estètica de la fotografia

Almenys dues atmosferes nocturnes



I amb la nit va venir una atmosfera nova. L’atmosfera canvia les condicions climàtiques i tota una temperatura contrastada fa presència a les fotografies-termostat: la temperatura de la nit és fortament bipolar. A dins i a fora, un canvi climàtic marcat i unes criatures amb una capacitat adaptativa sorprenent.

Amb les fotografies no només ens insta a mirar, ens suggereix a part del misteri de la llum, un capbussament termostàtic. Dues temperatures. La dels interiors dels bistros i dels bordells. La dels vestuaris de les últimes actrius. La de les habitacions funambulismes de tots els oficis de la privacitat. I de les hores extres. I la de fora, la dels carrers i la dels racons, la del fred i la del vapor de boca.

La de dins és una calidesa que no ve de la intimitat, de la seguretat confortant de cap llar de foc amb mitjonets de família. És una calidesa pública desconeguda durant el dia. La calidesa de l’hostilitat un cop desvestida: París de nit. A tots aquells interiors, no hi ha res d’íntim, no almenys tal i com s’entén la intimitat que va de l’alba a la posta.

La intimitat i la privacitat nocturnes són el lloc pel suggeriment capital del desig i l’alegria. La festivitat en perspectiva flotant, pel davant, pel darrere. D’aquella que sorgeix en tribut d’aquesta mena d’intimitat. La mena d’intimitat que trobem en el confort il.larant dels somnis.

Quan un dorm i hi veu clar – que la nit de Brassaï no és pels malsons de pel·lícules transilvàniques- experiència allò que veu, com una allò que nota. Talment com si es tractés d’una latència de la imatge. Estem intentant parlar d’una mirada epidèrmica. L’espècie de mirada sensible a la temperatura i al batec circulatori (la pulsió).


El caliu de l’atmosfera que porta Brassaï amb les fotografies dels interiors del París nocturn és d’aquesta mena: per ésser contemplada des de la dermis. Noteu l’escalfor dels desconeguts que riuen i festegen. Tota una armada de treballadors, més actius durant la nit: celebracions de marines, barrejant-se amb l’altre tipus de treballadors nocturns. Del món obrer (cuiners, verdurers, policies, farolers, Mossos del mercat de les Halles, etc) als àmbits de la moral més dubtosa. Una autèntica crònica de costums, un viatge al cor de la nit, d’aventura.

Preneu el pols d’una imatge més viva que la pròpia realitat. D’aquí l’escalfor i la intimitat fortament pública, la del recés diürn: la imatge de la distensió i la proximitat fins i tot d’aquelles criatures que s’escombren sota la catifa de la ciutat. Tot plegat, bocins de potencialitat expressiva de la nit, en escenes, com somnis de serpentina, càlids i festius, de la proximitat que ha aconseguit la distensió per la mirada.

Però sortim al carrer. Hi fa fred i les llambordes rellisquen. Pot ser perillós caminar-hi si tenim en compte que no veiem més enllà d’un radi de pocs metres. Una atmosfera estranya i sinistre porta una temperatura severa pels sentits.

 

Anem a l’exterior de l’exterior, als extraradis de la nit. Tenim quasi la mateixa sensació que ens presenten els documentals de natura marina. Aquells que ara, gràcies al prodigi de la tècnica, ens deixen anar fins al fons de tot de l’oceà. Allà hi pul·lulen, en una nit perpètua de silenci, animals realment estranys: calamars gegants, quasi de faula, crancs hiperdotats i criatures monstruoses, fluorescents, lluny de familiars fisiologies que coneixem, les de la vora de la superfície.



Ens situem en aquesta sensació d’estranyesa, d’hostilitat, de nit dins de nit. La nit més fosca és la de fora dels locals de París. Quan les llums de la ciutat de la llum s’apaguen, es percep més fortament la foscor i hi trobem cada personatge com un nou encontre, com un descobriment amb frontal, amb llanterna de càmera inquisidora: Carrers i personatges comparteixen el fred i la foscor de la dorment gran urbs. Una prostituta, la bellesa de nit. Metres enllà, foscor compacta de paret i dos personatges. Ben bé la icona de la criminalitat: la que s’oculta i desafia alhora. Un, talment com una ombra sortida de la paret, s’amaga i observa. L’altre es planta davant del fotògraf, descarat i sense gota de compostura, com la gorra inclinada que no se sap ben bé com se li s’aguanta. I la rodamón asseguda al banc. Tant invisible durant el dia que fins i tot sembla a punt d’escapar-se a la mirada del fotògraf. Quasi passa de llarg. Quasi se li esmuny com es perd en la imatge el punt de fuga del carrer.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s