periodisme

QUAN EL DOLOR ÉS NOTÍCIA


La visió de mort

És l’hora de dinar i posem la tele. Sant Antoni de Calonge, inundacions i el cadàver d’una mestressa ancorat entre les restes del riu, del mar, de les pluges. A Barcelona, una dona morta al carrer per l’impacte d’un tros de façana. A qualsevol carretera, l’espectacle dantesc de cossos a la calçada després d’un accident.

El que la llei diu és clar i no sembla interpretable: ningú no té dret a utilitzar la imatge d’una persona sense autorització. Els morts sembla que ja no estan en condicions d’autoritzar res, prou feina tenen en repassar la vida. Quan serem morts, deixem de tenir drets, els cedim a la benevolència dels familiars. Però, hi ha quelcom més íntim que la pròpia mort?

La intimitat quedaria bastant més ben limitada fent ús del ripgor i laprofessionalitat que apareixen al punt 12è del codi deontològic de la professió periodística a Catalunya:

12. Actuar amb especial responsabilitat i rigor (…) evitant expressions o testimonis vexatoris o lesius per a la condició personal dels individus i la seva integritat física i moral.

Ai! la integritat física dels morts… ai! l’ànima despresa del cos s’ha fet en mil bocons inconnexes i ja no resta res de la mena d’integritat per “ser afectada” amb expressions o testimonis vexatoris o lesius. Materialisme galopant! La intimitat, la condició personal nuclear queda restringida a allò de la vida privada, de portes endins. No haver mort a la via pública, a la calçada!

l’interès públic

Deia Victòria Camps a la ponència respecte la informació de qualitat “La fotografia d’un cadàver, més encara si la mort ha estat violenta, no és una vulneració indiscutible del dret a la intimitat?” I sempre es respon amb la carta de “l’interés públic”: “La visió d’un accident en tota la seva crueltat pot resultar eficaç en la prevenció d’ulteriors accidents i beneficiar la societat”.

Potser si que ara no passaré per sota de determinades bastides o aniré amb 50mil ulls a la carretera. Potser les imatges obeien un interès exemplar. El que està clar és que no sé fins a quin punt la imatge era representativa de la notícia, fins a quin punt l’interés de la informació es confon amb la seva imatge dolorosa, amb la morbositat, amb la sang i el fetge.

Quan s’emeten aquestes imatges i quan no? En quina mesura el periodista ha de fer aparèixer el dolor a la notícia? La primera estarà en mans dels anomenats gatekeepers. La segona és DECISIÓ del periodista.

Era Sartre, recorda Camps, que deia que buscar en els codis o en les normes la resposta a la indeterminació en què ens trobem quan hem d’escollir era un exemple de mala fe. Perquè la decisió hauria de ser de qui l’ha de prendre i de ningú més.

Si el periodista s’empara en l’interés públic quan té consciència de l’efecte que tindrà la imatge per sobre del valor informatiu, està obrant de mala fe o poca fe respecte el valor mateix de la informació que transmet.

Quan el dolor és contínuament notícia, quan els teleinformatius obren dia sí dia també amb imatges de tragèdia, patiment i dolor, la imatge que ens bombardeja deixa de ser efectiva. Allò de Benjamin de l’empobriment de l’experiència. Engeguem la tele a l’hora de dinar. Ja res commou o almenys no prou com per parar de menjar. Els de l’estòmag fi i la consciència gruixuda, canvien de canal i posen els Simpson. El dolor s’encaixa millor sense res a la boca.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s