Que a Granada no hi fes calor a l’estiu era anòmal. Allò normal un juliol qualsevol hauria estat, passar calor i passejar pels carrers, bàsicament, reptant. Però realment s’hi estava molt bé i hom es podia permetre el luxe antinatural de passejar, tranquil·lament. Suposo que per aquest motiu la gent es mostrava lleugerament més atordida que de costum i badava pels carrers com si descobrís cada cosa per primer cop.

Hi havia una estàtua humana que no sé ben bé què  feia i molta gent atrinxerada al voltant seu. Va ser massa tard quan em vaig adonar que el que feia, ben bé, era fer de mim. Aleshores portava 389 dies sense cap crisis.

Alguna cosa va començar a  bullir dins meu i estava a punt d’aflorar el monstre verd i desmesurat que porto a dins. La massa ( la mateixa que apareix quan surt l’Anna Obregón  per la tele, sense voler).

Seguidament, aplico el protocol de crisis. Aparto de mi el meu nòvio pel seu bé. Li dic que l’estimo i em li dic adéu amb un to molt americà. Comprovo amb els últims esforços de consciència que porto, com a mínim, calces i sostenidors prou elàstics per contenir el rubor de la transformació que el meu cos està a punt de sofrir. Les varius se m’inflen com amb bufador. Tota jo sóc un capil·lar sanguini que batega en verd radioactiu. Els coloms paren de volar i les orenetes es caguen a sobre.

La gent que s’acumulava al voltant de l’actor repel·lent, es desplaça i s’amuntega, a una distància prudencial, prop meu. A aquell mim li esperava una fi horrible i l’incaut no parava de fer monades. Ara es porta la mà a la boca amb un gest de sorpresa. Ara fa veure que fuig de mi davallant unes escales fictícies. Ara fa veure que és un arbre. Ara una tassa. Ara una tetera. Una forquilla. Un cullerot.

És en aquell precís moment, quan tot està a punt d’esclatar, que dues gitanes apareixen del no res i  m’escombren la cara amb una branqueta de romaní. Quan torno a mi, me n’adono que la munió s’ha dissolt en intuir-les i que el meu nòvio em saluda amb cara de circumstàncies darrera la seguretat dels vidres d’un aparador. El mim és al seu costat, palpant-los com si no hi fossin. I la gitana ja m’ha agafat la mà.

-         No te voy a cobrar nada bonita, mira que cara tan bonita tienes tu -diu mentre va fent històries rares amb el romaní i la meva cartera-

-         No quiero-no quiero, no tengo nada… yo… gracias… No…er…déje éste romero…no, no… (és imparable)

-         Ai que presiosidad que niña, tienes alguien que te quiere mucho y tu madre te quiere mucho y…has sufrido mucho verdad? Pues vas a sufrir más porqué vas a tener tres hijos muy fuertes con aquel payo de detrás del cristal.

Detras del cristal sólo quedava el mimo. I els músculs se’m van quintuplicar en volum i el meu cos va prendre les formes exquisides dels cossos preparats per la violència. D’un cop de cap nuclear vaig estabornir la gitana.  Proferint crits de ràbia i desesperació animals, vaig abandonar l’escena i vaig fugir camps a través recorrent, es veu, la península a una velocitat supersònica. Avui m’he despertat completament atordida a casa meva. No subestimeu mai la força combinatòria de l’ovulació,l’estrès i la temperatura. Aprofiteu les vacances per relaxar-vos. Molt.

SOROLLS HUMANOIDES

Charles Osborne (1894-1991), va tenir singlot durant 68 anys seguits. Més concretament, des del 1922 fins el 1990.  Ell va ser l’home amb l’atac de singlot més llarg registrat a la història dels espasmes.  Va començar a principis de segle, amb uns 40 singlots per minut i va anar disminuint la mitjana fins no fer-ne cap. L’any 1990 Charles Osborne, va parar de singlotar i al món es va fer el silenci.

Crec lleugerament que a ell i a la seva dona Wilma, els hagués agradat no haver de sortir al llibre Guiness dels rècords. Haurien preferit dur una vida solitària de sorolls corporals o, si més no, puntualment concorreguda  d’aquells trons malsonants però graciosos, prou habituals a les atmosferes matrimonials, quan hi ha amor, és clar.

