Petit malson abans de Nadal

 

Estic fent un zàpping d’avorriment. Fa estona que tinc la feina encallada i he pensat que potser a la tele hi hauria alguna cosa que pogués fer-me companyia, de fons, mentre escric. 19:07h. “Está pasando”. Un programa magazine a mig camí dels informatius de telecinco i Histórias de la Cripta.

Els professionals del programa rotulen: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho torno a llegir, per si un cas m’hagués equivocat: “Mata a su madre con la escobilla del wáter”. Ho havia llegit bé. Directament pensava haver-me adormit sobre el teclat i estar somiant aquells somnis recorrents i surrealistes que et fan despertar amb un somriure. Aquells somnis que expliques, tota orgullosa d’haver-los tingut, just quan et despertes. Però no ha estat el cas. M’he clavat un parell de bandellots i he posat el 3 /24 per prendre contacte amb la vigília. Sí: continuo estant desperta perquè a George Bush van llançant-li sabates periodistes més autèntics,valents i descerebrats que jo. Torno a posar telecinco: “Mata a su madre con la escobilla del wàter”.

Ens saltem el relat costumista dels fets que no tenia res sobrer. Ni els grumolls de sang. Ni la nàusea. Ni la familiaritat alpina del moment, tan propera a una escena de Marco. Continua el reportatge amb una ronda de declaracions que procedeixo a transcriure, gairebé amb rigor:

-Está Pasando:  Conocia al parricida?

-Cambrera del bar del poble: Pues parecía un chico completamente normal. Venia cada mañana a tomar su café con leche, sus churritos. Parecía un muchacho tranquilo, nunca había mojado el churro con violencia ni nada. Leía El Mundo. Si El Mundo estaba ocupado, pedía educadamente la Razón. Leía las necrológicas alegremente, hacía ciertos garabatos desagradables, eso sí, pero pagaba y luego se marchaba educadamente. Normal. Un chico normal.

-E.P:  Qué le parece la acción del parricida?

-Vianant: De entrada mal. Aunque tengas una mala madre, no tienes porqué hacer eso.

-E.P:  Con una escobilla del wáter eh?!

Válgame Dios qué barbaridad y por estas fechas… Eso es no tener corazón ni espíritu navideño. Es lo que digo yo: si uno esta mal con su madre porqué es una mala persona que te hace la vida imposible y todo el mundo sabe que es una bruja asquerosa, no tienes porqué matarla con una escobilla del wáter. Basta con largarse. Marcharse y ya está! Qué ganas de armar jaleo…

-E.P: Se ha enterado usted de lo sucedido en su barrio?

Vianant2: Yo soy soltera. No tengo hijos. Por esas cosas no tengo hijos, entiende?

Tot seguit s’han posat a parlar de reunions de  tuppersex a la capital espanyola i jo he continuat escrivint un pèl més transtornada que de costum.

Aprofito per  desitjar-vos unes bones festes acompanyats dels vostres familiars estimats, com s’estima a un familiar que no mataries amb una escombreta. Però, per pura precaució, amagueu tots aquells objectes amb els que us faria vergonya que us assassinessin com ara els bastonets de les orelles o els tampons amb aplicador de plàstic. Això, o salteu-vos el cinco quan feu zapping com faré jo, a partir d’ara.

Dialèctica del ciberespai (1)

El vell continent

El ventre d’Internet, el ciberespai, apareix com un món virtual. Un món internacional en el sentit fort de la paraula: no una internacionalitat pactada per cap mena de fi polític. El ciberespai és, per naturalesa, internacional, desterreritorialitzat. Aquesta descontextualització dels usos habituals del territori, el territori de les identitats i els interessos nacionals, obre noves portes, més ben dit, deixa les portes obertes de bat a bat pel control i regulació dels governs d’un espai diametralment nou.

Davant seu, com els colons plantats a les platges d’un territori que sembla immensament verge, i, esgotades les vies d’un espai gastat, en atzucac, decadent, apareix un nou món. Un món virtualment nou, un segon pis de món, del món que coneixem i a sobre del qual hem edificat aquest nou territori sense territori.

