Periodisme local, Uncategorized, vida quotidiana

Els senyors de les bèsties


sitter_stay_by_cacodaemonia

Sentir-se propietari d’ algú es veu que sempre ha agradat a l’espècie humana. Des que l’esclavatge va passar a millor vida (o això diuen) han anat venint altres formes de servitud. Però potser la més acceptada és la que exerceixen alguns propietaris d’animals. Alguns que l’entenen com un gran amor i humanitat. I és que és millor persona aquell que té un gos. I és encara millor persona, aquell que és propietari d’un gos i li agraden tots els gossos, tant les merdes que deixen com la companyia que fan.

I no parlo dels meus amics i coneguts que tenen gos/gat/peix.  Ells no t’obliguen a que t’agradi el seu gos/gat/peix. Simplement el seu animal forma part de la seva vida perquè així ho han escollit. Com jo he escollit tenir un fill o viure al camp o no anar a missa. O no prendre més ciclamat. O fumar.

Parlo d’aquesta sensibilitat exacerbada d’alguns que aflora quan els toquen alguna cosa seva. De la seva propietat. Com quan algú critica un fill o algú de la família.  Aleshores volen destrals i s’afilen les urpes. La ciutadania és un concepte que s’esfuma quan algú se li acut fer algun comentari políticament incorrecte, sobretot, dels animals.

I és que es pot parlar del que hom vulgui.  Som tots molt verds. Molt oberts de mires. Molt generosos. Però no podem parlar dels animals d’altri. És com parlar de la mida dels seus membres, de la seva calba o de la seva mare.

CAVE CANEM

Llegia l’article del diari de Girona on es parla d’atacs de gossos a vianants. L’autor, bastant emprenyat, narra amb ets i uts la cossa que li va etzibar al darrer gos que el va atacar. Relata el soroll de la patacada. I carrega fort contra els irresponsables de propietaris que permeten aquest comportament dels seus animals. Tot seguit, un reguitzell de reaccions irades contra el seu article.

No em posicionaré mai a favor de la violència. Però si del civisme del sentit comú. I les persones han de tenir cura dels animals i de la relació dels seus animals amb la resta de persones. I més encara si comparteixen un mateix espai. Ja que els animals que viuen amb nosaltres, recordem, no són éssers autònoms. “Estimen” i són estimats. Ens ajuden a voltes. Ens distreuen. Ens fan la vida una mica millor. Però no són éssers autònoms. Senyors propietaris d’animals: Els animals no són persones.  I no en són precisament perquè ells, aquests que hem escollit que visquin o morin per nosaltres, mai podran decidir de viure d’una altra manera que no sigui aquesta.

Advertisements
Estàndard

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s