Diuen que el singlot ve quan s’irrita el diafragma, un òrgan que, altrament, sempre funciona a la perfecció. El diafragma s’irrita quan mengem massa o massa de pressa (o les dues coses), quan tenim l’estómac o el coll també irritats, quan estem nerviosos o excitats i quan Venus irromp l’òrbita de Saturn.

Crec més en això últim perquè diuen també que és un vertader misteri què provoca el singlot i, encara més, què el fa marxar.

Beure un got d’aigua freda com si ens hi anés la vida, sense respirar, d’un sol trago. Que algú amb bona fe et faci un espant mortal. He vist la teva xicota amb la cara enganxada a l’aparador de pronovias de Plaça Catalunya. Mira! Aquest drap no és la teva samarreta dels Ramones?

Venen a ser uns remeis bastant efectius normalment. I crec que he descobert la seva naturalesa maligna. Aquests consells, no són cap cura perquè en realitat són espasmes que tapen uns altres espasmes. Vegem-ho.

TACA D’OLI I TACA DE CAFÈ

És com deia el mestre Perich. De la mateixa manera que una taca de de cafè es treu si hi posem una taca d’oli, un espant silenciarà un singlot. Però el singlot correrà per sota l’ànima per sempre, com una ombra somorta de l’espasme triomfant que va ser.

L’home que un dia se li va troncar el singlot amb un espant, serà doblement desgraciat, fisiològicament parlant. Tindrà una taca de cafè sota una taca d’oli.  I és clar que allò ja no serà mai més una taca de cafè! Serà una taca d’oli cobrint una taca de cafè. Pensem-hi perquè l’abast de la metàfora preciosa és molt greu!

EL MAL QUE FA LA FILOSOFIA ALS ÒRGANS DEL COS

Què devia passar el maig de 1922 a la vida d’Osborne? Quin devia ser el desencadenant del singlot que l’acompanyaria durant 68 anys? Avui he estat realment abstreta pensant en la quotidianitat d’aquest pobre home. Jo amb el meu minúscul i passatger flat misteriós de costella -que ja en sentirem parlar-.

 Donant-li voltes he arribat a la conclusió que a en Charles O. li va passar una mica com a l’àvia del meu amic J-M G-S. L’àvia del meu amic ho tenia tot girat. El cor a la banda on no havia de ser, el fetge seguint el cor a aquell costat de cos… La professió mèdica auscultant  un mort vivent. Un viu que contradeia els manuals d’anatomia bàsica… En fi, des del judici de la majoria, l’estranyesa era la mateixa que produïa el cas Charles O. (amb la diferència que l’àvia del meu amic no molestava a ningú bategant des de la dreta).

Què tenien? Un funcionament normal dels òrgans interns i una mala interpretació de l’estatus categòric dels òrgans en qüestió: Els òrgans amb vida pròpia havien decidit portar la contrària i esdevenir superòrgans, situant-se més enllà del funcionament moral de la resta d’òrgans del cos. Era evident que aquells òrgans, havien llegit Nietzsche.

El cor de l’àvia de J-M G-S bategava amb autenticitat, perquè el seu estat de bategar-des-de-la-banda-que-no-toca, havia estat escollit pel cor en el moment de repartiment de bandes de cors en projecció. En cap formulari hi havia escrit: “triï la casella de la banda contrària. Hi havia només: “colesterol o cardiopatia”, aorta histèrica o ventricle depressiu”. El cor va transvalorar! Així, el diafragma del rècord Guinnes dels espasmes, s’espasmatitzava perquè espasmatitzar-se era la seva manera autèntica i superior de discórrer.

Però  continuo preguntant-me: ¿Què devia passar  el maig de 1922? Com devia ser l’anunci, el migdia, el cop de martell, l’espant benvingut però dolorós que va fer canviar la manera de respirar de Charles O.?

