arts escèniques

Ladies and gentlemen


El Ventall de Lady Windermere, d’Oscar Wilde.

dimarts, 12 / juny / 2007


Ball de banyes

Imagineu-vos un món sense tele. Sense Youtube. Sense revistes del cor. Som a l’Anglaterra de final del segle XIX. Imagineu en què han de dedicar els esforços els esperits ociosos: A comentar la vida dels altres tant despresa com si hi hagués aquestes tecnologies. Al Londres victorià sempre hi ha un cas per comentar. El que ens ocupa és el Lord Harrington descriu ja al primer acte: «El cas d’una jove parella de casats (…) el marit esdevé sobtadament l’amic íntim d’una dona de… vaja, d’una fermesa més que dubtable, que sempre la convida, que dina amb ella i segurament li paga les despeses…». És de manual que el marit enganya a la seva muller. Que ho fa amb no massa elegància, si és que hi ha elegància en aquest tipus de comportament matrimonial. I el tòpic més sabut: l’esposa no se n’assabenta tota sola. Sempre hi ha algú que fa arribar el cas a orelles del destinatari. El destinatari muller que sempre és l’últim en adonar-se de la situació miserable del seu contracte conjugal.

Un ventall pot servir per a moltes coses. Pot servir per fer córrer l’aire, evidentment. En arguments de ficció, pot originar huracans i tempestes, com el ventall del rei toro. En arguments versats en la descripció de perícies més socials que amoroses, com aquest, serveix per transmetre tota una sèrie de signes. Si s’obre i es tanca el ventall vol dir: “M’agrades”. Si se sospita, en canvi, que l’estimat és infidel, es toca la punta del nas amb el ventall. Deixar caure el ventall: “pateixo, però t’estimo”. Cosa que no devia saber interpretar el marit de Lady Windermare quan va trobar el ventall de la seva esposa a cal seu amic, Lord Darlington. Bàsicament els problemes del matrimoni Windermere eren de comunicació, no de banyes.

La versió del clàssic ha presentat àgilment un text àgil. Ha fet el que havia de fer i res més: actuar amb prudència. Cap lectura, només l’exageració dels moments còmics per part d’algunes interpretacions. Les escenografies intenten ser un calc del que marca el text: El saló privat, el saló de ball i la casa de Lord Darlington. Barroc i massís. A destacar la partició de fons del ball d’aniversari. L’estructura permet entrades i sortides de convidats, de música, llum i ambient. Amb una simple tancada de portes s’aconsegueixen parèntesis i a parts del brogit de la festa. D’aquesta manera, l’ambient no mana sobre els diàlegs, els absoluts protagonistes del Ventall. Llàstima del monòleg final, no sabem si més proper als espeternecs de la recta moral victoriana o al maniqueisme. O a totes dues coses, dissortadament contemporànies.

Luxe a la sala Gran

Tot un entramat de formes naturalistes que repassa de dalt a baix els usos i costums de l’alta societat anglesa dels temps de Wilde. Però Josep M. Mestres, el director del muntatge, ha avançat, com en el seu moment ho va fer Ernst Lubitsch a la seva versió cinematogràfica, el temps de l’acció quasi un quart de segle. Suposem que per motius estètics. Als anys vint es lluïen unes pompes tèxtils que anaven molt d’acord amb la mena de peonada que desfila per escena. Un treball de vestuari extraordinari, finíssim, digne de “Noche de fiesta”. De fet, les jubilades que tenia darrere meu no deixaven de comentar-lo. Allò, més que la Sala Gran, semblava Civeles. I reien, reien moltíssim per les punyalades i dialèctiques amb les que ens té acostumats Wilde. Potser més aviat atiat per la interpretació expressament sobreportada de Teresa Lozano. L’actriu veterana aconsegueix aixecar la primera part de l’obra, coixa, plana, clàssicament introductòria a la qual una grisa Sílvia Bel no acaba de posseir algú que se li ensorren els somnis romàntics. Una cosa és la serenitat i l’altra l’ataràxia. No és d’estranyar que quan Carme Elies entra a escena concentri totes les mirades. És el glamour, la supèrbia intel.ligent, el misteri i el caràcter embolicat en setí i corbes impecables. Està tan còmode rebolcant-se en el seu personatge com ho estan la resta d’actors, la convenció de clàssics professionals de l’escena nacional. Tot un luxe que obeeix perfectament a les pretensions arquitectòniques de la sala.

«El ventall de Lady Windermere», d’Oscar Wilde. Traducció de Joan Sellent. Intèrprets: Sílvia Bel, Carme Elias, Teresa Lozano, David Selvas, Abel Folk. Direcció de Josep Maria Mestres. Barcelona, Teatre Nacional de Catalunya, 20 abril 2007.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s