El vell món, el del continent, el físic, passa a ser el món referencial. Però és realment així? Les relacions que s’estableixen entre els dos móns són les de colons i colonitzats, és a dir, una expansió de territori o bé, seguint la imatge del referent lingüístic, un desdoblament de la manera de parlar del món? Un referent, en semiòtica, és un dels tres components del signe que consisteix en l’objecte real que aquest al.ludeix. Un referent s’entén pel seu paper (clau) en el procés comunicatiu: per la seva constància i el seu caràcter immutable. És a partir del referent que es mouen i s’edifiquen significats i significants. Però el que està passant amb les relacions comunicatives entre món virtual i món pre-virtual, és una classe de relació comunicativa, que està fent canviar la naturalesa de l’objecte, és una relació dialèctica. Així entenem la dialèctica del ciberespai, la nova dimensió del treball, la tecnologia i la política del capitalisme global.

dialèctica del ciberespai (2)

Redimensió

S’ha parlat de “cibercultura”, de “noves tecnologies de la informació”, enteses com a nocions de “subcultura”, o de novetat en la tècnica informativa. Però ni la cibercultura està per sota de res, ni les noves tecnologies de la informació es queden encallades en allò de la novetat.

La subcultura i la novetat van lligades a la moda, a allò efímer. Del que estem parlant és d’una nova dimensió per a la cultura i la informació, unes noves dimensions de cultura i informació que, en entrar-hi en diàleg, les canvien. D’un redimensionament.

En l’imaginari col.lectiu, quan es parla de ciberespai, cibercultura i deribats del nou llenguatge del bits, corre el clixé de pel.lícules com ara “Hackers”, aquella perla dels 90’. Només cal veure el contingut de moltes pàgines web on trobarem la cibercultura relacionada amb una definició críptica i freaky a parts iguals. Formar part de la cibercultura, no és pas el mateix que formar part del ciberpunk, per exemple.

Escoltem-ne una. Es fa dir “L’hipotètica”. I que ningú es doni per al.ludit, perquè si una cosa té aquesta noia, és que fa honor al seu nom:

“Hola, sóc un membre de la cibercultura, porto ulleres de pasta, un mono futurista, m’agradaria assemblar-me a l’Angelina Jolie i boicotejar les conspiracions governamentals que es tramen a través de la xarxa! Sóc un hacker bo! El Robin Hood dels ciberhabitants pobres!”

No, no i no. No només ( si es vol, això va a gustos) l’estètica i literatura ciberpunk, la cibercultura hauria de ser descrita des “d’un concepte analític i descriptiu vàlid per designar de manera àmplia allò que nosaltres anomenem ciberespai”.

Això és el que s’intenta des de la publicació “dialèctica del ciberespai”. Un gran bon propòsit. Tocar sistemàticament els conceptes satèl.lit que van lligats al nou planeta mare, el segon món. Bona part d’aquells conceptes lligats al gruix del ciberespai, com ara “realitat virtual”, “cibercultura”, o el canvi, cada vegada més, “d’informació” per “comunicació”.

Censures i altres criatures

També som conscients que, en informació, “tot no es pot donar”. Però què es dóna i què no? Qui és aquell que tria allò considerat subversiu o inconvenient pel bon funcionament de la pau social? Qui és el director d’orquestra d’aquest “món feliç” informatiu?

Hi ha qui diu que també és censura:

- La supressió d’accés als mitjans de dissemniació per part d’agències guvernamentals (com ara la Comissió Federal de les comunicacions a EUA )

- Un diari que no publiqui un comentari amb el que no està d’acord l’editora.

- La negativa d’un editor a publicar un autor.

- Una sala de conferències que prescindeix dels serveis d’un orador en particular.

- Una ràdio o una televisió que no permet determinades opinions de determinadissims tertulians.

Jo no entraré en si això deixa o no de ser censura o si se li vol dir un nom més políticament correcte i de moda… com era? Ah sí! ”Un derecho legítimo del dueño a determinar el uso de sus bienes, consecuencia lógica del derecho a la propiedad.” diu Ayn Rand. És clar, clar com l’aigua, que una cosa és censura i l’altra prendre’s al peu de la lletra les llicencies de monopoli que otorga l’estat i empreses amigues, en el camp de les emissores radials i televisives, la bóta d’on raja el mam del seu finançament. Clar com l’aigua.

En definitiva, sempre quedarà baixar al cafèbar o en intersolitari, entrar als “refugis de dades”, als sistemes per a compartir arxius, com ara freenet. Sempre quedarà cert descarament civil alhora de veure i parlar del món, alhora de posar la cosa una mica difícil a la censura, a tots els derivats de la retòrica de la desinformació, filtracions, rumors, sondeigs, a totes les variants del hoax, o com es digui.

Colesterol a l’explorer

I és clar, la xarxa ja no és una xarxa quan hi ha filatures dictatorials al mig. Talment com un colesterol per les artèries del Firefox o l’Explorer. El control governamental a la llibertat d’expressió (no diem, que no s’hagi d’exercir control, per exemple, en casos on es promulguin accions obertament delictives… ) és un assumpte pel qual la legislació encara no té prou llargs els dits ni prou forta l’esquena.

