estètica de la fotografia

El matís més cultural


Cultural pel fet de voler desentrellar l’enigma que feia fascinants certes fotografies a la manera de la cultura, a través d’una anàlisi més o menys consensuada que permet construir un corpus operatiu per a l’entesa. Però això ja ho feia la càmera obscura: mimesis i codificació perceptual. A partir d’aquestes premisses conceptuals s’entenia el que hi havia en la pintura. No. El fet de veure les fotografies com a reproducció analògica de la realitat ja suposa un altre tipus d’anàlisi: el de la connexió física, el de la singularitat, el de la designació, el del testimoniatge.

És precisament el matís que va descrivint Barthes, “l’interés més cultural”, una visió lúcida d’allò que sembla escapar-se davant la contemplació de cada fotografia. Una lucidesa descriptiva des de la singularitat que es desprèn de les imatges

Davant certes fotografies, l’autor desitjaria “ser salvatge, inculte”. Intentar no parlar des de les categories amb les que la ciència ha intentat enfocar la imatge fotogràfica fins el moment. Malgrat tot, malgrat el matís “científicament sol” que pren la recerca, malgrat la subjectivitat, no és al marge de l’estructura amb la que el subjecte encara la imatge. El matís més cultural traspassa però pren de punt de partida allò que es dona al principi, l’emoció.

El tempo de la càmera lúcida

L’anàlisi barthesià, té dos moments. El primer, és el moment en què pren per punt de partida unes quantes fotografies, amb aquell fi de descobrir “una ciència nova per cada objecte”. El segon moment és per a la deducció: “ a partir d’allí descobrir l’universal sense el qual no existiria la fotografia”.

La recerca barthesiana però, tot i defugir la mathesis universalis que es dona amb el procedir científic, no deixa d’encomanar-li els vicis del seu llenguatge. La ciència per cada objecte, al·lucinant quan intentem projectar-la, però ciència. Entenem que buscar essències a través d’elements concrets, la classe de consideracions que donen a entendre la transcendència del referent, únic, singular, literalment inoblidable en cada fotografia ja és usar les seves categories, inductives primer (l’essència de cada fotografia, per mi), deductives al segon temps de l’anàlisi (l’essència per se de la Fotografia, per qualsevol que pugui mirar una fotografia).

El matís és el com es busca aquest per se. Es fa notar un moviment general cap a la teoria (amb tota la insistència en el tractament del punctum i l’studium de la primera part) i una teoria individualitzada per a cada percepció d’una fotografia (parla del punctum des de l’studium, què hi farem, no hi ha altra forma de dir-lo, de parlar-ne.): Hauría de descendir encara més en mi mateix per trobar allò evident de la Fotografia, aquest quelcom que és vist per a qualssevol que mira una foto i que la distingeix als seus ulls de qualssevol altra imatge”

Tot, malgrat el leit motif singularíssim que caracteritza els preceptes certament proustians del punctum, malgrat el toc nietzscheà alhora de referir-se al jo com un jo suprem. Desde l’entranya incomparable (jo Suprem) la ferida cicatritza (recerca de què pot ser el punctum per cada subjecte) per al benefici genètic de l’entranya universal (allò que esperona la recerca descriptiva, finalment, és trobar l’essència i, s’endevina, gestionar-la, comprendre-la) :” jo encara no sabia que d’aquesta obstinació del referent per estar sempre allí, en sorgiria l’essència que buscava”.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s