literatura, vida quotidiana

Fantasmades


Quan un la dinya sobtadament. Quan mor sense haver fet massa res de bo a la vida. Quan té la sensació que la seva mort ha estat menys estúpida que la seva vida. Quan, en definitiva, un creu que li queda algun o molts assumptes pendents, aleshores esdevé un fantasma.

Jo en conec uns quants de fantasmes. Jo mateixa, alguna vegada he hagut de morir una mica per ser-ne durant una estoneta, per conjuntura. I ja us dic que hom no pot sentir-se gens bé essent una ànima grisa.

En Manel, el fantasma de la meva oficina,  deu haver mort fa poc perquè sembla que té molta pressa en deixar-ho tot enllestit. Enllestit per la gran ascenció a la dreta del pare. El noi ja ho vol de deixar de ser un fantasma, tan sols li caldria una pàtina d’humiltat i una mica de pregària. Però en Manel no pot deixar de dir fantasmades. Perquè ser un fantasma no es tria. Ve d’un poc afortunat creuament seminal dels progenitors i es perllonga després de la mort.  

 A poc a poc es va fent més transparent als ulls de tothom. Perquè el vegin s’ha de cobrir amb un llençol. Perquè el sentin ha d’arrossegar uns griells. De tant en tant i per casualitat, algú li escolta alguna fantasmada i es veu més a prop de la glòria.

Però  el que ell no sap i jo sé, perquè una té contactes celestials de primer ordre,  és que als que han estat fantasmes no els volen enlloc.

Al paradís ja van quedar amb les aureoles plenes d’haver d’aguantar els primers fantasmes prehistòrics. Que si he mort un dinosaure amb la punta del dit petit. Que si he fecundat a tres femelles alhora. Que si he inventat el foc… i un cop mort,  vaig haver de tornar per ensenyar-los a utilitzar-lo!

A l’infern, d’altra banda, no hi podien estar. Els fantasmes trencaven els nivells òptims de justícia equitativa assolits després de mil·lenis. Un fantasma no era cap criminal, cap mentider, cap fan de Julio Iglesias. Ni tan sols havía vist mai Dirty Dancing.   

Ja ho deixava clar Foucault,  un dels habitants més enraonats de l’ultratomba:  o s’és malalt o s’és sà; O s’és criminal o no se n’és. Però crec que a un fantasma, no se’l pot ni vigilar ni castigar, que ja té prou pena.

Segurament els buscaran una parcel·la al llimb, si és que l’església no l’ha suprimit seriosament. Alguna cambra hermètica i degudament segellada on es puguin explicar grandeses espectrals, in aeternum, mentre es pensa on se’ls col·loca, amb misericòrdia.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s