Les llengües del món i el món de les llengües

El "dolor de llengua" com a una estratègia per a la supervivència lingüística de la llengua catalana


Que vénen els gals!

L’eficàcia i la força mobilitzadora del “dolor de llengua” per a la preservació lingüística del català

►MAR BOSCH
La llengua del nosaltres
lklklkllk
Quan hom pensa-parla d’allò que suscita la llengua, la llengua fora dels seus usos a nivell de l’entesa, què queda?Ben res. Només un flagrant silenci.
lklklk
Però hi ha alguna cosa que sobreviu a aquest experiment pensarós, el de separar la llengua dels seus usos, i és aquell “hom” que pensa-parla. “L’hom” com a representació d’una comunitat lingüística.
.,.,..
L’hom, també, com a continent d’una comunitat política, més concretament, un “nosaltres”. I és que, cada vegada que s’expressa un “nosaltres” en un discurs, un discurs com ara aquest, s’eixampla el sac de la primera persona del plural tot homogeneïtzant per defecte les tipologies d’individus que l’emplenen.
lklklk
És aleshores quan es pregunta per la legitimitat del “nosaltres” per a nombrar aquesta comunitat, quan s’incorre a salvar a tota costa la diversitat que sempre el conforma, quan s’especifiquen casos, quan es vol, tal i com és important en la natura, salvar la biodiversitat.
ñlñlññ
Però és que no estem en terreny natural. La natura fa temps que ha retrocedit a favor del constructe convencional. Parlem de llengua, de la llengua enllà de l’estadi expressiu, de la llengua com a símbol identitari, com a consciència de pertinença a una comunitat, a saber, política.
jkkjkj
Parlar és ser
kjkjkjk
Ser catalanoparlants, en el cas que ens ateny, no és un atribut del fet de ser català, no almenys com una habilitat supletòria de la nostra ciutadania. Ser catalanoparlant permet, i precisament perquè remet a l’arena de les emocions, tenir ben acotat tot allò que representa sentir-se català. No un “sentir-se català” a la carta, a la manera que s’aixopluga el “ser català” sota l’empar del zoològic sociopolític. (Aquí sembla que, la nació forta és menys generosa en les concessions de les maneres de “ser espanyol”) I és que parlar, és ser. I si ho diem, no ho fem amb la intenció d’imposar cap principi d’identitat. No a la manera francesa.
lklk
En català, es pot ser català de moltes maneres. Direm: “l’ésser català” es diu de moltes maneres. Café per a tots. Tanmateix de parla-ne, només n’hi ha una. Es mostra la identitat posant en marxa, vivificant allò que la cohesiona, que no és només el territori.. I, tornem’hi: Parlar és ser. Substància i atributs, arribats a aquest punt, són indestriables.
jkjkjkjkj
La llengua com a raó de ser dels símbols
lklklk
Per tant, tot el reguitzell de propietats que enumeraríem relatives a “allò-que-s’ha-de-tenir-per-ser-català”: Menjar pa amb tomàtec, per exemple, o haver nascut més preferiblement entre Blanes i Cadaqués, exhibir senyeres, calçar espardenyes, emocionar-se amb Els Segadors… Tots aquests signes visibles, més a prop o més lluny de l’Espanya, tots, tots, serien ben fora de lloc en un discurs de base emocional, tant lligat a l’àmbit del símbol.
Aquí, la corrua viure-i-treballar-a-Catalunya, no hi faria sentit, no almenys, tot sol. és que no n’hi hauria prou. Amb carta d’identitat o sense, caldria parlar català, caldria vivificar amb la llengua el sentiment que dona raó de ser als símbols, que, aquests sí que tenen sentit enllà del territori.
kkjkjjkj
Dolor de llengua: una descripció de la patologia dolorosa
ñlñl
A la pàtria petita del sentiment on hem constret la llengua, el “sentir-se català com” implica sentir-se afligit, acomplexat, sofrent, vergonyat, per quelcom, que d’una manera o d’altra, sentim que s’apaga. Descrivim la patologia dolorosa. Potser són els efectes de l’alt grau d’identificació dels catalanoparlants amb la seva llengua. I d’aquí la vulnerabilitat i la força, la qüestió nacional. La qüestió de l’afirmació de la identitat en termes relacionals, vaja, en termes de conflictivitat amb l’altre.
ñlñl
L’altre que no necessita inventar-se una casa per la pàtria en el sentiment. L’altre que no es reclou, que s’escampa arreu com un constipat, que devora, que té estat. Que no necessita l’exclusivitat en la llengua i la cultura per sobreviure, quan només li cal i li ha calgut un gest ferotge per imposar-se. És… natural.
lklkl
Però precisament perquè no estem terreny selvàtic, precisament perquè la preservació generosa de la biodiversitat lingüística no ens empara aquí, ha calgut la retirada a la ciutadella del sentiment. Totes les espècies, tenen les seves eines per a la supervivència, i aquesta nostra, sofisticant l’animalitat de la lluita per a la supervivència, fa del seu sentiment sofrent la seva concolla, banya, urpa, mà.
