estètica de la fotografia, literatura, vida quotidiana

Llepar una granota


Estimat J-E-G-S.P. És perquè et tinc en molt alta consideració que et previnc d’aquesta lectura. No llepis mai una granota determinada al·lucinògena, perquè fliparàs en colors. No llegeixis mai un post escrit amb voluntat aclaratòria, perquè en mi això sol ser una dissertació d’imaginari mediocre, un garbuix retòric, al·lucinògen.

No veuràs massa dracs verds i vermells quan acabis.  No cantis victòria perquè no se’t revel·larà que et perds (o que guanyes) amb el teu estrany daltonisme. Però si que et quedarà aquell deix d’absurditat que sol quedar amb les al·lucionacions.  La sensació que et sol quedar quan les imatges s’engrunen per l’aparició decepcionant de la realitat. Quina pocasoltada perceptiva! I l’absurd d’això, ja ho veuràs, ha anat sorgint en relació a les meves ganes de deixar-ho tot massa clar a la vida i massa poc clar en l’escriptura.

Hauràs vist algunes fotografies als àlbums que penjo a la comunitat Facebook. Allà n’hi ha una – sí, la que és just després de la de la tomba de Benjamin-. És la fotografia del dia que vam anar a fer la primera volta al bosc. Una mà prou desenfocada, perquè sembli la meva -en realitat era la teva- sostenint una granota al palmell estès com una patena d’església.

La granota, resignada i llefiscosa, amb la mirada sempre avorrida de nostàlgia o d’alguna cosa que no acabem d’imaginar-nos mai prou bé, és punctum i studium alhora. Fereix l’atenció com un animal tan refotudament fastigós pot continuar tenint certa dignitat monàrquica -la més sorprenent de les dignitats-.

 I estesa al palmell d’un gegant encuriosit sap, segurament per aquella saviesa arquitectònica de l’instint, que la seva mare, la seva sogra i el seu tiet Josep-Maria -altrament un nom poc apropiat per una granota- en algun moment de la seva vida van ser llepats per algun cumba, desmembrats pel mindundi del restaurant “La granota” o simplement oberts en canal pel bisturí del coneixement.

D’altra banda, a mi només m’interessava aquella fotografia pel peu d’imatge hi volia col·locar. M’havia passat pel cap que aquell era un bon moment per una gran declaració romàntica. El peu de fotografia feia així:

“aquest és en J-E-G-S.P abans de ser en J-E-G-S.P”.

 I el meu jo Monegal diu: Aaaah! Amb això vull dir que concebo el meu xerit com un príncep Blau.  Ahhh! Em creia haver fet la gran picada d’ullet a la tradició cultural de la meva generació. Em creia haver fet una declaració pública d’amor sense precedents en les declaracions públiques d’amor sense precedents.

No vaig poder esperar a l’endemà quan et vaig fer notar que havia penjat aquella imatge amb aquell peu de foto. Perquè flipessis en colors. Perquè s’et posessin els ulls de Heidi i m’estimessis com un príncep Blau sota la llum d’una farola.

La sorpresa va venir quan em vas dir que l’amfibi que apareixia a la imatge no era una granota, sinó un tòtil.  Després de tot, benvolgut estimat,  t’havia dit ex-tòtil  i amb això t’advertia com t’adverteixo al principi d’aquest post, que si mai reps de mi un antipetó et convertiràs de nou a la teva naturalesa originària, amfíbia,  tòtila.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s