Osborne era un home tranquil, ferm i constant. Amb la seva fermesa, tranquil·litat i constància guiava els passos dels seus amics i coneguts. De fet, abans del gran dia, Osborne era conegut com Charlie el gurú diapassor. Amb aquest apunt vull dir que no va ser per cap estat nerviós ni per cap excitació que el singlot hagués aparegut. Charles O. ni s’excitava ni es posava nerviós, mai.  Devia ser una altra cosa, un contraespant prou important, un got d’aigua prou freda i ràpida com per generar un singlot quasi etern.

De totes maneres, la història del singlot s’acaba tràgicament quan el diafragma se n’adona, 40 anys més tard, que està ben sol. Que aquesta mena de respiració tallada per l’hip agut i perseverant de la revolta, només li ha dut solitud improductiva. Que no hi ha res més bonic que adormir-se sentint com una altra respiració s’acobla lentament a la teva i això, Charles Osborne, ho va sentir ben poques vegades. Hip!

A la gespa artificial s’hi estava molt bé. Tothom era molt de tot arreu ahir a la nit. Hi havia llums blaus i blancs que et feien semblar estar dins una peixera. Agrada estar dins una peixera. Per això el supòsit que l’existència d’un peix de colors ha de ser desgraciada, no és del tot cert. És lleugera, transparent i tèbia, sense massa estridències tèrmiques. Una vida sense aparent artifici, però efectivament decorativa.

Com el concert d’ahir. Gent d’una mida semblant, movent-se graciosament dins un recinte de parets plastificades. I tot va succeïr sense massa estridències. La vocalista, substituta de l’originària veu femenina del grup, Ross Godfrey, substituta de la no tan originària Daysy Martey, semblava treta d’un anunci de compreses francès. Vestit blanc, plisat i maldestre, botes de pell, veu epidèrmica, plisada i maldestra. Està clar que els germans Godfrey no acaben de trobar la inspiració alhora d’escollir cantant.

Potser va ser perquè el DJ Godfrey s’havia pres alguna til·la de més, que el baix semblava un destil·lat d’Elton John i l’altre, l’home orquestra, ja tenia prou feina a no desconcentrar-se entre tants gestos estranys de la noia-fina-i-segura. Potser va ser per això que ens semblava haver-nos equivocat de lloc i haver pagat per escoltar uns “The Corrs” disfressats de “Morcheeba”. Un pop edulcorat i pretenciós que ratllava el coma diabètic.

Vam trobar a faltar blues i triphop que enamora del seu “Big Calm”. Íntim, vibrant, visual. Vam trobara a faltar l’electricitat melòdica i mesclada. La música electrònica de baix tempo que ens fa transportar com es transporta l’esperit en un viatge (Dels de tren o carretera, vull dir). Vam trobar a faltar l’afortunada semblança amb Massive attack o Portishead. Allò que Aristòtil hagués trobat de comú en tots ells i que els elevaria a categoria d’excel·lents productors d’emocions.

Però bé, era “el espacio Movistar” i no el Palau de la música. Jo també tocaria amb poques ganes si em contractés Telefónica de España.

Vox Populi

La persuasió és tan vella com el llenguatge. I això, l’autor de la Bíblia ho sap. Continua fent falta alimentar estats de creença, fer moure opinió respecte el fet religiós. Continua fent falta convulsionar no només per destriar adeptes, sinó també per ser present en el teixit social, en tot l’entramat social, no només en l’apoderat per la fe. Ser, d’alguna forma, a tot arreu.

Avui dia hi ha, com a mínim, dues entitats omnipresents. Una, alguns ho saben, és Déu. L’altra, alguns ho creuen, és la publicitat. L’esperit sant del Capitalisme. Qui diu que l’Església no batega amb els temps? Així com es comunica la publicitat també ho fa l’església. La publicitat com a sistema de comunicació que es val bàsicament dels mass media per arribar al consumidor de missatge.

Es pot anunciar cotxes o detergents, begudes o pomades per les hemorroides, estampetes o hòsties consagrades. Amb aquest cotxe seràs més feliç i més lliure. Amb aquest bàlsam alleujeriràs els mals anals o espirituals. Es ven, bàsicament imatge a través d’uns mecanismes tentaculars ben cargolats a l’imaginari social. El producte ja és una altra cosa.

