estètica de la fotografia

El que es pot dir i el que es mostra



Es pot dir que la fotografia “porta el seu referent sempre amb ella”. Perquè pertany a aquella classe d’objectes “lamirars, dels que no podem separar dues làmines sense destruir-los: el vidre i el paisatge, el Bé i el Mal, el desig i el seu objecte”. És la dualitat que comporten les fotografies vistes com la reverberació del referent, com la repetició incansable de la seva contingència. D’aquesta manera, les fotografies esdevenen “Particular Absolut, contingència sobirana, mat i elemental (…) allò Real en el seu aspecte infatigable.” Tal i com es donen els objectes del món sense les categoritzacions perceptuals. D’aquesta manera, no es pot dir, no es pot parlar d’aquest mode de donar-se les coses fora, fora del sedàs perceptual: es mostra, com es mostra una fotografia. “Així és la foto, no sap dir el que dóna a veure”

I el que es mostra fa violència amb la continuitat sistemàtica de “l’efecte real”: captar l’instant suposa un cop de discontinuïtat. Això punxa i punxa més si estimem allò que es trenca al nostre encontre. El cop de discontinuïtat provoca l’obertura d’un abisme entre el moment registrat i el moment de contemplació. Quin regal d’aparença d’allò absent, d’instant fos, de càmera lúcida! I és que la certesa pot viure en l’instant però el significat, el significat no és instantani. Pertany al terreny de la continuïtat, al terreny del context vital, lluny de la rigidesa, de la mort, de la fixació. Del que es mostra es una fotografia no se’n poden deduir les categories del seu tractament, no almenys com hom ho fa amb la visió directe de l’objecte.

Perquè la fotografia “pot ser una proba convincent, instructiva i irrefutable. Això és tant evident que ni hi insistirem. Però, alhora, passa amb freqüència que no se sap massa què és allò que prova.”[2] Que la fotografia no parla, que és muda, que no explica, que no interpreta. Mostra, com deiem, signes sense codi o, com diu P. Dubois a El acto fotográfico “Mostra, simplement, purament, brutalment, signes que són semànticament buits o blancs”. Els identifiquem com a signes (del record, de la nostàlgia) però no els adscribim a un contingut concret. El que denota, brutalment, és “l’expressió de la mort en futur (…)” Per això “ tota fotografia és una catàstrofe” El significat, la connotació respecte l’anàleg real, si ve, ve després d’aquesta estructura.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s