Dret d’admissió a les portes del cel

L’homòleg de Sant Pere a les portes del cel terrenal  deu ser borni. Ja deia Plató que tot allò que contenia aquest miserable món de simples aparences, era vague, imprecís, defectuós, una ombra tremolosa de la seva projecció ideal al cosmos eidós. 

Tenim dos porters. A un no li cal moure’s, perquè és a tot arreu. L’altre va amb papamòbil. Un va ser home i primera pedra. L’altre deu tenir pedres als condutctes biliars. I no continuo perquè les comparacions són odioses.

 Continuo. Si a les portes del regne del cel -allà entre els núbols, uns metres ençà dels àngels idiotes addictes al Philadephia – hi ha Sant Pere decidint qui entra i qui no, aquí a baix o, més ben dit, aquí al mig, hi ha el Sant Pare decidint a qui rep i a qui no.

 Ho diu  el titular de la Vanguardia:”El Vaticà es nega a acceptar ambaixadors divorciats o gais”.

Exclusió, inclusió i universals

Acabo de sortir de la meva sessió diària de catequesi constatant que potser he tornat a entendre malament alguna cosa.   Allà, a la rectoria,  el mossen Ramon -un noi dins el cos d’un vell o un vell dins el cos d’un noi,  rosat, amable i amanerat-  ens explica que el regne del cel a la terra és bàsicament inclusió, comunitat, amor. Crec que ell s’hi inclou. Crec que ens hi inclou a nosaltres.

Però si tenim en compte la finor diplomàtica de l’església, s’hauran d’afegir algunes clàusules addicionals a  les cantarelles missaires a l’estil de: “L’esperit del Senyor vindrà a vosaltres. No tingueu por -seglars, que no viviu en pecat, heterosexuals declarats, etc.-  d’obrir de bat a bat el vostre cor al seu amor…”.

Lògica borrosa

 Seguidament em ve al cap un reportatge del mestre Miquel Calçada parlant amb un professor de lògica borrosa. Aquella secció concreta del coneixement em va fascinar. Tant que no recordat mai  clarament cap punt de l’explicació del catedràtic entrevistat. Suposo que deu ser per això que l’anomenem”lògica borrorsa”.

Però avui, llegint això del Vaticà, he recordat  nítidament què vaig entendre. Premises, claudàtors, supòsits auxiliars, equivalències, inclusions! S’Obren davant meu els fars antiboira de l’obvietat!

Si   “El Vaticà es nega a acceptar ambaixadors divorciats o gais”

i     “Existeixen membres de l’església divorciats o gais”

i, també, 

“Existeixen membres de l’església  pedòfils, pederastes, sàdics, massoquistes, zoofílics,  altruïstes, bipolars, dones, negres, de l’espanyol i que, a part de tot això,  els agrada en Joaquín Sabina”

Aleshores,

“ Tot l’univers de brillantors eclesiàsiques fa sistema amb l’estupidesa humana”.  QUED!!!

L’hòstia (segona part)

Vox Populi

La persuasió és tan vella com el llenguatge. I això, l’autor de la Bíblia ho sap. Continua fent falta alimentar estats de creença, fer moure opinió respecte el fet religiós. Continua fent falta convulsionar no només per destriar adeptes, sinó també per ser present en el teixit social, en tot l’entramat social, no només en l’apoderat per la fe. Ser, d’alguna forma, a tot arreu.

Avui dia hi ha, com a mínim, dues entitats omnipresents. Una, alguns ho saben, és Déu. L’altra, alguns ho creuen, és la publicitat. L’esperit sant del Capitalisme. Qui diu que l’Església no batega amb els temps? Així com es comunica la publicitat també ho fa l’església. La publicitat com a sistema de comunicació que es val bàsicament dels mass media per arribar al consumidor de missatge.

