literatura

Dir adéu


Li deia adéu amb la mà, enganxat a la tanca del recinte. Un ull li sobresortia lleugerament de l’òrbita i es va fixar en com n’era de vell. En com el cabells blancs sense matèria li voleiaven com els d’un esperit. I els dits de la mà estesa li tremolaven sabent-se  altrament sol en aquell lloc estrany.

La directora del centre s’ho mirava rere les portes automàtiques de l’entrada. Ella pensava que com podia ser allò. Que com aquella dona, corpulenta de cos i d’esperit, podia no alterar els sensors que obrien i tancaven les portes. Era justament col·locada sota un d’aquests sensors. Un misteri que potser, el seu pare, esbrinaria amb els anys.

Uns moments més tard, giraria cua cap dins i faria la migdiada a l’habitació. Quan es despertés coneixeria alguns dels altres avis. Farien alguna partida de botifarra. Algun dominó. Parlarien de com n’era d’antipàtic José Maurinho i, en acabat, berenarien. Mentrestant, la seva família ja hauria arribat a Girona i respiraria d’esgotament, sense acabar de creure’s de tot la calma i el silenci d’aquella tarda.

Advertisements
Estàndard

One thought on “Dir adéu

  1. sense estat civil ha dit:

    recorda sempre, recorda la roba blanca que voleiava al terrat de casa, el sol i el vent, ..feien miracles, pero la mare i tots Vosaltres .la nostra familia, la que ara tenim,i la que tindrem, sempre tindra l’esperança d’haver estirat la roba, neta i olorosa ,bategant al vent i ben agafada als fils, perque no caigues ni s’arrossegues mai dels mais,per terra del nostra terrat.
    ARA L’HEM PLEGADA DINS EL NOSTRE ROPERO PARTICULAR.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s