periodisme

Ni Moisès


Criteris i garanties

Dos documents:

1.- La declaració de principis de la professió periodística catalana (que hem anat comentant)
i 2.- La declaració dels drets i deures dels periodistes de la C.E

Les propostes recollides al primer document són els criteris recomanables per la bona praxi de la professió periodística. Fixem-nos només en l’estructura, en l’enunciat de les dues declaracions. Criteris a Catalunya, drets i deures a la C.E. Criteris associats a allò tan nostrat del “seny”. Drets i deures a Europa, el tipus de legalitat on ens podríem arribar si mai no en fessim prou amb el “seny”… Amb els “criteris” La bona praxi periodística, obeirà finalment al bon discerniment del periodista, al bon judici del professional. Al caràcter.

Però això dels “drets i deures” que reflecteix el document de la C.E , ja és més estatutari. Defineix, com una constitució (preàmbul, drets, deures) allò que ha de ser un periodista articulat entre drets i deures, el ciutadà privilegiat en l’accés i la difusió de la informació.

Una contradicció: els drets i deures, reflecteixen la situació activa del ciutadà com a espectador, el dret a ser informat amb dignitat però no el lloc per a informar-se, autoproporcionar-se la informació en uns temps que, la informació és a l’abast de tothom. Això no sembla passar al document dels periodistes catalans… si més no, no hem sabut llegir clàusules privatives al respecte.

El seny dels catalans es trabassa a l’esperit de periodista i el tarannà moral del periodista assenyat a tot ciutadà que es vulgui proporcionar i diforndre informació. Potser és molt suposar, però és que no hem trobat massa indicis que ens suggereixen el contrari.

El document de la C.E ignora, com a mínim, l’existència d’una esfera pública i democràtica no mediada per grups de comunicació ni per ciutadans que no siguin professionals de la informació. Una esfera efectiva i potencialment periodista. I és clar que del que al document es parla és de l’estatut del professional-periodista europeu, la calité, però ho fa de tal manera que barra el pas a tractaments informatius basats en la participació ciutadana ( pensem en bloggers, en iniciatives com la d’ Oh!my News, per exemple). Mireu:

“D’aquest dret del públic a conèixer els fets i les opinions neix el conjunt de drets i deures del periodista.(...) Però aquests deures només poden ser respectats efectivament en l’exercici de la professió periodística”

Implícitament una partició, tot allò que no sigui des d’aquest control de calitat, el de la legalitat estrictament professional, pot deixar d’observar el seny i contemplar la rauxa. No hi ha cos ni rostre de calitat en la massa arrauxada de la bloggoesfera, de la participació ciutadana. Per ser periodista, no n’hi ha prou, hem llegit, amb tenir accès a informacions i opinions i habilitat per descriure-les. Cal mèrit, cal ser digne del nom de la professió.“Tot periodista digne d’aquest nom accepta com un deure l’observació estricta dels principis aquí enunciats” Qui es digui “periodista” dirà molt més que amb el seu producte, dirà que compleix tota una sèrie de requisits ètics que aquí es recullen i que, a nivell d’usuari, entenen mancats absolutament de garantia. Per tant, la declaració s’eleva com un estatut, com una garantia de drets i deures. Oh! miracle! el primer codi deontològic que estableix garanties fidedignes de bona praxi ètica! els redactors, sens dubte, han estat molt més potents que el mateix Moisès:

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s