Es pot anunciar cotxes o detergents, begudes o pomades per les hemorroides, estampetes o hòsties consagrades. Amb aquest cotxe seràs més feliç i més lliure. Amb aquest bàlsam alleujeriràs els mals anals o espirituals. Es ven, bàsicament imatge a través d’uns mecanismes tentaculars ben cargolats a l’imaginari social. El producte ja és una altra cosa.

Saben aquel que diu…

Un exercici publicitari és reeixit si té la capacitat de sorprendre’ns. I això, l’autor de la Bíblia i els hereus del seu copyright ho saben. Saben que l’infern ja no sorprèn. Saben que la promesa d’un món transcendent va encoratjant cada vegada a menys personal. Saben, a més, que el seu personal ha perdut si no tota, bona part de la confiança i el respecte de la clientela cristiana. I llança cops d’efecte boníssims. L’any passat va abolir el llimb. Enguany remasteritza els pecats capitals. I ara, ja oficialment, excomunica les dones sacerdots i els agosarats que hagin gosat ordenar-les “dones sagrades”.

Quin pecat tan sols imaginar mínimament que una dona pugui arribar a ser sagrada! (a part de per parir el Salvador, és clar). Només podem ser bones per multiplicar i alimentar l’espècie, l’abnegació i la saviesa casolana. I és que la dona sempre ha estat culpable dels mals del món. Ve d’antic la truja d’Eva temptant al porc d’Adam. La resta de truges parint des d’aquell moment amb dolor. I porcada darrera porcada, els sequaços de Déu, definitivament, no ens deixen ni repartir una hòstia.

latae sententiae (de manera automàtica)

Es tracta del Decret General “sobre el delicte d’ordenació sagrada d’una dona”, signat pel prefecte de la Congregació per a la Doctrina de la Fe (ex-Sant Ofici), el cardenal William Lleuda. I s’aplica de manera automàtica des del moment de ser publicat. Tot plegat, diuen, per tutelar la naturalesa i la validesa de l’Ordre Sagrat. Tot plegat, diem, per ser a tot arreu. Per ser discutit. Per ser en boca de tots, tots els que es posen les mans al cap.

El document publicat al diari vespertí de la Santa Seu, L’Osservatore Romano, va en contra de tots els valors políticament correctes i altra vegada es torna a obrir el diàleg entre dos jocs de llenguatge diferents. El de la fe i el de la raó. És la unica explicació, des de l’ús de la raó, que hom té per explicar-s’ho. Dos jocs de llenguatge diferents. Regles diferents. Comunitats diferents.

Aleshores es genera un estat d’estranyesa, de sorpresa quasi onírica. Una mica com el que tenia Alícia amb bona part de les criatures de Wonderland. Una mica com tots aquells que vivim darrera els murs immensos i daurats que el Vaticà s’ha anat construïnt al llarg de la història. Per nosaltres i per bona part d’aquells que viuen la fe com un gest d’amor, això ens xerica.

Dones estranyes

Finalment i malgrat tot, encara hi ha dones que desitgen ser ordenades sacerdots. Que volen jugar un altre paper, el paper que els legisladors de l’estat tot just han escrit fa poques dècades.

Dos ancestres s’estimen per sempre a la medul·la de la fe: El masoquisme feminoide i la misogínia poruga, tan atàvics i contemporanis com ho són l’amor o la guerra. Que Déu ens agafi confessats.

Setmana Fantàstica

La setmana fantàstica

dijous, 20 / març / 2008

Per setmana Santa, sorgeix la santa urgència d’abandonar les ciutats natals i desplaçar-se cap a les ciutats natals d’uns altres que, com nosaltres, es desplacen també santa i urgentment. Així uns i altres ens creuen els camins, volent canviar-nos els aires i els alers per uns dies.

