vida quotidiana

La vida al camp


2cb21a1707679535Ara que visc al camp, ara que estic experimentant l’aventura de la vida salvatge, m’agradaria escriure de quatre coses que no poden deixar de sorprendre a algú que pràcticament, ha crescut a l’eixample.

Jo que em creia una mica salvatgina, perquè tenia un avi pagès i sabia diferenciar una col d’un enciam (a vegades). Jo que havia vist escorxar mascotes i les havia retrobat a l’arròs. Jo que m’enfilava als arbres del mas dels avis, on passàvem alguns estius. Jo que pensava tenir un peu a cada món, des que visc aquí em reconec més urbana que un pas de zebra. Que un pipican. Que una girocleta.

 Per això, avui faré una proposta al meu marit.

 Cada setmana s’arriba a la ràdio del poble per parlar d’algun ocell. Els ocells, certament són els animals més bonics que corren pels aires del camp. Els xiscles de les orenetes fan companyia. La puput fa bonic. Les garses et recorden a algun parent que enyores i et fan sentir com a casa. El mussol ajuda a descansar tranquil quan és de nit perquè saps que algú té els ulls ben oberts, que algú vigila en la foscor absoluta de foramuralles.

 A Girona, en canvi, els ocells més comuns solen molestar. I molesten perquè estan sonats. Els estornells psicòpates del bar Núria, que esperen a cagar-se quan hi tens el cotxe a sota. Per no parlar dels maníacs de l’ajuntament, que intenten espantar-los amb aquelles sirenes eixordadores prenuclears. I els coloms, els lobotomitzats cotonets grisos, la majoria pollosos i mutilats, víctimes innocents dels gavians que sobrevolen l’Onyar i la deixalleria amb la mateixa voracitat.

 Li faré una proposta al meu marit, sí. Li diré que, quan se li acabi la llista d’ocells encantadors de poble, pot continuar amb uns altres animals que sovintegen igualment el seu paratge. Que costen més de veure que un ocell. Però que són per tot, com Déu nostre Senyor.  Que t’hi has de fixar. Això, si no es fixen abans ells en tu. Parlo d’alguns insectes. Avui, de les mosques.

Advertisements
Estàndard

2 thoughts on “La vida al camp

  1. les mosques són molt dignes i necessàries, jo per exemple en sóc de l’espècie hommo-colonera, si en tens vol dir que l’aire és pur o també, que hi ha merda per inspeccionar…això sí…merda agrícola-forestal-ramadera, res a veure amb la merda seca de la Girona grisa…es teves són mosques escològicament sostenibles i reciclables, respectoses amb el seu ambient, hàbitat i zona de caça…Que Déu salvi les mosques !…pregunta als japonesos quantes mosques d’aquestes que tens a Vilablareix veuen per Fukujima …i els tarragonins a Vandellós …de ben segur que deuen ser fluorescents o no?

  2. Volant com una oreneta, he arribat al teu bloc. M’ha agradat aquest escrit sobre els ocells. Jo també visc més a prop dels camps i dels boscos. Tal com m’agrada dir em vaig exiliar voluntàriament. A l’urbs no trobava les bruixes que jo volia entrellucar (eren d’una altra mena); ni els ocells parlaven llenguatges que jo pogués entendre, ni les mosques em feien companyia, tal com ara. Amb les portes ben obertes, puc gaudir si no d’una vida completament salvatge (com tu dius), si em sento molt més a prop d’alguna cosa que ens recorda els orígens. A la ciutat, tot això fa ferum, molts dels arbres són raquítics i els gossos han fet màsters. El curiós del cas, és que quan torno a la meva ciutat, per algunes gestions o a alguna trobada amb els amics, aleshores em sento forastera en la meva pròpia ciutat, i sempre em sembla que estic viatjant, visitant una ciutat del món. M’agrada molt aquesta sensació. M.Pilar Martínez H.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s