literatura

Al voltant de Els emigrats de W.G Sebald




Els emigrats i el peregrí

Sabem per aquells que han patit que després d’una desfeta, si se’n sobreviu, hom es veu obligat a recuperar una mena d’equilibri. Una espècie d’harmonia, sovint fràgil i precària, entre la memòria i la selecció del record. Heu jugat mai a estirar la corda? Dos equips, un a cada cap de cordell, l’estiren en la seva direcció. Quan el llaç que prèviament s’ha col·locat al mig del tram traspassa el territori dels uns o dels altres, l’equip que el recupera haurà guanyat. Recordar massa, equip número 1. Recordar massa poc, equip número 2.
Disposats al terreny de joc, es freguen les mans, fan estiraments, es miren de fit a fit. Mans a la corda, corda tensada. Estrebada! Sembla que la primera embranzida fa acostar el llaç al territori del primer equip. La memòria poderosa debilita la selecció del record selectiu:

“(…) El temps és una manera poc fiable de mesurar aquestes coses,
de fet no és res més que la remor de l’ànima. No hi ha passat ni futur.
Al menys per mi. Les imatges fragmentàries que em ronden tenen un
caràcter obsessiu (…)”

Aquestes són paraules de Max Aurach, un pintor que-resideix-en-un-petit-taller a-les-dàrsenes-de-Manchester. De l’equip 1. El dels emigrats jueus de l’Alemanya nazi, obligats a trasplantar-se, a perdre les seves arrels. Estiren fort. Mireu-los. Vegeu com els components van canviant de costat de corda. Malgrat l’embranzida es tracta de que no guanyi ningú, de mantenir tensada la corda, l’equilibri. Mireu com perden, com se suïciden, com es tanquen. Mireu com guanyen, com se’ls recorda, com se’ls fa justícia. Amb el número 8: el doctor Henry Selwyn, un metge de procedència-lituana-emigrat-a-Anglaterra. Amb el número 10 l’antic mestre d’escola de Sebald, Paul Bereyter, resident-a-Alemanya-emigrat-cap-a-França. Amb el numero 12 Ambrós Adelwarth, besoncle de l’autor, ajudant-de-cambra-emigrat-als-EUA. Ben retratats per experiència de la pèrdua, la persecució, la indiferència, pel desarrelament i la melangia, catatònica.

245 pàgines d’àlbum vital. Quatre emigrats més un, Sebald el cinquè emigrat. Com un reporter de guerra segueix les vicissituds del camp de batalla, Sebald conviu l’experiència de la migració. Félix Rodriguez de la Fuente, segueix el record. Passa per tot arreu on han passat: aquí han estat joves, aquí i aquí s’han enamorat, aquí han fet vida, aquí l’han deixada. Paraula, fotografia, objectes, direccions, retalls de diaris, reflexions, en definitiva: toponímies de vida. Topònims d’uns recorreguts vitals que a no ser per la memòria que recompon no sortirien a cap mapa. I precisament els mapes són a escala, un mapa té sentit per la seva proporció relativa i simbòlica a l’objecte que es refereix. Un mapa té sentit perquè el podem interpretar, que se seleccionen les coordenades, que s’empetiteix l’emplaçament i la mesura real. Cartografiar per poder-se orientar, i quan toqui, tornar-lo a cargolar i cap a la motxilla, que cal fer viatge.

Veu en off: és l’autor qui parla, aquest personatge que en primera persona es val dels detalls que investiga. Al costat dels emigrats, peregrina: recorda i lamenta, remou el passat d’altres vides. Un reporter que segueix la vida dels rastres. Viu el peregrinatge com una mena de fe. Els emigrats, emigrant obren camí. El peregrins el ressegueixen, l’enfilen, in memoriam, en justa tensió per una causa, per la restitució de la memòria col·lectiva .

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s