estètica de la fotografia

L’heroisme de la visió



Potser entre les parets d’aquesta casa, la UdG, l’heroi de la filosofia és, genoflexió acadèmica, Ludwig Wittgenstein. Se’l cita, se l’estudia i reestudia, extracurssos, biografies… se’l ressuscita. I Sontag tampoc se’n pot estar “ Com que cada fotografia és un mer fragment, el seu pes moral i emocional depen d’on s’inserta. Una fotografia canvia depen del context on és mirada (vaja, com tot objecte de coneixement) : Així les fotografies d’Smith a Minamata lluiran diferents, a un full de contactes, a una galeria, a una manifestació política, a un arxiu policial, a una revista fotogràfoca, a una revista d’informació general, a un llibre, a una paret, a una saleta.” Em sembla que ens ha quedat clar. Potser no calia una llista tan dilatada d’exemples per acabar dient que cada una d’aquestes situacions proposa un ús diferent per les fotografies però que cap d’elles pot assegurar el seu significat. “Amb cada fotografia passa allò que Wittgenstein argumentava sobre les paraules: el seu significat és l’ús”. La reflexió ètica ve després: “per això, la presència i la proliferació de les fotografies ( això que diu Benjamin que passa en l’època de la reproductibilitat tècnica), contribueix a l’erosió de la noció mateixa de significat, a aquesta partició de la veritat en veritats relatives que agraden tant a la consciència lliberal moderna”. Una consciència lliberal moderna que, per exemple, ha arribat a crear herois perillosos per la visió, a l’estil de Salgado.

En definitiva, si és que es pot dir res definitiu sobre la genial Sontag, a Sobre la fotografia intenta mostrar-nos què suposa la mirada fotogràfica sobre nosaltres mateixos, què suposa això “d’aprendre’ns a veure fotogràficament”. Tota una visió del món i una descripció d’aquest joc de llenguatge que establim quan ens llegm en fotografies.

Hi ha hagut virtuosos de la imatge noble, però no crec que es volguessin a si mateixos “herois de la visió”. D’aquests ja no en queden si és que mai n’hi ha hagut. D’aquells herois prometeics com els antics filòsofs, parla. Ho diu ben clar “els fotògrafs amb preocupacions socials, suposen que la seva obra pot comunicar una mena de significat estable, que pot rebel.lar la veritat. Però, en part perquè la fotografia és sempre un objecte en un context, aquest significat es dissiparà inevitablement; és a dir, el context que motlleja els usos immediats, sobretot polítics, que pot tenir una fotografia és inevitablement succeit per contextos els usos dels quals s’atenuen i progressivament perden rellevancia”. C’est la vie! I els usos originals de la fotografia es modifiquen, a la llarga o a la curta, se suplanten per alguns d’altres més convenients ( ho veiem en Benjamin amb la politització estètica ) o bé “pel discurs artístic capaç d’absorbir tota fotografia . (…) En efecte, el grau en que la fotografia és inoblidable (allò que ens punxa, a part de tot) indica el seu potencial per ser despolititzada, per transformar-se en una imatge atemporal”. Sobre la fotografia, per tant, ha acabat essent un tribut a moltes de les tesis de Benjamin i Barthes, un collage propi i magistral, sobre les consequüències d’una imatge, que, per si sola, no sap dir el que dona a veure, o, amb paraules de Diane Arbus “una fotografia és un secret sobre un secret. Quan més et diu, menys en saps”.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s