literatura

Homenatge a Catalunya, de G. Orwell.


Dir-se camarada


Un overoi és una peça de vestir. Es tracta del mono que duien els proletaris, els que van lluitar per la revolució, els que cridaven des de la víscera: company! camarada!

Es diu que al principi de la revolució, milers de persones van decidir disfressar-se amb aquesta indumentària, per passar desaperebut entre l’embranzida llibertària, per salvar el coll.
George Orwell es va posar un overoi. No l’overoi de camarada, ni el de burgès difressat de camarada, sinó l’overoi de narrador. Bàsicament per saber què era allò de la igualtat, perquè evidentment, no es posaria un tratjo de supergentleman Aquí, a dins, hi havia Jordis, Joans i Joseps, de tots els bàndols, amb l’uniforme de proletari, “el multiforme” vist per un George. Parracs, tirants, monos abaixats, alguns “tenien la mania de portar lligats al coll uns mocadors sense solta i pintats de qualsevol manera” deia Calders. Orwell però no era un Calders. Ell venia de fora. Com també venia de fora la ideologia que havia fet efectiva la revolució a la URSSDesembre de 1936. Orwell abandona la seguretat d’Anglaterra i s’enrola a les Brigades Internacionals per combatre el feixisme a Espanya. Arriba a Barcelona “la ciutat revolucionària”. La reporta, pren nota, pren el tren. Un tren com el que ens va fer prendre Calders a “base de reclutament”. Orwell podia ben bé haver estat un d’aquells estrangers del tren dels dibuixants i carrabiners. Un d’ells també te una llibreta. Escriu: “Hem sortit de Barcelona amb un tren militar, ocupat gairebé per ciutadans estrangers que vénen a incorporar-se a les Brigades Internacionals. (…) No sabem quan podrem reprendre la nostra vida civil, tant estimada, ni sabem si podrem reprendre-la. D’ara endavant, en la feina de bastir il·lusions haurem de comptar amb altres voluntats i ens caldrà prescindir una mica de la nostra”. Orwell, sí, podría haver estat una d’aquestes “altres volunats”. Altres voluntats als fronts de Teruel i Aragó. Xiulets de bales fregant-los-hi el cos solidari, camisa de milicià. Darrera seu roig, roig i negre, falçs i martells, esglésies cremades. Orwell, com tots els camarades, es fa un tip de fam, de son, de polls, de trinxera. I tret a la gola. Ferit de consideració, abandona les files del POUM. Torna a casa. Finalment a casa, a fora, perquè en George venia de fora.

Fins aquí l’experiència. D’aquelles per apuntar al llibre de les experiències. Tot i les seqüeles físiques, tenia la veu prou clara per escriure un Homenatge a Catalunya. Res sobre els problemes del catalanisme, res sobre Catalunya. Tot sinceritat sobre la incorrecció política des de la correcció política: antifeixisme, anticomunisme, antiimperialisme. Des del lloc segur de la correcció, després d’uns mesos de campaments militars, de Big Brother entre els brothers. És l’escriptura del desengany, efectista però obscenament sincera. Un prodigi de testimoniatge i ficció literària. Una literatura que, abans que res, hauria d’haver estat cívica.

Sí, civilisme en temps de guerra. I pel civilisme, no n’hi ha prou amb el servei del reportatge i el favor de la ficció. Dir el més dur de la manera més dolça i planera, l’escriptura del desengany, no és un acte cívic . El desengany és un bacteri que prolifera virulentament en condicions de guerra. Que l’altre, l’altre milicià, el combatent, el conillet d’índies del comunisme mare, l’altre, el ciutadà de la República, passa a ser multitud podrint-se a l’avantguarda. Podrint-se… per res. I el compromís? I el compromís amb l’ànim dels combatents? Quin flac homenatge, ciutadà Orwell… Dir-se camarada és un matís prim entre militàncies polítiques. Les dels overois dels uns i dels altres, dels estandars o les disfresses, dels sentiments de la víscera universal que compartim amb o sense literatura. Dir-se camarada entre finals de desembre de 1936 i el juny del 1937, era saber que després, d’una o d’altra manera, s’havia de tornar a casa, a Barcelona, a Catalunya. Aquest hauria estat un bon homenatge, de ciutadania.

“El testimoni d’un home que sent el seu destí individual de sobte endut per esdeveniments que no li són commesurables i ho accepta , amb la única condició de mantenir la plenitud humana en el seu nivell més alt i més pur. (…) el testimoni de tants soldats nostres, ens assegura que, al costat de totes les menes de servitud que es vulgui, hi ha, en l’entrada i en l’esforç de Catalunya en la guerra, una lluire, una redemptora grandesa”

(Fragment del pròleg de Carles Riba per Les unitats de xoc, de Pere Calders)

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s