estètica de la fotografia

Arribar a allò fantàstic



“Crec que captar la realitat de la forma més sincera i humil, més quotidiana, és la millor forma d’arribar a allò fantàstic”

París ha estat llegida des de la bohèmia, des de la nit, des dels rostres dels artistes, des dels reflexes dels miralls o de l’aigua de la pluja a terra. Llegida a través d’objectes, de cossos nuus… perquè a Brassaí París se li apareix com un text, com un cos, com un objecte dislocat i fragmentari. Però per qualssevol text sempre hi haurà paraules que hi faran sentit, característiques que donaran pas a una lectura compassada. En definitiva, el bistrot, el banc buit o poblat d’amants o vagabunds, el cartró plegat, el pont, el fanal o la via del tren, són incisions a la pell del cos de la ciutat.

Tenim la imatge d’un bitllet d’autobús enrotllat. Tenim, a partir del 1930, una sèrie de fotografies d”objectes a gran escala”. Podem tenir amb aquestes dues premisses, una idea aproximada del tipus de text que llegeix en París, del tipus de lectura que ens ofereix: París, a gran escala: enrotllada, plegada, com el cartronet, com el bitllet d’autobús.

Aquest tipus d’imatges, semànticament insignificants, venen carregades d’un vocabulari d’objecte. Ens fan pensar en el que veiem de Man Ray a la darrera exposició de la Fontana. Man Ray surrealista, però Podem adscriure Brassaï al surrealisme? Il·lustra textos de Breton, de Dalí… fent referència a la desviació del sentit original del objectes, a l’encontre amb el somni, amb l’atzar meravellós, a l’atracció per la ciutat i els seus signes, als nous conceptes visuals que descobrien nous significats a la realitat.

És sabut que els surrealistes són els grans fotògrafs de la nit i de tot els que la nit comporta per l’imaginari. De fet, als apartats anteriors bé hem comentat les fotografies des d’aquest punt de vista, les del noctàmbul, les de la nit i el somni. Però Brassaï acotaria:

“El surrealisme de les meves imatges no era altra cosa que allò real convertit en fantàstic a través de la mirada. Jo només volia expressar la realitat, perquè no hi ha res més surreal que el real. Si la realitat no ens meravella contínuament és perquè l’hàbit la fa trivial als nostres ulls”.

Meravelleu-vos de la torre de Saint Jacques, embolicada en un niu de branques i bastides. Fixeu-vos en la màgia de la fàbrica del mateix Saint Jacques, que sembla que fabriqui llaminadures de conte. Calleu que no desperteu Notre-Dame, que ara és un gegant adormit. La columna Morris s’ha convertit en un far pels tercers homes. S’acaba l’escala de la Rue Rollin o el mur de la presó de Santé?

En definitiva, Brassaï, el polièdric, no es va adscriure mai plenament a cap escola ni va parlar mai un llenguatge concret. Llegia París. És la ciutat la que parla. I com que la paraula és una ondulació de veu, i el so recull el pols de l’època, l’època parlava en surrealista. Ho entenem així, si prenem Brassaï com un excel·lent reflector d’ones i ecos. Aquesta era la seva contribució màgica al periodisme. Directe, el retorn de la mirada: “Sempre vaig tenir l’ambició de mostrar un aspecte de la vida quotidiana de la ciutat com si la descobríssim per primera vegada. Això és el que em distingeix dels surrealistes”. Quasi surrealista, quasi realista, quasi adscrit la visió de fantasia social… les etiquetes per Brassaï diuen bastant de la seva hibridesa, de la seva mirada melangiosa i intricada d’un París que quasi no existeix, de no ser per haver-nos procurat amb fotografies un tros cargolat de passat, a la butxaca:

“ Les càmeres van començar a duplicar el món en un moment que el paisatge humà començava a oferir un vertiginós ritme de canvis: mentre es destrueix un nombre incalculable de formes de vida biològica i social en un breu període, s’obtés un artefacte per registrar allò que està desapareixent. El París melancòlic i intricat d’Adget i Brassaï, quasi no existeix. Com els parents i amics morts conservats en l’àlbum familiar. La seva presència en fotografies exorcitza una mica de l’angoixa i el remordiment provocats per la seva desaparició, les fotografies de barris avui demolits, ens procuren una relació de butxaca amb el passat

(Susan Sontag a Sobre la Fotografia)

 

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s