Tot està anant a un ritme vertiginós i, ja se sap, si s’ha d’esperar una llei que reguli allò de la primera esmena de la constitució d’una manera efectiva, podem esperar asseguts. En ares a l’autèntica ( o si més no, una de sana) llibertat d’expressió, la civil i responsable, que no forçosament políticament correcte. Fem un brindis per l’IFEX i accions similars que intenten posar en evidència als responsables de les violacions dels (bonics, bonics) drets humans.

Fent suma, estem davant de nous mètodes de censura bastant més subtils, mètodes que inclouen temptatives de suprimir punts de vista o idees, com ara la propaganda, la manipulació dels mitjans de comunicació, i, sobretot, la desinformació. Aquests mètodes, col.lectivament, funcionen disseminant informació enganyosa. Amb això s’aconsegueix bàsicament, i dic bàsicament perquè això és primordial, que el públic sigui menys receptiu a altres idees.

Que corri!

Ja ens ho explicava Zolà a l’Argent. El diner, per sobre de totes les coses, de la consciència, dels escrúpols, de totes les lleis humanes, es deu a sí mateix. Com una espècie a part a la que devem l’status i la vida, el diner ha de córrer, ha de canviar de butxaques, ha de créixer. Acumulant-se, podrint-se en caixes polsoses o sota rajols, fent-ne usura …mor. Doncs bé, alguna cosa semblant passa amb la informació, el germà més cool del diner. És evident que la informació és una font inesgotable de poder. Qui la té, té de la seva banda un exercici d’influència, de seducció i de moviment de masses innegable. Per això, per part dels governs o d’altres parents dels poders forts, els cal a controlar-la. Fer-la córrer i parar-la a conveniència. Especular amb la informació és a l’ordre del dia.

Això és sabut i durant la història del nostre país, malauradament, els pares o germans grans se les han hagut amb alguna altra mena de censura bastant més trista que aquesta. La figura del censor apareix al nostre imaginari com un home malcuat i poderós, rebesnét directe de Torquemada. Té a les mans unes tisores, tippex i una màquina trinxadora. O, d’altra banda, aquest censorman té una facultat imaginativa sobrehumana per bastir la realitat (que ja prou que costa d’explicar en notícies) d’una narrativitat sorprenent (tant casualment sorprenent!) que afavoreixi els interessos de l’amo de l’’hipotètic home-censor. No cal anar gaire lluny en el temps i recordar allò de “las dos línias de investigación” després dels brutals atemptats a Madrid. Des de fora, a una pàgina afiliada a l’IFEX, freedominfo.org, ho relaten així :

“There was considerable controversy about information over the blame for the 11 March 2004 Madrid train bombings. The government selectively declassified documents in March 2004 after it lost the election in an effort to show that ETA was responsible for the bombings. The Prime Minister, Jose Luis Rodriguez Zapatero said in December 2004 that his predecessor Jose Maria Aznar had destroyed all computer files relating to the investigation of the bombings when he left office. Zapatero received the €12,000 bill by the computer consulting form for the destruction of the files “. N’hem sentit alguna cosa més als diaris o a la premsa de casa?

Però, reemprenent el fil, parlàvem d’una altra faceta de la censura i fèiem esment a l’especulació. Especular consisteix en la compra i venda de béns de qualsevol tipus amb l’únic propòsit de beneficiar-se de les variacions de seu preu al mercat. I bé, Quin és el preu de la informació al mercat? Està a l’alça o a la baixa? És un bon moment per invertir en informació? Un moment on tot quisqui pot tenir-ne gratuïtament, on cada persona amb un teclat pot arribar a accedir a publicacions de la veritat suboficial, la que rebel·len, per exemple, aquestes corporacions que vetllen per la llibertat d’expressió planetària. Hi ha pàgines de Xina blocades; hi ha accessos a pàgines de determinats països completament barrats a l’accés públic.

Els supermans de la llibertat d’expressió

El “poble” contesta. N’hi ha alguns, més desperts que d’altres, com sempre, que es veuen amb el deure moral d’informar a la resta de ciutadans i compartir el coneixement sobre fets de la realitat que concerneixen a la consciència pública i que, en canvi, es veuen silenciats per alguna que d’altra mà negra. Res als diaris oficials. Res als teleinformatius. El públic mitjà, el que tindria orelles per escoltar si li arribés l’autèntic missatge, no sent absolutament res i fa i desfà amb normalitat el seu tragí diari.

