estètica de la fotografia

Els miralls de Brassaï


I

Mirall trencat

Des de fa més de 25 segles se li atribueix a aquest antic instrument de l’òptica, l’amplificació d’una multiplicitat de poders físics i simbòlics. Una remissió al tema de la identitat, pensem en Narcís, per exemple. També sobre allò fals i allò ver, projeccions de realitat que van inspirar al seu moment a Lewis Caroll l’Alícia a través del mirall o un Borges tot dient “al igual que la cópula, el espejo multiplica a las personas innecesariamente”.

Innecessariament? Tanseval! A l’univers de la nit no manen les lleis de la necessitat i un torrent atzarós de gatzara s’apropia de les sales, amb música, petons i rialles. Els miralls, fins aleshores exclusius de l’abalori femení, irrompen als locals i amb les dones, als homes també els hi retorna una imatge. Aquesta mena de bellesa es veu reflexada als miralls, la del fragment i la fusió en l’atmosfera de la privacitat nocturna dels àmbits masculins i femenins, el lloc per trobades perspectives.

Devem als clàssics la idea que la totalitat de la persona pot ser resumida a la superfície del rostre. La cara, mirall de l’anima. I aquí en aquestes cares projectades en miralls en angle…. A quina persona es refereix el subjecte de la foto de Brassaï? Ens diu “fixeu-vos en aquest del primer pla, mireu ara que el primer pla també té una part del darrere”. Però, aquesta projecció múltiple de la imatge va realment referida a la identitat de l’objecte fotogràfic? O més aviat és una apel·lació directa al punt de vista de l’espectador?

Qui miri la fotografia, no tindrà un sol angle de visió. Que la possibilitat del visionat de la imatge es multiplica: els miralls de Brassaï trenquen la imatge, trenquen la continuïtat del pla de la fotografia i obren joc. Possibiliten, en definitiva, que l’espectador se situï en activitat amb la imatge, com si un petit ull de si se situés al lloc del mirall i des d’allà refractar la llum que li torna del moment fotografiat i les parts que haurien estat ocultes en una posició de receptor frontal. El mirall no pot deixar de veure allò que té al davant, l’espectador sí. Pot escollir l’anglès que li plagui de la imatge plena, anar d’un angle a un altre, saltar d’un fragment a un altre. Contemplació activa.

Devem a Brassaï la idea que la totalitat de la imatge fotogràfica ja no pot ser només resumida en la frontalitat del pla. La imatge, per tant, no només guanya profunditat sinó que, amb la incorporació de fragments de la pròpia imatge a través dels miralls, guanya interactivitat: l’espectador busca en aquest fragment allò que se li escaparia si al lloc d’aquell mirall hi hagués un penjador o qualsevol altre element funcional i decoratiu.

II

El cercle màgic

Pensem en miralls i ens ve al cap, un mirall famós. El mirall que apareixia segles enrere al quadre de Jan Van Eyck, el Matrimoni Arnolfini, un reflector convex, un de bruixa, en deien. El petit mirall, el marc, la forma diu molt de l’època, ja és una testimoni del seu temps: s’usava per espantar la mala sort i se solien posar a prop de portes o finestres per aconseguir bonics efectes lumínics. Que se sàpiga, va ser la primera vegada que s’usava el recurs del mirall en pintura. Fins i tot hi ha experts que diuen que en el mirall hi ha el centre de gravetat de tot el quadre, una espècie de cercle màgic que ens crida l’atenció i que a través d’ell podem descobrir el secret de la història del quadre… Una mena molt semblant de cercle màgic és el que s’estableix amb l’aparició de miralls en les fotografies de Brassaï.

I els miralls són un element comú d’un gran nombre de fotografies de Brassaï. I són un element curosament pensat per a l’escena. En tots els jocs de reflexions, tot i que el mirall se situï just darrere de l’objecte fotografiat (és el cas de la fotografia de la noia del billar), no hi apareix el fotògraf. Això ens faria pensar que, o bé el mestre hongarès era realment parent de Dràcula o bé, que la introducció dels miralls en escena eren un recurs estudiadíssim.

Hem vist què aportava el mirall per a la pintura de Van Eyck. Però i aquests miralls? Ens diu alguna cosa de lloc on estan? Ens diu que era bastant més de moda col·locar reflectors als locals. És sabut que els miralls donen una visió d’amplitud i de concurrència multiplicada. Avui dia però, sembla que els miralls hagin estat defenestrats del signe del bon gust decoratiu. Ja no són massa protagonistes de la disseny d’interiors, de l’ambient dels locals d’ambient…

Malgrat tot, són uns protagonistes inequívocs d’un gran nombre de fotografies del mestre hongarès: els miralls són tant protagonistes dels locals com les senyoretes i els barmans, com els gàngsters, l’absenta i els billars. Al fons de les imatges, com un convidat de pedra, reflecteixen el bullici de la sala o la complicitat dels amants del cafè. Porten un punt de vista diferent dels protagonistes de la imatge, quasi cubista. Picats (si el mirall se situa en angle al capdamunt de la sala) o visions des de darrere.

Al reflex apareixen aquestes perspectives que s’amaguen del primer pla i fins i tot, rostres i personatges que participen del camp visual a través del mirall. A través del mirall, se’ns forma una imatge alternativa, un fragment simètric i virtual, ben dret  i de la mateixa mida que l’objecte: com un eco que torna la mirada.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s