estètica de la fotografia

Al voltant de la càmera lúcida de Roland Barthes



Al principi va ser l’emoció


Un Barthes sosté la fotografia del germà de Napoleó. Acte seguit, Barthes cita a Barthes: “Veig els ulls que han vist a l’Emperador”. Aquella fotografia comporta el que sol venir amb una cita: verb altre cop fresc, extret del context original, transportat com un fragment viu de la paraula pronunciada.

Però un text ja és un material codificat, una estructura d’informació (anant bé) atomitzable, composable i públicament aprehensible a través del codi de la llengua. Hom no fa res diferent al text comentant el text, el text com el que ara comentem. Seguim la natura codicada de l’estructura textual, llegim i escrivim. Aquesta n’és l’estructura. Com si el missatge que es dona, pogués ser eternament descrit, completat, citat, interpretat.

En canvi “de todas las estructuras de información , la fotografía sería la única que está exclusivamente constituida y ocupada por un mensaje , que agotaría por completo su ser. Ante una fotografía, el sentimiento de , o si se prefiere, de plenitud analógica, es tan fuerte, que su descripción es literalmente imposible, puesto que describir es precisamente adjuntar al mensaje denotado, un relevo o un mensaje secundario, tomado de un código que es la lengua, y que constituye fatalmente, por más cuidados que se tomen para ser exactos, una connotación respecto de lo análogo fotográfico: por consiguiente, describir no es tan sólo ser inexacto o incompleto, sino cambiar de estructura, significar algo distinto de lo que se muestra. (…) Lo que sucede es que el mensaje connotado (o codificado) se desarrolla en este caso a partir de un mensaje sin código”

Un missatge sense codi com el que precedeix a la cita a “veig els ulls que han vist l’emperador”. Un missatge sense codi que va davant de “l’impuls ontològic”, allò tant filosòfic de buscar profunditats, darrere, ensota, a través de l’aparença de les coses. I és que abans de la recerca, ve l’actitud per la recerca. La disposició a través de l’emoció elèctrica, el punctum, dirà Barthes. L’impuls primer de l’espectador davant la imatge fotogràfica: l’emoció reactiva i punxant que ve amb determinat material fotogràfic. Un click. Alguna cosa que sent infranquejablement íntima, com la petita solitud que precedeix la veu, la que “ningú semblava compartir ni tan sols comprendre”. Almenys no compartir ni comprendre de la manera com es comparteix o es compren un coneixement.

A la base de tot, sembla que apareix el principi que permet compartir i comprendre. La base afectiva. El punt de vista subjectiu de la reacció immediata davant una presència que s’imposa i que després llegim com a text. La base afectiva que necessita d’un subjecte que s’emociona, que sent, que nota com la imatge se li emulsiona quasi màgicament a la memòria, de la mateixa manera que ho ha fet abans d’allò real al paper.

És a partir de l’emoció que podem començar a parlar. Després, es dissol com ho fan els somnis a mesura que transcorre el dia: “ Ho vaig oblidar i el meu interès per la fotografia va prendre un matís més cultural”. Barthes deixa la foto del germà de Napoleó segurament damunt la taula, amb la resta d’objectes de l’escriptori. Alguna cosa li ha fet trontollar la subjectivitat i se li escapa. Intententarà trobar l’essència d’aquest enigma en successives fotografies de germans-de-Napoleó-que-són-els-mateixos-ulls-que-han-vist-l’emperador.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s