Des d’aquests sectors d’experts civils en administració i direcció informativa es reacciona i, des d’un acte de justícia solidària es promouen accions com l’IFEX, per exemple. L’IFEX, l’Intercanvi internacional de llibertat d’expressió, va sorgir com una força d’oposició vigorosa i pròspera en resposta a les violacions greus de la llibertat d’expressió arreu del globus. Així és com es defineixen els integrants d’aquesta comunitat, composada per 71 grups que van des d’Oceania, Europa i Àfrica occidental. En teoria l’estructura descentralitzada i la varietat dels components de la comunitat IFEX els proporciona una gran amplitud de mires per una corporació autènticament dinàmica i internacional. El que es fa des de corporacions com aquesta, és articular una mena de xarxes d’alerta on les organitzacions afiliades informen dels abusos contra la llibertat d’expressió a la seva àrea geogràfica concreta. L’objectiu principal és fer córrer la informació, que no es quedi quieta, que quieta se silencia, s’apaga, mor. Com el diner.

Censorship

Diu la bíblia dels wikis: “La censura es el uso del poder, por parte del Estado o de algún grupo influyente, para controlar la libertad de expresión. La censura criminaliza ciertas acciones o la comunicación de las mismas. En un sentido moderno, la censura consiste en cualquier intento de prohibir la información, los puntos de vista o formas de expresión como el arte o el habla vulgar. La censura se lleva a cabo con el fin de mantener el status quo, controlar el desarrollo de una sociedad, o suprimir la disconformidad de un pueblo sometido. Por eso, es muy común la censura en la religión, los clubes y grupos sociales, y los gobiernos. Sin embargo, también existen muchos grupos en defensa de los derechos civiles, que se oponen a la censura.”

La censura pot ser explícita o implícita. Depenent de les paradoxals pulsions exhibicionistes del poder. Perquè el poder, d’una o d’altra forma, sempre es mostra… part de la seva força rau en la seva visibilitat i, pertant, exercint la censura, fins i tot en els paradisos més democràtics del món mundial, està exercint l’ús de la seva pràctica més habitual: la pressió sobre una civilitat que s’entén desde de l’amorfia, el des-control. Perquè si el poder ha de dominar, ho ha de fer sobre alguna cosa i la cosa, cada vegada més, resulta indomable. Tot, en part, gràcies al contrapoder que el prometeu experiodista, ara ciberperiodista, com foc informatiu arreu del món a través de la xarxa.

Fent una petita excursió en el temps, pensem en la piràmide de poder de la que parlava La Boétie. A dalt de tot el tirà disseminant el seu poder en una xarxa de complicitats que subgovernen descendentment fins arribar al peuple bas. La víctima, el gros treballador i subjugat, du el jou d’un poder més gran. Doncs bé, el poble baix, l’extens poble baix ara té ordinadors i fins i tot sap llegir. Ara, per les convulsions històriques i moltes revolucions de justícia, es fa dir classe mitjana o sector civil o bé, qualssevol nom que la moda filopolítica li… hagi dictat. Visca el poble en xarxa!

En definitiva, el poble (si és que es pot parlar avui dia netament de poble, si és que no hi ha tants talps a baix com a dalt, si és que encara hi ha la mena d’estructura clàssica i poderosa, amb això no ens hi posarem…) contesta. I contesta perquè té accés a allò que passa (o això creu) de la mà de la democràcia informativa globalitzant. Els governs compten ara amb un poder opositor que els exerceix de control, allò que abans feia el 4art poder. Tot gràcies a l’avenç de la tecnologia, a la democratització del saber, a la musa de totes les revolucions, el progrés.

El carnet de periodista

Això que hem notat es pot llegir a la campanya que es fa http://www.ciberpunk.info/estatuto-del-periodista contra l’estatut del periodista pel que fa al control i l’accés a la informació. Allò que deiem posts a baix de la figura del professional es veu afectat aquí.

El criteri professional s’acreditarà amb un carnet de periodista, o això s’intenta des de la proposta de llei de l’estatut del periodista. I el crit al cel. Per donar fe de la professionalitat en tratar la informació s’haurà de fer cas a l’estricte e la lletra i llicenciar-se en criteri estatutari de periodista.Jo em pregunto de quina facultat deuen sortir aquests periodistes amb criteri.

No n’hi ha prou en obserbar tot allò que feia d’un professional un professional per fer això que han portat fent els periodistes clàssics, d’escola? No ho fan alguns bloggers amb bastanta més “calité” que molts periodistes de títol? Almenys jo tinc aquesta sensació quan llegeixo determinats blocs que en teoria no tenen l’autoritat professional/moral des de la que ens informen el periodistes a l’ús.

