Periodisme local, vida quotidiana

Cultureta


Ara ja farà més anys dels que vull reconèixer que vaig fer empipar a algú que admiro. Una dona que escriu i que brega per la cultura a Girona. Una enamorada del cinema que donava classes amb passió vírica. Cada cop que la llegeixo al diari em sap greu haver-li tocat allò que no sona amb un article immerescut.

Ahir , però, vaig tornar a sentir el mateix que em va fer escriure allò. Aquest cop no era al Truffaut, era a l’Auditori per escoltar en Roger Mas. Val a dir, que portava pressa i vaig entrar esverada a la sala quan em vaig adonar que em m’havia equivocat d’accés. Durant el temps que vaig invertir a entrar pel lloc on em pertocava, es van tancar les portes de la Sala. Eren les 7 en punt i el músics ja havien engegat les màquines.

De sobte, una hostessa amb cara de tenir morenes però amb un cutis molt ferm em va barrar el pas. A mi i a una desena de persones més que amb educada resignació abaixaven el cap mentre l’hostessa els fumia un moc cultural.

“Aquestes són les conseqüències d’arribar tard. Això no és el cinema”– ens va dir amb accent de Barcelona-.

I ens vam acomiadar de l’audició durant uns bona estona. En canvi, vam sentir el remenament de tasses i la cafetera de l’auditori. Cultureta, cultureta… Ni que fos el Liceu! Cultureta, cultureta! 20 euros per la cultureta!- Em deia el dimoni sorneguer que porto dins-.

Els altres desmanegats i jo miràvem a terra avergonyits mentre feiem girar la punta de la sabata, fins que vam sentir una ovació immensa que obria la porta com algú que vol sortir amb el llisquet posat. Aleshores, la magnànima agent de les normes de l’Auditori ens va  deixar entrar i seure en un raconet.

A partir d’aquell moment només puc dir que els aplaudiments entre els que ens camuflàvem per entrar sense molestar ningú, es van quedar curts. En Roger Mas hauria ben merescut puntualitat britànica. Emociona la veu i la intel·ligència d’algú que sap picar a l’ànima dels joves i l’ullet a aquells que van créixer amb la Nova cançó. Poesia i certa voluntat de no semblar massa seriós. Poesia i certa obsessió per la feina ben feta, malgrat un micròfon i una guitarra desllorigats, segurament només per culpa de la humitat de Girona.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s