literatura

Al voltant de la Foguera de les vanitats de Tom Wolfe



Febre,
fum i insectes



Diuen les lleis naturals que quan un vesper sent amenaçada la seva estabilitat, es posa en marxa un mecanisme anomenat “febre de l’eixam”. Talment com una febre, l’esperit del rusc s’irascita. Alguna cosa remou el trànsit habitual de les abelles. Comença a augmentar-li la temperatura de la sang a cada membre del vesper. Batega amb més intensitat. No sap què té però un beep col.lectiu que tampoc sa
p d’on ve, fa estar alerta a tots els òrgans. A cada cel·la pentagonal corren rumors sobre la reina. Sobre el nombre de reines. Ja ho va veure fa setmanes una obrera casualment ofegada al llot de mel.

Febre. Descrita així, això que els experts apícoles en diuen “fiebre de enjambrazón” s’assemba força a un trama conspirativa. Què duu al rusc sencer a adoptar aquest comportament? “No queden clars els estímuls” diuen uns. “Els estímuls poden ser múltiples”. El cas és que es produeix un “Ep!” com quan tenim febre. Estat d’alerta senyal de que un agent patògen corre pel nostre organisme. Febre! La febre és un estat dexcepció, frenètic. .La temperatura puja efectivament i la cera que separa els compartiments podria començar a fondre’s. Rumors. La veritat efectual és que hi ha hagut un desequilibri entre el nombre d’abelles nodrisses i les obreres. S’ha trencat el contingut equilibri i la justícia del determinisme proposa una bona aspirina.

New York. La jungla dels gratacels. Més d’un s’ha imaginat la gran metròpoli com un vesper coordinadíssim i sofisticat. Carrers numerats, avingudes interminables i vida, fins i tot sota l’asfalt. És de nit i som lluny de Wall Street. Ara veiem una tapa de claveguera i a prop un reixat de desaigüe, d’aquells adossats al gruix de la vorera. Surt una fumèrria estranya, untosa de cultiu de vapor de fàrmac potser, de llar de subsòl envolvent. Estem al Bronx. Un turisme luxós blanc d’homes blancs s’ha despistat i s’encalla en un carreró d’aquests. A en Sherman McCoy i la seva amant els hi semblen les portes de l’infern. Estan espantats. Baixa el rei de la jungla de Manhattan. L’amo de l’univers ve de l’èxit, del prestigi, de fer família. Ve de fer-ho tot. Coneixent-se les normes del winner sembla que no hi hagi lleis per ell. Però aquell no és el seu territori. En Sherman McCoy és el fill d’un self-made-man. Però fet d’una altra manera. Les seves sabates Moschino claquetegen nervioses perquè no encaixen amb l’asfalt humit i els graffitis. Un borough perillós el Bronx. Febre. Per tenir por, l’oloren altres depredadors. El rastregen, se li acosten. Hi té quatre paraules com d’un domador brandant cadira a les feres. Metres amunt, peu a l’accelerador, la rossa s’afanya a recollir-lo i fugen. Fugen justament per sobre d’un d’ells, amb el cotxe, les Moschino, i l’adrenalina d’snob que fa pudor de Chanel. I ja tenim un crim sense càstig.

Diuen les lleis de la natura que quan una comunitat veu amenaçada la seva estabilitat, es genera una reacció adaptativa anomenada alerta social. Hi ha qui ha de vetllar per què es reaccioni d’aquesta manera. Perquè hi hagi la dosi justa de pell morta, calen escàndols, rebombori i restitució. L’encarregat és un poder més gran que els dels 5 emisferis cerebrals de New York. Un poder que aquí es mostra transversal i que abasta tota l’arena de l’opinió pública: la premsa.

Al llarg de les quasi 700 pàgines on Wolfe ens detalla la dissortada desventura de Sherman McCoy, sentim pujar la temperatura. Com un vesper en ebullició. L’ambient es caldeja i la premsa és el termòmetre i el mantenidor d’aquesta reacció adaptativa, d’aquesta mena de febre.

Hi ha rapaços, hi ha alts càrrecs. Hi ha lleons i hi ha fiscals. Però el quart poder queda retratat com un autèntic eixam de mosques burineres : “La premsa. –fa dir Wolfe justament a un literat- Em diverteix molt com es preocupen aquests.”Som massa agressius, massa cruels, massa freds?”. Com si la premsa fos un bèstia rapaç, un tigre. Jo penso que ja els agradaria que els consideréssim sanguinaris. Se senten afalagats per la por que inspiren. S’equivoquen d’animal. De fet, són insectes. Tot seguit que n’agafen l’olor, roden en eixams. (…) . Són insectes.”

Potser sí. Zimzumeigen al voltant de la injustícia constant i generalitzada, per exemple la del Bronx, àvids d’agafar-ne l’olor. I la troben posant-li, el qui, el què, el com i el perquè. Es veu que sempre ho necessiten per detectar-ho. Zum-zum, les W’s de l’ofici periodístic. Febre! Febre! Alerta febre! I assenyalen un agent patògen. Perquè n’hi ha d’haver un: Sherman MacCoy i l’accident del 161 est. -S’ha comès un crim i demostrarem que res ni ningú se’ns escapa, ni el super WASP. Exemplar. Preparem la foguera! Que cremi i que tothom ho vegi!-.
I és que de tant en tant, picant l’ullet allò que es feia a Salem amb les bruixes, se celebren fogueres, diem-les-hi, si volem, judicis amb caps de turc. Fogueres depuratives, per cremar allò sobrer i que apunta cap el desequilibri de l’odre. I pel que fa a la relació entre Bronx i Manhattan, el polvorí i l’incendiari magatzem de vanitats, sobraven dues coses: violència i vanitat. Cal posar llenya al foc perquè cremi amb l’adequada virulència. Cal un tallafocs entre barris perquè l’incendi que amenaça no s’extengui.

Finalment, entre el clamor de la multitud encabritada, semblava que un fum espès cobrís la veritat d’en McCoy. Però per això hi ha la gran aspirina de les barres i estrelles, en forma de jutge. Sempre en darrer moment com un gran superman, barreja patriarca i d’oracle, sa senyoria. Si la premsa ja no dona veu a la veritat, la justícia ordinària deixarà dir, als fets, la realitat. Fa allò tant senzill que Campbell li demana al seu pare: Dir la veritat. S’apaguen les flames però les brases continuaran fumejant. Altre cop 37Cº i ordre a la sala.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s