdre poder ser completament qualsevol altra cosa dita amb aparença d’elefant. Un palindrom, així, fa ràbia.