vida quotidiana

La mosca


Quan veig els gossos particularment agraciats que vigilen casa nostra, penso en La mosca. En aquell gos, pobret, que es posa dins d’una càpsula teletransportadora en fase de probes i que, segons més tard, apareix convertit en el gos-kebab. Pobre gos! Semblava que hagués sofert totes les lepres i es desfés de lleig, d’aquella lletjor que només pot ser donada per la ciència. Una visió repugnant que tinc gravada  la retina des que, de ben petita, vaig veure la pel·lícula.

A la mosca,  amb això que li passa al pobre gos,  podem entendre l’estoïcisme d’alguns animals en obligar-los a formar part de les nostres vides. I és clar, en algun moment o altre,  el món animal s’havia de venjar de nosaltres! Ja ho va fer esclavitzant-nos, al Planeta dels simis. Ara ho fa enviant-nos el Baldrick del seu regne: La mosca.

Per tant, la pitjor sort del film, no la va patir aquell pobre gos, deixalla de la supèrvia humana, sino Jeff Goldblum, el protagonista, en col·locar-se dins la càpsula. A ell, malaventurat, la màquina li va funcionar correctament però, ai las!,  no comptava amb tenir una mosca dins la càpsula.  I va prèmer el botó del desastre. El botó que el convertiria, a poc a poc, en un pecat pels ulls i per tots els sentits, en un incordi per la resta de cadena tròfica, en un assassí de placidesa, en un mosca.

Misantropia

 I és que  a les mosques, ningú les ha obligat a ser-hi. Hom no va a una botiga de mascotes a comprar-se mosques de companyia. Ningú ha anat mai  a la protectora de mosques a salvar-ne unes quantes d’una mort segura. Qui es molestaria a mantenir una protectora de mosques? Quin misantrop tan malvat dedicaria temps i diners en aquests assumptes?  

Perquè odio les mosques i si pogués les exterminaria de la capa de la terra. Les odio, no només per la predisposició a tenir-les-hi repugnància  que el cinema m’ha suggerit . Perquè aquí al camp, la seva presència és constant i pertorbadora.  Hi ha mosques a les parets, cagant-se al silestone, copulant al cim de la torrada de l’esmorzar, passejant-se’m pels dits mentre escric.

De nit, si no hem estat prou previnguts de tancar bé les finestres durant el dia o d’exterminar-les per complert, s’amaguen. Quietes. Fregant les potetes i fent “hehe” en silenci.  Esperen que  dormim una bona estona, que pensem que podem estar tranquils. Van fent tot això en algún lloc fosc de l’habitació i esperen. Esperen a que surtin els pirmers raigs de sol per venir-nos a mosquejar a cau d’orella, a posar-se al cim del nas i de la boca o a fer-te pessigolles repugnants a l’únic dit del peu que et surt per sota el llençol.

Van fent això fins que ens desperten, dues hores abans que soni el despertador. El despertador però, no té la mateixa habititat que tenen les mosques per escapar-se de l’ira de la meva mà estesa. Sempre reben justos per pecadors.

Anuncis
Estàndard

One thought on “La mosca

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s