estètica de la fotografia

Tros de Maia


Per consciència de mort, es posen en marxa els mecanismes de la nostàlgia en temps individual (allò ha estat vertader) i els de la certesa (allò ha estat allí) “per tota foto existent en el món”. No veig un record “una imaginació, una reconstitució, un tros de Maia, tal i com l’art acostumava a prodigiar (…) sinó grana que sacia per un moment la fam del meu esperit, a través d’un breu acte”. La contemplació estètica del record. Per un moment les Danaides posen tap als tinells foradats.

Sí, respondria Barthes a Benjamin, les fotografies tenen aura, l’aura d’un temps passat, d’uns records que semblaven perduts. “L’aire d’un rostre és quelcom exorbitant que fa induir l’ànima sota el cos. (…) l’aire és l’expressió de la veritat (…) Aire: ombra lluminosa que acompanya al cos. “ Aquesta és l’essència del sentit pur que la tècnica fotogràfica permet reproduir a través dels petits lars, les nostres fotografies.

Per això els grans fotògrafs han estat, primer de tot grans mitòlegs, diu Barthes. S’aconsegueix allò que s’aconseguia amb la forma tràgica abans de Sòcrates: sentit sense fressa, que faci tan aguda com calgui la música del sentit. “Ja que la fotografia és contingent (i per això fora de sentit), només pot signifcar (tendir a una generalitat) adoptant una màscara”. El cas, afegiríem, és la possibilitat de la lectura del sentit pur, la revel.lació de l’essència innombrable. Com l’essència descoberta de la mare que llegeix Barthes en la fotografia: “La seva bondat estava fora de joc, no pertanyia a cap sistema (…) l’afirmació de la tendresa (…) la innocència sobirana. Res podría definir-la millor.” Barthes s’estava acostant a allò que ell mateix anomena “la ciència impossible de l’ésser únic”, havent trobat en aquella fotografia, el “tal com ella era en sí mateixa…” , la seva Ariadna, la que sostenia el fil de la recerca, intempestiva: “un home laberíntic mai busca la veritat sinó únicament la seva Ariadna”.

Més fils: L’essència de la burgesia francesa gràcies a Nadar, l’essència de l’alemanya nazi gràcies a Sander. L’essència de l’esclavitud que es trobava, per exemple, al retrat de William Craswy d’Avedon. O, molt semblant al que fa notar Pascal Bonitzer del retrat del vietnamita que plora, l’essència de la tristesa: “Tenim aquesta fotografia del vietnamita plorant sota el paraigua (…). I és veritat que el gran angular hi treballa en benefici de l’humanisme que es plany: aïlla el personatge, la víctima, en la seva solitud i dolor. Tanmateix, en aquesta fotografia queda alguna cosa, alguna cosa que es resisteix a l’analisi, indefectiblement. I és que al costat i per sobre d’aquestes paraules “humanisme que es plany” està el fet que TANMATEIX el vietnamita, plora. Plora malgrat la posada en escena (teatral), malgrat l’enquadrament, de l’enunciació fotogràfica i periodística, hi ha l’enunciat de les llàgrimes”[1]

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s