Saben aquel que diu…

Un exercici publicitari és reeixit si té la capacitat de sorprendre’ns. I això, l’autor de la Bíblia i els hereus del seu copyright ho saben. Saben que l’infern ja no sorprèn. Saben que la promesa d’un món transcendent va encoratjant cada vegada a menys personal. Saben, a més, que el seu personal ha perdut si no tota, bona part de la confiança i el respecte de la clientela cristiana. I llança cops d’efecte boníssims. L’any passat va abolir el llimb. Enguany remasteritza els pecats capitals. I ara, ja oficialment, excomunica les dones sacerdots i els agosarats que hagin gosat ordenar-les “dones sagrades”.

Quin pecat tan sols imaginar mínimament que una dona pugui arribar a ser sagrada! (a part de per parir el Salvador, és clar). Només podem ser bones per multiplicar i alimentar l’espècie, l’abnegació i la saviesa casolana. I és que la dona sempre ha estat culpable dels mals del món. Ve d’antic la truja d’Eva temptant al porc d’Adam. La resta de truges parint des d’aquell moment amb dolor. I porcada darrera porcada, els sequaços de Déu, definitivament, no ens deixen ni repartir una hòstia.

latae sententiae (de manera automàtica)

Es tracta del Decret General “sobre el delicte d’ordenació sagrada d’una dona”, signat pel prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (ex-Sant Ofici), el cardenal William Lleuda. I s’aplica de manera automàtica des del moment de ser publicat. Tot plegat, diuen, per tutelar la naturalesa i la validesa de l’Ordre Sagrat. Tot plegat, diem, per ser a tot arreu. Per ser discutit. Per ser en boca de tots, tots els que es posen les mans al cap.

El document publicat al diari vespertí de la Santa Seu, L’Osservatore Romano, va en contra de tots els valors políticament correctes i altra vegada es torna a obrir el diàleg entre dos jocs de llenguatge diferents. El de la fe i el de la raó. És la unica explicació, des de l’ús de la raó, que hom té per explicar-s’ho. Dos jocs de llenguatge diferents. Regles diferents. Comunitats diferents.

Aleshores es genera un estat d’estranyesa, de sorpresa quasi onírica. Una mica com el que tenia Alícia amb bona part de les criatures de Wonderland. Una mica com tots aquells que vivim darrera els murs immensos i daurats que el Vaticà s’ha anat construïnt al llarg de la història. Per nosaltres i per bona part d’aquells que viuen la fe com un gest d’amor, això ens xerica.

Dones estranyes

Finalment i malgrat tot, encara hi ha dones que desitgen ser ordenades sacerdots. Que volen jugar un altre paper, el paper que els legisladors de l’estat tot just han escrit fa poques dècades.

Dos ancestres s’estimen per sempre a la medul·la de la fe: El masoquisme feminoide i la misogínia poruga, tan atàvics i contemporanis com ho són l’amor o la guerra. Que Déu ens agafi confessats.

Realment hi ha plaga de 45 minuts sobrants. Encara no recordo el dia que no hagi anat al cinema sense que em fes mal el cul i l’esquena durant els últims 45 minuts de film. Aleshores penses  què faràs per sopar, què falta al rebost per anar a comprar, sobre què podries escriure aquella nit. Tot, menys en com acabarà la pel·lícula perquè, evidentment,  si hom està visualitzant minuts palla d’un film, és que el final ja s’ha projectat en ple nus narratiu. Tot s’esdevé a tempo d’indústria. I el temps va cada vegada més desvinculat del supòsit d’un espectador competent. No s’estableix cap mena de diàleg, ni tan sols en pel·lícules que han agradat. Fins i tot a “No es país para viejos” hi sobraven 45 minuts. Sobren redundàncies narratives, sobren sentits explícits, finals rodons, prolongacions innecessàries, retòrica visual.

Ja sé que és un tòpic gastat parlar de l’estructura narrativa holliwoodiense i com que no vull que us sobrin 45 segons d’escrit, no en parlaré. Menos es más!

-Vostè!- assenyala en Ferran- és el client un milió, moltes felicitats!

(La clientela l’aplaudeix com en una convenció d’intel.lectuals. Amb el mateix aire d’ entusiasme displicent. )

-Vostè!- continua assenyalant en Ferran- client un milió! Ara és propietari del MegaMax. El Megamax és a punt d’arribar. Esperi’s a fora i veurà.

