vida quotidiana

mims, gitanes i mutacions


Que a Granada no hi fes calor a l’estiu era anòmal. Allò normal un juliol qualsevol hauria estat, passar calor i passejar pels carrers, bàsicament, reptant. Però realment s’hi estava molt bé i hom es podia permetre el luxe antinatural de passejar, tranquil·lament. Suposo que per aquest motiu la gent es mostrava lleugerament més atordida que de costum i badava pels carrers com si descobrís cada cosa per primer cop.

Hi havia una estàtua humana que no sé ben bé què  feia i molta gent atrinxerada al voltant seu. Va ser massa tard quan em vaig adonar que el que feia, ben bé, era fer de mim. Aleshores portava 389 dies sense cap crisis.

Alguna cosa va començar a  bullir dins meu i estava a punt d’aflorar el monstre verd i desmesurat que porto a dins. La massa ( la mateixa que apareix quan surt l’Anna Obregón  per la tele, sense voler).

Seguidament, aplico el protocol de crisis. Aparto de mi el meu nòvio pel seu bé. Li dic que l’estimo i em li dic adéu amb un to molt americà. Comprovo amb els últims esforços de consciència que porto, com a mínim, calces i sostenidors prou elàstics per contenir el rubor de la transformació que el meu cos està a punt de sofrir. Les varius se m’inflen com amb bufador. Tota jo sóc un capil·lar sanguini que batega en verd radioactiu. Els coloms paren de volar i les orenetes es caguen a sobre.

La gent que s’acumulava al voltant de l’actor repel·lent, es desplaça i s’amuntega, a una distància prudencial, prop meu. A aquell mim li esperava una fi horrible i l’incaut no parava de fer monades. Ara es porta la mà a la boca amb un gest de sorpresa. Ara fa veure que fuig de mi davallant unes escales fictícies. Ara fa veure que és un arbre. Ara una tassa. Ara una tetera. Una forquilla. Un cullerot.

És en aquell precís moment, quan tot està a punt d’esclatar, que dues gitanes apareixen del no res i  m’escombren la cara amb una branqueta de romaní. Quan torno a mi, me n’adono que la munió s’ha dissolt en intuir-les i que el meu nòvio em saluda amb cara de circumstàncies darrera la seguretat dels vidres d’un aparador. El mim és al seu costat, palpant-los com si no hi fossin. I la gitana ja m’ha agafat la mà.

–         No te voy a cobrar nada bonita -diu mentre va fent històries rares amb el romaní i la meva cartera-

–         No quiero-no quiero, no tengo nada… yo… gracias… No…er…déje éste romero…no, no… (és imparable)

–         Ai que presiosidad que niña, tienes alguien que te quiere mucho y tu madre te quiere mucho y… has sufrido mucho verdad? Pues vas a sufrir más porqué vas a tener tres hijos muy fuertes con aquel payo de detrás del cristal.

Detras del cristal sólo quedava el mimo. I els músculs s’em van quintuplicar en volum i el meu cos va prendre les formes exquisides dels cossos preparats per la violència. D’un cop de cap nuclear vaig estabornir la gitana.  Proferint crits de ràbia i desesperació animals, vaig abandonar l’escena i vaig fugir camps a través recorrent, es veu, la península a una velocitat supersònica. Avui m’he despertat completament atordida a casa meva. No subestimeu mai la força combinatòria de l’ovulació,l’estrès i la temperatura. Aprofiteu les vacances per relaxar-vos. Molt.

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s