Els bloggers (professionals ) parlen de revolució periodística, de disminució d’importància del concepte de professió, és clar (aquest no és el seu plat de llenties). Però realment, quan l’accés a la informació per les vies convencionals es paralitza, la bloggosfera continua informant. Sinó, recordeu l’11-S: les pàgines dels diaris principals saturades, la informació arribava arreu a través dels bloggers. Això és un evidència com una casa del canvi que suposa la bloggosfera en la societat de la informació.

A partir de moments com aquells de l’11-S, la importància d’aquest periodisme digital i ciutadà ha crescut brutalment. Diu un blogger “. Al igual que todos somos en mayor o menor medida empresarios, informáticos o políticos, también somos periodistas. (potser vol dir “periodisme a nivell d’usuari?”) La profesión de periodista como intermediario, elaborador-manipulador de la información y creador de opinión tenía sentido en el viejo mundo industrial, donde la centralización era necesaria. En nuestra sociedad ya no es necesaria esa centralización y el periodismo no es un caso aparte. Ahora nos podemos institucionalizar a nosotros mismos y ejercer el periodismo desde nuestra individualidad.”

Ni Moisès

Criteris i garanties

Dos documents:

1.- La declaració de principis de la professió periodística catalana (que hem anat comentant)
i 2.- La declaració dels drets i deures dels periodistes de la C.E

Les propostes recollides al primer document són els criteris recomanables per la bona praxi de la professió periodística. Fixem-nos només en l’estructura, en l’enunciat de les dues declaracions. Criteris a Catalunya, drets i deures a la C.E. Criteris associats a allò tan nostrat del “seny”. Drets i deures a Europa, el tipus de legalitat on ens podríem arribar si mai no en fessim prou amb el “seny”… Amb els “criteris” La bona praxi periodística, obeirà finalment al bon discerniment del periodista, al bon judici del professional. Al caràcter.

Però això dels “drets i deures” que reflecteix el document de la C.E , ja és més estatutari. Defineix, com una constitució (preàmbul, drets, deures) allò que ha de ser un periodista articulat entre drets i deures, el ciutadà privilegiat en l’accés i la difusió de la informació.

Una contradicció: els drets i deures, reflecteixen la situació activa del ciutadà com a espectador, el dret a ser informat amb dignitat però no el lloc per a informar-se, autoproporcionar-se la informació en uns temps que, la informació és a l’abast de tothom. Això no sembla passar al document dels periodistes catalans… si més no, no hem sabut llegir clàusules privatives al respecte.

El seny dels catalans es trabassa a l’esperit de periodista i el tarannà moral del periodista assenyat a tot ciutadà que es vulgui proporcionar i diforndre informació. Potser és molt suposar, però és que no hem trobat massa indicis que ens suggereixen el contrari.

El document de la C.E ignora, com a mínim, l’existència d’una esfera pública i democràtica no mediada per grups de comunicació ni per ciutadans que no siguin professionals de la informació. Una esfera efectiva i potencialment periodista. I és clar que del que al document es parla és de l’estatut del professional-periodista europeu, la calité, però ho fa de tal manera que barra el pas a tractaments informatius basats en la participació ciutadana ( pensem en bloggers, en iniciatives com la d’ Oh!my News, per exemple). Mireu:

“D’aquest dret del públic a conèixer els fets i les opinions neix el conjunt de drets i deures del periodista.(...) Però aquests deures només poden ser respectats efectivament en l’exercici de la professió periodística”

Implícitament una partició, tot allò que no sigui des d’aquest control de calitat, el de la legalitat estrictament professional, pot deixar d’observar el seny i contemplar la rauxa. No hi ha cos ni rostre de calitat en la massa arrauxada de la bloggoesfera, de la participació ciutadana. Per ser periodista, no n’hi ha prou, hem llegit, amb tenir accès a informacions i opinions i habilitat per descriure-les. Cal mèrit, cal ser digne del nom de la professió.“Tot periodista digne d’aquest nom accepta com un deure l’observació estricta dels principis aquí enunciats” Qui es digui “periodista” dirà molt més que amb el seu producte, dirà que compleix tota una sèrie de requisits ètics que aquí es recullen i que, a nivell d’usuari, entenen mancats absolutament de garantia. Per tant, la declaració s’eleva com un estatut, com una garantia de drets i deures. Oh! miracle! el primer codi deontològic que estableix garanties fidedignes de bona praxi ètica! els redactors, sens dubte, han estat molt més potents que el mateix Moisès: