dones!, fantàstica realitat

La feina que hi ha per fer


Avui una bona ploma ha publicat un article de diari en motiu del  Dia de la Dona Treballadora (així, en majúscules, per entronitzar l’objecte del dia en qüestió). L’he llegit i m’he dit “amén, companya” perquè subscric les seves paraules, qui no ho faria? És de calaix! La clau és en compartir-ho tot, sembla (…). I així unes no ens tornarem diabòliques i els altres no s’arronsaran fins a convertir-se en uns pobrets demonitzats que esperen ser redefinits en un món on no hi ha lloc per la seva antiga comoditat.

 Però els ulls xafarders no se n’han sabut estar del safareig dels comentaris respecte l’article. Es tracta d’un home ferit, indignat amb aquesta feminitat que, com un cataplasma universal, s’arrapa al discurs imperant, segons ell. Som unes plastes, totes menys la seva dona que és una santa, és clar (és clar). Com ens atrevim a fer-lo netejar? Ell (com en la cançó dels Amics de les arts) tolera la brutícia, trepitja terres fregats per aquestes pesades feministes, que parlen massa quan menstruen i embruten el món vomitant hormones per la boca, feminazis, neuròtiques, histèriques. Si vol netejar, serà quan ell vulgui, no quan li ho diguin, diu. Quan s’hagi de fer, si de cas, ja contractarà una dona treballadora per fer-ho bé i li pagarà la feina. Us heu ofès? Espero que no perquè té tot el dret a ser una autèntica patata amb potes, bragueta i una butxaca per a la cartera.

Un bon amic (un home que no s’ofèn mai) avui m’ha dit que ofendre’s és viure la vida dels altres. Qui voldria viure la vida d’aquell home que vol ofendre? És evident que  s’ha sentit interpel·lat, com si l’article de la bona ploma reduís el paper de la dona treballadora al de la dona castigadora que penalitza l’home amb verins verbals descarats i altius i que delimita les nostres relacions com si només poguessin donar-se en un camp de batalla. Un àmbit i prou. El de les feines domèstiques que ell no fa perquè no les veu, perquè és un home molt home. Dels que no veuen la feina que hi ha per fer a casa (aquell reducte d’intimitat on els calçotets segueixen circuits màgics fins aparèixer de nou al calaix) ni la feina que hi ha per fer a fora, aquest exterior  amenaçat pel flagell del collons de feministes que no el deixen viure en pau, ni en un dia com avui, que la santa li fa vaga i s’ha aixecat de mal humor.

 

Anuncis
Estàndard
Tinc una amiga que escriu

Llegir els altres


Primer no volia llegir ningú. Ningú que no fos mort, enteneu-me. Llegia els grans, els grossos, els que el temps i un bon farcit d’elogis han fet grans i han crescut-crescut-crescuuuut fins a fer-se-li imprescindibles. També llegia els petits, alguns de desconeguts  (=que ella no coneixia) que li recomanava la seva parenta hongaresa, una intel·lectual brillant que va venir a Barcelona perquè les seves dues filles visquessin l’escalf d’allò tan mediterrani, com en diuen? Ah sí! (Veu de Brando): La família.

I sort de La família! Sort del seu oncle, per exemple, que gairebé els hi fotia pel cap (els grans) quan veia que escrivia <x> sense llegir < y>, ―si clarament sembla que hagis llegit <y>! Si tothom ho diu, si és evident, que t’assembles a <x>, altre cop, a la nova novel·la. No? Has de llegir <y> ―li deia el seu oncle als dinars. ―Has de llegir <y> ―mentre paraven taula. ―Què fas que no has llegit <y>,< z>,< x> i tot l’abecedari de referents? Collons! Per què parlo? ―lamenta encara el seu oncle, una mica emprenyat.

No es veuen gaire sovint, val a dir, ni és tan insistent,el seu oncle. Exagera quan m’explica coses de la seva vida. Escriu. I menteix quan diu al tiet que no ha llegit, ni una mica,  <x-y-z> i tot l’abecedari. Una mica sí que els ha llegit, la punteta. Però això no ho diu que, a casa seva,  es veu, si no es fan les coses amb consciència i profunditat, no es fan.

Després, la meva amiga que escriu els volia llegir tots, vius i morts, contemporanis, paisans, semblants. Contemporànies, paisanes, semblants, més joves, per primera vegada més joves que ella. I cada vegada que algú citava algú altre que ella no havia llegit se sentia la persona més ignorant del món (no sé per què us en parlo en pretèrit si encara se sent una gran ignorant). I va embogir. Tant, que només estava tranquil·la quan escrivia. Les estones que escrivia. Quan podia estar tranquil·la.

Ara que escriu+llegeix quan té temps i quan no en té (com tothom, vaja) quan està en pau i quan a la seva pau la sodomitza la natura caòtica d’allò, com en diuen? Ah, Sí!(veu de Brando):  La família. Quan ha entès que això  d’escriure+llegir és una cosa indissociable i, fins i tot i a vegades productiva, després de tot això que sembla que ha entès mentre muscula  el braç amb què pica pedra, fa botifarra i escriu, escriu, escriu i passa pàgina, després de tot això,  es veu, li passen les manies i torna a llegir els altres.

 

Estàndard
literatura

Les distàncies curtes


31 de juliol. Recordo la presentació de Les generacions espontànies a La Calders. Hi havia un munt de gent, la justa, una mica massa justa (em deia petit-petit, serrant les dents del meu somriure). Tots els que escoltaven el Sebastià Benassar parlant (meravelles portugueses) d’una servidora. Tot eren cares conegudes (molt conegudes): hi havia el meu home, el meu tiet, el meu cosí, un parell de parents llunyans a qui vaig entabanar per venir. I l’editor, i un parell de companys de l’editorial. Només faltava la meva àvia, que segur que hauria subscrit les paraules del meu presentador benèvol.

Vaig agrair la seva presència un a un (per allargar el començament, per agafar una mica de confiança). Era un d’aquells atacs de sinceritat que ens posseeixen quan ens posem nerviosos: vaig dir que els que eren allà corresponien a allò que en diem “el cercle de confiança”, gent amb qui hi pots comptar i que hi són quan hi ha la crida de l’escriptor menut de csa “habemus presentació-sisplaaau-veniuu-que-no-vull-parlar-soola!” Una crida a mig camí del xantatge emocional i la desesperació (alguns sabran de què parlo).

Els mirava als ulls mentre enraonava. -Gràcies per venir, carinyo. Gràcies per venir, tiet, sé que volíeu anar a la platja però heu vingut aquí. Gràcies-. I quan la màquina agraïments ja anava sola, vaig topar-me, de sobte, amb un rostre que no coneixia. Hi havia una noia, entre el públic, uns ulls grans i un posat discret, estava atenta. Gràcies a tu per venir, desconeguda. Que hagis vingut vol dir que hi ha algú a l’altra banda! Un lector desinteressat ha deixat els seus plans de divendres de juliol, els seus fills potser per un moment, i m’ha dedicat el valuós temps de tarda lliure. Has vingut, no et conec i t’ho agraeixo.

Després de tota la presentació, dels parlaments dels uns i dels altres, em van presentar la desconeguda: Era la Marta Orriols, l’autora que publicaria per primera vegada després de l’estiu. La noia que havia escrit uns contes deliciosos i prometedors i de la qual l’editor en mostrava també un franc entusiasme. Val, no era una lectora anònima. No. Els ulls i el somriure de complicitat que vaig captar corresponien exactament a això: un somriure i uns ulls còmplices. I és que totes dues estàvem en el mateix barco (en el mateix submarí, vaja!). Llavors vaig entendre que allà hi érem tots, tots els que hi havíem de ser, com una gran família.

                                                                                                 ***

Dit això, els contes de la meva companya Marta m’han passat xuclant. Cito de la portada: Aquest “calidoscopi proper i empàtic que ens aproxima de manera natural als sentiments que maquillem per por d’alterar el curs de les nostres vides. (…) és un paisatge lúcid i emocional reblert dels silencis que protegim”. Se’n pot dir poca cosa més que no descobreixi l’encís d’aquestes petites grans històries. Petites perquè, com en una coneguda cançó d’aniversari, són capaces de disminuir fins a poder perdre’s dins la nineta de l’ull del lector en la seva quotidianitat, endins endins, on hi tenim amagats els desigs i els silencis, tot allò que volem  o que callem.

L’Orriols conjura totes aquelles coses petites que serien capaces de capgirar un món i que se’ns escapen, a vegades quan la mirada abaixa la guàrdia, quan la tensió i l’arquitectura vital abaixa la guàrdia, quan deixem la mà morta i el que fa és doblegar-se sobre sí mateixa i formar un puny o com quan la deixem morta, un altre dia, i, en canvi es desplega perquè vol assemblar-se a una ala que planeja entre la ingravidesa i va a cercar-ne una altra. Com la noia de la portada, que es recolza, plàcida, a un respatller que la subjecta i el braç li va a la deriva d’una carícia furtiva.

Els personatges que apareixen en aquest recull tenen tant d’aquesta voluntat de viure de les ànimes que habiten sota l’escorça de l’aparença que tots ens hi assemblem una mica. Per això remouen. Per això bufetegen. I la Marta no ha escrit violent, ni busca l’efecte de girs inesperats ni grans artificis.

Els seus textos, he llegit, “retraten la complexitat de les relacions humanes amb una prosa delicada i harmònica d’alta intensitat emocional”. No intento buscar altres paraules per definir-los a grans trets perquè aquestes penso que precisen exactament el que he sentit amb els contes que m’han fet descobrir la Marta.

Què hi trobareu? Escenes suposadament quotidianes: una noia que agafa el metro, una altra que estén la roba al terrat, una família que es disposa a rebre uns convidats, una parella que va al cine, un noi que es declara, una àvia senil, rics mesquins de catàleg, pobres mitjans en mesquinesa, aquests els més estesos… I l’extraordinari hi trobareu també: allò que explota dins d’aquest continent de “normalitat” o de formes socials fàcilment reconeixibles: infidelitats, sexe consolador o evasor, drogues emocionals, descobriments esfereïdors, esperances marcides, frustracions que arriben com pedrades, com ho fa l’amor també.

En algun moment de la lectura vaig pensar que les vides d’aquells personatges s’escrivien soles després del punt i final i del salt de pàgina que mena al relat següent. I vaig tenir la sensació d’encetar una novel·la diferent en cada relat i que el llibre d’aquella noia era un mostrari de primers capítols d’una col·lecció de novel·les sobre la condició humana. Però està clar que em confonc, que confonc les distàncies curtes que aquí interpel·len la relació entre preguntes i respostes, entre ficció i realitat, entre accions i reaccions humanes, tan humanes, amb les ganes de saber més, de viure més. Tot per culpa de la curiositat lectora, la que confon sovint l’essència d’una història bonica amb un perfum agradable que no té ganes que se li evapori. Perquè (ja m’ho sabreu dir) aquest recull aconsegueix el que aconsegueixen les bones històries, independentment de l’estil i de l’escola: que no puguis deixar de pensar-hi.

 

Estàndard
fantàstica realitat, Opinió diari ARA

La resposta que ens pertoca


Maria Àngels Anglada rescatava els versos de Nahabed Kucak, un poeta del segle XV, per encapçalar el quart capítol de la seva darrera novel·la, el Quadern d’Aram. Es tracta d’una joia literària inoblidable, forjada per vivificar la permeable però valuosa memòria. I és que l’oblit és un sequaç  implacable de la barbàrie: La nit del 23 al 24 d’abril de 1915, centenars d’intel·lectuals i professionals armenis de Constantinoble van ser arrestats i deportats. Tot seguit, es va estendre una duríssima persecució contra tota la població armènia: deportacions, assassinats massius, violacions, raptes. Anglada diu que Dante ho explicaria millor.

Encara no hi ha consens entre els historiadors (els dels uns i els dels altres) sobre la xifra de víctimes, que se sol situar entre el mig milió i el milió i mig de persones. I tampoc hi ha una adhesió general per afirmar i, per tant, condemnar aquest genocidi en majúscules, un genocidi perpetrat quan encara no s’estilava la paraula. I és que no va ser fins després de la Segona Guerra Mundial, l’any 1948, que l’ONU incloïa a l’article 2 de la Convenció sobre el càstig i la prevenció del crim de genocidi la seva definició:

“Qualsevol dels actes comesos amb intenció de destruir totalment o parcialment, un grup nacional, ètnic, racial o religiós:

a) matar els membres del grup,

b) causar seriosos danys corporals o mentals als membres del grup,

c) infligir al grup deliberadament condicions de vida calculades per tal d’aconseguir la seva destrucció física, en part o totalment,

d) disposar de mesures tendents a prevenir naixements en el si del grup i

e) transferir per força infants del grup a un altre grup.”

Desgraciadament, i per causes no tan llunyanes en el nostre temps i en les nostres generacions, podríem connectar amb algun dels punts que es despleguen del concepte. O en alguna cosa que s’obre pas entre el significat, com un corc que menja la carn dels mots: el dolor, la desesperació, la fagocitació constant de la condició humana.

Precisament al mateix ressort emocional (la memòria) apel·la la campanya per l’acollida de refugiats “Casa nostra, casa vostra” on  més de 200 entitats reivindiquen l’acollida de refugiats sirians a Catalunya. “Però no. ―diu l’espot on hi participen desenes de rostres coneguts―No ens en podem oblidar: quan ha calgut, nosaltres també hem estat acollits. Per això ens preocupa que davant l’augment de persones que fugen de la guerra, de la fam o de les idees, des de Catalunya no estiguem donant la resposta que ens pertoca”.

La resposta que ens pertoca. I ens retornen a la boca les paraules del poeta que Anglada proferia com un malefici contra l’oblit, com un clam per la dignitat humana: Menyspreeu un estranger?/que us trobeu, doncs, vosaltres, desterrats! /Lluny dels vostres, tindreu temps/d’aprendre el preu de l’exili/Si un estranger us omple d’or/a mil llegües del vostre amor,/que tot aquest or es torni cendra!”

Estàndard
filosofia petita, vida quotidiana

Petit tribut a les rareses despistades


Tercer dijous de novembre.  Arribo a casa i trec el cap per la finestra de la cuina. Recordo, mentre miro el cel aquesta nit, que l’any passat la boira no va deixar veure la pluja d’estels. -Quina ràbia! (Avui és l’aniversari d’una frustració). D’altra banda, tampoc sé si l’hauria pogut veure, la pluja d’estels, sense boira. De fet, no he vist mai cap pluja d’estels, ni cap eclipsi, ni res per l’estil. Sóc una looser de l’observació. Sempre me n’oblido de mirar cap amunt quan interessa, ho solc fer quan no cal. I quan cal, no veig el que se suposa que he de veure: aquests regals que el cel descobreix una moment cada vint o trenta anys. I que els altres sempre veuen. I fotografien. I comparteixen. I s’admiren en xarxa. Em pregunto quines altres coses deixem de veure per culpa de la boira o de no estar mirant quan tothom mira…com ara la superlluna. Merda! la superlluna! Tampoc he recordat mirar-la i aquesta era fàcil. En canvi, avui la nit és negra i fonda a Vilablareix, tot i que el cel llueix com una gola d’òpera. Un moment de contemplació seguit d’un record d’aquest bonic vespre que he passat, retrobant companys i mestres en el comiat acadèmic al professor Terricabras.

-Ho feu tots això? –Em diu el meu marit traient el cap per la finestra del balcó-

-Això, el què? Tots… qui?

-Tots els filosofets. Que si ho feu tots, això de mirar al cel i pensar coses, gratar-vos la barbeta en silenci, mentre se us crema el sopar…

Tercer dijous de novembre, deia, el dia que la UNESCO ha marcat per dedicar-lo a la Filosofia. Però no és un dia qualsevol de la filosofia, la que sobreviu a les aules com un llimac però que està de moda a la tele i tot això. I és que hi ha dies i Dies Mundials i avui n’és un d’aquests. Una jornada on, ben segur, algú reflexionarà sobre el futur incert d’aquesta disciplina. Portarà flors a la tomba d’algun filòsof mort i tirarà floretes a algun de viu. Llavors es lamentarà gremialment, cosa que intentarem no fer l’any vinent quan hagin passat tres dijous de novembre.

Des d’aquí declaro la meva admiració a grans mestres com el que hem acomiadat avui. Perquè ella sí que no té res de tòpic (ni de raresa despistada ni de profund insondable). Des d’aquí també el meu suport a la Plataforma per la Defensa de la Filosofia. A totes les iniciatives que posen oli als engranatges que esperem continuïn funcionant després de les ultimes lliçons dels filòsofs cabdals. Ànims i força als relleus generacionals. També a tots aquells que proporcionen eines i materials als joves i no tan joves per a l’aprenentatge de reflexionar. A aquells qui aposten per a una educació com cal, la que va íntimament lligada a la salut del pensament crític i a la responsabilitat.

En definitiva, llarga vida a la Filosofia! Llarga vida a la boira i als estels que van d’aquí cap allà i que brillen malgrat ser només una excusa per alçar el cap. I, sobretot, llarga als marits que, amb un gest simple però efectiu, apaguen el foc i ens salven el sopar i la vida mentre lloem la Filosofia, la boira i els estels.

Estàndard
literatura

El cas Tell (1907-1991)


La Gemma Domènech ens vindrà a veure al Club de Lectura que organitzem a Vilablareix aquest desembre. Parlarem del seu Tell, un llibre que una servidora va ressenyar aquest estiu a la Revista de Girona. Aquí us deixo el text, per si us fa venir salivera de llegir-ne més, de llegir l’origen, vaja!

El cas Tell (1907-1991)

Què ha de passar perquè la vida d’una persona es converteixi en un cas? Potser quan esdevé exemplificant o participa d’un grau de periple prou notori per convertir-se en una història digna de ser explicada.  És el cas de Jordi Tell Novelles o “el llop solitari de l’exili català” tal i com anuncia el subtítol de  l’obra de Gemma Domènech i Casadevall.

És precisament perquè “la memòria és efímera i fràgil i que sabem poques molt poques coses malgrat que cada dia ens veiem inundats de més informació”, com obre Quim Nadal al pròleg del llibre, precisament perquè en col·lectiu l’oblit també es fa més gran que és cabdal la importància de pàgines com les que llegireu a Tell, el llop solitari de l’exili català.

Aquí es rescata la vida espectacular d’aquest arquitecte racionalista, independentista de socarrel , maçó de conveniència, esmunyedís, “fidel als ideals, aventurer per força, poliglot autodidacte, compulsiu fins l’agressivitat, temerari i valent, diplomàtic a l’ombra”. Això només ja ens hauria de d’obrir la necessitat en nosaltres d’ empassar-nos pàgina rere pàgina del que Gemma Domènech ens relata amb passió de la vida d’aquest personatge que ens convida a descobrir, ja des de la suggeridora fotografia de la portada: Podem veure-hi  Jordi Tell gairebé d’esquenes, com si estiguéssim dempeus sota una porta oberta. Veiem el seu menjador i el veiem a ell,  tot fullejant un escrit que bé ens agradaria fullejar. Clenxinat, algun cabell se li escapa de la bonica cabellera, samarreta blanca, mànigues que semblen retallades per fer-la fresca i uns tirants que no se sap si li subjecten els balders pantalons a genoll o són la continuació d’alguna mena de davantal. Sembla que sempre vagi per feina i sembla s’hagi de girar en qualsevol moment i convidar-nos a passar, l’allargassada versió catalana de Carl Gable.

 Quan sabem que el compromís polític de Jordi Tell el va portar fora de Catalunya dues vegades, i que exercí a Alemanya diversos càrrecs diplomàtics, i que  va intervenir  a l’ambaixada de Berlín per desactivar l’alzamiento a cops de puny, i que va tastar  la presó de la Gestapo i de Franco repetidament, i que no s’hi va saber estar gaire, i que es va escapar al més pur estil Houdini i que, per si no n’hi hagués prou, també va estar tellejant a la Corunya i a Noruega, i entre Estocolm i Moscou i Tòquio i San Francisco i Mèxic. Quan sabem tot això (i altres coses que aquí no esbossem per no desvelar gaires més sorpreses) el relat de la vida de Tell sembla això, un relat. Una història trepidant d’aventures, explicada des de la més humil modèstia narrativa. Gemma Domènech s’amaga, com tot bon historiador, rere els fets que ens exposa amb una escriptura depurada de temptativa literària. Que la vida novel·lesca de Jordi Tell  esdevé cas, esdevé “la vida real d’un personatge de novel·la”, com diu ella mateixa en un article de diari. Finalment, el llibre és una  exposició  artesanal, feta des de la passió per la recerca i l’entusiasme per la figura d’un home que va deixar solc fondo i silenciós a les pàgines de la història del nostre país.

Estàndard
literatura

Per què faig els macarrons tan bons?


Friedrich Nietzsche, l’homòleg de Ferran Adrià en filosofia (per allò de rebentar exhaustivament els valors tradicionals) es preguntava per què era tan savi, tan llest i per què escrivia llibres tan bons, entre d’altres coses. I és clar que s’ho havia de preguntar! No hi ha millor manera per saber-se que preguntant-se això.

Avui he pensat en aquest home durant uns minuts de glòria que he tingut, quan m’he adonat que els macarrons que he fet són insuperables. I és clar, ara no puc defugir la pregunta que reclama ser feta: Per què faig els macarrons tan bons?

Quan s’està immensament satisfet d’alguna cosa i, fins avui puc dir que no ho he estat gairebé de res, cal dir-ho i preguntar-se públicament sobre el per què d’aquesta immensa satisfacció.

Amb els meus macarrons he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara ha rebut. Els meus macarrons que, a hores d’ara ja deuen estar esferificats en mil i un nutrients xuclables a l’interior de l’intestí prim dels afortunats que n’han pogut menjar, es convertiran acabats els successius processos, en la femta més ditxosa que pugui enriquir la terra. D’ella en naixeran arbres forts i densos de prodigioses fulles verdes, palpitants de gràcia, que recuperaran la gran la salut d’aquest deteriorat planeta i així podré dir que, gràcies als meus macarrons hauré salvat l’home d’un destí funest.

Estàndard
fantàstica realitat, vida quotidiana

Apostatar del tot fa mandra


6a00d83452e06a69e201310f3ea65b970c-320wi

De la wiki: “L’apostasia (del grec αποστασία, “desertar” o “revoltar-se”, de απο, apo, “fora, a part”, στασις, stasis, “posició”) és l’acte de renunciar a la religió què hom professa”.

 I bé, busco entre les fotos del meu bateig i no m’hi veig signant res ni fent cap encaixada de mans amb el capellà. Veig un nadó (més rodó que nadó) amb cara de no saber pas per què l’han vestit tan ridículament. No recordo haver donat el vist-i-plau als meus padrins (els meus estimats, estimats padrins!) que a les fotos surten pessigant-me les galtes. No. No vaig tenir opció i així m’ha anat. He deixat de ser una pecadora original per passar a ser una incoherent del piló. Podria haver estat un simple descreguda feliç però descreguda i, en canvi, he estat una descreguda incoherent però descreguda.

D’aquestes que s’indignen dient un “Mare de Déu” o “Verge Santa”. De les que quan es pensen que s’han de morir -sol passar una vegada o dues a l’any- s’encomanen a Déu, per si les mosques. De les que es caguen amb el Pare el Fill i l’Esperit Sant i els escriuen amb unes majúscules poc convençudes. De les que es casen per l’església per no ferir expectatives familiars o l’imaginari propi.  De les que bategen els fills perquè, és clar, la tradició és un valor que s’ha de mantenir enllà de les generacions, tan lligada a la fe, tan lligada a la cultura que costa destriar-la de l’amalgama en què s’ha convertit la bella regla d’or de la moral, un pastitx fet de sentit comú i d’altivesa moral, gregària i carregada de bones intencions, sota la forma d’una església feta d’homes convençuts que que els que deserten, els que es revolten d’una manera o altra, són uns pobrets imbècils.

De tant en tant, em surt una espècie de vehemència urticant i tinc ganes de formalitzar la deserció d’una vegada i per totes. Que sóc una impostora. Una covarda. Un gos llanut camuflat entre un ramat d’ovelles. I em ve gratera i tinc ganes de fer-ho d’una fotuda vegada, sobretot per coses com aquesta. O per altres mil petites coses que m’irriten d’aquesta Església. No passa d’avui que apostato! -Em dic. Però hi ha tantes coses a fer, tantes rentadores per posar, tantes joguines per recollir, tanta roba per plegar, tantes coses realment importants que saturen l’existència… que ja ho faré demà. Si Déu ho vol, és clar.

Estàndard
Educació, personal, vida quotidiana

Vosaltres, els mongòlics


niño-sindrome-down-vuela-fotos-asombrosas

Deixeu-me que em tregui per un moment l’embut que alguns em poseu al cap abans de dir res. No tingueu por que surti amb algun gest desafinat ni que us agredeixi amb la meva presència. Deixeu-me que m’expressi amb la vostra llengua, el català que procura ser correcte, farcit de relatius, subordinades i bones maneres, també les dels diccionaris. Deixeu-me que em posi la disfressa de normalitat, ara que ve carnaval.

Tinc la Síndrome de Down i, si res no ho canvia, la tindré durant els pròxims anys. No voldria resultar gaire visceral, però aprofito l’embranzida per deixar anar la mala llet que continc habitualment gràcies a la placidesa del meu caràcter.

Després d’anys d’integració escolar i laboral, d’anys d’avenços molt significatius en la nostra qualitat de vida. Després dels esforços en la formació de certa consciència social al voltant del tractament de persones com jo, m’he de continuar sentint: subnormal, mongòlic, retardat. Retrassat, diuen alguns. Llavors jo els dic “No. Digui’m retardat, en català correcte però obsolet és retardat, senyor”.

Mongòlic potser és l’expressió més poètica de totes. Deu ser perquè m’hi assemblo, com les dents d’Eloisa a un collaret de perles. Mireu-me: tinc el clatell pla, el perfil pla, els ulls de xineta però no sóc xineta. El problema el deuen tenir els que sí que en són de xinesos i mongòlics. Mireu-nos. Poseu-nos de costat, vosaltres que teniu la mirada clavadora: Mireu! dos compatriotes subnormals.

Em ve de família. Veig que la vida és bona per ser narrada i imagino un títol de novel·la: “el mongòlic subnormal”. Potser que comenci a escriure algun tipus d’autobiografia imaginària, com si jo hagués nascut a Mongòlia, per exemple, i els mongols tinguessin seriosos problemes per taxonomitzar-me o per insultar-me amb propietat.

Bé. Dono per acabada la meva rabieta. Torno a col·locar-me l’embut (el que poseu al cap dels discapacitats i dels malalts mentals, indistintament). Me’l poso, tothom a lloc i a viure plenament la meva valuosa rutina. Ara us demano poca cosa: depureu el llenguatge de paraules gastades. Si no ho feu per mi que, en definitiva se me’n fot, feu-ho pels meus familiars que són gent endurida com jo, però amb un punt  d’irascible al respecte.

Estàndard
literatura

La valentia de Serge Bestard


Sobre Cants de Sirena Negra de Sebastià Benassar

Un periodista d’un diari de comarques que fa bé la seva feina i li agrada però que, malgrat això, l’abandona. Els companys del diari estan sorpresos, alguns fins i tot admirats. Companys gairebé amics, bons amics. Dels bons amics que, fins i tot, es converteixen en narradors de la seva història, en hereus de la seva història.

El seu cop de timó els sorprèn i els fascina alhora, perquè la seva era “Aquella mena de decisions que sempre envejàvem. Poder deixar enrere una feina, un tipus de vida, tot, per perseguir un somni. Allò era el que més s’assemblava a la valentia”

I és que els herois de les històries d’aventures en són molt de valents. Una valentia que s’exerceix com una mena de saviesa aristotèlica: són valents aquells que saben trobar la justa mesura entre la covardia i la temeritat. I aquí teniu el punt on es troba l’heroi d’aquesta història, algú que ha decidit llançar-se a la mar, a l’aventura, només per amor.

Però no és pas un mariner inexpert, que té vaixell i cultura de mar. Que se’l coneix (si és que el mar es pot mai arribar a conèixer del tot). Se’l coneix amb passió, com en Sebastià es coneix el món de les lletres. Ja ho diu en un moment el seu protagonista “la literatura o es fa amb passió o no arriba a ser literatura, és només i simplement escriptura. I ell el que volia ser era una estrella de Rock”: No us enganyeu, encara que estiguem davant d’una “simple” novel·la d’aventures, tal i com ens podem arribar a pensar, aquí tenim literatura de la bona, de la que punxa, de la que conjura, de la que interpel·la, de la que fa jugar i, perquè no, de la que entreté.

Un conte de contes, una novel·la tribut al gènere d’aventures de tots els temps: des de l’Odissea, passant per l’Illa del Tresor a Indiana Jones. Totes les novel·les que conjura explícitament com si es tragués de la butxaca un mapa del tresor per recórrer la geografia del seu món i totes aquelles altres que hi són de manera implícita: una novel·la de cavalleries, per exemple: com el quixot, Serge va a l’encalç d’una cosa que pocs convergiran a veure. Tots els vaixells enfonsats amb un nom que recorden una batalla, novel·la històrica. Novel·la policíaca, seguint les pistes com un detectiu de novel·la negra sense assassinat.

Cants de sirena negra, una novel·la blanca d’aventures

Si hem d’escollir un mèrit d’aquesta novel·la, és que aconsegueix encomanar la il·lusió que ens transmet la lectura de les novel·les d’aventures que invoca contínuament

Aquesta “simple novel·la d’aventures” és un mosaic on l’aventura n’és la banda sonora, on l’acció domina gairebé tots els escenaris i és bàsica pel desenvolupament de la trama. Finalment, una cosa no traeix a l’altra: el senzill objectiu d’entretenir no xoca amb l’amalgama de reflexions que sorgeixen d’aquesta lectura.

Benassar també escriu sobre la llibertat: “De vegades ens encantam amb allò que costa d’aconseguir: una feina una casa, un cotxe, quan realment el que costa és la saviesa, la felicitat i ara, quan ja començo a fer tard, m’adono que la felicitat és fer el que un vol, amb qui vol i quan vol”.

També ens parla de l’amistat, si entenem que la narració mateixa ja és li fa tribut: Una segona persona, una transcripció ficcionada en la veu de l’amiga que escriu a partir d’unes cartes de navegació el recorregut que fa el protagonista arreu del món per a fer realitat el seu somni. Els buits que hi ha en la documentació, els omple ella, a partir del què s’imagina que el seu amic va fer o va pensar. D’aquesta manera, la narració es converteix en un relat composat, estripat per l’autor, cosit per l’amiga. Ella, en cert sentit, pren possessió del protagonisme, empatitza amb el seu amic amb una força tan gran que fins i tot interpel·la el lector, que no es pot quedar com un simple tercer i que pren part emocional en aquesta història.

I, per si fos poc, s’aconsegueix una altra cosa en aquesta “simple” novel·la d’amor, mar i aventures: la posada en valor de la imaginació, l’aventura i la fantasia, com a parts indestriables de la vida. Perquè: “En el fons els homes, no són només el que viuen, sinó també el que els hauria agradat viure. No som només la vida que vivim, sinó també totes les que hem somiat viure”. Amb què sinó amb la imaginació omplim els buits que la vida no ens explica? Amb què sinó amb la fantasia suportem el dolor que a vegades la vida ens infligeix? Amb què sinó amb l’aventura vivim la vida com homes conscients que només en tenim una? Viure la vida com si fos una aventura, oberts a la novetat, atents als detalls que poden guiar-nos el camí d’un somni, encara que només sigui el de viure lliurement, “amb qui volguem o com volguem”, buscant el que volguem buscar, ja siguin amors, records, oficis, sirenes negres.

L’estela del Morning Star

Robert Louis Stevenson, Joseph Conrad, Jack London, Jules Verne, Herman Melville, Emilio Salgari… Benassar demostra la seva cultura literària però no pedanteja, la invoca a través de la fascinació i de l’emoció, tot fabricant un recurs emocional per conjurar un estat de l’esperit que s’esdevé en llegir el llibre: El mode “aventura on”.

Finalment, quan llegiu els cants de sirena negra, no tindreu més remei que abandonar-vos als sentiments de les lectures iniciàtiques de molts lectors (els dels llibres d’aventures). I si mai n’heu llegit, us en vindran ganes. Una bona carta de presentació del gènere, on l’amor (l’Amor en majúscules) i la recerca de l’autenticitat, es viuen amb la intensitat i l’entusiasme blanc de la joventut.

Podeu llegir un avanç editorial de Cants de sirena negra a Vilaweb.

Estàndard
literatura

CELEBRAR LA MEMÒRIA DELS VIUS


Jack O’Lantern no era cap Sant. Un borratxo, un busca bregues que s’emportava tota la mala fama del seu poble, situat en un racó perdut d’Irlanda. Diuen que una nit de taverna es va topar amb el mateix diable i que, savi com és en els vicis dels homes, li va oferir l’enèsim trago. El glop just que sempre li feia falta. A canvi d’aquell glop, ell li cedia la seva ànima en forma de moneda.

En Jack O’Lantern no era cap sant, però tampoc era del tot estúpid. Així que es va guardar la moneda i va saber jugar amb el mateix diable, posposant el pagament i el xarrup a deu anys vista. Deu anys que van passar en va pel dimoni, ja que la fura irlandesa el va poder tornar a enganyar i va posposar el pagament fins al moment de la seva mort. Quan li va arribar l’hora, va passar una cosa extraordinària, més encara que la llegenda que us estem esbossant: a aquell home li van aplicar el dret de veto, tant a l’infern (el diable ja el tenia ben avorrit) com al cel (tothom sap que no hi deixen entrar brètols).

D’aquesta manera, Jack O’Lantern es va convertir en una ànima en pena a la Terra, il·luminant totes les nits tenebroses amb la flama de l’infern que el diable li va entregar, en un gest de pietat maliciosa. Ell la va guardar dins una carbassa buida, perquè el vent i el temps no apagués mai el record d’aquesta història que ens explica els orígens l’home de Halloween, de l’home de la carabassa del diable. Una història que, ben mirat, també ens parla de la importància de ser viu i comportar-se com un bon viu. De la importància de ser mort i comportar-se com un bon mort, és a dir, restar pacíficament sota terra, o al cel al costat del Pare, o en la memòria dels altres, com vulgueu dir-ho. Que no són bons els morts que cavalquen sense cap per les nits de la terra!

Podríem trobar un fil fi que lliga aquesta tradició irlandesa amb l’imaginari cristià. La història d’un pecat o d’un reguitzell de pecats que es paguen amb la pena de no poder gaudir del més enllà. És una advertència per a navegants: Viviu bé la vida, però recordeu la mort. On viure bé la vida, vol dir comportar-se pietosament, rebutjant els vicis, tots, fins i tot la maleïda varietat de l’enteniment que és l’astúcia. La vida no és una partida que hàgim de guanyar a la mort perquè sempre tindrem les de perdre. Halloween, com Tots Sants,  recorda que la mort no ha de ser la porta d’una pena o d’un alliberament, la mort podria ser només el moment precís en el qual hom deixa de generar records i passa a ser objecte d’aquesta memòria, en el benentès que mereixi ser recordat (que no s’hagi comportat com un Jack O’Lantern, com a mínim).

Finalment, també podem extreure’n la importància que té en totes les cultures, això de ser ordenat: Hi ha un espai pels vius i un altre pels morts, un temps pels creadors de la memòria i un altre per la memòria enllà del temps. Hi ha un lloc per a l’eternitat, on l’eternitat és molt més que un horitzó on tendeixen totes les coses bones. Allà, és on hem de voler ser, fins i tot quan ens oblidin.

La fina línia que ens separa

Abans que el Halloween piqués totes les portes, els antics celtes celebraven el Samhain (en irlandès arcaic vol dir “fi de l’estiu”). L’època en què s’acabava el bon temps, la llargària de la llum, es recollia la collita. I començava llavors l’època fosca, el temps pel recolliment i la pausa. Si l’estiu havia estat pròsper, ara podrien passar un bon hivern. Així, costa poc trobar les similituds amb una transposició espiritual del sentit d’aquest ritu. La vida i la mort, el temps per la llum i la sembra, el temps per la collita i la dolça retirada, el cicle de la vida. Els celtes, creien també que la línia que separa aquest món de l’altre es feia més estreta quan arribava el Samhain. Llavors, els esperits, tenien via lliure per creuar-la i venir-los a veure. Els esperits dels bons i dels no tan bons, no feien distincions. Les portes eren obertes per als ancestres estimats, però a les males peces, les esperitaven (mai més ben dit) amb màscares i disfresses, els feien força por, que no torbessin la pau dels vius, en una nit com aquella. Aquella nit més que cap altra, els esperits dels avantpassats actuaven com a protectors de la llar i per aquest motiu se’ls venerava. Precisament aquest és un tret comú en moltes cultures, la veneració dels difunts (els bons difunts, els que no són i seran pàries de totes les llars, del record dels vius, l’infern definitiu).

Si bé hi ha un llarg camí fins a la tomba (o això esperem) la distància que separa la manera de celebrar el cicle de la vida i la mort, és curta quan comparem el que ens suggereixen les creences implícites en aquelles tradicions i la nostra. Si gratem en les diverses tradicions sobre la mort potser les diverses cultures no som tan diferents. Ho notem en la relació entre els vius i els morts, en la necessitat d’atansar als morts en la tardor per celebrar, finalment, el curs de la vida.

La vida que es commemora al Halloween té un punt d’astúcia i de naturalisme que l’imaginar cristià ignora. La mort que se celebra el dia dels difunts ens parla clar: els nostres morts (a diferència dels morts de Halloween) no podran mai barrejar-se amb altres esperits, ni bruixes, ni monstres. La vida que se celebra el dia de Tots Sants es consistent amb el sentit cristià de la vida. És l’explicitació excelsa del viure santament, on els sants són exemple de vida. El dia de difunts netegem les làpides i posem flors i passem els dits enyorats damunt dels marbres que centellegen. I podem visitar el record d’aquelles vides que ens feien companyia, i la memòria de l’amor pot visitar-nos més que mai en un sol dia.

Després dels sants

Dels sants ens expliquen que són persones que van fer el bé d’una determinada manera, de la manera precisa que els va obrir les portes del cel a la terra, just al contrari que l’home de la carbassa de Halloween, vaja. Perquè els sants són els portadors perfectes de la gràcia, del valuós i cada dia més estrany do de la fe, volem dir. Per definició són model, estímul,  intercessió. Semblaria que n’hi hauria d’haver pocs, però de sants n’hi ha hagut tants al llarg de la història, que no queden dies a l’any per celebrar el seu nom. Per això també la importància d’aquest dia, on, es dóna l’oportunitat de fer festa grossa i celebrar el sant dels que no tenen dia adjudicat.

Dites aquestes coses, Tots Sants és una data per a recordar qui podríem ser, per creure que fer-ho del tot bé és possible (encara que  si tots fóssim sants,ens esperaria un món una mica ensopit).  L’endemà, en canvi, és un dia per tenir present com voldrem ser recordats. Així, cal que tinguem presents els morts, l’exemple de tots els morts, la vida de tots els morts, portin una carbassa per cap, un barret de bruixa o una corona d’espines. Tots, sants o malfactors, hauran viscut i hauran estat recordats (per bé o per mal, d’exemple o d’advertiment, objectes de memòria). Finalment, però, vivim on vivim i ens agrada felicitar-nos pel nom, prendre energies per vetllar la vida amb panellets i les castanyes, les flors als cementiris.

Estàndard
literatura

La noia del vestit blau. Per a la Txell i en Mark, el dia del seu casament…


Hi havia una vegada, fa molts i molts anys, un vestit s’estava a un aparador del carrer Santa Clara. Era blau. Semblava que algú l’hagués cargolat fortament per aconseguir mil petites arrugues verticals, l’estil d’Eivissa, la lleugeresa d’un ocell marí, l’encant d’una platja de sorra negra. Duia una mena d’espirals discretes, pintades als peus i tenia un escot profund d’esquena. Aquell vestit, però, tenia clarament la síndrome de la Ventafocs. Totes les noies de la comarca se l’havien emprovat, a les unes els anava gros i els feia bossa, a les altres, simplement no els esqueia. Un dia però, una noia a la que no li agradava gens mirar vestits als aparadors, va entrar a emprovar-se’l. No sabia per què aquell vestit li va cridar l’atenció:

―Ep, noia! ―Li va dir el vestit picant el vidre, no busquis més que sóc per a tu!

I així va ser com el vestit blau i la noia es van fusionar, en un acte sublim de bellesa i perfecció. Se’l va posar per anar a un casament. La núvia, una amiga seva que tendia al romanticisme tou, es va enamorar d’aquella peça, gairebé tant de l’home amb el qual s’anava a casar. Fent-li una confidència, li va dir a cau d’orella: “El dia que tu et casis, jo portaré aquest vestit blau”. I no feia broma, pensava posar-se’l. Però també li feia una il·lusió, una il·lusió gairebé infantil, que la seva amiga trobés la persona que la fes feliç perquè sabia del cert que aquella noia era una mina de felicitat. Van riure molt, aquell dia, franca i obertament, com sempre havien fet, però amb la màgia entranyable que corre pels casaments. I és que aquella noia, a partir d’aleshores mundialment coneguda com “la noia del vestit blau”, havia estat al seu costat des de que eren insultantment joves, quan vivien l’amor i el desamor amb la intensitat d’un cap nuclear. Quan la colla d’amics era el Centre de l’Univers, quan el centre de l’univers eren les tardes al bar jugant al trivial o fent diana. I cerveses. I pizzes. I més cerveses. Quan cada any era el seu any perquè semblava que els anys els haguessin de brindar oportunitats infinites.

―Quant temps ha passat? Tu te’n recordes?― Li diu la núvia― Si estàs igual, marrana! I és que la noia del vestit blau no ha canviat gaire. Conserva l’esplendor dels vint anys i, tot sembla apuntar, que la conservarà almenys uns altres vint anys més. Té la mateixa mirada serena que projecta a través de la foscor d’uns ulls ametllats i amables, una rialla que explota suau i compassada, sense cap estridència. La noia del vestit blau és més que bonica per l’encís que només la bondat de caràcter pot desprendre. Perquè ella és discreta i delicada i té un arsenal de bones paraules sempre a punt. Perquè ella és simplement valuosa i fidel i constant i alegre. Potser és per això que aquell vestit només va triar-la a ella i ella va triar aquell vestit, com el noi amb el que avui es casa. En Marc, així es diu l’afortunat, va veure tot això que avui us explico d’ella i va entendre que no se li podia escapar:

―Ep noia! Li va dir, picant l’ullet, no busquis més que jo sóc per tu!

La noia del vestit blau va encertar de ple. Li quedaven bé les abraçades, la companyia, la complicitat, la força i l’amor d’un noi que, gairebé, era tan maco com ella. Li quedaven bé les caminades enèrgiques darrere seu. Li quedava bé la vida al seu costat. I aquell parell de feres que van aprendre a estimar junts! uns gossos fets per la neu però que, paradoxalment, van créixer en la calidesa d’una llar que avui s’instaura. Que bé que li està a en Marc a la Txell, la noia que avui ha deixat el blau i ha triat per sempre el blanc radiant, el color d’un paper per escriure, d’una taula per parar, d’un prometedor dissabte de setembre.

Estàndard
literatura

46 hores, 24 minuts i 9 segons


tumblr_mgisdhaKTZ1s2mjgno1_400Arribarà el dia que finalment es prohibiran els petons. A partir d’aleshores s’expressarà l’amor tan tendrament tou a través dels llavis cap els llavis o bé cap a les galtes (les de la cara, vull dir) d’una altra manera. L’amor o les ganes de matar algú a la italiana, petons de màfia, per exemple.

Finalment s’acabarà aquesta prou perillosa convenció social a favor d’un altre gest més higiènic, val a dir.  A partir d’aquell dia, substituirem els petons per aixecades de cella.

Podrem aixecar les celles un parell de vegades, puntejant el gest al temps de corxera, quan vulguem saludar algú que bé es mereixi la nostra estima (com ara el nostre cònjuge/parella contractual). O quan ens n’acomiadem sortint de casa.

Podrem aixecar lentament i amb arquejada sinuositat una de les dues celles, quan pretenguem expressar amor epidèrmic (aquell que es manifestava a través dels antics petons de cargol). En canvi, per dir a algú que morirà properament o que es trobarà algun cap de cavall sense cavall, n’hi haurà prou en arrufar-les i clavar una sòlida mirada siciliana.

Falta poc per aquest dia, creieu-me.

Mentrestant, gaudiu del Dia Internacional del Petó que commemora el petó més llarg de la història, un petonet que va durar 46 hores 24 minuts i 9 segons. Esperem que cap dels dos portés barba.

Estàndard
dones!, Educació, mare i fills

Mamelles i trinxeres


Mamelles, sí. I no pits ni tetes ni pitrera. Perquè fisiològicament les tenim per aguantar els bolis a la reguera o alletar als nostres infantons. Les dues coses alhora no poden ser. Ara bé, això últim (que han de servir per alletar) les mares d’avui dia ho sabem més que bé. Ho sabem tan bé i sortim tan convençudes de les maternitats que després, durant el llarg període de lactància, ens dediquem a guanyar adeptes per la croada de la llet materna i les seves bondats. Pengem posts contínuament, entrades a Facebook, fils de conversa reals (els del parc, els del supermercat, els de la sala d’espera, etc.) que versen majoritàriament sobre un tema: donar el pit al nen. Donar el pit al nen és el millor que hi ha. Els immunitza molt més. Crea un vincle afectiu amb la mare de l’hòstia. Ajuda a reduir les possibilitats de desenvolupar càncer de mama. Ajuda a recuperar la línia després del part. És econòmic. És natural. I, per damunt de tot, donar el pit al nen és el millor que hi ha, per si no havia quedat clar. Els nens es converteixen en super guerrers que han superat la força del super guerrer i les mares en unes heroïnes imparables, capaces de portar-ho tot amb la mateixa lloable, serena naturalitat. La casa, la feina, la casa i la feina, les criatures. Totes (les que s’afaiten també). Això amb la part del bust que no ocupa el lactant. Per aquest motiu, jo em trec el barret davant les dones que ho aconsegueixen, no sense les seves dificultats. Les respecto i les admiro. Però no cal fer-ne bandera ni propaganda. Que estem a la societat del coneixement (o això diuen) i la resta de fèmines que no donen el pit saben llegir i solen comprendre texts i arguments amb la mateixa facilitat que desenfunden una teta o preparen un biberó.

Caldria recordar que donar el pit és una opció que pertany a l’àmbit de la intimitat, com el sexe. Oi que no anem preguntant a tort i a dret quina mena de sexe practica cadascú? de veritat interessa? Ostres! Potser sí. Per allò de comparar, extrapolar i fer-nos una idea de com és en realitat aquella persona. De com és, és clar, a diferència de nosaltres que, ben segur serem millors o pitjors amants, mares i pares en relació a quina gestió fem dels nostres líquids corporals. Amigues meves, mares i tietes, sogres i cunyades, conegudes i saludades, si us plau, elimineu de les converses el tema del pit, m’incomoda atrinxerar-me en justificacions o silencis quan no caldria. Podem parlar del temps que fa que, per cert, gasta força mala llet!

Dites aquestes coses, podeu signar aquest manifest a change.org perquè aquest senyor faci alguna esmena al seu treball. Una cosa no treu l’altra.

Estàndard
literatura

Girona10: Preparats per una Girona de 332,772 duros!


Queda clar que no som gens russos. Un rus (d’aquests que s’estilen últimament per aquí, no els autòctons) torna a casa satisfet si ha gastat el doble del que havia previst. Tant se val amb què. Un rellotge, un apartament, una joia. Nosaltres, en canvi, estarem ostensiblement més contents si allò que consumim ho consumim a bon preu. Ara bé, els catalans que últimament s’estilen per aquí, els que no poden gastar ni un duro de més que no sigui per pagar factures, se’n reserven uns quants (concretament 332’772 duros, l’equivalent a 10 euros) per poder gaudir de l’acte de consum anual més esperat (després de les rebaixes, és clar): El Girona10, la campanya de promoció turística que els de casa gaudim com si fóssim turistes. I és que tenim molt sabut que hi haurà un cap de setmana de gener que podrem anar a dinar com fèiem abans (quan vivíem per sobre les nostres possibilitats, vull dir) i a dormir en hotels de ciutat també com abans (quan Ryan Air i la joventut ens ho permetien). Aquest cap de setmana podrem prendre’ns la gratuïta llicència d’imaginar-nos que hem anat de viatge i que som a la quinta forca. Obrirem la finestra de l’hotel i, veient la catedral, premerem fortament els ulls imaginant-nos que és Santa Sofia o la Torre Eiffel. L’endemà menjarem en aquells locals de la nostra ciutat on la resta de l’any només ens en permetem la salivera. Ens agradarà ser a Girona llavors, i, amb una mescla de nostàlgia de cor i de triomf de butxaca, constatarem que no som pas gens russos.

Estàndard
Opinió diari ARA, Periodisme local

3000 navegants a la recerca de la gironitat


Crear un grup a Facebook és prou senzill: Pàgina d’inici, menú esquerre, clic a “Crear grup”. Si, a més, el grup que es crea és del tipus NED (sigles de No Ets De…) tot flueix. A casa, el nostre NED ja té més de 3000 membres compartint això de “ser de Girona”. Però què hem de saber per ser-de-Girona? Si ens prenem al peu de la lletra la capçalera, segurament molts gironins hauran descobert, esmaperduts, que no són de Girona. I això, els gironins no ho podem tolerar. Llavors, hi entrem diàriament per comprovar si aquell dia som de Girona o no. Hi ha dies que ens sentim estrangers de la nostra pròpia terra. Però els dies que som de Girona, obrim els ulls del cor i gaudim amb les fotos dels anys dels avis o les de la retina més recent. Descobrim imatges, ressuscitem records, racons de pedra infinitesimal. Gràcies al grup, s’obre màgicament el teló d’una nova memòria entre generacions: Avui, al NEDG hi ha un membre que assegura haver sabut moltes coses d’un parent gràcies a les fotografies del mur (esperem que bones). També hi ha un noi que vol compartir amb tothom el plaer tradicional de pixar-se a la Devesa per barraques. Uns quants li han dit guarro, d’altres han identificat la pixarada amb aquell ser-de-Girona que reconeixen al seu costumari mental. Edificis desapareguts, bars de joventut, inundacions històriques, art al carrer. Tot un viatge emocional d’uns internautes que els agrada trobar-se, en públic i portes endins, a la recerca de la gironitat.

Estàndard
art i cinema, dones!

Jaimie Marks is dead


sq_jamie_marks_is_dead

Era aquesta setmana o mai. Vaig agafar la meva panxa, les Braxton hicks, el culpable subsidiari de les dues  i ens vam plantar a Sitges. Fent-nos el pagès de Girona vam poder esmorzar al Melià amb crítics, artistes i uns que no sabíem gaire a quin gremi penrtanyien. N’hi havia un, l’únic que parlava català, el de la camisa de colibrís pintada a mà, que va demanar cereals per esmorzar. Havien de ser de blat, sense panses ni merdes d’aquestes. Se’ls menjava darrere les cameres que entrevistaven a Carter Smith. Fixeu-vos en aquest segon pla si mai veieu l’entrevista a la tele i sabreu de qui us parlo. Aquest, la cambrera i una noia molt ben vestida van felicitar-me per l’embaràs i van especular sobre el sexe la criatura en relació a l’inflor de la meva cara. Cap dels tres va encertar però a tots tres els vaig donar la raó. Una nena, sí! (no). La seva amabilitat bé s’ho mereixia.

Jaimie Marks is Dead, aquesta era l’excusa oficial pel trajecte. El film, una perla de Sundance, semblava una aposta mig segura. Comptava la fantàstica Liv Tyler, fent de mare del protagonista i Morgan Saylor, la nena de Homeland. L’argument, bàsicament una història d’un fantasma adolescent mort i un altre de viu, també prometia. Era tot curiós veure aquell cadàver entranyable que tant s’assemblava al Harry Potter, passejar-se en calçotets durant cent minuts. Com establia una relació amb l’altre nano, el semi popular d’institut, com s’anaven canviant els rols: el de mort, el de popular, el de freak. L’horror va manar durant la primera mitja hora, després, com molt bé va dir un dels espectadors que abandonaven la sala en acabat “Esto ha sido como el sexto sentido gay”.

Un relat ben tramat (també a la pantalla) que juga amb l’ambigüitat de les relacions entre els personatges, amb l’estranyesa vers el món als ulls d’un adolescent que tantes vegades se sent allunyat de la vida i del seu sentit fonamental: estimar i ser estimat.

Finalment, el més lloable de la pel·lícula és que s’ha sabut integrar allò sobrenatural en una posada en escena altament realista. A destacar també la cadència estranya i desconcertant pel que fa al ritme. Tot plegat, sabreu, molt al gust d’una servidora.

Estàndard
Opinió diari ARA, Periodisme local

L’arquitectura de salut


keep_calm_and_simply_walk_into_mordor

Caminar va bé per tot i això ho saben molt bé els dissenyadors de l’hospital de Santa Caterina que, per cert, fa poques setmanes va complir deu anys servint salut exemplar a Salt.

Contemplem-lo: El Santa Caterina es desplega en una sincronia perfecta entre pensament i arquitectura. Tot està disposat per fer cames: Amplis espais voltats de verd on els conillets podrien saltironejar per sempre, gairebé 28.000 metres quadrats d’hospital horitzontal. Així, anar-hi ja vol dir cuidar-se si pensem que quan un té hora al metge, pot viure-ho com tot un itinerari de salut (sempre que les nafres per les quals se sol acudir a l’hospital no ho impedeixin).

Però surtin amb temps de casa que la ruta va així: Vostès aparquin el cotxe (si poden) o paguin l’aparcament que tampoc és tan car. Saltin o rodegin la barrera per vehicles de l’entrada, segons la seva condició física. Un cop fet això, segueixin la curvatura del flairós camí de romaní que els portarà fins la porxada principal. Allà els saludarà sempre algú que demana un cigar o diners per agafar l’autobús. No el rodegin ni el saltin: el saludin, llavors declinin o acceptin la seva petició amablement. Un cop a dins, caminin una mica més, passant pel bar, la cabina de loteria i la botiga de regals. Tot seguit, girin al primer trencant a mà dreta. Ara porten uns deu minuts caminant a bon ritme o vint minuts si estan prenyades, coixes, grasses o les tres coses a la vegada. Si s’han cansat, pensin que estan treballant per la seva salut i que encara queda un tros fins el mostrador d’admissions, el punt exacte on els darrers mesos es fan i es desfan més estoics de la província.

Estàndard
literatura

Els que roben peres


Com que estic llegint els articles del senyor Mirambell del dret i del revés, aquesta he viatjat en el temps més que mai. Avui veig “Els que veiem passejar” o “Els que prenien la fresca”, una fotografia evocadora del gironins de totes les girones del temps dels avis, atrapats per sempre en el record minuciós d’aquesta històrica ploma de la nostra ciutat.

Algun dia m’agradaria asseure’m en un banc de la rambla i constatar que el pas del temps ha esborrat gairebé totes aquestes històries. I pensar en superposar planols existencials i imaginar-me tota aquella gent convivint amb els passejants d’avui dia, a l’estil de la fantàstica APP EraGirona.

Però per ara he d’asseure’m al meu escriptori i mentre escric sobre ibers i romans,sobre minyones i picapedrers, penjar els ulls fora la provilegiada finestra d’un Mas envoltat de camps. Des d’aquí veig l’encreuament de la petita carretera que surt de Vilablareix i que passa pel cim de l’autopista, flanquejada per diferents conreus en la seva extensió. Alguns se’ls coneixen bé: saben que hi ha camps de kiwis abandonats i panotxes, oliveres i rotatius de cereals. Que hi havia hagut pomes fa poc. Que ara només hi ha gespa per fer-hi correr el gos (algun dia els haurem d’explicar que allò són sembrats i que algun pagès potser els traurà l’escopeta).

Però els conreus més concorreguts aquest any són els perers de’n Blau. Durant la jornada, potser s’hi paren 4 o 5 cotxes, tot terrenys, no us penseu. Algun cotxe bo. I furgonetes. Solen ser dos, la dona (de totes les ètnies possibles) sempre va de copilot i esbronca l’home. -Va que és per avui! i agafa-les maques! i el marit pren una bossa de plàstic (o dues o tres. Els de la furgoneta van amb bosses de l’Ikea) i fan la seva collita particular. Quan ha acabat, el senyor (de totes les ètinies possibles) carraspeja i dissimula contemplant el paisatge, com si estigués passejant. Obre el maleter. Puja al cotxe, arrenca. Suposo que deuen passar pel Mas després, a passar comptes. Però sento el cotxe allunyar-se, lluny, lluny. Un estol d’esparvers cobreix el camp de davant. Ahir hi van passar els estripadors i la terra és un caramel de franc pels passejants de l’aire.

Estàndard
literatura

Una taca al jardí


una_taca_al_jardí

L’àvia i l’avi s’estan adormint darrere la finestra amb la mirada penjada al jardí. Sembla que se’ls encomani la letargia que ve del fred i la neu mentre desplacen a poc a poc els ulls per l’exterior de la casa. Els relaxa repassar cada cosa: El petit estany, els arbres de sinuoses branques i els nans, tots set, arrecerats sota el porxo perquè als brètols del barri els costi més d’ultratjar.

De sobte, la Carmeta, fa un bot d’aquells que només fa quan s’altera profundament. Ha vist una taca vermella i imprecisa al bell mig del jardí.

—Què és allò? Ho veus? —Fa ella tot sacsejant el braç del seu home. Surten a fora sense a penes cordar-se les bates. La veloç Carmeta avança l’Ignasi imprudentment per la dreta. S’atura quan arriba al lloc de la màcula. Clava el bastó a la neu marcant l’assumpte i reposa les mans a la ronyonada. Esbufega. —Això! Ho veus? —Diu indignada referint-se al cadàver que li embruta el blanc jardí. —Això? És el noi de les pizzes. Tu has demanat una pizza?

Al voltant del cos estès del repartidor s’ha constel•lat tot l’arsenal que duia per entregar. Com si algú l’hagués sorprès per darrere i ho hagués deixat anar tot bruscament. Potser s’havia obert el cap amb l’aresta d’alguna pedra de les que flanquegen el caminet que du fins a casa. Tant se val: Saber com ha mort el noi que jeu al seu jardí els importa ben poc. Només veuen sang a la neu i el pepperoni i l’extra de formatge. Tot de coses que pertorben la bellesa del paisatge.

Primer pensen que podrien trucar a la policia o a algun veí d’aquests que sempre saben què fer a casa dels altres. Però, després d’un d’aquells llargs silencis plens, matrimonials, decideixen fer una altra cosa. Així que incorporen el mort com poden. Després, van untant-lo de neu, pressionant-la fortament contra el cos, compactant-la. Arrodoneixen les formes de manera que oculten el difunt sota dues boles de neu, una de més petita al cim d’una altra de molt més grossa. Fet això, la Carmeta corre dins de casa i en surt amb un barret i una bufanda, uns botons, una pastanaga i una escombra. Ho fan servir per guarnir les dues boles que van prenent la forma d’una silueta entranyable i sinistra.

En acabat se’n tornen dins de casa per descansar. No hi ha res que els relaxi tant com seure darrere la finestra i repassar que cada cosa sigui al seu lloc: El petit estany, els arbres de sinuoses branques, els nans, tots set i un ninot de neu que els dedica un gros somriure tot esperant la primavera.

Estàndard
crònica, literatura, pares mares i fills, Periodisme local

Crònica d’una petita revolució domèstica


Des que per sant Jordi em van regalar l’últim disc de Els Amics de les Arts, a casa torna a sonar música. I al cotxe i a la dutxa i a l’ascensor i mentre es cuina. Dono el meu més profund agraïment a aquesta nova descoberta que ha desbancat per complet la tirania del disc del Super3 que sonava sota l’estrident amenaça de l’ emperadriu de casa –una espècie fàcilment catalogable de 2 anys, única en la seva franja d’edat, filla de dos pares que passen la trentena i que encara miren Bola de drac mentre sopen, així com molt enganxats a la tendresa insòlita dels vuitanta  llargs. Així com molts dels protagonistes de les històries que expliquen les cançons dels Amics de les arts.

Però va sonar el Ja no ens passa  ̶ l’eficient reclam del disc, tot sigui dit ̶  i es va fer el silenci. La criatura es va col·locar el xumet i va assentir en un gest d’aprovació, marcava el ritme amb el caparró i fins i tot cantussejava. Vés a saber què havia provocat aquell miracle! Potser reconeixia els seus pares en aquella peça. Alguna frase de lament o  pèrdua, d’ironia constructora, algun estirabot que li sonava al nostre estil generacional.

Així que fa uns dies, quan vam veure que els tindríem al pavelló de Vilablareix durant la festa major vam pensar que seria una bona manera d’agrair a aquests músics prodigiosos el tomb que havien provocat en la qualitat de la nostra vida. Ens vam calçar les vambes, pensant durant uns moments en què ens solíem posar quan sortíem de casa per divertir-nos i fer coses d’aquestes. Realment ens ho vam haver de pensar i val a dir també que va costar aixecar-se del sofà i deixar els Maleïts Malparits de Tarantino a mitja escabetxinada. Però ho vam fer.

Arribats allà, pensàvem trobar tot de pares de la nostra lleva que havien deixat els nens dormint amb els avis i que venien retrobar-se amb ells mateixos durant una estona. Però el pavelló estava ple de vilatans joveníssims, també dels pares dels vilatans joveníssims i dels avis dels vilatans joveníssims, cosa que em va despertar alguna inquietud antropològica.

Des de la grada veia una noia altíssima i esvelta, situada a primera fila, els cabells rossos li arribaven al cul i es balancejava amb la multitud que es veu que era capaç de beure cervesa (recordem que estem al Birrablareix!) xerrar en volum de discoteca i escoltar. La cridòria estrafeia una el so que es mereixia aquella festa i des de la grada no podíem sentir bé els petits monòlegs que solen fer tan entranyables els lapses entre les cançons.

Llavors, els avis de davant nostre es van aixecar. Anem! ̶ ̶ Van dir. Per un moment vaig pensar que se n’anaven a casa. Que creuarien el carrer, entrarien a casa, es posarien el pijama, es farien un got de llet amb galetes, un petó, posarien les respectives dentadures en remull i s’adormirien pensant que ja no tenen edat per aquestes coses. En comptes d’això, els avis vilablaretencs, van baixar dirigint-se a la pista, obrint-se pas a cop de bastó entre la quitxalla i es van posar a ballar. Som-hi! ̶ vam dir-nos mentre ens afegíem a la festa, avergonyits pel nostre galopant sedentarisme.

Estàndard
fantàstica realitat, filosofia petita

Per què faig els macarrons tan bons?


Friedrich Nietzsche, l’homòleg de Ferran Adrià en filosofia (per allò de rebentar exhaustivament els valors tradicionals) es preguntava per què era tan savi, tan llest i per què escrivia llibres tan bons, entre d’altres coses. I és clar que s’ho havia de preguntar! No hi ha millor manera per saber-se que preguntant-se això.

Avui he pensat en aquest home durant uns minuts de glòria que he tingut, quan m’he adonat que els macarrons que he fet són insuperables. I és clar, ara no puc defugir la pregunta que reclama ser feta: Per què faig els macarrons tan bons?

Quan s’està immensament satisfet d’alguna cosa i, fins avui puc dir que no ho he estat gairebé de res, cal dir-ho i preguntar-se públicament sobre el per què d’aquesta immensa satisfacció.

Amb els meus macarrons he fet a la humanitat el regal més gran que fins ara ha rebut. Els meus macarrons que, a hores d’ara ja deuen estar esferificats en mil i un nutrients xuclables a l’interior de l’intestí prim dels afortunats que n’han pogut menjar, es convertiran acabats els successius processos, en la femta més ditxosa que pugui enriquir la terra. D’ella en naixeran arbres forts i densos de prodigioses fulles verdes, palpitants de gràcia, que recuperaran la gran la salut d’aquest deteriorat planeta i així podré dir que, gràcies als meus macarrons hauré salvat l’home d’un destí funest.

Estàndard
dones!, literatura, mare i fills, personal

El fill de puta


alarm clockTenir fills suposa, entre d’altres coses, ser curós amb el llenguatge. I ser-ho des del primer dia. Ser-ho, fins i tot des de que el duem al ventre. Estic convençuda que si comencéssim a fer aquest exercici de depuració aleshores, tot aniria molt més bé després. Costaria molt menys deixar l’hàbit de parlar grollerament. Segur.

Però quan un és malparlat de mena, la cosa no va així. Sempre es troba un moment millor per deixar de parlar malament. Sempre hi ha una paraula gruixuda que ajuda a ser més precís adjectivant algú, algun renec que sintetitza màgicament l’estat d’ànim o la deriva existencial d’un dia concret (de merda). O de la (puta) vida general. Que els eufemismes només fan que allargar el neguit verbal d’algú que necessita des del més essencial d’ell mateix, ser exacte i fidel trobant mots que facin justícia a les coses.

Aquest matí, per exemple, quan experimentava un petit instant de felicitat he pensat en això que ara escric. En ser precís amb les paraules gruixudes, vull dir.

Havíem passat la nit muntant guàrdia amb la nostra petita donzella insalubre, la que s’ha passat la nit febrejant i tossint.  Però quan el sol despuntava, s’ha adormit feta un cabdell enmig de nosaltres dos. El pare m’acaronava els cabells i la filla respirava fondo i net, mentre m’ agafava tendrament la mà. Llavors he detectat aquell moment com un moment d’aquells per recordar. D’aquells instants que si se sumessin en un lapse temporal continuat, ens farien rebentar de felicitat. No podria suportar aquell èxtasi de pau, amor i calidesa durant gaire temps, pensava. El nostre cervell no està preparat per això. Però hi era, llavors. I volia que allò durés per sempre. Fins que el despertador ha sonat deu o quinze segons després. El gran fill de puta ha sonat i ha despertat la criatura i la malparlada que porto a dins:

-Fill de puta! –he vocalitzat tan clara i distintament com he pogut mentre rebotia el l’aparell contra la tauleta.

-Fill de puta! -Diu la nena assenyalant el despertador desmembrat. Fill de puuuuta -repeteix fent ostensió d’haver après com es diu aquell objecte.

Ara la feina és meva. D’ensenyar-li que allò no és un fill de puta pròpiament dit, que és un despertador. Que no ha de dir collons quan s’enfada, sinó per referir-se a un altre tipus de cosa. Que l’hòstia ja la rebrà a missa, si ella ho vol i li surt dels ous. Que els ous són els ous, els de les truites. Que les truites que es menja són de puta mare. Perquè les faig jo, la seva mare. Mare i prou. En fi. Que ara la feina és meva. I que hauré de començar-me a plantejar parlar més bé. Que no costa una puta merda.

Estàndard
Periodisme local, vida quotidiana

Emprendre, avui.


Superhero Under Cover

Diu el  diccionari que un emprenedor és aquell que té iniciativa i coratge per a emprendre i dur a terme, amb una gran activitat, les pròpies empreses, especialment empreses difícils, arriscades. En acabat posa un exemple “És un home molt emprenedor”. A l’entrada posterior, es fa referència al seu sentit específicament econòmic: persona que crea, desenvolupa i implanta un projecte empresarial. Aquí, el diccionari no n’inclou cap d’exemple. Potser perquè no cal. Seria molt difícil d’escollir-ne un entre els centenars d’ emprenedors  que neixen cada dia a Catalunya.

Emprenedors, prohoms del desitjat canvi de signe de la desoladora inèrcia econòmica i d’una cosa més important, la cosa que es perd quan el temps d’aquesta conjuntura s’allargassa: La il·lusió col·lectiva, l’esperança de tots que això canviï.  I per aquest alt propòsit és evident que s’esperona l’esperit emprenedor als quatre vents, que se sembren les llavors de l’emprenedoria arreu, fins i tot a aquells llocs on no hi pot créixer res. Que no hi ha ni el sól adequat ni allò necessari per fer-hi créixer cap cosa. Tothom pot ser emprenedor! Cal que neixin emprenedors a cada instant!

Potser una dinàmica que es detecta fàcilment agosarada i tacada d’un optimisme gairebé dogmàtic. Llavors, amb el projecte i la il·lusió sota el braç, aquests valents emprenedors es troben amb un accés al finançament gairebé quimèric i amb una administració que no disposa de prous recursos per recolzar efectivament  la seva aventura.

Però un emprenedor no sempre ha estat això. No sempre ha estat ni en nombre ni en intensitat d’aquests dies l’alternativa  a l’assalariat, a l’aturat als milers de persones que gasten cintura i talents per sobreviure aquest moments convulsos.

Hi havia hagut un moment en la història, que  quan algú es referia a un enterpreneteur, parlava de constructors de ponts i camins, d’arquitectes. També d’aventurers, aquells que es feien a la mar en busca de fortuna a través de l’intercanvi. Aquest és l’esperit que fa sentit amb la paraula “Emprenedor” d’avui en dia, més enllà de la moda política o la necessitat económica. La constància, la perseverança, la capacitat de prendre decisions i entomar també les conseqüències d’aquestes decisions: Aventurar-se sabent que no hi ha recessos per aquells que s’aventuren.

Tot això i més: Visionaris, gestionadors de la incertesa, mags dels números, funambulistes, lluitadors. Avui que l’emprenedoria s’entén com una mena d’heroïcitat cultural ens agrada poder  remetre’ns als seus orígens.

Però malgrat la propaganda, tot ens fa pensar que no és un bon moment per iniciar un projecte. Que hem de buscar un bon cobert i esperar. Que fer-se emprenedor, com qui es  fa aventurer, no seria cosa de valents, sino de temeraris. Però també podem anar més enllà de tot plegat. De les modes i les sospites de les modes. De l’optimisme superficial i del recel sistemàtic. Podríem  fer una relectura d’aquesta desvirtuació de l’emprenedoria i del moment descoratjador en què vivim. Veure aquí la oportunitat per buscar solucions noves als problemes que ja són vells. I no ho farem apuntant-nos a cap corrent infranquejable perquè no ens quedi més remei. Ens direm emprenedors perquè necessitem creure-hi i posar les nostres esperances en una renovada manera de veure’ns i de veure el món.

Dones Emprenedores

I aquesta proclama  que escric ve de totes les coses que he après aquest any, gràcies al grup de dones emprenedores vinculades al nostre projecte EFCI-Dones Salt.  Gràcies a aquest grup de mares i àvies, de companyes, he pogut veure com es fomenta un renovat enfocament i convèncer-me de que potser no són bons moments per a tots el que volen emprendre, però sí que ho són pels que els urgeix emprendre, començant per la seva pròpia vida.

Estàndard
dones!

Tinc una amiga que…


1349816443196_2700719

Tinc una amiga que porta una bona temporada preparant-se pel Nadal.  I ho ha estat fent seguint un pla dietètic i emocional que ella en diu “operació a la merda el biquini”. L’operació “A la merda el biquini” la va treure d’una d’aquestes cadenes gracioses del WhatsApp: “Comença l’operació a la merda el biquini -hi deia en castellà-. Ens hem de preparar pel Nadal” i llavors deixava anar una sèrie de consells per com haviem de fer-ho.

Ho va trobar molt simpàtic. Però es veu que només li havia fet gràcia a ella per què  ningú del grup on es va enganxar la gracieta,  va reaccionar a l’enginy humorístic del missatge. No hi van respondre múltiples caretes grogues somrients, de les que ploren de riure, vull dir.  Ni “jajajajas” o les seves variants “hehehe” i “juas-juas”. Res, a la gent no li va fer gràcia.

Però a la meva amiga, sí. Tanta que ho va reenviar a tots els seus contactes del telèfon, esperant trobar algú que es confraternitzés amb el seu sentit de l’humor. O vés a saber, potser buscava algú d’entre els seus amics del telèfon, per  dur a terme realment la operació “ a la merda el biquini”. Però curiosament, ningú la va seguir, així que la meva amiga va iniciar la seva croada en solitari.

Des del més passat porta menjant torrons, els primers que van aparèixer al súper. I de tot i més.  L’operació “A la merda el biquini” suposava menjar el que li venia de gust i li sortia dels nassos. Dels nassos del cos que cada vegada més s’acostumava a despenalitzar el menjar calòric.

Així que, a aquestes alçades de les festes, tots els amics de la meva amiga, han tingut acidesa per algun àpat feixuc. Però ella no. Ella ho ha paït tot la mar de bé. Tanmateix, tampoc ha menjat  torrons ni les neules. Ni s’ha botit de pollastre amb prunes ni canapès. Per què els té avorrits de fa un mes. Això l’ha fet reflexionar profundament sobre la seva solitud dietètica i sobre la naturalesa d’aquests dies:

Nadal és temps per compartir. Per compartir digestions llargues i lentes i llençar conjuntament bons propòsits relatius a anar a córrer per cremar tot allò, fer bondat durant uns dies, per compensar. I totes aquestes collonades que se senten a taula per Nadal, quan anem pels cafès, és clar.

Estàndard
arts escèniques, crònica, literatura, periodisme, vida quotidiana

Informe per a una acadèmia


Humà, massa humà

/ 7.12.2013
Ivan Benet ha estrenat al Festival Temporada Alta un espectacle basat en l’Informe per a una acadèmia de Franz Kafka. Benet ha comptat amb la complicitat de la cantant Sílvia Pérez Cruz, que hi ha posat la seva veu. L’espectacle ha de girar.
benet

Quan hi ha un text que fascina, l’adaptació teatral corre el perill de no encaixar amb les expectatives del lector. L’enamorat de Kafka, en aquest cas, té molt presents les bondats d’un conte dens i bell que ens parla de les aventures i desventures del simi que ha esdevingut humà en un temps rècord. L’enamorat de Kafka té molt present un relat capaç de plantar-nos quatre premisses filosòfiques (d’aquelles que fan mal) tot prenent la forma d’una faula bestialment humana.

Perter el Roig- el Gregori Samsa d’aquesta metamorfosi inversa, com diu el director – ens ensenya amb tota la naturalitat del món tant el cul com l’ànima, ferits el dos per una mateixa bala, la que el va arrabassar per sempre dels seus orígens deshumanitzats.

Però Ricart i Benet han fet una molt bona feina amb el seu informe. Una traducció intel·ligent damunt l’escena que pren possessió del cos de l’Ivan Benet, tan o més bon intèrpret que simi, tan brillant com mesurat, tan còmplice del text com de la llengua amb què va ser escrit. Així, els conceptes clau de l’obra (llibertat i sortida) s’escriuren  damunt d’una pissarra, deixant palesa la voluntat de qui no voldria tòrcer la precisió i la força original de les paraules.

A banda de l’excel·lent treball actoral (i el mèrit de portar tan dignament el pes d’un soliloqui d’aquesta volada), cal destacar l’escenografia molt conjuntada per l’ocasió. Kafkiana, vull dir. Un entarimat ascendent (o descendent, com vulguin vostès) en forma de cinc llargs esglaons que va descobrint calaixets de la vida del simi que hem vingut a veure —i és que també hem vingut a veure un mico que fa monades, oi?

Escenografia kafkiana, sí. D’aparent simple simbologia, però profundament reveladora. Fantàstics racons de la memòria evolutiva que juguen amb la llum que assenyala i projecta la grandesa inclassificable del personatge. Portes entre els graons que deixen sortir els sons i la música (d’emotiva i discreta exquisidesa, tal i com és la Sílvia Pérez Cruz) que ens transporten sota l’aigua, enllà del mar o dins d’una gàbia, dins del cervell d’imbricats plecs, tan retorts i funestos com els de qualsevol home que se sap home.

Finalment, honorables senyors i només a tall d’informació, m’agradaria expressar la meva personal evolució. La de lectora escèptica a espectadora més que satisfeta amb l’espectacle. Un muntatge que ha sabut sumar qualitat estètica pròpia –que remou, que sacseja- per estar en sintonia amb aquest cruel desplegament de veritats romàntiques.

Estàndard
literatura

Una mama catalana a Espanya


Imatge

Queda oficialment oberta la secció Una mama catalana a Espanya, en honor al blog de la Fátima Casaseca, Una mamá española  en Alemania. Des d’aquí aprofito per elogiar la gràcia i el valor del que escriu la Fàtima, hàbil ploma 2.0 que tan sovint confraternitza a través de l’humor amb totes les mares del món, en especial de les seves compatriotes i suposo de totes aquelles que han hagut de fotre el camp de la península per poder subsistir.

 Tot plegat ho amenitza amb una dosi d’antropologia hispànica, la de l’homo sapiens (o hauríem de dir mater patiens) que ja ha renunciat  a l’evolució i que es resigna molt dignament a perviure intentant encaixar amb el teutó i els seus mites culturals. Jo m’ho passo molt bé llegint-la, la veritat.

Per això avui, quan començava a escriure sobre alguna de les petites glòries que suposa ser mare (és guaridor, proveu-ho!), he pensat en ella i en totes aquelles valentes que ho deuen tenir relativament més pelut perquè són lluny de casa. Molt més que una mama catalana a Espanya, que per més estrangera que sigui en aquest país on li diuen que pertany, se sabrà sempre a casa (a casa d’uns altres, però a casa).

Estàndard
dones!, literatura

Al·legat contra les princeses imbècils


barbie

No puc deixar de pensar en aquesta versió de la Lisa Simpson argentina! Ni en com deu ser de fantàstica la seva mare (o el seu pare) que, tant si és pels gens que li ha aportat o per les reflexions que li han fet néixer, ben segur han provocat aquest al·legat contra la imbecil·litat femenina que vesteixen les princeses Disney.

Quan va néixer la meva filla, em vaig negar en rotund a comprar-li res que fos de color rosa o que portés estampada alguna d’aquestes execrables icones de l’estupidesa humana. Barbies Spilbergitzades, nenes amb el cervell de cotonet dolç i les aspiracions d’una dona com cal dels anys 40.

I per què no he de voler deixar que el meu príncep em trobi eh, mare? Per què no puc vestir-me del color que em roti? (rosa, també) Per què he de tenir necessariament i en tot moment les aspiracions d’una dona moderna, lluitadora, desacomplexada i lliure?

I jo penso llavors que ja puc vestir la nena de negre i blau, convertir-la en una  versió reduïda del que m’hagués agradat ser.  O alliçonar-la respecte l’incommensurable poder de la seva sexualitat, cerebral i sinistra (com la Kitty, una gateta que pensa en gran, tenint en compte la mida del seu cap).

Que ja li puc dir que ningú li imposi la fe o la deriva (ni tan sols la seva mare). Que sigui sistemàticament descreguda i tolerant, que s’estimi tant a sí mateixa que vulgui el mateix amor pels qui l’envolten. Que faci el bé però que esgarrapi quan la fereixin. Que somrigui sense tapar-se la boca. Que de tant en tant, es talli els cabells ella mateixa. Que de tant en tant sospiri mirant l’infinit mentre es pentina. I deixi petons vermells als miralls, convertint-se en l’imbècil princesa que totes som, quasi atàvicament, mal ens pesi.

Estàndard
literatura

Bedlam, l’estranya.


Cada vegada que intento explicar què és Bedlam  deixo anar una resposta diferent i això em comença a preocupar. A vegades em justifico amb la història mateixa o  amb la manera en què està escrita. Quan estic estupenda dic que si costa, és culpa del lector, aquest lector pragmàtic amb el qual mai serem amics. Després penso que tindré pocs amics. I faig un silenci. I continuo explicant de què va la cosa, intentant no semblar una mare que vol casar la seva filla lletja.

Ahir, sortint de Ciutat dels llibres (per cert, dimecres la podreu veure a TVGI a les 21,00h! 😉 em va tornar a passar el mateix. Tot i que no va sortir la pregunta ¿De què va Bedlam? en va sortir una de més difícil de fintar: Per què Bedlam és estranya?

No vaig explicar que Bedlam era la historia d’una mare i un fill que arriben a un lloc desconegut per quedar-s’hi per sempre. Que és un lloc on hi passen coses fora d’allò comú. Que allò comú és la gairebé  paranormal. On tothom té una història que ratlla allò grotesc i que hi conviu, alegrement, com conviuen amb un hivern que arriba en ple mes de juliol o amb un nen que es torna de color blau o amb una àvia que només parla quan li gronxen el balancí o amb una mare que no vol deixar anar el seu fill i el reté entre inacabables metres d’una bufanda.

No vaig dir que Bedlam és un cúmul d’històries que s’obren la porta les unes a les altres, històries cargolades fins la sacietat per provocar la sensació d’absurd i la rialla; retòrica que se’n riu d’ella mateixa; pensament sense pretensions moralitzants; exercici d’amateur il·lusionat.

Finalment Bedlam té d’estrany ben poca cosa: Les ganes d’ algú que no ha anat a cap escola d’escriptura (potser m’hagués convingut!) i que volia parlar als seus sobre la recerca de la felicitat. Sobre la importància de l’oblit en aquesta tasca. Sobre l’amor que tot ho obvia. Un amor tan fondo i perillós com un pou que pot empassar-s’ho tot (aquí el personatge central de la novel·la) i que relega la vida a una espècie de llimb on s’hi poden trobar tots aquells que s’ han perdut alguna vegada.

Estàndard
literatura, mare i fills, vida quotidiana

Ancha es Castilla


índex

Fa dies que la rentrée s’ha materialitzat i encara tinc el cap de vacances. Però això se solucionarà aviat, quan acabi d’escriure això. Serà una espècie d’exorcisme de les hores càlides, dels llargs moments de  de copilot que deixa la seva terra, endinsant-se al fons de l’Espanya profunda, retrobant amics que creiem engolits per la distància.

A fora, corria la immensitat d’uns camps de grogors ondulants, cada vegada més secs, cada vegada més empastats d’un passat que s’insinuava bastant més feréstec. A cada castell que apareixia, era fàcil imaginar-s’hi històries de fites i conquestes, de dominis i vassallatges. Un toro de tant en tant. Conreus d’oasi i de miracle. Un poble entorn d’un campanar que semblava sostenir-lo. Un núvol que projectava alguna ombra única que segurament es va desfer abans que la poguéssim percebre. Tot era sol i vastitud. I tot indicador humà tenia nom de llengua estranya.

Quan més ens allunyàvem de casa, la sensació de llibertat es feia més gran. També certa mala baba contradictòria: cap peatge en centenars de quilòmetres de fantàstiques vies. Llavors vam entendre fàcilment per què els diners -que ens marxen de vacances molt abans que nosaltres- els costa tant de tornar a casa. Ancha es Castilla!

Malgrat tot, tornaria una i mil vegades a fer via per tots i cadascun d’aquests indrets. A Segòvia no, que m’hi vaig trobar conservadors de museus molt malcarats, que no toleren que criaturetes els mancillen una alfombra del siglo XVI.

-Pues si es del siglo XVI, señora, ya tocaría cambiarla! –Pensaba yo por mis adentros. Y pensaba en castellano, aunque nunca pronunciase las cuatro o cinco réplicas hirientes para defender el honor de mi inocente hijita, mancilladora de alfombras castellanas, clara descendiente de los Trastámara. Pensé en castellano sí, porque  los catalanes ya tenemos éstas cosas. Mucho de lo cortés y poco de lo valiente. En Fin. Que ja s’han acabat les vacances.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Encontres a la tercera fase 3


Touched_by_His_Noodly_Appendage

Avui només copio i enganxo el text de l‘article del diari  Ara perquè no li cal cap volta més. Només destaco que els dos últims paràgrafs són els millors. Molt més realistes que l’exposició del cas.

L’anècdota em fa pensar que hi ha una raça, prou ben instal·lada en totes les societats, molt més autèntica i pervivent que la dels gitanos. Viuen al cor de les institucions complint la llei fins l’avorriment microscòpic. De tant en tant però, n’hi ha un que és un alatrencat i agilitza algun tràmit. Va a esmorzar només una vegada i en quinze minuts. Un i només un d’ells que és agradable i que no et fa tornar l’endemà. O fa coses d’aquestes per enfotre-se’n d’ell mateix i dels de la seva estirp.

Llegiu, llegiu:

Lukas Novy ha pogut sortir a la foto del seu document d’identitat amb una escorredora al cap perquè les autoritats de la República Txeca han dictaminat que s’han de respectar les lleis d’igualtat religioses del país, segons informa el Mail Online. L’home va dir que la religió ‘pastafari’, de la qual és seguidor, l’obliga a dur sempre una escorredora al cap.

El portaveu de l’ajuntament de la ciutat de Brno –on viu Lukas Novy– ha explicat que la sol·licitud compleix les lleis del país, que permeten dur el cap cobert per raons mèdiques o religioses.

El dogma central d’aquesta religió és que el Monstre Espagueti Volador –invisible– va crear l’univers després de beure molt, una creença que va sorgir als Estats Units com a protesta social de la teoria del disseny intel·ligent.

Els pastafaristes creuen que les imperfeccions del món són degudes a la borratxera del Monstre. El símbol d’aquesta religió és una creu, però no amb un Crist crucificat, sinó amb una forquilla per menjar espaguetis.

Estàndard
Uncategorized

Amb el cul, cul, cul


joan-2

(Ilustració de Dani Cruz)

Ara recordo els dies de calor sufocant d’aquest cap de setmana, quan xapotejàvem des de primera hora i després, passàvem el migdia llegint entre corrents d’aire que, aleshores, semblaven estar de part nostra. Fins i tot ens giraven les pàgines. Fins i tot ens apartaven els cabells de la cara perquè poguéssim llegir més còmodament.

 Jo llegia La pell freda, per aprendre com s’escriu una bona història. El meu company de fatigues seguia amb la biografia de Neruda, perquè li fascina com es pot escriure tan meravellosament quan el tema és la vida d’un mateix. La Jana localitzava cavalls, xais i pollets al llibre temàtic de la granja, molt útil per aprendre a fer sorollets animals i caure bé a tothom.

 Després, despreocupats i desimbolts, fèiem el camí de ronda fins a Platja d’Aro. Ens aturàvem una mica a cada cala a fer el merda i, gotejant encara d’aigua i sal, continuàvem el passeig tot cantant cançons infantils. I ho fèiem a ple pulmó i sense vergonya, perquè la criatura (la del cor i la de la motxilla) ens ho demanaven. Crec que l’enèsim membre amb  què ballava en Joan petit, ens va acabar de matar.

 I així estem avui, dies després, fets un nyap, arrapats al sofà, febrils i empastats d’amoxicilina, amb unes amígdales que són tan grans que crec que ja es poden emancipar i anar per lliure. Ens n’alegraríem molt. Després, que vinguéssin a dinar els dissabtes i prou. Enraonaríem una estona i se’n tornaríen a casa seva, amb algun tupper i algun bon consell de pare.

Estàndard
literatura, vida quotidiana

Prou petons


tumblr_mgisdhaKTZ1s2mjgno1_400

Arribarà el dia que finalment es prohibiran els petons. A partir d’aleshores s’expressarà l’amor tan tendrament tou a través dels llavis cap els llavis o bé cap a les galtes (les de la cara, vull dir) d’una altra manera. L’amor o les ganes de matar algú a la italiana, petons de màfia, per exemple.

Finalment s’acabarà aquesta prou perillosa convenció social a favor d’un altre gest més higiènic, val a dir.  A partir d’aquell dia, substituirem els petons per aixecades de cella.

Podrem aixecar les celles un parell de vegades, puntejant el gest al temps de corxera, quan vulguem saludar algú que bé es mereixi la nostra estima (com ara el nostre cònjuge/parella contractual). O quan ens n’acomiadem sortint de casa.

Podrem aixecar lentament i amb arquejada sinuositat una de les dues celles, quan pretenguem expressar amor epidèrmic (aquell que es manifestava a través dels antics petons de cargol). En canvi, per dir a algú que morirà properament o que es trobarà algun cap de cavall sense cavall, n’hi haurà prou en arrufar-les i clavar una sòlida mirada siciliana.

Falta poc per aquest dia, creieu-me.

Estàndard
literatura, Periodisme local

Gintònic (Sobre Climent, de Josep M. Fonalleras)


00106522009262___P1_1000x1000

El gintònic, aquí l’apunt més cultural d’aquesta reflexió, és un còctel obtingut per la mescla de ginebra i tònica. Es considera un magnífic digestiu, per la perfecta conjunció d’amargs, dolços i anisats presents al combinat.

Una cosa semblant passa amb aquesta novel·la. Funciona com la mescla espiritosa que ens ajuda a pair alguna cosa contundent que ens hem empassat (com ara algun imperatiu). I ho fa no només perquè està ben fet, sinó també perquè porta bona ginebra i una tònica de marca.

A mi m’agrada perquè no me’l solc prendre sola ni tan sovint –Estaríem arreglats! Però si mai ho fes -això de beure un gin tònic sola i poc sovint-  brindaria a l’aire com si estigués ben acompanyada, com si celebrés qualsevol cosa en nom de la salut, les peles l’amor i  l’amistat.  També per aquelles coses que no es poden dir i que apareixen en el “Clinc!” del xocar de les copes. Feu-ne un glop i ja m’ho direu.

Estàndard
dones!

Danaide 1


a-bad-woman-feeling-good-blues-women-who-buzzy-jackson-hardcover-cover-art

Diu el mite que al regne d’Argos es van convenir unes bodes amb el d’Egipte per segellar la pau. Cinquanta filles, les Danaides, per cinquanta egipcis. El rei d’Argos, però, era un cabronàs i va decidir ordenar a les seves nenes que assassinessin als seus marits.

I Totes van pelar els seus marits. Però una no. Totes van ser castigadíssimes a l’Avern. Una se’n va lliurar. Hipermenestra, la germana gran de 49 homicides debia tenir algun gen que la feia diferent a la resta: El gen de la desobediència.

D’altra banda, no seria gaire apropiat dir que aquella família, estadísticament parlant, portés a la sang això de matar: Totes les homicides ho eren, de fet, perquè havien obeit son pare. Per tant, no només eren matariles sinó també molt bones pubilles.

Ella, en canvi,  més romàntica que bona filla, es va enamorar de l’egipci 50 (o això vull imaginar-me) Diuen que va ser perquè ell la va respectar durant la nit de noces… I això és el més estrany del mite. Decideixes no pelar un paio perquè no es vol ficar al llit amb tu? Quin recargolament tan poc africà! Per això penso que la desobediència es deu a una raó  intercontinental: El ressentiment.

Segur: La Danaide gran i rara estava dolguda amb son pare, el rei Danao i per aquest motiu va desafiar les seves ordres d’assassinar l’Egipci número 1, l’eunuc afortunat. Em ve lleugerament una idea de perquè la noia es va rebel·lar amb el monarca. Pensava: Quina necessitat hi ha de tenir 50 fills? que no en tenia prou amb mi? tan poc perfecte em trobava el pare que havia de probar-ho 49 vegades més? Ah! Per l’avi Poseidó! El pare no m’estima! QED

Ui, les senyores! ja les fem aquestes coses!

Estàndard
Uncategorized

La pell de la ciutat


poesia paret

I l’àvia finalment va dir: Quina guixada més maca! Va aixecar el bastó cap a les lletres que suquejaven regalims de pintura negra i, mentre resseguia la grafia entonva els versos: “Tenim la raó contra lladres i bords…” Pica a terra amb el bastó quan acaba: Sí senyor, quina guixada més maca! Es nota que els bàndals d’avui han anat a la universitat. Que la gent que hi ha als bancs i a les places parant el sol entre setmana són gent amb mollera! No, àvia– li dic. Aquests no són pas els del reportatge d’ahir, són els de l’Assamblea, veus?, aquí signen” –Tant se val nena, contesta. És poesia a les parets. Si s’ha d’embrutar, a fer-ho bé!- Aixeca el colze i se’l posa en forma de nansa perquè l’agafi. A l’altra mà, pren el bastó com si li fes nosa.- Aviam si trobem un altre mural d’aquests de camí a casa.

Estàndard
personal, vida quotidiana

La papallona


bedlam-in-north-yorkshire

No puc deixar de pensar l’estrany magnetisme entre petites causes i grans efectes casualment personals que ha anat tenint Bedlam. Un dia les enumeraré i potser n’hi ha per un altre llibre. Per exemple, avui, la primera cosa que faré després del tragí fantàstic d’ahir és arribar-me al SEM SDI de l’hospital de Sta Caterina, amb la Geraldine. La noia a qui dedico això que vaig escriure. La noia que m’ha acompanyat des de sempre a veure el món amb uns altres ulls, els ulls més que privilegiats de la supernormalitat. Tu voles puntejant, Din, a través de totes les coses, d’un objecte a un altre, ordenada i simètrica, tan igual a tu mateixa. Fins ara!

Estàndard
dones!, vida quotidiana

Anar tirant


Screen_20Shot_202012-04-19_20at_2009

La Marta M. va prendre aire i es va dir a si mateixa: “Jo puc.” I com que era una ferma partidària de l’autoconvenciment, va estar-hi plenament d’acord. Feia temps que no conduia perquè sempre l’havia portat el seu marit a tot arreu. Tenia carnet de conduir i se sabia, en prou feines, les direccions de la seva ciutat. Però confiava en l’avantatge de la tecnologia per anar, aquest cop, més lluny. Aniria tan lluny com calgués per demostrar a tothom el seu segon més gran convenciment: A casa hi faltaven complements d’Ikea. Coixins Golhum, moquetes Strumholm i penjadors Billiem. El seu marit s’havia plantat: “Mai més torno a posar els peus a aquest lloc infernal. La propera vegada hi vas tu sola”. I així va ser.

 El problema no va venir en ruta. No en venia cap de problema. Ni bifurcació. Ni desviament. Cap incorporació que l’hagués pogut fer dubtar. De tant en tant, els cartells canviaven d’idoma i prou. I després, només un peatge rere un altre i un seguit d’hores i hores sospitoses que s’encadenaven. Es va fer de nit mentre conduia i això la va fer pensar: Anar de copilot era molt més còmode i feia més curts els trajectes. Trobava a faltar el seu home llavors.

 Però el GPS, amb la veu melosa d’un noi argentí, li deia que tirés recte. Ella estava molt acostumada a obeir i aquella màquina feia tot l’afecte de saber què es feia. La Marta era una fèmina clàssica, d’aquelles que la única cosa que saben fer amb els mapes és tornar-los a plegar bé. Seguir les indicacion d’un jove robot amable li estava resultant aparentment fàcil.

 No sap ben bé quant portava conduint però la veu del GPS li va dir que prou. Que ja hi havien arribat. I efectivament allà estava l’Ikea. Les lletres grogues i blaves li donaven la benvinguda. Però havent aparcat el cotxe es va adonar que alguna cosa anava malament. Tothom parlava suec, no només els mobles. Primer va pensar que era una nova política d’empresa. Després es va adonar que el seu GPS l’havia portat molt lluny, massa i tot.

http://www.lavanguardia.com/vida/20130114/54361901339/gps-confunde-belga-bruselas-zagreb.html

Estàndard
dones!, Uncategorized

bruteja i sigues feliç


Això de tenir fills i fer procrear alhora tot tipus de comentaris al voltant de la seva criança, és inevitable (bé, només això segon). Voldria abstenir-me’n, com voldria haver-me abstingut de penjar fotos personals  al Facebook. Però no puc. Més o menys com em passa amb el turró de Suchard o qualsevol conglomerat calòric fet a base de Nutela i mala llet. Així que avui m’agradaria comentar un article que va passar-me la meva amiga Lourdes, respecte la brutícia i l’esplendor dels nens.

Hi ha tot un moviment que aposta per la lleu deshigientizació de la criatura en pro d’una Gran salut futura. Es diu que “l’exposició durant la infantesa a gèrmens podria preparar el sistema immunològic de cara a prevenir futures al·lèrgies.” Això és el que responc jo quan algú em diu que la meva filla va feta un Cristo.

-La teva filla va fet un Cristo -Diu l’àvia de torn.

-Brutejar és sà.

-Una mica, sí, però tant…

-Bruuuutejar és sà!

Els nens antics

En temps de la meva àvia, un nadó com Déu mana havia de ser, essencialment, gras i lluent.

-Oh! Que grassa i lluenta! –Deia la tieta dels anys 50 mentre pessigava les prominents galtonetes de l’infantó.

Gràcies –Responia cofoia la mare de la criatura dels anys 50 i successius.

En canvi, un nen bonic i sa d’aquesta nostra època, ha de ser tot el contrari: Mat i, si pot ser, esvelt. Això dels saxons, la colònia i les clenxes ja no es porta. S’ha de tenir un nen equilibrat, que no pugi ni baixi de la corba de creixement, que obeeixi a les talles del Zara (les de l’HM no valen, que són per moles sueques). I que estigui brut. Com més brut millor. Res d’esterilitzar el nadó dins una bombolla de pulcritud i santedat. Això era abans. El nen ha de ser un Oliver Twist de cap a peus. Però feliç, és clar.

Així que porteu-lo al parc i deixeu que faci la croqueta al pipican. Que faci uns tastets, de passada. Que llepi el tobogan mentre davalla. Quan plogui, unes quantes travesses de bassa no li anirien malament. Deixeu que noti el crepitar de les fulles a la tardor. Que se les posi a les butxaques, a la boca, a les orelles. És natural i no li farà cap mal, tot el contrari!I, sobretot, mocs. Molts mocs. Deixeu que brollin i fluieixin els mocs, pares i mares. Quan toca el sol als mocs dels vostres fills bruts i sans, una lluentor irisada els sintonitza amb les tendències. Feu-los brutejar i tindreu uns nens sans i feliços.

Estàndard
crònica, vida quotidiana

Digue’m a qui cites


Ahir, mentre portava la petita a l’escola bressol, escoltàvem què es deia al congrés a la ràdio del cotxe. Ella feia cara de pomes agres. Jo també. Quan el ministro va començar a parlar, va fer sonar pets amb la boca -la nena, no el ministre- i jo vaig pensar que la tenia molt ben ensenyada.

Wert va intentar estar menys brau durant la seva intervenció a la sessió de control. Almenys to semblava rebaixat i transcendent, com de mestre zen prenent el té (com el d’Aznar últimament, ho heu notat?). Però ben aviat es va poder  veure que d’equilibri oriental, ben poc: Obrí citant a Sun Tzu a l’Art de la guerra.  Podria haver citat a Maquiavel o a qualsevol altre estratega reputadament despietat, tant se val. Però ja feia acollonir.

Quan jo cito a filòsofs dolentots i efectistes (com Nietzsche, per exemple) és per fer-me la dolenta i la sabuda. Però citar al xinès, a Pla i a Strauss… Quina selecció d’amputacions textuals tan ben trobada!

Pel retrovisor anava buscant la complicitat de la meva filla. La nena semblava abstreta mirant per la finestra.-No perdem el fil, filla! Tu sents què diu aquest carallot? Mentre acusa als seus detractors de practicar els mals usos que ja Sun Tzu desplegava al seu assaig, el ministro es retrata. És com si algú cités Sant Agustí per justificar el regne dels cels… Digue’m a qui cites i et diré com ets -pensava jo tot cantussejant “En Joan petit” per la Jana.

I citava Wert també a un poeta basc i a un escriptor català i parlava català per demostrar el seu gran coneixement i bagatge, per bastir el seu artefacte amb les pròpies eines dels adversaris. I és que ja ho deia l’ancestre de Bruce Lee: “Sempre que vagis a atacar i a combatre, has de conèixer primer els talents dels servidors de l’enemic”. Tots plegats, uns més que d’altres,  s’ho deuen passar molt bé jugant a l’Age of Empires quan arriben a casa.

Estàndard
Uncategorized

Bedlam era sinistre


bedlam_frontal

L’any 1247 s’obrien les portes del que diuen que va ser el primer manicomi d’Europa: L’hospital de St. Mary of Bethelem, avui conegut com a Bedlam.

Situat al sud-oest de Londres, Bedlam acollia, bàsicament, els altres més altres. Els de la distorsió, la vergonya i els parracs. Els que calia cloure i deixar a part. A part de la misericòrida espontània que hi pogués haver pels carrers. A part del trosset de salvació que es bescanviava per aquella misericòrdia. A banda dels ulls de tots, en definitiva, dels únics ponts que els unien amb la resta de la humanitat.

Però ja no hi ha res d’aquest Bedlam aquí. Només un pensament per aquells que un dia es van perdre, per totes les coses oblidades.El que es diu és que, malgrat tot, és possible retrobar-les.

Estàndard
filosofia petita, Les llengües del món i el món de les llengües, vida quotidiana

Catalans, cignes i pollastres


Molts s’afanyen a categoritzar sobre “això que està passant a Catalunya”. Cal posar-hi noms. He sentit, per exemple ”efervescencia independentista” (tots sabem que les efervescències acaben per dissoldre’s) o bé “auge nacionalista” (i corren a comparar-ho amb Satanàs: “Hitler ganó las elecciones democráticamente” deia fa poc la senyora Aguirre, referint-se al poc valor que té la democràcia davant del totpoderós Constitucionalisme.)

Però darrerament les paraules queden curtes i fan falta imatges, metàfores. Com feia Jesús amb les paràboles. D’aquesta manera, els primers analfabets de la fe podien entendre les seves inquietuds.

Ara es veu que hem d’entendre “el caso catalán” com entenia Nassim Nicholas Taleb la teoría dels esdeveniments del Cigne Negre: “Lo que aquí llamamos un Cisne Negro (y con mayúscula) es un evento con los tres atributos siguientes. En primer lugar, es un caso atípico, ya que se encuentra fuera del ámbito de las expectativas regulares, porque no hay nada en el pasado que puede apuntar de manera convincente a su posibilidad. En segundo lugar, conlleva a un impacto extremo. En tercer lugar, a pesar de su condición de rareza, la naturaleza humana nos hace inventar explicaciones de su presencia después de los hechos, por lo que es explicable y predecible. Me detengo y resumo el triplete: rareza, impacto extremo y retrospectiva (aunque no prospectiva) previsibilidad. Una pequeña cantidad de Cisnes Negros explica casi todo en nuestro mundo, desde el éxito de las ideas y las religiones, a la dinámica de los acontecimientos históricos, hasta los elementos de nuestra vida personal.”

Però quines són aquestes “expectativas regulares” de les que s’apoderen aquells que fan servir la teoria del esdeveniments de Taleb? Les seves? Les dels catalans? Les d’un nombre significatiu de catalans? O d’espanyols? De tots? D’alguns? Hauríem de repassar, tots plegats, nocions de filosofia del llenguatge i recordar que, fins i tot la ciència, parteix d’un supòsit no racional que és el principi d’inducció. A partir d’aquí, tota la resta és literatura: Un relat sobre els fets, vaja. Ara faltarà veure qui l’escriu.

Estàndard
Periodisme local, Uncategorized, vida quotidiana

L’ou i la castanya


Avui he respost una enquesta on es preguntava si agradava el cartell de Fires. Evidentment, des que pels volts dels anys 80 la meva tieta va obsequiar la ciutat amb el seu, no n’hi ha hagut cap més de tan meravellós. Això és el que faltava a l’enquesta: Un “sí”, un “no”, un “indiferent” i un “no tantmeravellós com el de la Roser Oliveras”.

El cas és que cada any tenim cartell de fires i moment contemplatiu. Després, alhora de fer un judici estètic, el que se sol fer és substituir el comentari per una frase feta. Per no mullar-se del tot, per no semblar un mal bitxo, per ser un bon gironí.

D’aquesta manera podem trobar:

“Què vols que t’hi digui? A tants caps tants barrets!” = Deu haver algú que li agradi.

“Jo d’art no hi entenc pas res”= Suposo que qui hi entengui hi deu saber-hi veure la gràcia.

“És molt modern per mi”= Quines coses que fan avui en dia.

“Entre gustos figues seques” = Quin xurro!

També hi ha qui li agrada.

I l’ou i la castanya d’enguany? (…) Almenys és “diferent”! (o així li diuen)

Estàndard
arts escèniques, Uncategorized

MCBTH: Qui es va menjar el bistec de Laura Palmer?


Ja tenia ganes d’un altre Shakepeare de Rigola. I d’estrenar el Canal. I d’escampar la boira, almenys, un parell d’horetes. Un privilegi en aquests temps de privacions  –pensava tot passant-me  els dits pel folre de la butxaca deserta- . Mentrestant, la veu de la sala anuncia que l’espectacle està a punt de començar, que apaguem els telèfons i que el govern espanyol, a diferència del  d’altres països, ha decidit posar també un IVA astronòmic a la cultura. Que malgrat això continuem anant al teatre. Que gràcies.

Al costat hi tinc una iaia moderna. Al davant, un home enclotat amb cap de bombeta. Dos files més enllà, l’escenari.  I comença a sonar el text perfecte d’Oliva, amb una fantàstica dicció de la majoria d’actors (malgrat algún, que semblava un espontani que s’havia après la lletra i prou). I Lady Macbeth, LDY MCBTH, ja està dient allò seu de: “Vine, nit fosca,i abriga’t amb el fum més fosc d’infern, que el meu punyal no vegi el mal que fa, ni guaiti el cel pel llenç de la tenebra per cridar: “Prou!””. I la iaia moderna fa un esternut tràgic (humit  i explosiu) al clatell de l’home amb el camp de bombeta. L’home que, s’havia estat girant perquè li molestava el vol de la mosca de la darrera fila, el cric crec del terra i els badalls del meu marit. Ara sí que tenia motius per indignar-se. Però l’espectacle continuava malgrat les impureses de la grada.

A mi em costa escoltar el text per les caretes de’n Mickey Mousse, pels shorts setenteros de Macbeth,per la samarreta de Banquo.  Potser estic massa distreta en aquests detalls banals. Potser no sóc tan moderna com la iaia moderna. Sort que arriba la mitja part i em proposo fer una exercici de concentració i neteja. Però després,  la cosa es posa més difcícil: Ja no hi ha l’escenari ple dels arbres de Nadal del xino. Hi ha l’espai nu i concret de la síntesi. En blanc, només una bassa de sang, els morts a punt per parlar, els arbres avançant a fora, els assassins entrant en pilota picada. Aleshores,  la iaia moderna exclama portant-se les mans a la boca: Mira! Adam i Eva!

L’home del cap de bombeta no pot més i s’esmuny a primera fila, que hi ha un lloc buit. Des d’allà pot contemplar, de fit a fit, la grandesa del treball actoral i la sonoritat de les paraules que vibren vellutades. I és que l’últim acte és essencialment espectacular. Lady Macbeth es lleva la vida frenèticament, com un bistec que convulsiona en una planxa de ceràmica. Finalment, Macbeth acaba el seu regnat  tot passejant els remordiments, el nihilisme i els pebrots per l’escenari.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, vida quotidiana

Allò promès


El President Mas ha cregut convenient referir-se al manso de la seva filla com a “promès”. Aleshores, mig Catalunya aixeca una cella. Potser ha intentat fer una traducció radical del “nòvio”, l’ús més comú per a referir-se al paio que s’està amb una noia i que té la intenció d’estar-s’hi amb suposada exclusivitat i, potser  algun dia, formar una família. Ha dit “promès”, tal vegada,  per no dir “parella” i que llavors alguns s’abraonin sobre la paraula, per haver deixat a l’imaginari col·lectiu decidir si tal “parella” és mascle o femella. Per això ha dit “promès”, perquè val més semblar carca que deixar a l’aire massa suposicions.

Ens fixem en el discurs del President Mas fins al detall infinitesimal. En els sospirs, les interjeccions, el gestos, fins i tot en les paraules menys transcendents. Com si en aquestes hi hagués la clau d’alguna cosa.  Fins i tot els més escèptics se l’escolten amb delit. Fins i tot els nihilistes conjecturen. D’altres treuen ferro al moment històric per aportar alguna cosa nova al zum-zum general. (I és que sempre cal algú que trenqui els parèntesis quan aquests s’estan fent tan plens, tan llargs que fan perdre la perspectiva del discurs).

Però Mas es mostra ferm, mesurat, precís, “apassionat i il·lusionat”- diu ell- cap això que s’esdevindrà. Que què s’esdevindrà? La separació (…), l’emancipació (…), la llibertat, la justícia, la restitució dels drets i de la bossa, el retrocés, la negra nit, l’apocalipsi? De tot això no se n’ha promès res. Només hi ha la possibilitat d’una elecció (que ja és molt!) però cap promesa. Després tornarem a creuar deserts coneguts o per conèixer i la filla del President dirà  “sí, vull” potser al manso, al promès o cap dels dos.

Estàndard
Periodisme local, Uncategorized, vida quotidiana

Els senyors de les bèsties


sitter_stay_by_cacodaemonia

Sentir-se propietari d’ algú es veu que sempre ha agradat a l’espècie humana. Des que l’esclavatge va passar a millor vida (o això diuen) han anat venint altres formes de servitud. Però potser la més acceptada és la que exerceixen alguns propietaris d’animals. Alguns que l’entenen com un gran amor i humanitat. I és que és millor persona aquell que té un gos. I és encara millor persona, aquell que és propietari d’un gos i li agraden tots els gossos, tant les merdes que deixen com la companyia que fan.

I no parlo dels meus amics i coneguts que tenen gos/gat/peix.  Ells no t’obliguen a que t’agradi el seu gos/gat/peix. Simplement el seu animal forma part de la seva vida perquè així ho han escollit. Com jo he escollit tenir un fill o viure al camp o no anar a missa. O no prendre més ciclamat. O fumar.

Parlo d’aquesta sensibilitat exacerbada d’alguns que aflora quan els toquen alguna cosa seva. De la seva propietat. Com quan algú critica un fill o algú de la família.  Aleshores volen destrals i s’afilen les urpes. La ciutadania és un concepte que s’esfuma quan algú se li acut fer algun comentari políticament incorrecte, sobretot, dels animals.

I és que es pot parlar del que hom vulgui.  Som tots molt verds. Molt oberts de mires. Molt generosos. Però no podem parlar dels animals d’altri. És com parlar de la mida dels seus membres, de la seva calba o de la seva mare.

CAVE CANEM

Llegia l’article del diari de Girona on es parla d’atacs de gossos a vianants. L’autor, bastant emprenyat, narra amb ets i uts la cossa que li va etzibar al darrer gos que el va atacar. Relata el soroll de la patacada. I carrega fort contra els irresponsables de propietaris que permeten aquest comportament dels seus animals. Tot seguit, un reguitzell de reaccions irades contra el seu article.

No em posicionaré mai a favor de la violència. Però si del civisme del sentit comú. I les persones han de tenir cura dels animals i de la relació dels seus animals amb la resta de persones. I més encara si comparteixen un mateix espai. Ja que els animals que viuen amb nosaltres, recordem, no són éssers autònoms. “Estimen” i són estimats. Ens ajuden a voltes. Ens distreuen. Ens fan la vida una mica millor. Però no són éssers autònoms. Senyors propietaris d’animals: Els animals no són persones.  I no en són precisament perquè ells, aquests que hem escollit que visquin o morin per nosaltres, mai podran decidir de viure d’una altra manera que no sigui aquesta.

Estàndard
vida quotidiana

Abans que el món s’acabi


BLOG_APOCALIPSIS1

Pensava altre cop sobre la inutilitat de les mosques. En quin lloc ocupen a la cadena tròfica. En la seva inesgotable presència. Hi havia d’haver alguna cosa misteriosa en això. No podia ser que per cada una que n’esclafava n’apareguessin dues més, disposades a llepar-li els budells amb aquella curiositat que no més les mosques tenen per a totes les coses.

Aleshores vaig decidir fer un truc a un contacte meu que sovint té el contestador posat.

-“Aquest és un missatge per Déu, nostre Senyor. Senyor, eren realment necessàries aquestes merdes d’animals?”

El mateix dic pels mosquits, els fills de la gran rata que agafen el torn de les mosques quan s’apaguen els llums. Creats, com tantes altres coses, per fer un món complet, el millor dels móns possibles. Un fràgil equilibri d’allò existent que se n’anirà a prendre pel cul el dia l’home, decobreixi com erradicar aquesta plaga.

Mentretant, aquí em veig, pensant totes aquestes frivolitats (per no pensar en com està el pati! que si no dius 4 vegades al dia “com està el pati!” sembla que no ets un ciutadà responsable). Pensant frivolitats no econòmiques doncs, sobre la immensitat de l’univers també. I sobre l’ingravidesa. El temps de la inactivitat laboral dona per molt. Dona per tant, que fins i tot m’atreviria a fer equacions amb el nombre de les meves picades de mosquit, els cadàvers de mosca sota la finestra i la probabilitat de trobar feina abans que el món s’acabi.

Estàndard
intel·lectuals i mitjans, literatura, Uncategorized, vida quotidiana

Tantes maneres de dir t’estimo


Imagen

Als matins sovint poso la televisió com si fos la ràdio. Avui escoltava al Josep Maria Espinàs que intervenia a TV3. Ho feia amb unes quantes plomes de renom de les lletres catalanes, convidades en motiu de la diada per parlar (i es clar que sí!) de l’ofici d’escriure. Tots en deien d’interioritats tòpiques sobre aquesta feina i sobre un dia com el d’avui. Però l’Espinàs m’ha commogut.

La Melero, li clavava aquells dos grans globus verds (als ulls em refereixo) mentre li preguntava si no n’estava cansat de signar llibres per sant Jordi. Suposo que la noia volia fer anar la conversa cap a la mercantilització de la diada. Suposo. Llavors l’escriptor ha explicat una anècdota per il·lustrar què és Sant Jordi per a algú que es dedica a escriure.

Això és Sant Jordi

Una noia embarassada li demana que li signi un llibre. L’Espinàs explica llavors que a ell li agrada saber qui és i què fa la persona per la qual escriu una dedicatòria.

I per qui és aquest llibre?

És pel Joan –diu la noia-

-I què fa en Joan?

En Joan encara ha de néixer –contesta l’embarassada mentre s’amanyaga la panxa dolçament-

Aleshores tots els contertulians somriuen. I l’Espinàs continua:

I per qui és aquest llibre? –Pregunta a un altra lectora que feia cua per a les signatures-

És pel Francesc –diu ella amb  veu ferma-

-I què fa el Francesc?

El Francesc és mort. Cada vegada que vostè ha publicat un llibre, senyor Espinàs, el Francesc li comprava i feia cua perquè li signés. A casa tenim una lleixa amb llibres seus. Aquest any també hi haurà un llibre dedicat al Francesc a la lleixa dels llibres signats per Sant Jordi.

Estàndard
Uncategorized

La millor cosa que et pugui passar és estimar i ser estimat


Amants que correu pel món sense fronteres. Que feu saltironets pels indrets de la cosmopolitanisme. Que us beseu pels bancs dels parcs públics avui més que mai. Que també celebreu Halloween amb la mateixa emoció.  Que envieu targetes amb frases romàntiques, d’aquestes gratuïtes que es troben per la xarxa. Que trepitgeu la floristeria buscant una flor adient (i aquest cop no és per cap mort). Que deixeu anar per la boca les papallonetes de l’estómac avui, dia de Sant Valentí, us desitgem sort si comenceu o per molts anys si continueu. I si no heu trobat l’amor, compreu bombons igualment, la xocolata sempre va bé. Us ho dic jo que n’he menjat molta.

Dels que s’estimen més estimar-se per Sant Jordi, d’aquests que avui aixequen la cella amb aire indiferent, ja els felicitarem aquell altre dia, tan diferent, tan nostrat. El dia que els enamorats es  besen per les rambles i les places, alguns amagats rere un best-seller obert. El dia on s’envien roses vermelles i espigues, a poder ser d’aquestes gratuïtes que es troben per Internet. El dia que s’omplen de sospirs gairebé tots els pits (i aquest cop no és pel Barça). D’aquells d’aquest dia, del dia que s’alliberen les papallones de l’estómac, de  la butxaca i dels calaixos editorials, ja els felicitarem aleshores. Els desitjarem sort si comencen o per molts anys si continuen. I si no han trobat l’amor, els recomanarem que comprin algun llibre, comprar (llibres) sempre va bé. Us ho dic jo que n’he comprat molts.

Estàndard