vida quotidiana

Inquietuds rizomàtiques


 

ist2_78925-pickles-in-empty-fridge

Els senyors, encara que pel que es veu, també algunes senyores, han trobat una altra manera de mesurar i comparar la seva virilitat.

 Si l’any passat vam descobrir que  aquest amidament es feia amb el tamany  inversament proporcional del seus telèfons mòbils, aquest any hem confirmat que també es pot mesurar amb la destresa a l’hora de trobar bolets.

 El bolet, aquest gran fong silvestre! Tan diferent dels bolets urbanites de piscina. Aquells que creixen a les misterioses boscúries dels dits dels peus, ocults entre l’espai demiúrgic que hi ha entre la carn i l’ ungla. O aquells d’altres, tan recurrents als frigorífics dels solters, que apareixen formant colònies a la superfície del pot de Solís, oblidat a la lleixa de baix de la nevera. Allà, darrera de quatre llimones que ningú sap ben bé què hi fan, tan clapades de verd, miserables  i arronsades.

 Si deixéssim desenvolupar lliurement aquests fongs, o el que siguin, permeteu-m’ho  (segurament deuen ser microbis o bactèries),  els seus parents dels boscos no anirien tan buscats.

 Només recorrent a les ungles dels nostres fills podríem fer una truita de bolets comparable a la de cama-secs, però amb el valor afegit que aquella seria completament casolana i formatjada.

 Només deixant oberts uns quants pots del que fos a la nevera convencional, tan freda, humida, bruta i transitada com un bosc d’aquests que visiten els boletaires de Barcelona, obtindríem uns exemplars extraordinaris en textura i sabor que ben segur farien les delícies de qualsevol guisat.

El bon salvatge

 Però no és el cas. Els bolets han de ser al bosc. Que és al bosc on els homes recorden la seva natura originària. Un cop al bosc, havent-se lliurat de les seves variades i força periòdiques contribucions domèstiques  -és a dir: baixar la bossa de les escombraries- tornen a ser allò que eren en estat de natura. Allò que eren abans que el poder feminoide, corruptor i malèvol, els convertís en criatures dòcils i domesticades. És al bosc on es vesteixen com els agrada, amb la samarreta dels Ramones de quan tenien 20 anys sota el marcelino de quan en tenien 15, tot ple de petits i sospitosos foradets a les circumval·lacions de les mànigues.

I s’enfilen als arbres i s’amaguen entre els matolls com bèsties salvatgines i rodolen rostres avall, inclinacions intransitables amb un silenci de camuflatge. Treuen la navalla suïssa i es meravellen com el personatge del Sr. dels anells amb el seu bolet, el seu tresor. Aleshores, quan surten de l’espessor del bosc, amaguen la seva troballa, a fi que ningú vegi què porten ni d’on vénen.

Arriben a casa. Deixen tot l’escampall d’humus, fulles i pinassa a la cuina. Al cap d’unes hores, sorprenentment, aquells bolets apareixen nets i cuinats a l’estofat. D’això n’extraiem que a casa dels boletaires hi ha algú  amb poders. Un fet màgic bastant similar amb com es trasllada telequinèsicament la roba del piló de terra a la rentadora, de la rentadora  a la planxa i de la planxa als calaixos.

 Mentre dura aquest cicle meravellós de fenòmens domèstics invisibles, ells truquen als seus amics de l’Espanyol o del Madrid per recordar la recent victòria del Barça. Com qui no va la cosa, deixen anar quants pinetells i rovellons han trobat tan fàcilment i amb tanta poca estona. A l’amic de l’altra banda del fil se li remou l’orgull viril perquè només ha trobat flotes i candeles. Penja amb ràbia continguda, una mica més petit que abans,  arronsat  i clapat de verd, com una llimona de nevera.

 

Anuncis
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s