estètica de la fotografia

El capvespre de la contemplació


Amb l’exemple del cinema veiem que s’incorpora un matís gruixut a aquest efecte natural i històric del desglaç de l’aura: canvia la forma de contemplació. Se’ns escolen les imatges com una llumenera trapella…ens traspassa, ens colpeja. Aquella fada erem nosaltres en la contemplació del quadre. Era el que hi havia al llenç allò traspassat, allò fet per a la contemplació. Es fa negre nit i no hi ha res per a dur a la boca de la mirada contemplativa… És art allò que la mirada no contempla? Quin és el paper de la mirada en aquesta tenebra? L’esser colpejada, suggestionada… la mirada no s’empobreix, és que està en estat de shock: l’ultim esglaó del procés de desacralització. La nova forma de la percepció de l’obra, la nova legalitat interna a ritme la marea de la seva nova lluna: la multitud que no és subjecte[1], la col.lectivitat que és presència constant, un horitzó referencial innegligible. La vista i el nord són ara als dits, la llum és prescindible: atenem al vial atapeït del flanêur.

Quin art més gran que aquest, que es val de la crisis de la percepció per tornar a renéixer! La capacitat perceptiva que la producció tecnològica amenaça amb la seva tenebra sobre l’aura (mitjançant l’acceleració del temps i la fragmentació de l’espai) troba detalls ocults explorats ara per la càmera. Una tessitura màgica, novament màgica, que s’hauria perdut entre el formigueig i el laberint del bulevard… L’acció de la càmera és un baume curatiu que desaccelera el temps i en construeix nous espais de rellotge en la composició: S’enregistra en l’experiència col.lectiva tal veres impressions sensorials de l’antiga mirada d’ull. En aquest bullici de shocks, ja seria ben cega -la mirada contemplativa-, cega del mil cops metropolitans. La contemplació queda obsoleta per a “traduir al llenguatge humà” el potencial expressiu de la nova realitat de la tecnologia.

Aquest capvespre de la contemplació és auspici d’una relació camaleònica amb l’obra: adaptació, confirmació d’una nova destresa pels ulls i una nova il.luminació, il.luminació profana que fa saltar la recepció cognitiva de la contemplació a l’acció: el capvespre de la mirada il.lustrada és el matí per a l’acció (política) a través de la imatge: se’ns obre un nou accés multitudinari al món (reconstruït) a través de l’objectiu. Breu: La reproducció tècnica suposa l’obertura d’una relació de l’art amb les masses i aquest és un fet, un factum estructural i és eminentment polític.


[1] Aquí una notació respecte Barthes pel que fa a l’us emancipador de l’art: a la càmera lúcida hem llegit sobre l’us emancipador de de l’experiència subjectiva. En Benjamin cau sobre el col.lectiu. Que l’obra d’art no és unitat intuïble sobre la base del sentiment, el receptor no és un subjecte, és la massa. Això és el que comporta la reproductibilitat tècnica, a part de l’evident pèrdua del segell de “l’unicumesporejada , espiralejada en tants exemplars com exemplars te la massa. L’Spectator multitudinari. Neixen obres d’art per generació espontània, totes amb un nosequé de familiar o amb una obvietat de calc, de tisora.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s