estètica de la fotografia

El secret de Gyula Halasz


Hi ha alguna cosa d’inquietant que no ve només del rol dels personatges d’Underground. Hi ha alguna cosa que Brassaï ha descobert de París i que projecta en les fotografies. Com el ganxo fílmic d’un bon director de pel.lícules de suspens.

Creiem haver-ho localitzat: la llum que ve de darrere o del davant dels objectes, dels arbres, dels ponts, dels edificis, dels personatges, crea més que una ombra. Crea tot un clima de misteri. La llum que ve d’allà on no és el fotògraf. El fotògraf no és el documentalista que sorprèn i porta a la llum els objectes. És la llum que va a l’encontre dels ulls del fotograf a traves del cos opac dels objectes. D’aquesta manera, els cossos, esdevenen un totem de negritud i misteri, com la silueta amenaçant de la iaia de Psicosis. La nit la veiem a través d’aquesta mena de cortina de duta, de boira, de visionat boirós i sòrdid, la unica manera que tenen els ulls del caminant nocturn de veure-s’hi al París de nuit. Només li falta la musiqueta de (dias de cine).


Brassaï descobreix aquest recurs i a poc a poc es va convertint en la seva millor arma. L’arma màgica per descobrir presències. Fotografies molt diferents participen d’aquest tipus d’il.luminació. Unes, d’un romanticisme quasi conte de fades, on el fotògraf es val del grau de difusió de la boira nocturna: els objectes apareixen a la imatge com uns espectres desconeguts.

 

El banc on aquell matí Monsieur Dupin llegia el diari, ara sembla un fantasma immòbil. És tan fosc que ni la llum sembla poder traspassar la boira, espessa, quallada. A la llum ni costa, com els hi costa als fanals de l’automòbil obrir-se pas a la via que ha quedat completament devorada per la nit. El quiosc de cantó del banc, sembla un mausoleu i els arbres esfilagarçats i sense fulles, espantaocells en un París que s’ha convertit en un cap plantat de silenci. Talment com l’encanteri d’una bruixa berrugosa. Mireu la fotografia de la calçada que serpenteja. No apareix talment una serp de pedra? Una bèstia urbana humida de rosada terrestre, que repta marcant els límits entre l’asfalt i la vorera. Tres rengleres de llambordes marcades com un mosaic de pell d’escata. Es mostra esquibant un arbre, l’element vertical i immòbil, fosc i misteriós per la llum que li ve del darrere. Una vesta palplantada en l’itinerari de l’enigmàtica vorera rèptil.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s