A la Gran Via hi ha el trànsit tallat quan surt a fora. Una munió de gent envolta l’esdeveniment. Arriba un tràiler. S’atura als peus d’en Ferran. Obre les comportes posteriors i s’estén una escaleta. Devalla una hostessa rossa i somrient que li entrega una cullereta mentre li desitja bon profit. És un Frankfurt de la mida d’una balena.

En Ferran ha tingut un somni molt gran. Ell ho explica tot inquiet mentre en Vicente li porta una altra tapa sospitosament gratuïta. Ho explica pertorbat.

-Mare de Déu Ferran! Quines coses de somiar… La sacietat, la magnitud, una cullereta per un immens… Frankfurt? jo crec que Freud diria…

- Qui? Que me’l servien sense quetxup!

- Quetxup…

-Sense Quetxup. Indignant!

]]> http://malamar.wordpress.com/2008/05/18/un-somni/feed/ marboscholiveras http://malamar.wordpress.com/2008/04/21/un-canario-en-tierra-de-godos/ http://malamar.wordpress.com/2008/04/21/un-canario-en-tierra-de-godos/#comments Mon, 21 Apr 2008 21:55:44 +0000 Mar http://malamar.wordpress.com/?p=135

Els canaris anomenen Godos als habitants de la península. Estranyament sense cap esperit separatista. Els hi diuen Godos, els conceben diferents, forasters i invasors i prou. Els Catalans, per tant, som godos. Els madrilenys, també. Això m’ho ha explicat en Maxi, un canari de color taronja establert des de fa dos anys a Catalunya.

Té la gàbia penjada a primera fila del carrer de Sants. En Maxi era feliç allà entre el plataners frondosos de les illes. Cantava, refilava en colors, per carnaval es difressava de gat i feia conya amb els seus amics periquitos. Sempre arribava una hora tard a tot arreu amb en pretext del decalaix horari. El menjar era exageradament més barat que aquí. Les plomes li lluïen sota un sol resplandent!

Ara en Maxi es podria confondre per un corb. De la merda dels camions i d’altres monstres urbans s’ha tornat negre del tot. Ara en Maxi es podria confondre amb un corb si no fos perquè la pol.lució també ha desenvolupat altres mutacions en ell que l’assimilen bastant amb un lloro. I aquesta ha estat la perdició d’en Maxi. Poder parlar com ho fan els lloros. Canviar el melòdics cants despreocupats d’escena frugal de Walt Dysney, per llenguatge pur i dur. Parla amb el seu amo. Tenen llargues converses sobre la condició humana i en extensió, animal, sotmesa al tràfec insaciable de la contemporaneïtat. I del tema de l’aigua.

Quan fem les presentacions li dic que sóc la Mar i que vinc de Girona. Que hi ha moltes gavines carnívores devoradores de coloms bicèfals. Uns coloms que ensems, son devorats per les carpes mutants de l’Onyar misteriós. Que a Barcelona els ocells ho tenen molt més bé. El pobre no pot dir ni mu. L’enganxo en plena crisi nerviosa. Es veu que sovint presenta quadres d’angoixa i s’arronsa a un raconet de la gàbia mentre hiperventila amb el bec ficat dins una bosseta de paper. Potser no era el millor moment per parlar-li d’aquelles coses.

En un primer moment, crec que li he provocat jo. Però de seguida veig que ha estat la paraula “Girona”. Seguidament, veig que té un potet sota l’ala. S’ha comprat un xampú en sec i les cames les té plenes de ronya. Fa mesos que no es renta. No pot suportar banyar-se amb l’aigua del didal que li ha omplert el seu propietari. “És aigua dels regans de Ter!” -Piula compulssivament- “És aigua dels regans de Ter!”

Per tant, no són els aires podrits de Barcelona, sinó la seva excepcional consciència de territori el que ha fet d’en Maxi un canari negre i tinyós, en tierra de Godos.

