literatura

Al voltant de “la figura al tapís” de H. James



Eureka!


Diuen que els dimonis en tenen molts de noms, però només un de vertader. El nom. Dins seu, com una gàbia fonamental s’hi tenca secretament, tota la brutalitat i la força. Tanmateix el rastregem a través del mal que fa. A través de mil noms podem conèixer-lo, podem saber allò que és obra seva.
Diuen també que qui aconsegueix descobrir el nom primigeni, el real, el veritable, té la clau per dominar el dimoni. El seu secret, la seva llibertat.
Potser Hugh Vereker, l’autor de Henry James a la Figura a l’alfombra, havia volgut jugar a lladres i serenos, demonològics. En tenia tots els elements. Tenia un secret. Tenia, per damunt de tot, l’habilitat endimoniadament difícil de saber mostrar-lo sense dir-lo. Tenia mil noms a través dels quals poder referir-s’hi. Tenia, tant en el joc com en l’amor, un Faust obsessionat i maldestre que atreia alhora tota una prole fermament decidida a vivificar-lo. A trobar-li el nom, a perpetuar-lo. Hugh Vereker tenia, en fi, la vida de l’èxit assegurada perquè també se’l coneixeria pel rastre dels seus relats, que venien de prop, de la petita terra d’ell mateix. Però sobretot sabríem d’ell per les invocacions, les relectures, les interpretacions, les -altres- obres, els –altres- noms.

Tot plegat em porta a convocar un altre autor. El tinc al cap. Bé, tinc el cap allò que uns altres, crítics, lectors professionals, han llegit i escrit del seu llegat filosòfic. Convoco a Nietzsche quan deia que qui busca la veritat mereixeria trobar-la. I ja no he fet servir cometes. Perquè la frase, abans d’arribar a mi, ha passat per mil mans. Perquè ja estic escrivint una altra cosa. ¿Quina altra cosa? “és quelcom que està en l’estil o en el pensament?” I jo dic: No. “És una espècie de missatge esotèric”. No. “És un element de la forma o del sentiment?” Ah! aquí ja no puc respondre a Henry James amb cap monosíl·lab. Però ell ho farà per mi – permeteu-me- quan diu que si bé tots tenim un cor, no podem saber fins a quin punt és un element de la forma (que batega, que pateix els estralls del colesterol) o del sentiment (quan ens deixen, quan estimem, quan desitgem trobar el sentit entre pulsacions, entre línies).

Alguns no haureu quedat satisfets. Massa cargol. Massa llenguatge. No he resolt res. No he donat cap opinió en ferm. I la cosa? com tinc la barra de no dir-vos exactament de què dimonis tracta? Gwendolin, l’escriptora enamorada, fent allò que fa l’element del sentiment, ho va intuir. Llavors, ho va escriure: “Profundament”. Gràcies a Corvick, el crític que rebia tot l’amor de la seva literatura. I és que d’això es tracta: de llegir i d’escriure. I l’obra, és a part. La veritat, el secret, el tresor, la figura a l’alfombra, una dimensió que el lector pot o no buscar mentre fa el que ha de fer, llegir. La recepció ha evolucionat. Ja no es tracta de llegir atentament els detalls que confegeixin un retrat bastant aproximat a allò-que-l’autor-vol-dir-nos. Caldrà llegir críticament, entrar en joc, fins al moll de l’os (fins al cor), tornar a llegir, tornar a escriure: “la literatura era un joc de capacitat, i capacitat vol dir coratge, i coratge vol dir honor, i honor significa passió, i passió significa vida”.

Finalment Vereker, “el petit dimoni de la subtilesa” ha dit el que ha escrit té molt més que una història ben travada. A la manera com es traven els informatius fotogràfics de la novel·la realista. Quis i coms i quès i perquès i quans i les seves profunditats explicades extensament. Poc d’això. Aquí se suggereix aquella altra cosa. Més que l’atenció del lector ( que això ja ho demanen els diaris). És la tensió entre el lector i l’autor. Allò que aconsegueix el fil d’un collaret de perles, o el dibuix primigeni sobre el qual es cosirà un tapís.

Qui busca la veritat es mereixeria trobar-la. La volen vostès? aquí la tenen. La sabran de la única manera que la podran conèixer: a través –del nom- de la perspectiva. I ara? els hi agrada la figura que va apareixent a l’alfombra? Tan se val. Si els detalls de la seva perspectiva no els complauen de tot, rellegeixin, reescriguin, reanomenin. Fent-ho hauran descobert el tresor més gran, poder dir una i mil vegades respecte “la cosa” : “Eureka. Immensa”.
Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s