art i cinema, entrevista, periodisme

Veïnes


Marta Escuder, directora del curt “Veïnes”. Entrevista publicada a Engega.

“Veïna Marta E.”

La E. d’Escuder. “L’Escuder l’he abreujat per donar remarcar el caràcter femení de nom: Marta E. Vilaltella”- ens explica la directora del curtmetratge-. D’aquesta artista pluridisciplinar en sabem que farà un mes que es passava el seu curt al Truffaut. 14 minuts que els entesos han definit com a expressió de “la possibilitat de comunicació no consumada” o, en una variant més acurada, com “la punyent exploració de la solitud a partir de gestos mínims”. Quatre veïnes obren i tanquen portes sense acabar de despendre’s de la gàbia del seu replà.

El curtmetratge va ser un dels tres guanyadors de la segona edició del Concurs de Realització Cinematogràfica Elsa Peretti, acompanyat d’una considerable dotació econòmica. S’hi suma el fet de dur la representació espanyola a l’internacional FeminaFest, de Rio de Janeiro. Perquè en prenguem dimensions, allí el van seleccionar d’entre 600 treballs d’arreu del món.

Princesa per sorpresa

La veritat és que esperava trobar-me algú que respongués a aquella fermesa que a vegades s’assembla al criteri, que parlés de la seva trajectòria, de les seves influències artístiques, del panorama cinematogràfic català o del seu melic. Però la Marta somriu mentre posa un títol a aquest moment: “El que m’ha passat es podria resumir en Presidente por accidente o princesa por sorpresa. Jo no sabia ni què era un guió. Cada paraula que em deien als tallers de producció resultants del premi, havia de demanar traducció simultània. Realment, de les tres guanyadores, jo era l’autèntica amateur. I l’èxit posterior de tot plegat ha estat tan engrescador com sobrevingut.”

Mai més ben trobat. Una gironina que podria ser la vostra veïna i que li ha passat una cosa extraordinària. De les que com a molt va al cine a veure “Spiderman”, de les que menja llibres i escriu “com a teràpia, com a catarsi personal –diu- i sense cap intenció”. Aleshores es corregeix a ella mateixa, s’apuja les ulleres i cita a Lacan tot parant l’espontaneïtat per uns moments: “jo no escric, sóc escrita”.

A la Marta se li il·luminen les lents com s’il·luminen les lents dels escriptors quan parlen d’escriptura. Però se li escapa referir-se a ells com “els escriptors de veritat”. Com si el seu mètode d’escriptura la degradés a un altre tipus d’escriptors. A aquells altres. No dels que fent ús d’un cervell eminentment analític, fabriquen literatura arquitectònica. Es considera d’una altra mena: “Jo sóc incapaç d’escriure així. Sempre he escrit per mi i ho faig seguint la intuïció. Si tingués en compte tots els factors que s’han de tenir en compte per escriure metòdicament, deixaria de banda la víscera que és el que m’importa”.

Gràcies

Gràcies al suport de Mateu Esbert va ser possible que la secretària del Vicerectorat pogués prendre’s el temps necessari –esgotadorament necessari, explica- per dirigir el curt. “Aleshores semblava la rectora –riu- vaig haver de prendre totes les decisions, fins el color dels sostenidors de la veïna de dalt.“Veïnes” es va rodar entre Girona i Sant Feliu, directe de la retina de la interina: les localitzacions eren a casa seva. El productor, assistent i qui s’encarregava de traduir les intencions de la Marta a llenguatge tècnic, el seu cunyat Lluís. L’actriu que obre el curt, la seva germana . I la dedicatòria a la seva mare Nuri: “La veïna de la meva vida”.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s