]]> http://malamar.wordpress.com/2008/04/21/un-canario-en-tierra-de-godos/feed/ marboscholiveras http://malamar.wordpress.com/2008/04/14/defensa-de-la-filosofia/ http://malamar.wordpress.com/2008/04/14/defensa-de-la-filosofia/#comments Mon, 14 Apr 2008 17:23:09 +0000 Mar http://malamar.wordpress.com/?p=134

Si bé Girona no és el paradigma de gran urbs, Sant Daniel tampoc ho és de vall de muntanya. És més aviat una colònia infestada d’ex-gironins que volen una mica de tranquil.litat i d’indígenes danielites, resistents, amables, incontaminats d’esnobisme. D’aquests n’he vist ben pocs, però van deixant senyals de presència.

Ho sabem tan bon punt enfilem el Galligants. A la banda contrària de les monges, del cementiri o de la insòlita botiga de làmpades hi ha, des de fa anys, un graffiti en un mur abandonat. Diu: “Quan passegeu per sant Daniel, saludeu a la gent gran”.

El missatge va directament adreçat als gironins. I el to és el mateix que fem servir els gironins per dirigir-nos als de can fanga. I és que els danielites saben respecte els gironins que Sant Daniel és la seva prolongació verda de la rambla o el paral·lel feréstec del passeig arqueològic. Canvien l’Onyar pel Galligants. Els til.lers domesticats per una flora pseudo salvatgina i llestos. Però a Sant Daniel hi ha un canvi de codi. Paradoxalment la civilitat es posa en marxa en grau mínim i la gent se saluda.

Fa uns mesos els mestres van anunciar la seva possible arribada via telegrama. Ho van fer així perquè segons l’edicte 34.6/90-2008 es constituïa d’ara en endavant poc recomanable pronunciar el seu nom integrat a un discurs fluid. Eren tan contagiosos que es temia, fins i tot, transferir-los a través de l’embranzida del llenguatge. D’aquesta manera, es creia que es frenaria el seu avenç, segmentant el text tant com fos possible amb unitats mínimes de sentit. I Stops. Els stops fan parar a tothom.Per tant, un telegrama era una forma textual prou guspirejant com per referir-s’hi amb concreció i claredat. Quan els pares rebien un telegrama de l’escola, ja sabien de què es tractava. Com un preparatiu formal per la duresa que vindria amb el contingut de les proposicions.

Alerta. Stop. Alerta. Stop. Visitants ja són aquí. Estiguin atents gests fills seus. Stop. En cas detectin invasió, aïllin fill durant període prudencial. Stop

L’endemà, la meitat de l’escola feia pudor de vinagre i flor de te, l’altre es rascava la closca. Era evident que algú havia estat parlant d’ells, els Visitants, llargament. Creiem que un dels 14 germans Rapado, el que pateix d’incontinència verbal, va voler jugar a passar la frase maleïda amb els seus 13 germans. Germans que alhora patien de l’estranya síndrome que afecta al cromosoma 22, la síndrome de la Llibreria 22: ho saben tot i no poden deixar cap frase per concloure.

Els mestres els tenien força tírria. I n’estaven quasi tan segurs com jo que la cosa va anar així:

Rapado 1: Els Polls

Rapado 2: Els Polls són

Rapado 3 Els polls són anoplurs

Rapado 4: Els polls són anoplurs de la família

Rapado 5: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids,

Rapado 6: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit,

Rapado 7: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc,

Rapado 8: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i

Rapado 9: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una

Rapado 10: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula

Rapado 11: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent

Rapado 12: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent i

Rapado 13: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent i que viuen

Rapado 14: Els polls són anoplurs de la família dels pedicúlids, amb el cos deprimit, de color groc fosc i coberts d’una cutícula resistent i que viuen paràsits sobre el cos de l’home! Més concretament al cap! On hi fa milers d’ous! Els Polls salten moltíssim i són més prolífics que en Júlio Iglésias! Els polls que els pares no volen que ni pronunciem són més exactament… POLLS DE CAP!

I així, pronunciant a cau d’orella la frase maleïda, és com es devien contagiar els germans rapado i amb ells, la resta d’alumnat. Un cop més es demostra que el silenci o la seva cosina profana, l’austeritat verbal, poden salvar l’home de moltes plagues.