És fantàstic haver creuat una frontera tenint la sensació taumatúrgica de no haver experimentat massa retencions, les de les carreteres vull dir. És fantàstic creure que un és lliure per uns instants, com un nen quan surt al pati, agafant embranzida mentre s’aixuga els mocs amb la màniga. Correm, correm, amb el vidre avall, sentim l’aire sant de la santa festa! Ens agrada conduir, la mà talla el vent de la finestreta. Jesús és mort! com cada any, el calendari l’ha tornat a matar, per res! mort-ressucita-mort-ressucita… però nosaltres tenim festa!Som lliures i sembla que no portem cap creu. Passió lleugera! Ales de proletari! Fins quan s’arriba a un peatge.

És fantàstic pagar un peatge francès, així es trenca la rutina circulatòria nostrada. Allà aturats, en punt mort, desembutxaquem com a casa però et diuen, “merci madame” i “bonjour”, en francès. És que ens convenia un canvi d’aires.

Arribats al destí, som més més trampats que el fill de Déu nostre Senyor i plantem la creu a la motxil·la. És fantàstic haver de canviar a una altra llengua que no sigui l’espanyol, si més no, per variar. És fantàstic que no et coneguin de res enlloc. Ser allò que és impossible ser a Girona, un des-etiquetat, un des-conegut, un anònim! I ens estufem. Alleugerem el pas. Respirem l’aire que sembla més pur. Caminem sense complexes. És fantastic que un es cregui tant “un” i que els paisans, només en veure’t, et reconeixen com “oh là, là: espagnol?“Aleshores, parem. Mirem si fem olor d’espanyol, si hem dit alguna o d’altra paraula que se’ns hagi escapat en aquella llengua. Mirem com anem vestits: no, no som francesos. Deu ser això. Jo no porto sabatetes de topets. El meu company du un tall poc ortodoxe, gàl.licament parlant. La creu, la que haviem descarregat en arribar, torna a aparèixer davant nostre, magnificent, a contrallum, creua els rajos d’un sol encegador. Alhora que es va alçant a poc a poc, a l’ajuntament issen la marsellesa. I allà, a la plaça de la Concorde, ens vam sentir altre cop, etiquetats, classificats, taxonomitzats, vaja, com a casa.

Crucificats, no, guillotinats amb la tallant resignació i la mandra d’explicar qui som i d’on venim a algú que no li interessa, blasfemem amb boca petita: “oui, nous sommes espagnols...”. Però ben mirat, val més haver gaudit d’uns instants de lliberat, encara que després se’ns despedeixi, per més INRI, a la francesa.

Job

L’hòstia

La setmana passada estava preparant unes classes d’ètica per batxillerat quan el Totpoderós em va enviar una senyal. Amb la senyal vaig concloure que:

1. Déu existeix
2.Déu té bastanta mala baba
3. Que a Déu se li’n refum la integritat del meu crani

El fet és que buscava la Copleston a la lleixa de filosofia quan, com un test de gerani mal collat, un altre llibre es va precipitar, de canto i amb una velocitat ultragravitacional sobre el meu estimat occipital.
Quatre renecs més tard, m’adono que el llibre és la bíblia. Aleshores vaig tornar a concloure que:

1.Déu prefereix un best-seller que un manual de filosofia
2.Déu vetlla pels autors de la seva editorial
i 3, Déu és pietós.

Déu és pietós perquè l’exemplar podria haver estat el de 1000 planes, el de tapa dura i daurada o pitjor encara la versió, il.lustrada i extesa dels meus difunds avis. Allò podia haver estat un projectil mortal. Però no: es tractava d’una bíblia infantil, de poc més de 200 planes, tapa acolxada, dibuixos tous, text resumit. El llibre, obert i esventrellat en dos mostrava el dibuix d’un home depauperat, brut, ple de nyafres i patecades. No, no era Crist encara. Era Job.

