literatura

Al voltant de les Il·lusions perdudes d’H. Balzac


A la lluna i tornar



Després de 1789. França convulsa, es cou un nou estat entre la contrarevolució i l’adveniment de l’imperi. Kilòmetres a vall de la capital, Lucien és a la finestra de la seva cambra, a Angulema. Tot està relativament tranquil. El temps s’acompassa per les lleis d’una industria tot just en bolquers. L’estil encara camina de la mà enguantada de l’aristocràcia. La llibertat, el ventre del geni, en l’espai de la poesia i l’expressió, sembla tenir sortida en la paraula impresa.

El noi, el mig Adonís, té papers de qualitat holandesa, ratllats de versos. A sota el coixí, al festejedor on s’asseu, per tot l’escriptori. Se senten els sorollets de la província, lluny, lluny de París. És de nit, hi ha lluna plena i en Lucien no pot deixar de mirar-la. Ha d’anar on es fa aquesta mena de llum, aquesta mena de gravitació de la qual en depenen bona part dels cicles importants per la vida.

De la mateixa manera que les marees depenen de la lluna, la seva posició creixeria arribant-se a l’astre mare, a anys llum, a l’hiperespai, a París. Si s’hi estableix, res farà d’aturador al seu desenvolupament. Mai com llavors haurà estat tant a prop del cor de l’intel·lecte i del diner, la capital dels dos poders més grans. Atenció! Ja treu el cap! Un part sense sang, la mar de senzill, net, ni plora. Acaba de néixer la primera il·lusió d’un poeta, de províncies.

Un gran home de províncies es calça les seves millors sabates, es posa per barret la il·lusió recent nascuda, es penja del braç una gran senyora de províncies. Ens hi acostem i els examinem la pell. Blaus, cada vegada més evidents, amagats entre les robes. Mentre es van escolant les il·lusions cames avall, apareixen les lesions per bovarisme. Les il·lusions generades a través de l’educació, de la cultura, de l’esperit… romàntic, deixen marca en perdre’s. I perdudes, la pell perd el to rosat de l’aire d’Angulema, pren, en canvi un gris de multitud.

Això no ho havia previst. L’aura del poeta li havia estat una bombolla, sempre adherida a la figura de l’heroi de l’època, l’individualisme suprem, a l’ambició emperadriu, napoleònica. Aleshores “Una veu va cridar a Lucien que la intel·ligència és la palanca que mou el món;” – Devia ser una musa- “però una altra veu li va dir que el punt de recolzament de la intel·ligència era el diner” -Devia ser a veu d’un periodista o un llibreter-.
Hauria de fer profundes petites modificacions a la línia poètica del seu viatge. Per començar, escriure en prosa. No una prosa qualsevol: la prosa de les coses. Balzac portava descrivint l’arquitectura de l’univers de Lucien, d’Eva, de David des de la primera pàgina. Enciclopèdica. Descripcions interminables d’emplaçaments, de cases, de tratjos… quin favor ha fet a l’art la fotografia! El món de les coses revelat per la literatura com ho faria un procés químic, amb nitrats, amb lletres. La fotografia diria el mateix, in intenso. El que es diu és el que es mostraria amb la contemplació d’una imatge fotogràfica: el xerric de la distorsió que fa el temps per l’art i el temps per la informació.

La descripció exhaustiva de les il·lusions perdudes ens porta un missatge clar: estem al món de les coses. Tot es cosifica, es mercantilitza, es canalitza per fer-ne intercanvi. L’home és pel que posseeix, cal descriure doncs allò que és l’home. El diner, el periodisme i la publicitat són les fàbriques d’aquesta dinàmica moderna : “El mitjà s’ha convertit en comerç, i com tots els comerços, no té ni fe ni llei…Tot diari és una botiga que ven al públic les paraules del color que més li agrada…Si existís el diari dels geperuts, demostraria en tot moment, la bellesa, la bondat i la necessitat de les gepes”.

Calia adaptar l’ambició de províncies a un món on fins i tot la profussió de les gepes amb l’alta literatura fos possible. Lucien faria el gest d’adaptar-se a l’escriptura de les coses del moment. El gest de la immediatesa, reactiu. De la redacció a la borsa hi ha una xarxa a través de la qual el ciutadà del XIX entén el món. I el món és per la multitud, la multitud que escup l’individu, els luciens. Per la multitud, es crea una realitat sobre la qual oscil·la l’èxit i el fracàs dels homes. Per l’home de la multitud, el talent, l’antic geni, s’ha de convertir en una altra mena de destresa.

Balzac va dir una vegada que “el periodisme és un infern , un abisme d’iniquitats del que no en surt res pur, a no ser d’estar protegit, com ho estava Dante, pel diví llorer de Virgili”. Lucien no gaudia d’aquesta protecció. Ell no era Balzac ni Flauvert. Només rebia cops de comèdia divina. De la il·lusió de glòria, de reconeixement, de vida despreocupada al contacte directe amb els seus paral·lels reals: La fama, el poder, el diner.

“Avui la societat, convidant a tots els seus fills al mateix festí, desperta les seves ambicions a la primavera de la vida, priva a la joventut de les seves gràcies, i avicia la major part dels seus sentiments generosos, barrejant-los amb el càlcul”. Ai! com es va fonent els sentiments generosos… Com, a través de l’escriptura de les coses, les coses escrites en rotatius, es troba la fórmula per sobreviure o per tornar. Vendre’s les il·lusions que es perden. Vendre-les i créixer fins a arruïnar-se. Per la resta, per totes les altres coses que se salven d’una ploma mesquina, sempre queda la literatura, la paciència, la constància.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s