estètica de la fotografia

AL VOLTANT DE ‘SOBRE LA FOTOGRAFIA’ DE SUSAN SONTAG


LIXIVIAR

Deu ser per un escàs domini de la llengua, però mai fins aleshores mes les havia hagut amb aquella paraula. Lixiviar. Busco al diccionari, contenta per haver fitxat un mot nou i trobo que això de “lixiviar” resulta ser allò que es fa en química quan es tracta una substància complexa, com ara un mineral, amb un dissolvent adequat per a dissoldre les seves parts solubles de les indissolubles. Lixiviar és fer ús d’una mena de “lleixiu” per fer les coses clares. Lixiviem.

La paraula la trobem just a les primeres planes de la traducció de l’assaig de Sontag sobre la fotografia. I és que no la podia fer servir amb més encert: “fotografiar és apropiar-se d’allò fotografiat. Vol dir establir amb el món una relació determinada que sembla coneixement i, per tant, poder. (…) Una forma molt menys enganyosa de lixiviar el món, de convertir-lo en objecte mental”. Justament la relació que s’estableix amb el món a través de la fotografia és la que experimentaven aquells homes postrats dins la caverna platònica.

Una s’imagina uns individus, vestits amb quatre parracs i mal afaitats, que ja ens han dit que a la caverna de Plató, no hi havia massa llum per a les pulcrituds humanes. A la paret de la caverna es projecten unes imatges que en definitiva venen a ser allò que Plató ens explicarà més bé, però no tant gràficament, amb l’al·legoria de la línia. La imatge que tenen del món, no és res més que això: una imatge. En definitiva, una ombra imprecisa i soluble de l’autèntica realitat que, segons el mestre grec d’espatlles amples, existia al món de les idees: clar, net, lluminós, el de les formes verdaderes, indissolubles, inlixiviables.

Sontag li pren la paraula a Plató: “la humanitat persisteix irremeiablement a la caverna platònica, encara delectada, per costum ancestral, amb meres imatges de veritat”. Imatges de veritat. És això el que ens proporcionen avui dia les fotografies? En un món enregistrat de cap a peus per la càmera; en un món on ja sabem fins a quin punt aquesta càmera pot arribar-nos a mentir, només aspirem a què les fotografies ens proporcionin imatges de veritat? Només aspirem a allò que els homes de dins la caverna ni tan sols sospitaven abans de la tornada revel.ladora del filòsof? Allò ens importa tres raves! la fotografia ha arribat a ser molt més que “l’efecte de l’experiència capturada i l’arma ideal de la consciència cobdiciosa” per acostar-se a les imatges de veritat. Amb la fotografia, l’home, conscient del líquid que se li escapa en l’experiència de realitat, col.lecciona el món en instantànies. Tenim recolliment, companyia, sembla que els ossos s’han adaptat a la humitat i els ulls a la foscos. Només ens cal el subministrament d’ imatges per sobreviure i una bona actitud compositora per decorar la cova. Dins la caverna, s’hi està prou bé.

Potser a la manera que deia Benjamin, s’ha canviat l’actitud d’historiador per la de col.leccionista: Hom ja no vol trobar un sentit més o menys històric per allò que veu, una progressió dels fets cap a la veritat, com progressava l’observació de les imatges platòniques cap a la contemplació de les idees perfectes.

Tampoc es pot reconstruir la història de la veritat quan vivim uns temps on la fragmentació i la multiplicació del coneixement microscòpic han fet impossible la representació de la veritat en imatges. Per tant, ave Sontag “Col.leccionar fotografies és col.leccionar el món”.

Potser s’espera dels fotògrafs que facin el camí penós de baixada a la caverna per alliberar-nos d’aquest estat irremeiable. Però és que aquest estat irremeiable no és res més que una constatació de l’experiència contemporània de la realitat a través d’imatges. El que interessa és la imatge de veritat, la versemblança. Allò Probablement vertader. Allò que Sembla digne de crèdit. La versemblança ens pot commoure com ho faria la veritat ( potser la veritat faria alguna cosa una mica més gore amb nosaltres que commoure’ns…) i com que commou hom es deixa convèncer. I “Les fotografies, que grapegen l’escala del món, són ensems manipulades, reduïdes, ampliades, retocades, trucades.” Procuren proves, ajuden a fer dir més els titulars dels diaris. Si hi ha fortuna, faran la competència a l’art saltant-se a la torera “la relació, més ingènua i per tant, més precisa amb la realitat que d’altres objectes mimètics”. Fan quelcom bàsic que és composar la imatge del món, una imatge del món per a ser mostrada.

I és que els trapezistes del pensament fotogràfic, els compositors “Els virtuosos de la imatge noble com ara Alfred Stieglitz i Paul Strand (…) busquen sobretot mostrar alguna cosa “d’allí fora”. D’allí fora la caverna? Això s’assembla bastant a allò que van haver de fer els filòsofs de la gastada imatge platònica: rebel·lar d’alguna manera, la llum de l’exterior de la caverna a uns ulls de talp. Les fotografies, d’aquesta manera, esdevenen petites llumeneres de veritat suportada, tractada, interpretada… molt apol.línia.

Unes bones plasmadores, en l’època e la reproducció tècnica, ajudarien a uns bons fotògrafs a portar les seves mostres de veritat als de sota, als de dins la caverna que, se suposa que són bastant incapaços de fer una feina que el fotògraf-rei ja ha fet en captar la realitat: interpretar-la per poder-la transportar. En definitiva, quan faig fotgrafies: jo lixivio, tu lixivies, ell lixivia. Tractem la realitat, la substància complexa, com un mineral, amb un dissolvent adequat per a separar les seves parts solubles de les indisolubles. Així la podrem tractar millor. Així establim sobre aquest objecte d’estudi el nostre poder classificador. Les parts solubles sota el nom de certesa (la imatge constata la presència de l’objecte: aquell estar allí del que parlava Barthes) i les parts indissolubles les tractem, olé!, amb la interpretació (constata que per percebre l’objecte, necessàriament s’ha de fer sota una perpectiva, composant).

I què ha passat al món dels besnéts de la Leica? Que “fer fotografies s’ha convertit en un voyeurisme crònic que uniformitza la significació de tots els esdeveniments”. La interpretació s’ha menjat totes les parts de visualització de l’experiència. No sortim de la caverna amb ganes de veure que estaven fotografiant aquella gent que tornava de dalt, les pengem en un collage pastós a la paret de la caverna i així fem la pròpia imatge del món. “Fem imatges com un esdeveniment en sí mateix, que es pren drets cada vegada més parentoris per a interferir, envair o ignorar allò que està passant. La nostra percepció mateixa de la situació ara s’articula per intervencions de la càmera. (…) el temps consisteix en esdeveniments interessants, dignes de ser fotografiats” O com Sontag explicita línies a vall encara més “Mentre persones reals estan matant-se entre sí arreu o matant a altres persones reals, el fotògraf continua darrera la càmera per crear un diminut fragment d’un altre món: el món de les imatges que procura sobreviure’ns a tots

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s