Llimb enderrocat

dimarts, 24 / abril / 2007

El llimb: “un lugar sin tormentos pero alejado de Dios” . Vaja, un lloc fantàstic per passar unes vacances tranquil, lluny de tot mal i tot bé. O, si més no, d’un bé i d’un mal determinats. Un lloc per no poder fer res, durant tota l’eternitat, que es veu que és llarga, llarga, llarguíssima, i, que ho és més si no hi ha Déu o Pere Botero per etretenir-te amb els seus turments blancs o negres.

Al llimb hi anaven a parar, per exemple, els infants morts abans de poder rebre el sant sagrament del baptisme. Els pares, amb les il.lusions tancades per sempre dins un sepulcre en miniatura, escoltaven dels homes de Déu: la seva ànima resta al llimb, perquè no hem pogut exercir el nostre poder sobre ella, perquè no l’hem lliurat (o informat, que és la mateixa cosa) del pecat original.” Oh! dissortada criatura! Per ser filla de Déu has nascut pecadora!

Pecadora per esquinçar ta mare en nèixer, li demanes perdó plorant. Pecadora per prendre pit d’ella, li demanes perdó amb tendresa inconscient i infinita. Per commoure com mai ton pare mentre et té en braços, li demanes perdó obrint els ulls i fent mueques. Ells t’estimen, altres no et perdonen. Perquè encara no saps parlar però, de ben segur que ja entens amb aquesta sentència, el llengutge de la pena i la culpa.

Però estigues ben tranquil.la, criatura! Ara, després de quasi tres mil anys de reclutar milers d’infants com tu a la terra de les ànimes perdudes, ja podeu passar. Els homes de Déu han decidit precintar l’entrada del llimb. El llimb queda abolit, després de moltes discussions i per la benaurada insistència del Vaticà.

Ara, si et tornes a morir abans d’hora, aniràs oficialment al costat de Déu. El cel també és un bon lloc i pensa que això és un privilegi: tens lloc de funcionari celestial sense prèvia oposició. En vida, potser haguésssis estat un malparit, però ara ets al costat de Déu. En vida, potser haguéssis optat per l’gnosi o millor, potser hauries estat ateu. Però ara, vulguis o no, ets al costat de Déu. No és una notícia estupenda? Ja no sereu més exilats! que us han donat el permís de residència celestial!

Quin descans per nosaltres, no haver de veure els nostres nens morts bagant pel llimb, com veiem cada dia els germans subsaharians a les tanques de Melilla… Quin descans saber que tenim els fills difunds ben col.locats. Els hi espera un bon futur. Ara un ex-pecador-original, és un querubí i pot arribar fins i tot a arcàngel!

Donem gràcies als treballs la Comissió eclesiàstica creada per Joan Pau II i ex-presidida per Ratzinguer-z. Des que l’actual papa ja no la presideix, els comissionands han pogut arribar a sumar cervells i a donar no només una visió menys restrictiva de la salvació, sinó també una aplastant potestat omniabarcadora.

Han capgirat el pecat original: ja no naixem pecadors, naixem condemnats a estar al costat de Déu! I l’estat de dret al pecat? Demano a Benedicte XVI, que fent mostra de la seva… bé, fent mostra d’això que té per ser el papa més guapo de la història, hi posi mà que això se li ha descontrolat.

Volem que es tornin a obrir les portes del llimb! El llimb era l’unic jardí entre el cel i l’infern! El llimb inspirava poetes! l’unic lloc per l’ambiguitat i els grisos, per la boira i el record desclassat. Ah però els treballs de la comissió Internacional han destinats a guardar d’una vegada i per totes”la suerte de los niños muertos sin bautismo, en el contexto del diseño de salvación universal de Dios, de la unicidad de la mediación de Cristo y de la sacramentalidad de la Iglesia para la salvación”. Salve! Des de l’edat mitjana que dura la reunió per acabar proferint aquesta mala passada. Que lenta és la justícia. I quina llàstima haver de dir adéu a un dels lloc més potents i engrescadors que descriuren les sagrades escriptures.