Pensem, a més, que tota aquesta compustura dolorosa, és un reflex evident de les seqüeles que sobre la consciència lingüística ha causat la plaga de la persecussió política de la llengua. I com deia Francesc Ferrer i Gironès al respecte de la llengua, de la llengua –afegim- com a sentiment, com a pacte tàcit de “l’estar d’acord”: “representa un plebiscit mitjançant el manteniment del qual expressem la nostra voluntat nacional”. Una voluntat nacional, que de ben petita, devia caure a la marmita del “sentimiento doliente”. Un sentiment que, si per una banda ha permès l’alentiment del procés natural de substitució lingüística, per l’altra, ha anat forjant una actitud, al meu entendre, malaltissa.
lklkllkl
ñlñl
Parlar sense vergonya
ñlñl
Dites aquestes coses, “l’hom”, aquell hom del “nosaltres” , ha pres la decisió de recórrer a l’especialista. Parlants catalans, tenim un problema. I el problema no és el conflicte amb la llengua forta, el problema no és tampoc allò de la inclusió indiscriminada de la població del nostre territori a un determinat tarannà, nacionalista, si es vol. El problema és voler fer partíceps, voler encomanar a tots els catalans d’aquest dolor de llengua. Hi haurà catalans que no els calgui de jaure al divan de la consciència nacional. Hi haurà catalans, esperem, que s’expressin “sense vergonya, parlant amb llibertat” com fa la cantarella de la campanya per a la defensa de la llengua que ens martelleja des dels mitjans. Però el sentiment general és, i aquesta és la situació actual i milenària que s’amaga darrera el cofoïsme: dolor, dolor i més dolor. Sentim angoixa, sentim incomoditat, sentim frustració, sentim dolor. Dolor de llengua catalana.
lklklk
I és que l’adhesió a la llengua que ens és propia ja no és imprescindible per a comunicar-nos. Que la llengua esdevé símbol, no un canal com un altre per als intercanvis verbals, sí, en canvi una matèria bàsica, d’aquella matèria de què estem fets… una matèria per a la cohesió de l’engranatge social, el ciment i l’argamassa, deia Flaquer.
jkjkj
Cap cop de falç
lkllk
Tanmateix, assaguts davant els fets amb un posat queixòs, anem patint, culés de l’idioma, veus que s’apaguen. Mentre sentim la comunitat es va convertint lentament en diàspora. I és l’amenaça d’aquest acompliment, el de la dissolució, el del silenci de les veus dels nostres pares, el que paradoxalment ha substituït el que la llengua comunament representa. El plany per a la llengua que se se sent empetitir-se, uneix tant fortament als catalans, que supera amb escreix el símbol que és la llengua en sí. Allò que es vol universalment compartit, com un judici de gust, allò que és legítimament universalitzable que no la llengua: el dolor davant el retrocés de la llengua. Certament, sentim més fortament la presència del dolor que els estats de prolongada felicitat.
jkjkjk
Perquè està vist que el fet identitari català a través de la llengua i la cultura no sobreviu per si sol, cal extendre aquest dolor, cal fer partíceps de la patologia dolorosa a tots els parlants del territori. Com més gran sigui el nombre de supliciands, més fortament s’atén a l’èxit d’una supervivència lingüística que es deu, bàsicament a aquest capteniment. I d’aquesta manera, exhibim la patologia per sobre la neta identitat, fem llengots de llengua emmetzinada. Quina trista resistència! Quina enveja em fan els gals! I és que aquella (altra) tribu, salvant tots els abismes que ens separen, tenia en la pòssima de Panoràmix la voluntat de viure, i no només de sobreviure, en l’afirmació poc poruga, no en el patiment, no en el dolor.
hkhkhj
Però els fets… parlen. I la llengua dels fets ens diu que val la pena fer un exercici de salut i reconèixer que el tarannà que ens defineix en part, sempre en part, s’escau més a aquestes darreres estratègies.
Tots tenim un pare i una mare. I no són gals. A ells els hi voldríem el tipus de força. Aquella que “sentimentalment parlant” fa “que tremoli l’enemic –romà- en veient la seva ensenya”. Però no els estimem als gals. D’aquí la importància del “nosaltres”, que ve d’enrere, que ve lluny, que ve dels pares.
kñlñlkl
I d’aquesta manera, que l’eficàcia de la força mobilitzadora que té el “dolor de llengua” per a la preservació lingüística passi per presentar signes malalts, no l’exclou de l’èxit que, de fet, té. Perquè el català viu en aquesta supervivència construïda, lluitant com si es negociés. Perquè el català es parla i se seguirà parlant mentre el dolor persisteixi i, sobretot mentre el sentim com a propi.
klklklkklkl
Una altra cosa diferent és com voldríem que el català visqués, es parlés (obrint el concepte d’identitat als temps del vius) o se sentís (bàsicament, desacomplexat). Aquí sí, cadascú que parli-pensi el seu ideari.
Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s