estètica de la fotografia

“Veig, sento, aleshores noto, miro penso”


Perquè hi ha un punctum, perquè hi ha alguna cosa en el que veig, que em punxa que em provoca l’interés particular cap a la fotografia, llavors miro, penso. Miro i pernso la resta de fotografies. Pensar i mirar de la mateixa manera, des de l’estructura de la visió humanitzada de la cultura, emocionada a vegades, perquè no, però una emoció “impulsada per una cultura moral i política”.

És el que Barthes denomina studium “l’aplicació a una cosa, el gust per a algú, la sort de dedicació general, certament afanyosa però sense agudesa especial”. Precisament l’absència d’aquesta agudesa especial fa possible l’studium, lluny del plaer i el dolor bàrbars, que fixaven en el primer moment la imatge a la retina.

La lucidesa que dona l’estat tranquil de l’anàlisi és veure com. Allò que veig o que sento en una fotografia, el que ve abans de l’ergo, allò que em punxa, no vol dir-me res a part de la constatació de la seva existència denotada. Però allò que noto, que miro, que penso d’una fotografia va indefectiblement lligat amb la seva utilitat col.lectiva, el sistema reductor al qual el punctum, per naturalesa, ofereix una resistència furibunda: “informar, representar, sorprendre, fer significar, donar ganes.” I ho pot fer amb un cert efectisme incisiu, el xoc.

De la fotografia que xoca podríem llegir en Barthes o en Benjamin “se la consumeix políticament, no estèticament”. Em toca, la considero per l’element de sorpresa i la sorpresa consensuada “que desafia les lleis d’allò probable o allò possible (…) les lleis d’allò interessant”. En definitiva, posar en funció les fotografies en la Fotografia, fer funcionar les fotografies per a la gran Fotografia, “el colmo sofisticado del valor”, la Fotografia de la màscara, la unària “la que transforma emfàticament la realitat sense desdoblar-la, sense fer-la vacil·lar “.

El xoc no toca com el punctum: “no consisteix tant en traumatitzar com en revelar el que estava tant ben amagat que fins i tot el propi actor ignora o no en té consciència”. Són lectures incisives, que veuen el referent com quelcom altraent soprenent, prodigiós, sotmetible a totes les proeses tècniques, sobreimpresionat, desenquadrat. Tota sorpresa buscada des de l’studium, “obeeixen a un principi de desafiament”. Et desafien perquè són altre “és per això que em són alienes”. El xoc no em punxa perquè no el sento meu, no perquè m‘interessi en particular. A això hi veig sentit, com a la foto de la mare, ni rastre de la mena de voluntat d’efecte que ve amb aquest sequaç de l’studium, el xoc: “per això la foto el sentit (no dic efecte) de la qual és massa impressiu és ràpidament apartada”. Fa massa mal i no aprenem res d’aquest dolor. Aquest dolor singularíssim i íntim que no podem ensenyar als nostres fills, pero que els nostres fills el pendran com a dolor també d’una manera singularíssima. No puc abstenir-me’n, se’m dóna. Segons Barthes però, deixa anar que és possible l’abstensió teòrica de la cultura, parentesiar el que s’experiencia altrament: “sóc un salvatge, un nen, un maníac; oblido tot saber, tota cultura, m’abstinc d’heretar una altra mirada”. La bomba.

De la fotografia que xoca podríem llegir en Barthes o en Benjamin “se la consumeix políticament, no estèticament”. Em toca, la considero per l’element de sorpresa i la sorpresa consensuada “que desafia les lleis d’allò probable o allò possible (…) les lleis d’allò interessant” En definitiva, posar en funció les fotografies en la Fotografia, fer funcionar les fotografies per a la gran Fotografia al servei del llenguatge, “el colmo sofisticado del valor”, la unària “la que transforma emfàticament la realitat sense desdoblar-la, sense fer-la vacil·lar “. Aquí trobarem la cara temperada de la Fotografia “temperada per uns hàbits estètics o empírics” Amenaça el perill de la bojeria, de l’èxtasis fotogràfic. A l’altra banda del codi civilitzat de les il.lusions perfectes, on s’ha d’afrontar, per nassos “el despertar de la intractable realitat”.


[1] Pascal Bonitzer “la sur image” a Cahiers du cinema nº 270. Sept-oct 76’

[2] Henry Van Lier, Filosofia de la fotografia. P.21

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s